L'auge de narratives d'extrema dreta és un dels fils conductors del nou Anuari Mèdia.cat, que s'ha presentat aquest dimarts. L'informe, editat des del 2011 pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i que enguany celebra 15 anys d'història, recopila anàlisis i reportatges que tracten qüestions com l'aparició de pòdcasts que criminalitzen un suposat pensament woke, l’auge de l’elit tecnoreaccionària i l’accés dels pseudoperiodistes a les institucions.

WAN-IFRA, l’Associació Mundial d’Editors de Notícies, ha anunciat els finalistes dels Digital Media Awards 2026, considerats un dels reconeixements internacionals més prestigiosos del sector. En aquesta edició, l’ARA ha estat seleccionat com a finalista en dues categories: Millor visualització de dades, per l’interactiu SOS: el Montseny s’ofega, i Millor campanya de màrqueting per Descarta el cunyadisme.

El missatge d’un diari és el que diem, però hem de contemplar si és encertat el que deixem de dir. Hi ha un ordre de prioritats informatives que obliga a triar i a descartar. Els lectors als quals dedico aquesta crònica ens conviden a pensar precisament no en el que puguem dir mal dit, sinó en el que hem callat.

El subscriptor Ricard Casas m’envia un comentari, que elegantment renuncia a elevar a la categoria de queixa, pel ressò –més aviat poc ressò– que es fa el diari del RCD Espanyol de Barcelona.

Dilluns, a l’edició del vespre del Telediario de La 1, el corresponsal a Jerusalem, Marc Campdelacreu, explicava com el conflicte bèl·lic estava afectant la manera d’informar dels periodistes: “Israel i l’Iran estan vigilant des del primer dia el que gravem i el que expliquem. I no només per l’impacte sobre l'opinió pública o sobre les seves poblacions, sinó per no mostrar les seves debilitats davant els rivals”. En una crònica posterior, explicava com aquesta batalla pel relat afectava la premsa: va revelar que el 28 de febrer els periodistes internacionals a la zona van rebre missatges de mòbil del departament militar de censura d’Israel, que detallaven els límits del que podien informar. Campdelacreu explicava com aquells condicionants afectaven, per exemple, el que podia mostrar la càmera en aquell mateix moment. A continuació va concretar algunes d’aquestes limitacions, que tenien a veure amb les afectacions dels míssils, els edificis que es podien ensenyar i la identificació de bateries antiaèries. El corresponsal explicava que, fins i tot, existeix un departament oficial que podia revisar les seves imatges, i assenyalava les conseqüències de no respectar les normes: l’exèrcit els podia retirar l’acreditació per treballar, cancel·lar-los el visat i fins i tot expulsar-los del país. A més, explicava que a l'Iran havien de treballar sempre acompanyats d’un professional, un fixer, autoritzat pel règim iranià. I això implicava la pèrdua de llibertat a l’hora de moure’s, la impossibilitat de retransmetre en directe des del carrer i l'exigència de mostrar només les manifestacions afins al règim.

Degà de la premsa europea a París, Juan Pedro Quiñonero és una rara avis difícil d'encaixar enlloc que ha vist com el seu diari l'acomiadava després de més de 40 anys. A finals de l'any passat va publicar unes memòries, titulades De la Europa de las libertades a la Europa de las extremas derechas (Guillermo Escolar Editor), i en parla en aquesta entrevista on desgrana també les glòries i les misèries de la vida dels corresponsals, alguna frase indiscreta de Felipe González i la seva visió sobre Europa des de la talaia parisenca que permet una mirada amb perspectiva.

La periodista Mar Bermúdez (Barcelona, 1998) va denunciar el seu cap a El Principal, l'exdirector de Catalunya Ràdio Saül Gordillo, el desembre del 2022 per una agressió sexual. Un cas que acabaria en condemna dos anys més tard. I el 2025 Gordillo va acordar una pena d'un any i mig de presó per l'agressió sexual a una segona treballadora del mitjà que dirigia el 2022, El Principal. Ara Bermúdez relata l'experiència viscuda a Els pecats d'una feminista: el despertar d'un me too periodístic (Ara Llibres), un llibre que narra, des d'una òptica feminista i amb una estructura basada en els pecats capitals, el que suposa denunciar una persona poderosa amb amics influents.

El subscriptor Carles Ferrer Casas, professor de secundària a l'Institut Joaquim Mir de Vilanova i la Geltrú, m’escriu una carta molt argumentada i amb molts punts de l’ordre del dia, diguem, que m’apresso d’agrair en la seva vàlua. Comença per constatar que es publiquen poques cartes dels lectors, i això va en detriment d’alguna de pròpia en què, com a docent, hi diria la seva a tomb de la problemàtica de l’ensenyament, que és el nus del correu que em fa, però amb exquisit fair play, no se’n queixa.

El diari Avui ha arribat al mig segle d'història i ho commemora amb una exposició al Palau Robert que es pot visitar des d'aquest dimarts fins al 24 de maig. Avui 50+. Des de 1976, notícies, llengua i país recorre els 50 anys d'història del primer diari en català després de la dictadura franquista i ha estat organitzada pel grup Hermes Comunicació i la direcció general de Difusió, i comissariada per Toni Brosa, Carles Sabaté i Jordi Panyella. La mostra compta amb fotografies, material audiovisual, documents històrics, portades emblemàtiques i fins i tot les obres realitzades per artistes com Joan Miró i Antoni Tàpies, entre molts altres. L'exposició és un viatge en el temps que arriba fins al 2026, quan ja és El Punt Avui.

El periodista que proposa un tema haurà de respondre a la pregunta inexorable dels caps de secció o redacció: quin és el titular? “Si no hi ha delicte no hi ha autor”, diu l’argot jurídic, i si no hi ha titular no hi ha notícia, podríem deflactar al territori periodístic. El titular és, en tots els sentits, fins i tot en el topogràfic i el tipogràfic, la part més alta d’un article. Tothom el llegirà, cent per cent de recepció.

Confesso que a l'hora de dinar poso de vegades La 1 per poder gaudir del final del programa conduït pel periodista valencià Javier Ruiz (52 anys), amb la presència de la seva col·laboradora i parella Sarah Santaolalla (27 anys). La gestualitat de Ruiz recorda la d'alguns comunicadors d'abans, com Alfredo Amestoy o Jesús Hermida; la de Santaolalla és de més difícil classificació. En tot cas, el programa fa impossible no evocar formats de finals de la dècada de 1990 (tot torna) i continguts simètrics als dels informatius de l'era Rajoy, tot i que els d'ara, òbviament, serveixen per construir una hagiografia diària de Pedro Sánchez i el seu govern. Els més joves de la colla potser ja no recorden que aquest estil, on conflueixen viscosament informació i opinió, el va introduir a Espanya el vell José María Carrascal. Avui ja forma part de la normalitat.

Quan Jeff Bezos va comprar el Washington Post l’any 2013 a la família Graham era evident que no esperava enriquir-se amb l’operació –ja posseïa una de les fortunes més grans del planeta com a propietari d’Amazon–, sinó que més aviat pretenia demostrar que podia salvar una capçalera històrica que aleshores tenia greus problemes. Però tot i els primers anys d’expansió i fitxatges, els resultats no han acabat de consolidar-se i ara l’empresari ha decidit començar a aprimar l’estructura del diari, cèlebre per haver ajudat a destapar el cas Watergate, que es va saldar amb la dimissió del president Richard Nixon.

El subscriptor Andreu Suriol em va remetre el proppassat 8 de desembre un correu irònic breu: “Corea reprèn «les exportacions» (i ens alimentarem de porcs coreans) o «les importacions» (i ells es menjaran els nostres)?” La doctora Carola Duran Tort, filòloga, membre de la Societat Verdaguer i amb una interessant bibliografia sobre literatura catalana i catalanisme del segle XIX, m’escriu el mateix dia sobre el tema i el raona:

El periodista nord-americà Don Lemon, expresentador estrella de la cadena CNN, va ser posat en llibertat sota fiança aquest divendres (ja dissabte a Catalunya), aproximadament un dia després de ser arrestat a Los Angeles per suposadament violar la llei federal mentre cobria una protesta a una església de Saint Paul (Minesota) contra les batudes migratòries del Govern de Donald Trump.

Un enviat especial té sentit si el lloc de la notícia és una festa, una celebració, una efemèride. En aquest cas és divertit, dona “color”, preguntar als anònims, ser allà sentint la seva emoció. “I vostè quant fa que s’espera per veure el seu ídol?” Si és una catàstrofe, no en té gaire. Abans, quan no hi havia càmeres, l’enviat especial explicava la guerra, la treva i els plors de les víctimes. Era els “ulls” dels que volien informar-se. Ara, que els periodistes dels programes “trepitgin el terreny” només fa que enllotar el terreny, perquè són molts i tots volen el mateix. Les càmeres, totes al mateix lloc, ens ensenyen el mateix. Que vint periodistes preguntin vint vegades a tal artista qui li ha dissenyat el vestit és comprensible. Però no ho és que vint periodistes preguntin vint vegades a la mateixa supervivent com van ser els minuts previs a la tragèdia. Quin sentit té un plató allà, al lloc dels fets? No ajuda a informar, ajuda només a alimentar. Volem veure ferralla, gent plorant, restes d’efectes personals per terra, persones que parlen de “sort” (que són induïdes a parlar de “sort”). I ens volem afectar del tot sincerament.

La subscriptora Mercè Piqueras m’envia una queixa que fa aflorar un tema tan important com la relació entre periodisme i literatura, qüestió d’altra banda recurrent en aquesta secció, que constata, doncs, que és i serà objecte de reflexió i de reciclatge perennes. La biòloga Mercè Piqueras coneix molt bé el món de la premsa, no debades és una notable comunicadora que ha excel·lit en la divulgació de la ciència, col·laboradora de diversos mitjans, entre els quals l’ARA, i distingida amb el premi de l’IEC. Amb una modèstia que l’honora, no m’explica el seu currículum al correu.

Les hemeroteques no sempre són cruels: també poden ser balsàmiques. Com quan t'adones que les catàstrofes predites en el passat acaben convertides en hàbits saludables dècades després. La bona gent de The pessimists archive ha recopilat una esplèndida col·lecció de retalls sobre el tema: articles de fa un segle en què, per exemple, es considerava la lectura una manera d’engegar en orris el descans necessari i, fins i tot, hi havia qui defensava que es prohibís als menors de 18 anys, per protegir-los els ulls. “És tan dolent com prendre droga”, declarava un doctor a la revista The Lancet. Per tant, els insomnes que ara se senten culpables per desobeir el consell de no sucumbir a l'scroll infinit de les pantalles del seu mòbil poden tenir el (magre) consol que tal volta d’aquí a cent anys aquesta serà una recomanació mèdica, perquè s’haurà instaurat una pràctica encara pitjor.

A la velocitat tecnològica, les notícies ja gairebé neixen caducades, i l’errada i l’error en l’apressament són tan inevitables que l’homeòstasi periodística s’hi ha adaptat. El meu balanç de l’any és deixar constància d’una mostra de la dialèctica errada/error que m’han anat fent arribar els lectors.

Els nostàlgics de The office tenen ara un succedani a la plataforma Sky Showtime amb una sèrie creada per un dels seus autors, Greg Daniels. No té la genialitat ni l’acidesa de la ficció primigènia, però sí que recupera l’estratègia narrativa del fals documental per retratar un ambient laboral marcat per la decadència i la lluita per la supervivència. The paper situa l’acció a la redacció d’un diari local en profund declivi a la ciutat de Toledo, a Ohio. El protagonista és Ned Sampson, que arriba al Toledo Truth Teller per ser-ne el nou director. Hi aterra gràcies a l’endoll familiar i com a premi per haver excel·lit com a cap de vendes de paper de vàter a l’empresa matriu. Una picada d’ullet descarada a la indústria mediàtica nord-americana, on el negoci de la premsa ha quedat absorbit per grans grups corporatius que tant fabriquen paper higiènic com notícies. Totes dues empreses conviuran compartint espai i part de la plantilla. Més enllà de la comèdia, la sèrie s’inscriu, per tant, en el context real de la crisi del periodisme local als Estats Units, amb la pèrdua de pes social, la reducció dràstica de plantilles i la dependència absoluta del contingut més anodí de les agències. El Ned, un idealista apassionat pel periodisme, vol reflotar el diari tornant a l’ofici més clàssic: l’edició de paper i els reporters de carrer a la recerca de la notícia. El protagonista intentarà motivar un grup d’oficinistes desencantats que fins ara sobreviuen arrossegant a la web informacions virals inútils que seleccionen amb l’únic criteri de la llargada de la peça. La redacció del Toledo Truth Teller ofereix un ventall de personatges estereotipats i poc qualificats, amb constants tensions internes que inevitablement ens remet a l’esperit de The office, tot i que el to i els tipus de conflictes són molt diferents. En certa manera, a The paper és com si l’amargor de The office s’hagués diluït amb la condescendència i la tendresa de la redacció del diari local de la sèrie After life de Ricky Gervais, que aquí també hi participa com a productor. Ned Sampson haurà de lidiar amb la rivalitat de l’antiga editora, una exconcursant italiana d’un reality show, un gestor més preocupat pels beneficis personals que per les xifres del diari i uns redactors voluntariosos incapaços d’adonar-se que les flames de l’edifici del costat són una notícia important.