La vida política a Madrid discorre actualment entre dos escenaris. En primer lloc, els tribunals, per l’inici dels judicis dels casos de corrupció del PP i del PSOE. I en segon lloc, en l’àmbit de les relacions internacionals, per tot el que fa referència a la situació de l’Orient Mitjà, després que s’anunciés una precària treva de dues setmanes, amb resultats molt incerts. Es tracta d'assumptes molt diversos, que òbviament no tenen res a veure, però que si se segueixen de prop donen una idea bastant aproximada del punt en què es troben les forces polítiques, singularment les de populars i socialistes. El començament del judici de la trama del cas Ábalos-Koldo-Aldama era, i continuarà sent en les setmanes vinents, una gran oportunitat perquè el PP tregui partit de l’exhibició dels procediments reprovables emprats per l’exministre de Foment i exsecretari d'organització del PSOE, el seu assessor i l’empresari que va fer negocis amb ells, en relació amb contractes públics per adquirir material sanitari, vulnerant presumptament la legalitat en un context tràgic, el de la pandèmia de la covid-19.

Mentre Gabriel Rufián recorre l'Estat defensant la seva idea d'unitat de les esquerres, la dreta també té qui predica el mateix. Menys popular, jubilat, però capaç d'omplir l'auditori del selecte Círculo Ecuestre entre les seves obsessions amb ETA i les teories de la conspiració. Jaime Mayor Oreja, exministre de l'Interior i exlíder del PP basc, que va presumir el 2009 del fet que el seu besavi va prohibir el basc a casa seva per "sortir del graner", ha aconseguit reunir dirigents del PP (Alejandro Fernández al capdavant) i Vox (Joan Garriga). Tot plegat, per llançar-los un missatge: "Hi ha un 85% de coses que ens uneixen, siguem capaços d’oferir una alternativa".

Ja el dia previ a l'inici del judici del cas Kitchen a l'Audiència Nacional, el PP va avançar que la seva estratègia era la de fer un tallafoc. "Feijóo no és la Kitchen", van proclamar fonts del partit. Aquest ha estat el plantejament dels populars al llarg del primer i segon dia de vista oral. L'argumentari que repeteixen els actuals dirigents del PP tant en públic com en privat és que es tracta d'un afer relacionat amb el passat, que no té absolutament res a veure amb Alberto Núñez Feijóo i l'equip de l'actual president popular. En aquest sentit, la segona sessió d’aquest dimarts del judici del cas Kitchen a l’Audiència Nacional, ha donat una mica més d’aire al PP actual pel fet que ha descartat fer seure el partit al banc dels acusats com a partícip a títol lucratiu. El PSOE, que exerceix d’acusació popular, havia demanat suspendre el judici i tornar a la fase prèvia d’instrucció per poder imputar tant el PP com a persona jurídica com l’exsecretària general María Dolores de Cospedal, que havia aparegut en àudios parlant de la qüestió i citant al llavors president espanyol, Mariano Rajoy. La presidenta del tribunal, Teresa Palacios, ha argumentat que no es pot retardar encara més el judici d’uns fets que daten del 2013. “Ja tocava”, ha subratllat, avalant així la instrucció del polèmic jutge Manuel García-Castellón, ara ja jubilat.

Avui és un d’aquells dies en què no tens temps ni de situar-te. Estem pendents de l’Iran, perquè Trump sembla decidit a no donar més ultimàtums. Ahir va dir: “Podem destruir l’Iran en una nit, i aquesta nit pot ser demà”, o sigui, aquesta pròxima matinada. Aquest cop pot anar de debò, perquè això dels ultimàtums prorrogats comença a ser la riota i perquè el llenguatge barroer que Trump ha fet servir aquests dies mostra més desesperació que capacitat d’intimidar el règim dels aiatol·làs, i això encara el fa més perillós. Si la seva amenaça es compleix, les conseqüències poden ser catastròfiques, gairebé inimaginables, més enllà de les morts, dels crims de guerra que cometrà i de l'economia mundial saltant també pels aires.

La Universitat Abat Oliba CEU va investir doctora honoris causa l'exministra i expresidenta del Congrés Ana Pastor (PP) aquest 25 de març, en reconeixement de la seva trajectòria. Aprofitant l'avinentesa, l'expolítica, que va acumular dues dècades i mitja d'activitat política a Espanya fins al 2024, atén l'ARA.

La política espanyola és l'escenari d'un enfrontament total entre el govern i els seus detractors, però la història demostra que les promeses de ruptura total per part de l'oposició acaben diluint-se sovint quan entra al Palau de la Moncloa. El Partit Popular d'Alberto Núñez Feijóo té tota una sèrie de lleis que ha promès derogar quan governi, com abans havia fet per exemple Mariano Rajoy. Quin va ser el resultat després de convertir-se en president?

La frustració d'Alberto Núñez Feijóo per no haver pogut governar aquesta legislatura és palpable al Senat. Davant de la impossibilitat de desplegar el seu programa, en els últims dos anys el líder popular ha utilitzat la cambra alta com una mena d'expositor del que seria l'Espanya governada per ell. Encara que la majoria absoluta que hi té el PP és estèril perquè el Congrés bloqueja les iniciatives legislatives, lluny de quedar-se quiet i tirar la tovallola, el grup parlamentari popular ha aprovat una quarantena de lleis a la cambra alta. Ara per ara no es poden aplicar, però des del Senat els populars les reivindiquen mediàticament com l'alternativa a Pedro Sánchez i plantegen la feina feta en aquestes proposicions de llei com una base des de la qual començar a treballar quan Feijóo arribi a la Moncloa. Un escenari en el qual confien a partir del 2027. Aquest és un retrat de com seria una eventual Espanya governada pel PP d'acord amb les iniciatives que han plantejat al Senat:

Per primera vegada en segles, els catòlics han estat víctimes d'un veto total de la policia israeliana a la missa del Diumenge de Rams a la basílica del Sant Sepulcre, amb l'excusa de la seguretat per la guerra a l'Orient Mitjà. L'endemà, l'executiu de Benjamin Netanyahu va haver de fer marxa enrere, després que en l'àmbit internacional proliferés una allau de crítiques, des dels presidents francès i espanyol, Emmanuel Macron i Pedro Sánchez, però també en el flanc de l'extrema dreta, amb l'ofensiva de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i el mandatari hongarès, Viktor Orbán. Vox va respondre a la nit demanant explicacions a Israel –sense la bel·ligerància de Meloni– però el PP ha optat pel silenci absolut, igual que Aliança Catalana –malgrat que tots ells es vanten de defensar les tradicions cristianes. Al seu torn, Junts tampoc s'hi ha volgut pronunciar. Què passa a la dreta i per què no alça la veu contra Israel ni tan sols quan persegueix els catòlics?

Alejandro Fernández (Tarragona, 1976) se sent reforçat al capdavant del PP de Catalunya i ha deixat enrere les seves diferències amb Alberto Núñez Feijóo.

El de batalla cultural és un concepte que en l'última dècada ha estat inherent a l'auge de l'extrema dreta mundial. A Espanya, Vox fa anys que la lliura per tractar de canviar el marc del debat sobre afers com el feminisme, l'ecologisme o els drets LGTBI i normalitzar discursos que abans no eren acceptables. N'és un exemple el tractament mediàtic que ha tingut el procés d'eutanàsia a Noelia Castillo aquesta setmana i, en aquest context, criden l'atenció les declaracions de la consellera de Sanitat madrilenya, Fátima Matute, parlant de la importància que les institucions també s'enfoquin en "sanar l'ànima". A mesura que s'apropen les eleccions a la Comunitat de Madrid, previstes el 2027, la seva presidenta, Isabel Díaz Ayuso, i el seu executiu, adopten cada cop més elements de la guerra cultural contra el progressisme. Ayuso ha demanat recentment als seus que extremin la vigilància per evitar perdre la majoria absoluta amb la vista posada en Vox.

Aquest 2026 un dels edificis més icònics del centre de Madrid celebra el seu centenari. Es tracta de la seu del Círculo de Bellas Artes (CBA), una institució cultural privada i sense ànim de lucre que es reivindica com una "referència de llibertat i independència" a la capital de l'Estat. En els últims anys s'ha focalitzat en "obrir-se a la ciutadania" amb iniciatives com el refugi climàtic —habiliten un espai verd i gratuït que l'estiu passat van fer servir 60.000 persones per protegir-se de la calor; el Festival de les Idees, que porta la filosofia als carrers, o la Biennal Ciutat i Ciència, organitzada en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona.

Quan el mes de juny de 2021 es va aprovar la llei d'eutanàsia, el suport a la iniciativa era molt ampli a la societat espanyola, que havia viscut casos emblemàtics com el de Ramon Sampedro (mort el 1998), que Javier Bardem va interpretar en la pel·lícula Mar adentro d'Alejandro Amenábar, o el d'Ángel Hernández, l'home que va ajudar a morir la seva dona, María José Carrasco, el 2019 i que va ser absolt del delicte de cooperació al suïcidi un cop va entrar en vigor la norma. Segons un baròmetre del CIS del gener de 2021, el 72% estava a favor de la llei i només un 15% en contra.

Aquest matí ha passat un fet molt interessant, una nova jugada estratègica de Pedro Sánchez en el seu llarg i reconegut combat per resistir, per resistir-ho tot: els seus col·laboradors a la presó, la imputació de la seva dona i el seu germà, el seu partit derrotat a cada elecció a Extremadura, a l’Aragó, a Castella i Lleó. Aquest matí Sánchez ha anat al Congrés a explicar les mesures socials per alleugerir el cost de la guerra de l’Iran. I ha sortit a l’atac. A la vista que Europa ja no l’està deixant sol amb el “No a la guerra”, ha dit que la guerra de l’Iran del 2026 és com la guerra de l’Iraq del 2003, que va tenir conseqüències nefastes a l'Iraq, al món i als nostres carrers amb el terrorisme islamista. Que si aquella guerra va ser il·legal, aquesta també. I que el PP en va ser còmplice. Però dir que l'Iran és com l'Iraq, tornar a fer servir el comodí del record del “No a la guerra” del 2003, és un déjà-vu. I aleshores, Sánchez ho ha personalitzat amb una càrrega tremenda contra José María Aznar. Ha dit que Aznar, el 2003, volia sentir-se important, que va donar suport a una guerra a canvi d’ego, de poder posar els peus sobre la taula amb George Bush. Ha recordat que els atemptats de Madrid van ser culpa d’aquella guerra. I ha recordat que Aznar no se’n penedeix. I ha arribat a qüestionar la seva moralitat:

El president d'Andalusia, Juanma Moreno Bonilla, pot presumir d'haver conquerit per al PP un dels bastions històrics del PSOE des del restabliment de la democràcia. Ho va fer el 2018, quan va arribar a la presidència de la mà d'un pacte de govern amb Cs i el suport extern de Vox tot i no haver guanyat les eleccions. De fet, els resultats del PP, en unes eleccions on es presentaven tres partits de dretes, no van ser ni de bon tros els millors. Tres anys més tard, revalidava el càrrec amb una majoria absoluta que li va permetre desfer-se del llast dels socis d'investidura amb un resultat que, de tan excepcional, porta tatuat al canell. Moreno, que es descriu a si mateix com un "liberal en el sentit ampli", s'enfrontarà el 17 de maig al tercer round per mantenir-se al capdavant de la Junta, amb totes les enquestes a favor tot i el llast d'haver hagut de capejar l'escàndol dels cribratges de càncer de mama a la comunitat.

La setmana comença d’una manera molt perillosa. Com saben, Trump ha anunciat atacs a les centrals elèctriques de l’Iran si no desbloqueja l’estret d’Ormuz i l’Iran ha avisat que la seva resposta serà atacar les plantes dessalinitzadores dels països del golf Pèrsic. Tu m’ataques la llum i jo t’ataco l’aigua.

El PSOE i Podem van pactar a principis d'any una regularització massiva de migrants per donar papers a mig milió de persones que ja viuen a l'Estat. Ho van fer a través de l'elaboració del reglament d'estrangeria perquè no hagués de passar pel Congrés, on difícilment haurien reunit la majoria per tirar-ho endavant. Però el PP ha trobat una escletxa per intentar influir-hi al Senat, a través de la llei sobre la multireincidència impulsada per Junts que es va votar la setmana passada a la cambra alta. Els populars van impulsar una esmena per endurir les condicions de la regularització de migrants i, segons ha pogut saber l'ARA, Junts hi votarà a favor aquest dijous en la votació definitiva al Congrés. La regularització tirarà endavant igualment, però augmentaran els controls per obtenir el permís de residència.

Isabel Díaz Ayuso i Santiago Abascal asseguts en una potent motocicleta pintada amb la bandera d'Espanya. No és una imatge real –tampoc IA– sinó un ninot de les Falles exposat aquesta setmana a València. Si bé no hi ha una aliança entre ells en la vida real –més aviat una disputa pel mateix espai electoral a Madrid–, els seus discursos radicals i les simpaties que comparteixen la presidenta madrilenya i el líder de Vox en l'àmbit internacional fan que la visió d'aquest tàndem no grinyoli especialment als espectadors dels monuments fallers. Els lligams d'Abascal amb els líders mundials de l'extrema dreta són oficials i orgànics –a través de les aliances a l'Eurocambra o amb fundacions d'aquest espai ideològic–, mentre que Ayuso els té des d'una perspectiva més simbòlica. És el que passa amb Donald Trump.

El setembre de l'any passat Jaume Veray va dimitir com a president del PP de Girona per deixar pas al jove empordanès Daniel Ruiz, fins llavors secretari general a la província. Per fer tàndem, Ruiz va triar com a número dos un nom que el partit no va fer públic: Alfonso Sánchez Fisac, exdiputat de Ciutadans en la legislatura del referèndum de l'1-O (fins al 2020) i exregidor de Tossa de Mar (2019-2023), abans de passar a les files populars. Aquella decisió, però, no deixa d'acumular crítiques, i una de les que més es fan sentir té a veure amb el fet que viu a Barcelona.

"Sánchez us ha tret 1.300 milions d’euros del vostre finançament per dedicar-lo a defensa". El vicesecretari de Coordinació Autonòmica i Local del PP, Elías Bendodo, ha atiat la indignació del món local contra el govern espanyol aprofitant l'aquelarre d'alcaldes que els populars han organitzat aquest dimarts a Barcelona. Dimarts passat el Consell de Ministres va aprovar la transferència de crèdit de 1.300 milions d'euros destinada a Defensa, sense especificar d'on sortirien els diners. El PP assenyala, com ja ho han fet alguns mitjans, que ho faran de partides que haurien d'anar destinades al món local.

El reconeixement de Felip VI dels "abusos" en la conquesta d'Amèrica ha estat rebut positivament per Mèxic. La presidenta del país, Claudia Sheinbaum, ha afirmat aquest dimarts en roda de premsa que aquestes paraules suposen "un gest d'apropament" del cap d'estat amb el "reconeixement d'excessos i exterminis que hi va haver durant l'arribada dels espanyols". Ha afegit que "cal reconèixer-ho i seguir avançant en el diàleg", en un procés en què "cal seguir treballant". D'altra banda, les declaracions del monarca no han agradat gens a Vox, com era d'esperar, i també han generat incomoditat en el PP. Els dos partits ho han evidenciat en les seves reaccions aquest dimarts a les paraules del monarca, amb les quals va voler tenir un gest amb Mèxic, que fa anys que demana una disculpa a Espanya pel seu passat colonial. Tot i que ni la dreta ni l'extrema dreta han volgut entrar en el xoc directe amb el cap d'estat, les dues formacions han marcat distàncies amb el seu posicionament i han reivindicat "l'orgull del llegat espanyol" a l'Amèrica Llatina.