Aquest mes de maig Ingrid Guardiola (Girona, 1980) tancarà la seva etapa com a directora del Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona. Ho farà després de quatre anys molt intensos i profitosos, en què ha tirat endavant un munt d'exposicions i activitats sobre diferents temes candents de la societat contemporània, sempre exposant peces interessants i amb una línia discursiva molt crítica i potent. Malgrat els resultats inequívocament positius, Guardiola ha decidit no optar a la renovació: esgotada per la burocràcia, els tràmits i la paperassa ingent amb la qual ha de lidiar dia a dia, prefereix apartar-se, almenys durant un temps, de la gestió al capdavant d'una institució pública d'aquesta envergadura. Els seus últims mesos com a directora del museu d'art contemporani gironí coincideixen amb la publicació del seu segon assaig, La servitud dels protocols (Arcàdia), en què reflexiona, amb contundència però sense fatalisme, sobre com el sistema de regles, convencions, pautes i algoritmes determina la nostra conducta i la percepció. El llibre, partint d'un ventall amplíssim de referents filosòfics i sociològics com Foucault, Deleuze, Marcuse, Kracauer o Shoshana Zuboff, atén de manera molt lúcida a l'ecosistema de protocols diaris i concrets que, en l'era de les xarxes socials, la informàtica i la tecnologia, ens afecten i dominen.

Les regles del cànon estètic dominant violenten el cos de les dones i de totes les persones que no volen adscriure's al binarisme del gènere tradicional, des de la misogínia de la mitologia grega o la Bíblia fins a les polèmiques actuals arran de l'aprovació de la llei trans. Qualsevol temptativa de sortir del marc socialment imposat de la normativitat molesta i fa por, així que, per desacreditar, difamar o arraconar les identitats dissidents, se les assenyala com a "monstres". I una manera de fer font a l'exclusió d'aquests cossos altrxs és resignificar l'insult: convertir la monstra en una autoafirmació reivindicativa i en una celebració performativa de la diversitat.

Un paisatge amb neu, un viatge mental a través dels somnis, una habitació ben endreçada de persona pobra, figures que s’esvaeixen, cossos masegats per la malaltia... El concepte de bellesa canvia amb el temps, tot i que hi ha obres que perduren i per això s’anomenen clàssics. Frédéric Schiffter encapçala el seu llibre La belleza (Siruela) amb una frase de Paul Léautaud que parla de la melancolia de contemplar les coses belles, com si sempre pertanyessin al passat.

Com un cant de sirena que retorna, jo també he sentit la crida per fugir a províncies, per tornar a casa, després de 22 anys vivint a Barcelona. Parlar de diàspora seria una exageració, però la combinació de la duresa del confinament, l’evidència de l’emergència climàtica i la popularització del teletreball estan fent que la gent abandoni les grans ciutats per buscar assentaments més tranquils, més respirables, més espaiosos i menys transitats. El mite que al llarg del segle XX va reunir treball i capital, viure i malviure, està perdent pistonada. O això sembla. En aquest context estrany, de limitacions d’aforament, d’actuacions virtuals i a la carta, d’anul·lacions d’activitats, sembla que aquest antic mantra de la capitalitat també es contrau. Queden lluny els projectes megalòmans de les indústries culturals en què cada poble tenia el seu auditori i en què la capital desplegava el seu punch en esdeveniments puntuals de gran volada, portant el bo i millor de fora, noms grandiloqüents per a aforaments descomunals o selectes; un desplegament de l’esperit postolímpic, hiperhormonat, que encara fa salivar una part de la cort. Un tipus d’activitat cultural que no té estrictament a veure ni amb la qualitat de la proposta ni amb l’interès o valor cultural, sinó amb l’impacte quantitatiu sobre el territori en base a un turisme cultural de peregrinació massiva. A l’anomenat talent local li guardaven un lloc privilegiat en els obituaris. Per no parlar del talent jove, que gaudia d’aquesta condició fins que, en una el·lipsi inquietant, era recuperat en els mateixos obituaris. Faig paròdia d’un fet obvi: que hem viscut unes dècades d’excitació cultural basada en el “com més gran i com més de fora millor”. Des de la crisi del 2008 fins ara, la cultura s’ha hagut d’anar adaptant a les difícils circumstàncies, marcades per les retallades i la indiferència de la classe política cap al sector. Per això, quan ara m’aturo a pensar sobre el fet cultural, em surt en forma d’elogi, perquè posar en valor també forma part del pensament crític i perquè palpo en carn pròpia i aliena la dificultat de seguir endavant. Seguir és una proesa.