A la tanda de musicals insòlits que han protagonitzat la temporada cinematogràfica, d'Emilia Pérez a Polvo serán, s'hi afegeix ara The end, la primera ficció de Joshua Oppenheimer, el cineasta que fa uns anys va causar sensació amb The act of killing (2012), aquell documental en què alguns dels responsables del genocidi a Indonèsia als anys setanta recreaven els seus crims si estiguessin actuant en una pel·lícula de Hollywood. Malgrat tractar-se en aparença d'una proposta diferent, Oppenheimer reincideix a The end en la idea de com els responsables d'alguna atrocitat recorren a l'artifici per reescriure impunement la seva pròpia història.

Quan tenia vuit anys Tilda Swinton (Londres, 1960) va veure una pel·lícula que li va "canviar la vida". De fet, en aquell moment va pensar "que era un somni, no una pel·lícula". Es tracta de la primera versió de Powers of ten, un curt científic de Charles i Ray Eames que només dura 10 minuts i que arrenca amb una seqüència quotidiana, quasi bucòlica: una família fent un pícnic, amb la seva cistella plena de menjar i unes estovalles sobre la gespa. Aleshores, la càmera s'allunya 10 metres, 100 metres, 1.000 metres... "Al cap d'una estona veus els Estats Units, la Terra, la galàxia, i després torna a apropar-se al pícnic i la càmera entra dins la mà de l'home i veus el corrent sanguini, el sistema nerviós, els àtoms... És al·lucinant i sovint la projecto a la canalla amb la fundació que tinc amb Mark Cousins, perquè és una pel·lícula que fa que t'enamoris del cinema i que t'adonis que el cinema no té fronteres", ha explicat.

A Dolor y gloria (2019), la seva pel·lícula d'inspiració més clarament autobiogràfica, Pedro Almodóvar confrontava la por al patiment i a la solitud que suposa envellir. A La habitación de al lado va un pas més enllà i aborda la mort en una pel·lícula, tanmateix, menys autoindulgent i més serena que la protagonitzada per Antonio Banderas. En el seu primer llarg en anglès, el director manxec parteix de la novel·la Cuál es tu tormento, de Sigrid Nunez, per orquestrar un drama íntim al voltant de Martha (Tilda Swinton), una corresponsal de guerra malalta que opta pel suïcidi assistit, i Ingrid (Julianne Moore), l'escriptora que li dona suport en aquest procés, il·legal als Estats Units.

Pedro Almodóvar pot posar una data concreta al moment en què va entendre la "importància" de pronunciar-se políticament com a personatge públic. Va ser el 2004 després dels atemptats de l'11-M i l'arribada a la Moncloa del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. "Va ser quan vaig sentir la polarització d'Espanya. Per primer cop a la vida, uns joves em van insultar –o això volien– dient-me «rojo maricón». Em vaig quedar estupefacte perquè pensava que aquesta Espanya no existia", explica qui va saltar a la fama com a icona de l'hedonista Movida Madrileña. Des d'aleshores, els missatges volgudament polítics del director han anat a més. Recentment, ha ocupat titulars la denúncia desacomplexada que ha fet de la situació a Gaza, que contrasta amb el clima a Hollywood, així com de l'auge de l'extrema dreta; no dubta a titllar Donald Trump de "catàstrofe" durant la promoció del seu últim film, ambientat a Nova York. Uns posicionaments que, com ja va fer amb Madres paralelas, trasllada al cinema amb l'estrena de La habitación de al lado aquest divendres.

Cinc anys després de rebre el Lleó d’Or honorífic de la Mostra de Venècia, el director Pedro Almodóvar ha tornat a trepitjar la catifa vermella del certamen italià per presentar, en la competició oficial, el seu vint-i-tresè llargmetratge, La habitación de al lado, el primer parlat en anglès. “És com començar una nova era”, ha dit el cineasta manxec en la roda de premsa del film. “Necessitava un vehicle adequat per fer aquest salt i el vaig trobar en les pàgines del llibre Quin és el teu turment de Sigrid Nunez”. Sobre el paper, l’assagística novel·la de l’autora novaiorquesa semblava inadaptable, però Almodóvar va trobar la inspiració “en un capítol en què una dona decideix anar a veure una amiga que està ingressada en un hospital”. I malgrat que l’acció passa a milers de quilòmetres dels escenaris habituals d’Almodóvar, el cineasta va trobar un vincle íntim amb els personatges de l’Ingrid i la Martha, als quals donen vida Tilda Swinton i Julianne Moore. “No he pretès fer una anàlisi de la societat nord-americana, però sento que conec bé aquestes dones novaiorqueses que, com jo, van viure amb intensitat la dècada de 1980”.

“Això és el que passa amb les habitacions: conserven històries”, diu la Rosalind a la seva filla Julie durant un dels sopars que comparteixen al misteriós hotel de La hija eterna, la nova pel·lícula de Joanna Hogg. Què és una casa, sinó un espai de la memòria, un escenari propici a la invocació dels records, dels fantasmes del passat?

En els darrers anys, Alberto Barbera, el director artístic del Festival de Cinema Venècia, ha demostrat un bon ull a l’hora de convertir la Mostra en un espai acollidor per a les produccions de Hollywood i les grans plataformes de streaming. L’eufòria generada per l’encant mediàtic de les estrelles nord-americanes ha tapat el declivi en la qualitat artística i la creixent homogeneïtzació de la cada vegada més anglòfona programació del festival. No obstant això, Barbera no ha aconseguit silenciar les crítiques que ha generat l’escassa participació de dones cineastes en el certamen Italià, un reclam de paritat que, any rere any, cau en sac foradat. Aquest any, com l’anterior, només són cinc les dones cineastes que participen en una Secció Oficial que, de moment, ha deixat pocs títols per al record. Per sort, l’arribada a Venècia de les britàniques Joanna Hogg i Tilda Swinton, per presentar The eternal daughter, ha aportat, finalment, una justa dosi de grandesa a la competició pel Lleó d’Or.

Tocat per una curiositat que sembla inesgotable, George Miller ha construït la seva eclèctica trajectòria entorn del crucial canvi de paradigma que ha suposat l’adveniment de la tecnologia digital. D’una banda, com ha demostrat al llarg de tota la saga de Mad Max, des dels anys 70 fins a la recent Fúria a la carretera (2015), l’australià domina com ningú l’abecedari acrobàtic, eminentment físic, del cinema més primitiu. Però, com a pare del porquet Babe i dels pingüins de Happy Feet, Miller també ha esdevingut un pioner de les possibilitats plàstiques i narratives del cinema digital. Dos camins –l’artesania analògica i l’art del píxel– que conflueixen a Tres mil años esperándote, una absorbent faula fantàstica basada en una història de la britànica A.S. Byatt i protagonitzada per Tilda Swinton i Idris Elba, en la pell d’una experta en narratologia i un geni de la llàntia, respectivament.

'Memoria'

(5 estrelles)

Direcció i guió: Apichatpong Weerasethakul. 136 minuts. Colòmbia, Tailàndia, França, Alemanya, Mèxic, Qatar, el Regne Unit, la Xina, Suïssa (2021). Amb Tilda Swinton, Daniel Giménez Cacho i Jeanne Balibar. Estrena als cinemes el 27 de maig

]]>

La carrera de George Miller està plena de cops de timó impossibles: de l'acció postapocalíptica de la trilogia Mad Max a la comèdia fantàstica Les bruixes d'Eastwick i el melodrama clàssic de L'oli de la vida; del cinema familiar de les sagues de Babe o Happy feet a la pel·lícula més salvatge i frenètica del Hollywood recent, Mad Max: fury road. En aquest sentit, 3.000 years of longing, que s'ha presentat a Canes fora de competició, podria ser la síntesi de les mil i una històries que Miller porta a dins, una celebració de l'art de fabular, del poder dels mites i de l'amor com la gran història de les nostres vides. Una pel·lícula irregular i excessiva –el tercer acte no s'acaba mai– però contagiosa en el seu absolut desinterès per les tendències actuals de Hollywood i el cinema fantàstic actual: després d'un èxit com el de Fury road, Miller tenia una sola oportunitat per fer el que li donés la gana i ha fet la pel·lícula més extravagant, inclassificable i sincera.

]]>

Imagineu-vos que esteu tancats a casa, amb el gos com a únic interlocutor, esperant que passi alguna cosa i amb la sensació, cada vegada més intensa, d’estar a punt d’esclatar. És una escena que pot resultar familiar després d’aquests últims mesos de confinament a tot el món, però també és l’argument del nou curtmetratge de Pedro Almodóvar, The human voice, protagonitzat per Tilda Swinton i estrenat al Festival de Venècia.

]]>

La 77a Mostra de Venècia, el primer gran festival de cinema que se celebra des de l’esclat de la pandèmia del coronavirus, ha viscut aquest dijous un dels seus punts àlgids gràcies a la visita del cineasta espanyol Pedro Almodóvar i de l’actriu britànica Tilda Swinton, que van presentar l’estrena mundial del curtmetratge The human voice. Cal dir que, en una Mostra amb una programació poc sobrada de cineastes de renom –molts han preferit endarrerir l’estrena dels seus films davant la incertesa provocada pel covid–, la presència del director d’Hable con ella va fer somiar als assistents al festival, tots degudament equipats amb la mascareta de rigor, amb la possibilitat d’una nova normalitat marcada pel gran cinema. I amb raó, donat que The human voice, malgrat durar només 30 minuts, mereix ocupar un lloc destacat en el panteó de l’univers almodovarià.

]]>