El que ens sembla llunyà sovint és també al nostre costat sense ser-ne conscients. L’autoritarisme està creixent al món, i és prou evident per a tothom, però també augmenta a les organitzacions del nostre entorn, i sovint no ens n'adonem. Amb models autoritaris, globals o locals, no podem esperar democràcia, i sense democràcia no hi haurà benestar ni igualtat.

Un dels molts debats que ha hagut d’afrontar el feminisme per anar fent el seu camí és el següent: ¿si les dones manéssim, faríem les coses d’una altra manera? ¿El món i les formes de vida que organitzaríem serien diferents? Per part de determinades posicions feministes, la resposta teòrica ha estat sempre “No. Els homes han configurat l’única societat possible, la societat real, que podem modificar, però no n’hi ha cap altra d’imaginable”.

Dijous ens vam despertar amb la notícia que la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, anunciava la seva pròxima dimissió i el seu desig de no presentar-se a les pròximes eleccions generals del país austral el 14 d'octubre. La notícia, impensable fins al moment entre aquells que no segueixen la política neozelandesa de prop, ha recorregut el món i ha posat sobre la taula un intens debat sobre les possibles raons de la renúncia d'Ardern. Admirada a l'estranger per la seva empatia i lideratge durant la gestió de la crisi del covid, ha estat víctima d'un constant assetjament durant els quasi 6 anys que ha estat primera ministra.

Un matí de dijous gelat per a les nostres latituds mediterrànies, benvingut gener, ha reactivat la mobilització independentista a Barcelona. L’anomenada cimera hispano-francesa ha estat l’excusa, una bona excusa, per omplir Montjuïc de protesta i per recordar que la repressió és molt efectiva però no prou per anul·lar els anhels legítims d’un poble que, tocat, continua demostrant que no ha perdut l’alè per seguir reclamant la independència. El repte era agosarat. No era ni el millor dia, ni la millor hora, ni les circumstàncies més propícies, però moltíssima gent ha decidit tornar a sortir al carrer per recordar-li a qui calgui que “aquí no s’ha acabat res”. Encara que el titular més buscat hagi estat l’escridassada a Oriol Junqueras i que l’escridassada era previsible, i també legítima (sense comptar adjectius i desitjos que no venen a tomb), la realitat és que la societat civil organitzada és la que posa en solfa la política i reactiva l’independentisme en un moment clau. La derogació de la sedició ha portat nous fronts i el menyspreu sistemàtic per part de l’estat espanyol contra una reivindicació persistent no apaga un moviment per més disputes internes que hi hagi. Que hi són. Però també hi ha la possibilitat de posar-se d’acord, sobretot des del carrer. Jo vull ser optimista i consti que no és el meu tarannà. Però ho vull ser perquè, precisament, quan el fred ha desplegat, per fi, les seves ales d’hivern, ens hem pogut tornar a acompanyar. La manifestació era unitària i així ho ha estat. És impossible que tothom pensi el mateix però és possible que es faci un front comú contra una repressió comuna. Podem ser exigents sense equivocar-nos d’adversaris, i fins i tot ens podem equivocar d’adversaris, però sense deslegitimar la capacitat de mobilització de la gent. I quan es destaca que la majoria de la gent mobilitzada són persones grans (que hi eren, però darrere les bufandes també hi havia menys anys), no menystinguem tampoc el poder d’aquestes persones que han donat la cara en els moments més transcendentals. Tots ens hem fet i ens hem hagut de fer grans durant aquest temps. L’edatisme sí que no ens porta enlloc. Els carrers sempre seran per a totes les edats. I tant de bo arrenquem la frustració dels calendaris, siguin de l’any que siguin. Però sobretot que no faltin ni els recomptes de la Guàrdia Urbana ni les càrregues dels Mossos, que aquí no s’ha acabat res.

Jacinda Ardern es va convertir als 37 anys en la dona més jove del món a liderar un país: quan va arribar al govern de Nova Zelanda es va arribar a parlar de jacindamania, i se la va incloure en el club de joves polítics que, com Emmanuel Macron a França o Justin Trudeau al Canadà, abanderaven l'alternativa a l'auge de la dreta sota els auspicis de Donald Trump. I durant els seus dos mandats consecutius des del 2017 la seva política li ha valgut una fama global. Ha anunciat per sorpresa que nuncia que es retira.

La primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, ha anunciat per sorpresa que es retira abans de les eleccions generals previstes per a aquest octubre. "Ja no em queda energia per continuar fent la feina. Ha arribat l'hora", ha dit en la conferència anual del Partit Laborista, que ara té poc temps per posar un nou líder al capdavant del govern abans dels comicis.

El covid va convertir Jacinda Ardern en la primera ministra més popular dels últims cent anys en la història de Nova Zelanda. Gràcies al seu programa contundent per derrotar el coronavirus, amb llargs confinaments i el tancament absolut de la frontera, la mortalitat per la pandèmia s’ha mantingut entre les més baixes del món: 53 morts en un país de 5 milions d’habitants.

El govern laborista de Nova Zelanda és pioner en la prohibició del tabaquisme. El ministeri de Salut ha impulsat una llei per prohibir el consum de tabac a la propera generació, amb l'objectiu d'evitar que els joves s'iniciïn en l'hàbit. L'executiu de Jacinda Ardern aprovarà una legislació per augmentar l'edat legal per comprar tabac per fumar, que actualment se situa als 18 anys, en un any cada any a partir del 2026. D'aquesta manera, els neozelandesos que ara tenen 14 anys, quan entri en vigor la llei no podran comprar tabac mai legalment.

La primera ministra neozelandesa, Jacinda Ardern, ha anunciat avui que es casarà durant l'estiu austral amb el seu xicot, Clarke Gayford, amb qui es va comprometre el 2019 i amb qui té una filla de gairebé tres anys, tot i que no va voler revelar la data exacta. "Això no vol dir que ho hàgim dit a ningú, encara, així que crec que abans hauríem de fer algunes invitacions", va apuntar Ardern en una entrevista amb l'emissora neozelandesa Coast Ràdio per justificar que no volia revelar la data. La mandatària laborista, que s'ha guanyat l'admiració del món pel seu lideratge durant la pandèmia, per les seves polítiques social i les seves mostres d'empatia amb la gent, també va fer broma al dir que se sent "una mica més gran per tenir una festa nupcial". El compromís amb el seu xicot s'hauri aproduit durant la Setmana Santa, segons diversos mitjans.

Quan l’octubre passat Jacinda Ardern va guanyar les eleccions generals de Nova Zelanda, la primera ministra va encetar el seu mandat formant el govern més divers en la història d’aquest país. 23 dels 120 diputats del Parlament i un 25% de l’executiu provenen de la comunitat maori, el poble indígena autòcton de Nova Zelanda: entre ells destaca la ministra d’Afers Exteriors, Nanaia Mahuta, la primera dona indígena que ocupa un dels càrrecs amb més pes de l’executiu. El seu rostre ha fet la volta al món pel moko kauae que llueix a la barbeta, un tatuatge que els maoris consideren símbol de la seva cultura, identitat i lligams familiars.

Nova Zelanda forma part de la petita llista de països que estan guanyant (de moment) la batalla contra la pandèmia, amb l'estratègia covid zero d'eliminació del coronavirus. A l’agost, el govern neozelandès va confinar la regió d’Auckland i va tallar de soca-rel l’últim brot significatiu de la malaltia. Des de llavors només han aparegut alguns casos esporàdics a la comunitat, com els quatre positius que s’han detectat les dues últimes setmanes. Després d’aïllar els malalts, les autoritats sanitàries han localitzat tots els contactes possibles gràcies a l’aplicació de rastreig del covid-19, i no s’ha trobat cap més contagi. Per als neozelandesos ha sigut un altre petit ensurt que ha alterat momentàniament la vida de normalitat de què fa mesos que gaudeixen: sense restriccions de cap mena, ni distància de seguretat, ni tan sols mascaretes (només són obligatòries al transport públic).

Victòria aclaparadora de Jacinda Arden a les urnes. Més folgada encara que la que predeien les millors enquestes. La primera ministra de Nova Zelanda i líder del Partit Laborista governarà un segon mandat de tres anys després d'haver aconseguit la primera majoria absoluta des del 1996 –amb el 98,5% dels vots escrutats, ha fregat el 50% i tindrà 64 escons sobre 120– en les eleccions celebrades aquest dissabte al país austral. Són els millors resultats del laborisme en poc més de mig segle.