La crisi de l'habitatge té en el sensellarisme la seva cara més fosca. Ignorar-la no és cap solució. Deixar-los morir de fred és una vergonya. Això és el que, com a societat, estem fent.

El recompte d'Arrels és contundent. En només dos anys hi ha gairebé 600 persones més dormint als carrers de Barcelona. Ja són 1.982, i com admetia la directora de l'entitat, Bea Fernández, és un recompte de mínims, perquè inclou només el que els voluntaris van poder veure en l'últim recompte. Aquest 43% més de persones sensesostre respecte a fa dos anys no estranya a ningú, perquè tots veiem com cada cop hi ha més gent dormint com pot damunt d'un matalàs o de cartons al carrer. És realment una emergència social que no es pot quedar així. Com a societat tenim un problema si no posem fil a l'agulla per donar algun tipus de solució a tot aquest poble itinerant que no troba un lloc on poder passar la nit.

L'endemà de l'incendi que va causar dos ferits lleus, la Guàrdia Urbana ha desplegat aquest dimecres al matí un dispositiu especial per desallotjar els assentaments de barraques situats sota el pont de Calatrava de Barcelona, al costat de les obres de la Sagrera. L'assentament està ubicat a la cantonada entre els carrers Bac de Roda i Huelva. Fins allà, s'hi han desplaçat diversos agents –que coordinen l'actuació–, i també furgons dels Mossos d'Esquadra, camions dels Bombers de Barcelona, personal del Centre d'Urgències i Emergències Socials (CUESB) i dels serveis de neteja de l'Ajuntament de Barcelona.

Aquest cap de setmana explicàvem a l'ARA els problemes amb la gestió de l'habitatge públic a Barcelona, ara que l'objectiu és que creixi amb celeritat i que es mantingui la propietat pública. És una de les cares de la crisi residencial que vivim. Però n'hi ha d'altres, esclar. I entre elles una de les més extremes és la que afecta la part més vulnerable de la societat. Si l'Ajuntament té un problema amb el seu parc públic residencial –tant a l'hora de fer les adjudicacions com quan es tracta del manteniment dels immobles–, també en té un amb la necessitat d'allotjar sota un sostre les persones sense recursos expulsades de casa i abocades a viure al carrer. Sovint, a més, la capital atrau ciutadans metropolitans que no troben suport als seus municipis.

La Fundació Arrels ha informat aquest dijous que 84 persones sense llar van morir a Barcelona l'any passat. Són 29 més que el 2023, segons el recompte anual de l'ens, que coneixia 49 de les víctimes. En el recull provisional de l'entitat, que haurà de ratificar a la seva memòria anual, també hi consta que al llarg del 2024 van atendre 3.176 persones sense llar i van fer 7.219 visites a 786 persones que viuen al carrer, un 6,7% més que l'any anterior.

Primer van anunciar la construcció d'estanys per impossibilitar "els assentaments" de persones sense sostre a sota dels ponts del Jardí del Túria i, així, evitar que aquests "impedeixin que la ciutadania gaudeixi dels seus parcs i jardins". I, després, van decidir no renovar el permís a les entitats que reparteixen menjar perquè aquesta activitat genera "brutícia" i té un efecte "crida". En només set mesos i des d'un suposadament asèptic departament de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de València, el regidor de Vox Juanma Badenas ha constatat quina és la seva política per a les persones més desafavorides: expulsar-les dels parcs de la ciutat.

Mai com fins ara hi havia hagut tantes persones vivint al carrer. El recompte anual que fa una setmana va fer la Fundació Arrels calcula que com a mínim en són 1.384 (al voltant del 8% són dones), 153 més que l'any passat, i això que, com que el recompte s'ha fet en ple hivern, no inclou les 75 persones que dormien al Centre d’Allotjament d’Emergència (CAE) que l'Ajuntament de Barcelona activa durant els mesos de més fred. En xifres relatives, suposa un augment del 12% respecte al 2022 i un 56% si ho comparem amb les poc menys de 900 persones que es van localitzar el 2015. De fet, l'entitat referent en el sensellarisme sospita que la xifra podria ser superior perquè en alguns dels casos, els voluntaris van detectar una tenda o un parament provisional buits on es podrien arrecerar més persones.

La presència de persones sense sostre ha augmentat progressivament a Lleida en els últims anys. Aquesta és l’apreciació comuna tant de la majoria d’entitats socials com de l’administració local, que, sense tenir dades globals, han intensificat la seva activitat per donar cobertura a totes les persones amb necessitat d’una llar.

Jesús de la Fe Martín és l'exemple que demostra que els toxicòmans que vaguen col·locats pel carrer i sembla que no tinguin remei sí que en tenen. Ell n'era un no fa gaire. Ara viu en un pis al Prat de Llobregat i obre la porta amb un somriure d’orella a orella. Va polit i amb camisa impol·luta. Té bon aspecte. “Fa quinze mesos pesava dotze quilos menys, estava molt malament”, assegura. Tan malament que ningú no li volia llogar una habitació. Deambulava pels carrers i dormia en albergs o caixers automàtics. Es dedicava a malviure i delinquir. Ha entrat i sortit de la presó infinitat de vegades. La seva boca, completament esdentegada malgrat que només té 53 anys, és l'evidència de tan mala vida. Fins que el juny de l’any passat tot va canviar: va entrar a formar part del programa de housing first de l’Ajuntament del Prat de Llobregat.

El Carlos dorm a l'entrada d'una cotilleria de Sabadell, a tocar d'un aparador amb maniquins vestits amb sostenidors, faixes i camises de dormir de dona. Col·loca un cartró com si fos una paret i s'estira a terra. És argentí i té 60 anys, la mirada perduda i un braç que amb prou feines pot moure. L'any passat va patir tres infarts i un ictus que el van deixar així, amb només el 50% de visió i impedit, i que també es van endur el poc que tenia: un pis de lloguer que no va poder continuar pagant. Treballava com a cuiner en un restaurant, assegura, però no tenia contracte i, per tant, cap cobertura. “Ara no tinc cap ingrés. Estic esperant cobrar una pensió d’invalidesa”, afirma. Però el tràmit és lent, tarda mesos.

La Fundació Arrels, d'ajuda a les persones sense llar, ha "adaptat" els cartells de campanya d'Ada Colau, Ernest Maragall, Jaume Collboni i Xavier Trias traslladant les fotografies i els lemes electorals a una situació de sensellarisme. Amb l'ajuda de la intel·ligència artificial, n'han canviat les cares i també els lemes i eslògans, una acció que s'emmarca en la campanya #ningúsensedrets que promou l'entitat en l'actual context electoral.

La ciutat de Washington, la capital del país més ric del món, ha al·legat que la inseguretat i la insalubritat són motius suficients per arrabassar les poques propietats dels sensesostre que viuen als seus parcs. Després de desmantellar el campament d'Union Station, li ha arribat el torn al de la plaça McPherson, situada a dos carrers de la Casa Blanca, on desenes de persones sense llar dormien cada nit en tendes de campanya i on s'havia constituït una petita comunitat. L'ARA ja va constatar al desembre les dures condicions en aquest i altres parcs d'una ciutat governada per demòcrates, que s'autoproclama la més progressista dels Estats Units.

La Maria i l’Alberto estan drets, recolzats en una paret i enfundats en anoracs amb caputxa davant de la parròquia de Santa Anna de Barcelona. La reixa de l’entrada encara està tancada. Passen pocs minuts de les vuit del vespre, les botigues continuen obertes i el moviment de gent al carrer és important. Ells, en canvi, són allà, immòbils, amb les caputxes posades i les mans enfonsades a les butxaques per protegir-se del fred. Van nets, ben vestits i semblen uns vianants qualsevol, però esperen per entrar a la parròquia per passar-hi la nit. Abans dormien a l'exterior de l'estació de Sants, però ara, amb el fred que fa, no hi ha qui dormi al carrer. Aquesta nit les temperatures a Barcelona han fregat els zero graus. “Aquí almenys hi ha estufes”, comenta ella.

A les sis i deu minuts del matí, els fanals del passeig de Sant Joan de Barcelona s'apaguen. Comença a despuntar el dia. El Fran continua dormint en un parc infantil, estirat de costat a terra sense res que li esmorteeixi el contacte amb el paviment. Només una motxilla li serveix de coixí per recolzar el cap. Una mica més enllà, un altre sensellar descansa sobre un banc. La ciutat també continua mig adormida: amb prou feines circulen vehicles i fins i tot se sent cantar els ocells.

Quan el 2018 l’Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna i l’Hospital del Sagrat Cor s’unien en una meravellosa empresa comuna, no podíem imaginar l’èxit del primer simposi sobre l’atenció sanitària de les persones sense llar o amb difícil accés a la sanitat pública per múltiples causes, que es va celebrar fa escassos dies.

Sergio Camacho viu al barri de la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat. Aquest diumenge anirà a votar al Col·legi Charlie Rivel, molt a prop de casa, perquè li sembla “fonamental” participar en les eleccions. “En aquest país ens hem guanyat el dret a votar perdent moltes vides, sobretot les dels nostres avis”. No sempre ho ha tingut tan clar. Durant cinc anys va viure al carrer: de dia es movia per Barcelona i de nit dormia en un caixer automàtic. “Aleshores no estava per votar sinó per sobreviure”. Les prioritats eren unes altres, però evidentment aquesta no és l’única dificultat que es troben els sensesostre per exercir el seu dret fonamental al vot: per poder ser al cens electoral necessiten un document d’identitat en vigor i poder certificar el seu empadronament. I vivint al carrer no és senzill acreditar un domicili fix.

"Casualment, el dia que va morir li vaig fer una fotografia amb un ram de flors", diu el Rabid abans de buscar la imatge al mòbil i ensenyar-la amb un cert orgull. La fotografia és pertorbadora: el noi no apareix amb un ram de flors sinó al costat d'una corona fúnebre de roses vermelles. Posa ullerós i amb xandall, però dibuixant un lleu somriure sota la mascareta i sostenint una rosa a la mà. És l’Amin, el noi marroquí que va morir de fred la nit del 10 a l'11 de gener al Parc de la Ciutadella de Barcelona. El Rabid és el seu cosí i assegura que va passar amb ell totes les nits a la intempèrie excepte algunes hores d'aquella fatídica nit en què va perdre la vida. La foto que li va fer per pura casualitat és la que ara ha enviat a la mare de l'Amin al Marroc: "Perquè en tingui un record".

Un pot de llenties. Un carregador de mòbil. Un parell de vambes. Roba rebregada. Un cobrellit que li van donar fa cinc dies unes veïnes. Un cotxet taronja de criatures. Són les poques pertinences que tenia l'home trobat mort aquesta tarda en un portal del número 105 del carrer Consell de Cent de Barcelona i que, segons els càlculs dels veïns, tenia entre 50 i 60 anys, tot i que encara no hi ha una identificació oficial. Fonts dels Mossos d'Esquadra han explicat que el cos no presentava signes de violència però, en tot cas, no serà fins que se li practiqui l'autòpsia que es determinaran les causes del decés.