"Vaig aguantar les tortures. No vaig parlar. Quan vam sortir de la direcció general de Seguretat tenia els peus negres dels cops, però vaig tenir un moment d’eufòria perquè no havia dit res. Cap de nosaltres havia parlat. Els torturadors no van doblegar-me, i això m’ha donat força tota la vida. Si ells no van aconseguir trencar-me, a veure qui ho pot fer", explica Roser Rius. Militant antifranquista de la Lliga Comunista Revolucionària, va ser torturada per Antonio González Pacheco, més conegut per l'àlies Billy el Niño. Durant els 14 mesos que va estar detinguda a la presó de Yeserías de Madrid, Rius va escriure i va fer dibuixos, que ara publica en forma de llibre: Memòria dibuixada. Presó de Yeserías (1974-1975) amb pròleg d’Ignasi Aragay i publicat per L’Avenç. Ni la repressió ni les pallisses van aturar-la i la resiliència li ha servit per a moltes de les altres lluites que ha tingut com a activista i militant al llarg de la vida.

"Fa 49 anys que lluitem perquè ens escoltin. Aquest document de reparació no és suficient, però és un primer pas. Ens han fet la guitza tota la vida, perquè ens han assenyalat per ser familiars d'un terrorista. El meu germà va ser víctima d'una doble injustícia i va lluitar per la llibertat. La meva mare ho va passar molt malament perquè li van matar el fill quan només tenia 21 anys. No ens hem rendit mai ni hem perdut l'esperança", explica Victoria Sánchez-Bravo Solla. El seu germà, José Luis Sánchez-Bravo Solla, va ser afusellat el 27 de setembre de 1975, al camp de tir d'Hoyo Manzanares (Madrid). Era membre del FRAP i el consell de guerra que el va condemnar estava ple d'irregularitats. La seva és una de les vint famílies víctimes de la dictadura franquista que han rebut una declaració de reparació del govern espanyol.

La decisió del Tribunal Constitucional d'inadmetre un recurs d'empara d'una víctima del franquisme, Francisco Ventura, que va ser torturat per la policia durant el règim ha tornat a frustrar les esperances dels col·lectius de memòria històrica, que esperaven que l'aprovació de la nova llei de memòria democràtica permetés investigar aquells crims i saltar el mur de la llei d'amnistia del 1977. La resolució del TC, amb majoria progressista però on només dos magistrats s'han desmarcat de la decisió, argumenta que l'entrada en vigor de la nova llei no suposa cap canvi respecte a la situació anterior. I això que l'article 2.3 de la norma afirma que la llei d'amnistia s'ha d'interpretar d'acord amb el dret internacional i els drets humans, és a dir, considerant que hi ha una mena de delictes que no prescriuen ni es poden amnistiar, que són els de lesa humanitat, que inclou precisament les tortures.

"T'envio aquestes fotografies perquè em puguis mirar quan no estiguem junts", es pot llegir en una fotografia que la Florinda li va enviar a Jesús Fraile, de qui s'havia enamorat feia vuit mesos. El Jesús i la Florinda s'estimaven, però no es van poder tornar a tocar. Ell va haver de fugir a França després de la victòria franquista, i el 7 d'abril del 1939 va morir de tifus al camp de concentració de Setfonts, al Llenguadoc, molt a prop de Tolosa. Les fotografies i els seus objectes personals van estar amagats durant més de 80 anys en una urna electoral de fusta al sostre de l’antic edifici consistorial de Setfonts. 

"M'amenaçaven de pegar a la meva germana si no parlava i em feien mirar per una finestreta i veure com li pegaven. Jo sabia que ella era més dura que jo i que no parlaria. Vam estar tancats 32 dies a Via Laietana", explica Pepus Ferrándiz. El Pepus i la Maribel són germans bessons i tenien tan sols 17 anys quan els van detenir. Els van torturar de totes les maneres possibles i, després de 32 dies als calabossos de Via Laietana, els van enviar a la presó. El Pepus va estar a la Model durant 13 mesos, els mateixos que la Maribel va passar a la presó de dones de la Trinitat, on les monges de la Cruzada Evangélica la van sotmetre a un nou calvari d'adoctrinament moral i càstigs. Ara, més de 50 anys després, els germans tenen l'oportunitat de querellar-se contra els policies que els van torturar: Vicente Juan Creix, Rafael Núñez Valverde, Genuino Nicolás Navales i Atilano del Valle.

Investigar l'espoli, l'obligació explícita de retirar en un període de dos anys els símbols franquistes i perseguir de manera activa, personant-se com a acusació, els crims del franquisme. Aquestes són algunes de les novetats de l'avantprojecte de la nova llei de memòria democràtica que dimarts vinent, el 7 de març, es presentarà al Parlament de Catalunya. La nova llei, que va començar a escriure's durant l'anterior legislatura, agrupa tota la legislació que hi havia al voltant de la memòria: la llei del Memorial Democràtic (2007), la llei de fosses (2009) i la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme (2017). I intenta resoldre els reptes que no s'han pogut solucionar, com la persistència de simbologia franquista o el rescabalament de les víctimes.

Aquest dilluns ha fet 86 anys del cop d'estat feixista que va desencadenar la Guerra Civil Espanyola, sota el pes de la qual –sota la seva influència i conseqüències– segueix discorrent la nostra vida col·lectiva, i per a alguns també la personal. Fa pocs dies es va aprovar al Congrés de Diputats la llei de memòria democràtica, que se suposa que vol compensar les víctimes del franquisme, un règim criminal que va governar durant quaranta anys sense que mai cap dels seus responsables hagués de passar comptes davant de la justícia. Avui aquesta llei, que ve a sumar-se a la jurisprudència existent contra el franquisme (escassa, atesa la gravetat dels fets) no trastocarà la impunitat dels criminals, però consagra la voluntat de donar reparació a les víctimes, començant per atendre la necessitat de recuperar les restes dels assassinats pel feixisme de les fosses i els forats degradants on encara es troben.

El camp de concentració d'Albatera (al terme municipal de Sant Isidre, Baix Segura) era fins fa poc invisible. I, si no fos per tot allò que amaga el seu subsol, potser Franco hauria guanyat la batalla de la memòria. L'arqueologia, però, és tossuda. En aquest camp, que va estar en mans franquistes de l'abril al novembre de 1939, hi van tancar entre 12.000 i 15.000 presoners republicans, que van passar molta set i gana i van patir tortures, malalties i tota mena de vexacions. El pitjor, però, devia ser l'angoixa. Al pati hi va haver molt sovint afusellaments sense judici. I tot això no només ho expliquen alguns dels presoners, sinó que se n'han trobat proves.

Mort el dictador, la por impregnava encara la vida de bona part de la població espanyola. El 1977 Esperanza Pérez va tornar del seu exili a Bèlgica decidida a trobar el seu pare, els seus avis i els seus oncles. Tots ells havien estat assassinats i enterrats en fosses comunes. Al llarg de més d’un any i amb l’ajuda del seu marit, que era taxista i la portava d’un lloc a l’altre, va recórrer diferents pobles de la província de Palència fins a trobar vuit dels seus familiars. Va acabar exhumant 150 víctimes del franquisme. “N’estic molt orgullosa. Va ser extenuant, tant físicament com psicològicament, però ho tornaria a fer”, diu des de casa seva, a Palència, on viu amb una germana i una tieta. Esperanza, que ara té 87 anys, tenia 18 mesos quan van matar el seu pare, els seus avis i els seus oncles: “Al meu pare li deien Juanón, perquè era molt alt, molt guapo i molt valent. L’únic que va fer va ser ensenyar a llegir i a escriure als infants més pobres”, diu encara indignada.

No ha sigut mai fàcil ni s'espera que ho sigui a partir d'ara. Després que divendres passat la jutge argentina María Servini de Cubría dictés l'ordre de processament de l'exministre Rodolfo Martín Villa, el seu equip jurídic albira un camí llarg i molt complicat perquè aquest processament es faci efectiu: "L'equip d'advocats de Martín Villa és molt poderós –assegura l'advocada argentina Julieta Bandirali a la roda de premsa de la Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina (Ceaqua)–. Ara la pilota és al seu camp i ells es defensaran amb dents i ungles, però hem d'aconseguir que aquesta ordre sigui ferma i treballarem molt per aconseguir-ho". La previsió és que, després que els advocats de l'exministre hagin recorregut, tot plegat s'allargui més d'un any.

És molt difícil saber amb precisió què va passar el 18 d'octubre del 1971 quan més de 6.000 obrers de la Seat van ocupar la fàbrica en solidaritat amb 11 càrrecs sindicals i 33 treballadors acomiadats. Mai s'han investigat els fets. Sí que són clares les conseqüències: un dels policies –se'n desconeix el nom– va treure l'arma i va prémer el gallet no una, sinó unes quantes vegades, i va matar el treballador Antonio Ruiz Villalba: "No va disparar ni a l'aire ni al peu, l'oncle tenia sis orificis de bala a l'abdomen i va morir de les ferides dies després, l'1 de novembre", explica l'Anna Maria, una de les tres nebodes de Ruiz Villalba. "Si hagués sigut ara, hauríem sortit amb pancartes per exigir que s'investigués".

La repressió contra els que van perdre la Guerra Civil es va prolongar durant quaranta anys de dictadura, i reconèixer les injustícies que van patir ha sigut sempre molt complicat a l'estat espanyol. Aquest dijous el Congrés de Diputats ha debatut una nova llei de memòria democràtica que proposa, entre altres coses, una auditoria de l'espoli franquista, una nova fiscalia per investigar els crims del franquisme –cap jutjat espanyol ha acceptat mai investigar els crims que es van cometre durant la dictadura–, subvencions per exhumar fosses o resignificar el Valle de los Caídos. La nova llei es presenta catorze anys després que s'aprovessin les lleis de la memòria a Espanya i Catalunya. La llei espanyola del 2007 aprovada pel govern de Zapatero ha viscut, a més, llargs períodes d'hibernació per falta de pressupost, sobretot durant el govern del PP.

L’Associació per a la Memòria Històrica porta més de vint anys obrint fosses per tot el territori espanyol i, fins ara, mai s’havia trobat que un grup de veïns votés en contra d’una exhumació. Ni la llei de memòria de la comunitat autònoma de Castella i Lleó ni l’espanyola preveuen aquesta possibilitat. Per això resulta tan insòlit que el popular Alejandro Barrera García, alcalde de Villadangos del Páramo, un municipi d’un miler d'habitants, decidís sotmetre a votació l’exhumació al cementiri d’una fossa on es calcula que hi ha enterrades una dona i 70 homes. La decisió d'un grup de veïns (22 hi van votar en contra, 12 a favor i 2 es van abstenir) de denegar la possibilitat dels familiars de recuperar els cossos d'avis i besavis ha indignat a molts. Entre ells, el vicepresident de la Junta de Castella i Lleó, Francisco Igea Arisqueta, de Ciutadans, que s'ha traslladat aquest dilluns fins al municipi lleonès per fer “complir la llei”: “En un país democràtic les lleis s’apliquen. Ni un referèndum a Catalunya, ni un a Villadangos poden impedir la seva aplicació. Les lleis s’aproven i es discuteixen al Parlament”. Igea ha sigut força contundent: “En aquesta comunitat ningú quedarà ni en una cuneta ni en una fossa comuna”.

Tres anys després d'arribar a la Moncloa, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha culminat finalment la tramitació del projecte de llei de memòria democràtica, que pretén respondre a les llacunes de la llei de memòria històrica del 2007 de José Luis Rodríguez Zapatero, buidada de pressupost durant els governs del PP. El consell de ministres ha aprovat aquest dimarts el text, que ara s'enviarà al Congrés per començar una llarga tramitació parlamentària en què els socialistes hauran de cedir per incloure-hi esmenes. La Moncloa en cap cas té majoria en aquests moments per tirar-la endavant: ERC, així com la majoria d'associacions memorialistes, ja ha avisat que considera el projecte de llei del tot insuficient perquè no inclou la reparació econòmica completa de les víctimes. El nou ministre de Presidència, Félix Bolaños, s'ha obert a fer canvis a la llei, però ja ha advertit que "cap força democràtica hauria de tenir cap problema en homenatjar les víctimes d'una dictadura".

El 1940 els presoners polítics i els delinqüents comuns s’amuntegaven a la presó de Manresa, un antic convent a tocar de les cases del carrer Sant Bartomeu. Allà va sorgir la història d’amor entre Vicent Prades, un santfruitosenc de 22 anys pendent de judici per haver combatut en el bàndol republicà, i Lola Batlle, una veïna de 18 anys que vivia davant de la presó. Es van escriure cartes apassionades durant dos anys i, quan ell va sortir, es van casar. Després ell va tornar a la presó i les cartes van continuar.

Fa molts anys que els familiars de les víctimes de la Guerra Civil reivindiquen poder saber on són els seus morts. No és fàcil saber-ho, perquè han passat 82 anys des del final de la guerra i es calcula que tan sols es podran recupera un 10% de les fosses comunes de l’Estat. La resta quedaran engolides per l’oblit, perquè els testimonis han anat morint i perquè en molts casos els executors van amagar molt bé els seus crims. Però sempre hi ha gent entossudida a rescatar els noms sepultats en carpetes. L’associació Innovation and Human Rights (IHR) ha publicat un mapa estatal on es poden trobar algunes de les persones que van morir assassinades o van patir condemnes i repressió durant la Guerra Civil. L'associació va començar a recopilar dades el 2017. Aquell any va tancar amb 200.000 registres i actualment ja en té 1.200.000. Al mapa hi han col·locat tan sols els 82.000 noms dels quals han pogut esbrinar el lloc de naixement. “Hem volgut destacar el lloc de naixement, perquè un dels principals objectius d’aquesta eina és ajudar els familiars i trencar el silenci. Molta gent desconeix què li va passar a la seva família. Amb aquesta eina es pot mirar un cognom i la població d’origen. Ajuda a fer que moltes persones puguin descobrir aquest passat tan silenciat”, assegura Concha Catalán, presidenta de Innovation and Human Rights.

Nieves García Catalán porta anys batallant perquè trobin el seu avi, Dióscoro Galindo, afusellat i enterrat l'agost del 1936 al costat de Federico García Lorca. Ara ha fet arribar al Tribunal Constitucional la seva demanda: vol que es busquin no tan sols les restes del seu avi sinó també les del poeta i dramaturg. García Catalán ja ho va intentar a través del jutjat d'instrucció de Granada el 2019, però el jutge va tombar la seva petició. Al gener va tornar a presentar la petició a l'Audiència Provincial de Granada, que va va tornar a rebutjar el recurs. Ara serà el Constiucional el que decidirà si té dret o no a trobar les restes del seu avi i les de l'autor de Yerma.

Han passat 82 anys des del final de la Guerra Civil però encara no sabem quantes vides s'hi van perdre. A poc a poc van sortint noves dades i nous documents que constaten un drama terrible. L'última aportació és una llista amb 1.685 exiliats republicans morts entre el 1939 i el 1940 als camps d’internament francesos (la podeu consultar aquí). Però n’hi ha molts més. Els historiadors Jordi Oliva, Martí Picas i Noemí Riudor, que són els qui han trobat i han documentat la llista, continuen investigant i ara mateix ja sumen més de 2.200 morts. Només a Perpinyà, Oliva calcula que hi ha enterrats entre 800 i 900 exiliats. “És el destí de molts moribunds i malalts que provenen dels camps propers [Argelers, Brams, Sant Cebrià, Voló, Agde, Vernet, Sètfonts...] –explica Oliva–. A Perpinyà en certifiquen la mort i els enterren, és una gran fossa”.

Una peineta destrossada per l'impacte d'una bala i unes agulles de cap al costat d'un esquelet enterrat sense tomba ni nom al cementiri de Fuendejalón. És tot el que queda d'una dona pionera, María Domínguez, la primera alcaldessa democràtica d'Espanya. Domínguez, que de petita quasi no havia pogut anar a l'escola i va ser autodidacta, defensava el dret a l'educació, sobretot de les dones, i el 1932 va ser la primera alcaldessa de la Segona República Espanyola a la població de Gallur (Saragossa). Quan va deixar l'alcaldia, un any després, es va dedicar a la docència i el periodisme. El 1936, poc després que esclatés la Guerra Civil, els franquistes li van disparar un tret al cap i la van tirar en una fossa comuna. Aquest cap de setmana, les seves restes s'han pogut exhumar i ara es compararan amb l'ADN dels seus familiars per comprovar si realment és ella.

Més de 5.000 fotografies captades al llarg de deu anys d'exhumacions poden explicar moltíssimes coses. Hi ha les restes òssies, hi ha les cares dels familiars expectants, hi ha cartes, poesies, objectes, com un cinturó trenat el dia abans d'un afusellament... La recerca del sociòleg i fotògraf Oscar Rodríguez va començar el 2013, quan es va fer voluntari de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) i va començar a documentar tot el que passava a l'entorn de les exhumacions. Ara ho ha publicat a la web de la Societat de Ciències Aranzadi.