Greta quiere suicidarse és una de les primeres obres d’una jove Angélica Liddell i la primera que va guanyar un dels molts premis que vindrien, el Ciutat d’Alcorcón de teatre el 1988. Des de llavors, la mort i el suïcidi com a últim acte poètic ha estat omnipresent en la intensa producció escènica de l’artista nascuda a Figueres. De fet, els seus dos últims i aplaudits espectacles giraven al voltant del seu propi funeral –Vudú (3318) Blixen, el 2023– i el d’Ingmar Bergman –Dämon. El funeral de Bergman, el 2024–. La creadora entrega un espectacle, o més, per any, així que ara estrena a Temporada Alta Sepukku. El funeral de Mishima o el placer de morir, que tancaria una falsa trilogia que percudeix, i de quina manera, sobre el suïcidi com una de les belles arts i de la mort com a ideal estètic de l’artista.

En aquests temps de cues virtuals i entrades que s’esfumen en pocs minuts, el festival Temporada Alta va viure a finals d’estiu una situació insòlita: les entrades per a les dues funcions de l’espectacle Seppuku. El funeral de Mishima, d’Angélica Liddell es van exhaurir en només quatre minuts. “Em pensava que fallava el sistema. No ens havia passat mai”, explica el director del festival gironí, Narcís Puig. La fita era encara més prodigiosa perquè l’artista convocava el públic al Teatre de Salt en una hora insòlita: a tres quarts de sis del matí, tant per a l'estrena de l'obra, aquest dissabte, com també per a la funció que farà aquest diumenge.

La dramaturga, directora i intèrpret Angélica Liddell (Figueres, 1966) ha estat guardonada amb el Premio Nacional de teatre, que atorga el ministeri de Cultura i està dotat amb 30.000 euros. El jurat n'ha destacat especialment l'espectacle Dämon. El funeral de Bergman, que es va poder veure al Festival Grec de l'any passat i que va convertir Liddell en la primera artista espanyola a inaugurar el prestigiós Festival d'Avinyó. L'espectacle "sintetitza una forma de treballar crítica, que no fa concessions i convida a la reflexió i el debat", diu el jurat. També destaca de l'artista figuerenca altres peces com Vudú (3318) Blixen i Terebrante, amb les quals, diu, "ha consolidat una carrera com a dramaturga, directora i intèrpret definida per un llenguatge d'enorme risc i qualitat, que l'ha confirmat com un referent dins i fora d'Espanya per a la creació escènica contemporània".

Després de tornar a arrasar en el pas per Barcelona amb Vudú (3328) Blixen, Angélica Liddell tornarà a estrenar mundialment el seu pròxim espectacle al festival Temporada Alta a la tardor. Seppuku serà una celebració del suïcidi ritual i un homenatge a Yukio Mishima (1925-1970) que unirà erotisme, bellesa i mort, ingredients propis de la teatralitat de l'artista espanyola —i encara més en la trilogia dels funerals que tancarà amb aquest espectacle, després d'haver escenificat el seu i el de Bergman.

La por a la mort i a la decadència quan s’arriba a una certa edat i l’art com a única forma d’afrontar-la inspiren la nova creació de la diva figuerenca Angélica Liddell, Dämon. El funeral de Bergman. També articulen una diatriba farcida d’admonicions adreçades a una entregada platea que en acabar aplaudeix amb afany el menyspreu i la reprimenda d’aquest impetuós i majestuós animal escènic i el seu irreverent ritual. Irreverent en forma i en fons. En imatges i en paraules.

Veient que li quedava poc temps de vida, el cineasta suec Ingmar Bergman (1918-2007) va escriure el guió del seu propi funeral. Va triar el lloc de la cerimònia, va deixar anotats els salms que calia cantar i, fins i tot, va fer-se construir un taüt com el del papa Joan Pau II, mort dos anys abans que ell. La dramaturga i actriu Angélica Liddell (Figueres, 1966), que es troba immersa en la creació del que ella anomena "la trilogia de la mort", ha volgut retre homenatge a Bergman –un dels seus grans "referents estètics"– amb l'espectacle DÄMON. El funeral de Bergman, en què reprodueix la cerimònia dissenyada pel cineasta i, de pas, reflexiona sobre la mort, el pas del temps, la decadència dels cossos, la hipocresia social i la relació sovint tensa entre els artistes i els crítics teatrals. "El repte ha sigut convertir el funeral de Bergman en un acte íntim", diu Liddell, que ha fet fabricar "el mateix taüt" que va escollir el cineasta.

El crític de teatre francès Stéphane Capron ha denunciat la dramaturga Angélica Liddell per injúries públiques arran d'una escena de la seva última producció DÄMON. El funeral de Bergman, l'espectacle que ha inaugurat l'edició d'enguany del Festival d'Avinyó, considerada la cita teatral més important d'Europa. Dissabte a la nit, el dia de l'estrena, l'artista va dedicar una part de l'espectacle a renegar dels crítics teatrals, una figura que la figuerenca desprestigia, tal com feia el cineasta suec Ingmar Bergman. En un moment de l'obra, Liddell va referir-se al crític com a "cabró" i "merda". Arran d'aquests insults, Capron, que treballa a la ràdio pública France Inter i també és fundador del mitjà especialitzat en arts escèniques Sceneweb, ha decidit emprendre mesures legals contra l'artista.

És impossible assistir a tots els espectacles del Festival Grec. Del 26 de juny al 4 d'agost hi haurà 81 estrenes i 50 activitats paral·leles en 40 vespres de teatre i música. Així que, si no disposeu d’un o dos dobles, no ho podreu abastar tot i us veureu obligats a triar. A falta d’algoritmes que puguin encertar els gustos misteriosos del públic, hem aplicat la intel·ligència teatral per triar els imperdibles en funció dels estats d’ànim. Cinc rutes possibles que us portaran a diferents ports. Avís per a navegants: hi ha uns quants camins que acaben en un cul-de-sac: no hi ha entrades per a espectacles com l'inaugural de Sílvia Pérez Cruz, El misantrop, La Veronal, Pau Vallvé, la gran nit de Dagoll Dagom, Rita Payés, dues de les perles de Xavier Bobés, la Hofesh Shechter Company... La sort és que el mar és ample i la programació llarga. Si teniu ganes d’aventura, us proposem aquests viatges.

Angélica Liddell. Sempre igual i sempre diferent. Sempre excessiva. Aquest cop en la paraula i la durada. Cinc hores i 31 minuts de masturbació anímica i de brillant verborrea rabiosa. Una litúrgia del dolor, de l’amor i del sexe, una més, en cinc actes i quatre entreactes en què cap la carta als Corintis de Sant Pau, una versió de l’Ave Maria, l’himne de la legió i La alegría de vivir de Ray Heredia. Un totum revolutum que va fer aixecar el públic que omplia el Teatre de Salt fins i tot abans que caigués el teló quan Angélica Liddell tancava el seu funeral amb 101 canonades, tot fumant un cigarret, tirant la cendra al taüt, movent sensualment els malucs i els braços i mirant fixament aquella platea a la qual acabava de maleir la sang. Un cinquè acte en el qual la diva s’atreveix amb un fosc total d’uns vint minuts a teló aixecat mentre sentim la diatriba amb què convida al suïcidi com a sortida vital enfront de la podridura de l’ésser humà i flirteja amb el dimoni tot assegurant que “des de l’infern es veu millor Déu”.

Angélica Liddell (Figueres, 1966) crea a partir d'allò que més l'obsessiona. L'artista, caracteritzada per la seva radicalitat, ha explorat els últims anys als escenaris temes com la caritat i el perdó, el patiment, el puritanisme i la humiliació de les dones. Des de fa un temps, Liddell no pot deixar de pensar en la seva desaparició, fins al punt que ara ha convertit les seves cavil·lacions en un espectacle de sis hores, Vudú (3318) Blixen, que s'estrena aquest dissabte 18 de novembre al Teatre de Salt dins del festival Temporada Alta, i que també es pot veure diumenge 19. "Estic obsessionada amb el meu final al món, en la sensació d'extinció, més enllà de la desaparició a escena", diu la creadora.

Molta expectació per l’estrena de la nova producció de la figuerenca Angélica Liddell al festival Temporada Alta i una certa decepció que ja s’arrossegava des de la seva anterior visita l’any passat amb Terebrante, creació al voltant del cantaor Manuel Agujetas. A Caridad, Liddell es planteja la capacitat de perdó de l'ésser humà a partir de la virtut teologal que dona peu al primer dels nou capítols/accions que escenifica en una visualment poderosa recreació del quadre de Rubens Caritat romana, en què un condemnat a mort per inanició és alletat per la seva filla i rep el perdó dels jutges. Però la transgressió que busca Liddell va molt més enllà, i no serà fins al setè capítol on trobarem el rovell de l'ou i el niu d’inspiració d’una proposta amb força accions gratuïtes, no exemptes de la carnalitat que li és pròpia, i dins d’una dramatúrgia poc cohesionada. Es tracta d’un extracte del llibre de George Bataille El verdadero Barba Azul. La tragedia de Gilles de Rais (Tusquets). El fragment recull l’horrorós i insuportable testimoni d’aquest noble francès del segle XV company d’armes de Joana d’Arc en què confessa haver torturat, sodomitzat i assassinat per plaer no menys de 150 nens i adolescents, fets pels quals va ser condemnat a la forca i amb el qual Liddell posa a prova la capacitat de perdó dels espectadors. Cada cop més abocada a la reflexió filosòfica, Liddell, sempre sacerdotessa i víctima sacrificial dels seus rituals amb ressonàncies religioses, contraposa la caritat a la llei representada aquí per una gran guillotina sense altre ús dramàtic que l’explicació d’aquest invent a tres nens en una mena de classe d’història.

Quina quantitat de perdó ets capaç de suportar? La pregunta la llança Angélica Liddell (Figueres, 1966) a l'espectacle Caridad, mentre contraposa el públic a les tres últimes morts per guillotina a França el 1977, a un cor d'homes de laringectomitzats i al campió d'esgrima en cadira de rodes Alexander Prior. Liddell és una de les creadores més extremes de l'escena actual –als seus espectacles se l'ha vista tallant-se els canells, menjant sang i fumant amb la vagina– i ara torna al Temporada Alta amb una peça sorgida de la seva gran obsessió dels últims mesos: la idea extremadament complexa de la caritat. "M’obsessiona aquesta dona que alleta el seu pare, condemnat a mort. Fa un immens acte de pietat, els jutges es commouen i el perdonen, la llei queda neutralitzada. Aquesta és la commoció que busco amb l’expressió estètica", explica Liddell. Caridad és una estrena del Temporada Alta que es representarà els dies 8 i 9 d'octubre al Canal de Salt i que ja té totes les entrades exhaurides.

Després d’un any de traspàs pels efectes de la pandèmia, la normalitat torna a les arts escèniques. I al Temporada Alta això vol dir una programació atapeïda (107 espectacles), plena de produccions pròpies (21), amb un rècord d’autoria catalana (70 espectacles), estrenes a Catalunya (39) i, en especial, un catàleg d’obres internacionals exuberant, farcit d’artistes de primera divisió. “La programació que us proposem és bèstia”, admet el director, Salvador Sunyer, que en destaca sobretot el suport als artistes del país, amb una barreja de consolidats i gent jove, i l’aposta pels internacionals. “Ens podem trobar, amb tantes crisis, que no hi hagi un relleu natural, i ens sembla important que hi sigui”, defensa. El suport a la creació local és un dels eixos centrals del festival, per això l’adaptació de L’adversari d’Emmanuel Carrère, dirigit per Julio Manrique, amb Pere Arquillué i Carles Martínez, inaugurarà el festival el 7 d’octubre. S’allargarà fins al 12 de desembre, després de 193 funcions.

El gran cas de mentida i assassinat que va commocionar França als anys 90, i que Emmanuel Carrère va immortalitzar al llibre L'adversari, serà l'espectacle inaugural del festival Temporada Alta de Girona el 7 d'octubre. L'adaptació de l'obra anirà a càrrec del trio que acaba de guanyar un Max per adaptar Carrer Robadors, Cristina Genebat, Marc Artigau i Julio Manrique, i la dirigirà aquest darrer amb dues primeres espases actorals: Pere Arquillué en el paper de Carrère i Carles Martínez en el de l'home que, després de mentir a la seva família durant 18 anys fent-se passar per un prestigiós metge de l'OMS (quan va deixar els estudis a segon curs), va assassinar a sang freda la dona, els fills, els pares i el gos. "Per què explico la seva història? Què hi ha de mi en aquest monstre? Com pot ser que darrere el personatge no hi hagués res?" són algunes de les preguntes que es planteja Manrique a l'hora d'abordar-la.

Dolor sobre dolor. Dolor sobre la ferida oberta. Això vol dir terebrante, títol de la nova creació de la inclassificable Angélica Liddell. Un espectacle que s’emmiralla en l’ànima del flamenc més atàvic a través de l'evocació del cantaor Manuel de los Santos, Agujetas (1933-2015), per a qui el cante jondo només pot eixir del patiment i el dolor (“Si no has patit, quin flamenc cantaràs?”, es demana la dramaturga i actriu).

'Liebestod'

Teatre lliure. 23 de juliol

Angélica Liddell és una ànima lliure fins a l’extinció. Sobre l’escenari, els seus actes esdevenen ritus atàvics lligats a la tragèdia d’existir i al dolor de la recerca de l’amor. No és, doncs, gens estrany que el seu teatre furiós, salvatge i cerimonial hagi mirat ara cap al món del toreig, on es donen la mà el ritual, el sacrifici i la violència sota l’allargada ombra de la mort.

]]>

La dramaturga i actriu Angélica Liddell (Figueres, 1966) ha tingut una relació intermitent amb Catalunya. És un nom habitual del festival Temporada Alta i també va ser-ho al Teatre Lliure quan Àlex Rigola n'era el director, però ha tingut "el gran dolor", com diu ella mateixa, d'estar deu anys sense anar a un teatre barceloní, fins que l'any passat Francesc Casadesús la va programar al Festival Grec amb La letra escarlata, amb un èxit clamorós que també envolta l'espectacle amb què torna enguany, des de divendres a diumenge al Teatre Lliure, Liebestod, el olor a sangre no se me quita de los ojos, Juan Belmonte. "Un any abans de venir al Grec amb La letra escarlata em van trucar per dir-me que em donaven el Premi Nacional de Catalunya i vaig dir que no el volia, jo el que volia era venir aquí a treballar. Quan em senti estimada un altre cop, si voleu, me'l doneu, però aleshores hi vaig renunciar", diu Angélica Liddell, que tot seguit parla del seu últim espectacle: "Per mi posar-me davant del públic sempre és un gaudi, per més que hi hagi dolor, patiment i paradoxa i bel·ligerància, guerra, perquè necessito estar en guerra. Surto a gaudir de la guerra".

]]>

A principis d’estiu, el director de cinema Spike Lee va retirar el suport públic a Woody Allen, després d’haver-lo qualificat d’“amic” en una entrevista i d’afirmar en un programa de ràdio que “Allen és un gran, gran cineasta” i que no se’l pot “esborrar de la indústria com si no hagués existit mai”. Aquestes afirmacions van ser durament criticades per molts usuaris a les xarxes socials, que no perdonen a Allen els seus suposats delictes (que, recordem-ho, no han estat mai provats i pels quals no ha estat mai condemnat en seu judicial), fins al punt que al cap de pocs dies Lee es va retractar i va demanar perdó públicament en un tuit on deia: “Les meves paraules van ser incorrectes” i “No tolero ni toleraré l’assetjament sexual, els abusos o la violència”.

]]>