Quan jo era Superman corresponsal que cobria tot Lleida de dalt a baix, si enfilava les escales cap al cel parava a esmorzar a Cal Farré de Baró. Amb el temps m’anava mimetitzant com un ésser més de la fauna d’aquells entaulats de fartanera del Pallars. Allà em vaig relacionar amb un dels orcs més mitològics d’aquell país. En J.C. em va fer veure el futur i em va parlar del que passaria. Tot era al revés: el retorn de la mandonguilla a la carn picada. Una que va encertar abans d’internet: “Tothom viurà en granges de persones”. Amén.

La reconversió de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs en un pol audiovisual suposarà també la transformació profunda de l'entorn. Una mutació que a poc a poc va prenent forma i de la qual aquest dijous les diferents institucions implicades en el projecte n'han donat més detalls. Entre altres, que la reurbanització de la zona implicarà també reactivar un projecte sobre el qual feia gairebé nou anys que no se'n tenien notícies: l'arribada del tramvia fins al Port de Badalona.

La Barcelona d’avui neix d’un bum-bum. Hiroshima mon amour. L’enderrocament de les muralles al segle XIX. Sense explosió nuclear no hi ha amor. Ja ho va dir un barceloní de 1854: Barcelona salta pels aires i nosaltres ens enamorem… d’una nova Barcelona. Sense el primer gran barrabum no hi hauria els altres dos grossos borroboms: la Guerra-Dictadura que és el pas del patapum de la ciutat lliure a la ciutat ocupada. I el darrer barrabom: el gos atòmic Cobi olímpic. Fi de festa que ens du a la Barcelona oberta en canal d’ara amb trossos esbarriats per la pell de la ciutat. I el cordó umbilical?

El planejament urbanístic és llarg i complex. D'acord. Tot i així, no deixa de ser una mica desesperant que estigui costant tant posar en marxa el nou Pla Urbanístic Metropolità (PDUM), que finalment ahir va poder ser aprovat inicialment per segona vegada després que la primera, el 2023, rebés tantes al·legacions –5.180– que han calgut tres anys per presentar el nou document. Posem-hi context. Aquest pla és el pas necessari per jubilar definitivament el Pla General Metropolità que es va elaborar el 1976 sota la direcció de Joan Antoni Solans, un urbanista de referència que, tanmateix, ho va fer en un moment predemocràtic i en un context d'expansió urbana encara desarrollista. S'hi han fet més de mil modificacions i la demostració que era un bon pla és que ha aguantat fins avui. Tanmateix, han canviat molt les coses, en aquests 50 anys, i es necessitaven unes noves regles de joc. El procés per crear-les va començar el 2013, es van trigar deu anys a aprovar-les per primer cop i no es preveu que hi hagi una aprovació definitiva fins al 2028. És a dir, des que es van començar a pensar fins que es podrà començar a treballar per concretar-les hauran passat 15 anys. I això si tot va bé.

Una cosa rematadament genial de París és que la ciutat s’estima massa per deixar-se endur pel brilli-brilli. Després de diversos fracassos, i uns anys vuitanta terribles pel que fa a façanes pretesament modernes i arquitectures pretensioses, ara a París s’hi construeixen edificis que supediten el seu aspecte a l’harmonia i proporció dels carrers on s’emmarquen. Quin descans. El que és nou recupera els tons de la pedra calcària (blanc trencat), les cobertes de zinc i les finestres haussmanianes, que són prou amples i altes per omplir la paret d’un menjador com si fos un quadre, però que mai no trenquen la cadència entre el buit i el ple a la façana. Tot plegat fa que els qui passegen valorant la coherència visual gaudeixin d’uns carrers on gairebé no es llegeix on comença una finca i n’acaba una altra. Falten hores de sol per caminar per París i imaginar quines tres o quatre normes sòlides farien un bon nou carrer en un barri de nova construcció.

En els temps que corren, d’expectatives a la baixa, voldria parlar amb una mica de realisme de com és de difícil transformar les ciutats. La digitalització permet disposar en poques hores d’imatges i renders de projectes futuribles amb tota mena de detalls. Mai abans el poder i els arquitectes no havien pogut anticipar amb imatges fidels com serien els projectes “després de les obres”. Ara es fa amb tanta precisió que, de vegades, fins i tot es fa difícil discernir entre el que és real i el que és virtual. Perquè s’entengui: sabem com quedarà el barri de Vallcarca a tocar del viaducte, però ens costa molt més gestionar el reallotjament de totes les persones que viuen en pisos que s’hauran d’enderrocar, demanar permisos, aprovar pressupostos, contractar obres... Gestionar tots aquests processos és cada vegada més complicat. I la realitat és que tenim molts dibuixos que no s’acaben desenvolupant.

Fa unes setmanes, en aquest mateix diari, l’arquitecte Jordi Badia va manifestar-se, decididament i inequívocament, a favor dels eixos verds de Barcelona. Sostenia que el transport privat resulta inviable, que s’han de fomentar altres mitjans de transport i s’aventurava a afirmar que hi ha pocs professionals que hi estiguin en contra. Per acabar, definia els eixos verds com “una idea extraordinària”.

Gairebé la meitat de la població de Catalunya -uns 3,4 milions de persones- viuen concentrades a l'àrea metropolitana de Barcelona. Això fa que, en els 636 quilòmetres quadrats dels 36 municipis que en formen part, el mercat de l'habitatge estigui molt tensionat. En els últims anys, els preus de l’habitatge han crescut molt per sobre del que poden assumir la majoria de llars. El resultat és evident: cada vegada més famílies tenen dificultats per accedir a un habitatge digne i mantenir-lo.

Al passeig fluvial del Besòs, el moviment és constant. Hi ha gent que hi passeja, que hi corre i que hi va amb bicicleta. Anys enrere, però, el panorama era un altre: el riu estava envoltat per un espai degradat i poc accessible, que donava l’esquena a la ciutadania i convertia la zona en una de les més vulnerables del territori metropolità.

L'any 2000 a la ciutat de Girona hi vivien poc més de 73.000 persones. Actualment n'hi ha empadronades més de 107.000. En un quart de segle la població ha crescut un 43%. Però no només al municipi, sinó al conjunt de l'àrea urbana, que encara s'ha incrementat amb més força (48%). Al capdavant, Vilablareix ha duplicat habitants, però se situen molt a prop Fornells de la Selva, Sant Gregori, Sant Julià de Ramis, Campllong i Quart. Són poblacions que, amb un transport públic deficient, depenen directament de Girona per al dia a dia dels seus ciutadans: molts en surten per anar a treballar a la ciutat. Pensar en Girona ja no és pensar només en el seu municipi, sinó en tota l'àrea urbana. Però quins són els municipis que n'han de formar part?

Una inversió global de més de seixanta milions d’euros i un centenar d’actuacions repartides en els pròxims set anys al centre històric de Lleida ciutat. Aquest és el gran titular que l’alcalde Fèlix Larrosa (PSC) va emetre el passat 13 d’octubre durant la presentació del nou pla integral per al barri. “La transformació del centre històric serà la més gran feta de cop per la ciutat en l’etapa democràtica”, va sentenciar Larrosa, citant "la recuperació de l’habitabilitat, l’augment dels espais verds, la dignificació de l’espai públic i el patrimoni i la dinamització econòmica i social del barri", com a eixos centrals d’aquesta iniciativa, que vol comptar amb l’ajuda del Pla de Barris de la Generalitat.

Cada any, Barcelona es converteix en aparador del futur urbà. Robots que netegen carrers, xarxes elèctriques intel·ligents, sensors que monitoritzen l'aire o la mobilitat... Mentre la tecnologia avança a un ritme vertiginós, una pregunta s'imposa amb força: ¿pot una ciutat ser realment "intel·ligent" si no millora la vida emocional, relacional i comunitària dels qui l'habiten? Després de més d'una dècada de smart cities, sembla clar que amb la intel·ligència tècnica no n'hi ha prou. La gran tasca pendent és evolucionar cap a un nou paradigma: la "ciutat 5.0", on la tecnologia es posi al servei del benestar humà i no a l'inrevés.

Hi ha un bé més escàs que l’aigua i més preuat que l’or: el temps que se’ns escapa. Tothom en parla, tothom el persegueix, però no tothom el posseeix de la mateixa manera. En societats que avancen i generen nous drets, el dret al temps emergeix amb força. Però, qui el pot exercir de debò?

Llançà és un dels punts més calents de l'especulació urbanística a la Costa Brava. Bona part de la superfície està construïda i, de la que encara queda verge, la majoria és sòl urbanitzable amb possibilitat d'edificar, segons mana el pla d'ordenació urbanística municipal (POUM), aprovat fa més de vint anys. Una zona conflictiva on la normativa permet aixecar edificis és la pineda de la platja de la Farella: una hectàrea i mitja d'arbres, just davant de la sorra, rodejada a banda i banda per xalets i urbanitzacions. Es tracta de l'última zona verda a primeríssima línia de mar al llarg del terme municipal, entre Cap Ras, que és zona protegida, i la Punta d'en Feliu, en direcció a Port de la Selva. En aquesta pineda, el passat mes de juliol, l'Ajuntament de Llançà va aprovar el Pla de Millora Urbana (PMU) que dona permís al propietari privat de la parcel·la per construir-hi 62 habitatges d'usos hotelers.

Viatge en el tren de mitjana distància de Barcelona cap a Girona. Em conformo amb el retard, ja hi estem acostumats. Abans de posar-me a llegir, miro per la finestra i quedo hipnotitzat per l’espectacle. Desolador. A títol d’inventari, tot això que llegireu és el que veig la primera hora de viatge.

El doctor en arquitectura Carles Llop (Lleida, 1958) és la representació humana de la reivindicada fusió entre camp i ciutat. És membre del departament d’Urbanisme de la Universitat Politècnica de Barcelona (que va dirigir durant set anys) i, juntament amb els arquitectes Sebastià Jornet i Joan Enric Pastor, ha estat multipremiat per nombrosos plans de transformació urbana (com la del barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs). Però alhora, també ha estat responsable de treballs d’ordenació territorial i d’un gran nombre de projectes d’intervenció en el paisatge. La seva darrera acció ha estat l’edició d’un llibre col·lectiu de la Fundació Privada Horitzons 2050 sota el títol Mobilitzem-nos! Món rural! Noves ruralitats per als territoris històrics (Editorial Fonoll).

L’urbanisme (almenys el que tenim ara) té les seves limitacions, i la urbanitat un recorregut limitat si deixem que les ciutats es cuinin com les hamburgueses prefabricades, dibuixant ciutats com qui prepara menjar ràpid per endrapar en pocs minuts. Per això està bé aturar-se i agafar distància mental. Quinze dies amb els meus nebots petits m’han obligat a no tenir més plans que caminar lentament, jugar a pilota a la sorra i fer cures per a tota mena d’animals (i després, dibuixar-los). He baixat el ritme dràsticament i ara no sé com puc fer tantes coses a l’hivern, ni si té massa sentit, francament. 

Quan pensem en un arquitecte ens imaginem algú que dissenya edificis, grans o petits, públics o privats, d’habitatges o d’oficines. Però la realitat és que els arquitectes fan molt més que dissenyar cases. També fan ciutats: els espais per on caminem, on fem esport, on ens asseiem a descansar, els ha dissenyat algú. I aquest algú és un arquitecte o una arquitecta. 

A l'article d'ahir, i ja disculparan l'autocita, hi apareixia aquesta frase: “A les Balears, el PP i Vox han aprovat la construcció d'habitatges en sòl rústic, una mesura que pot desfigurar Mallorca en ben poc temps. La destrossa causada per la dreta nacionalista, en llengua, en ensenyament i en urbanisme i territori, pot ser irreversible”. Segurament això necessita més explicació per als lectors que no n'estiguin prou al cas.

Fa un dia gris a Londres, hem aterrat sota una densa capa de núvols, però com a mínim no plou. He d’anar a la seu de Prospect Magazine, on Alan Rusbridger i la Joseph Rowntree Foundation ens han convidat a explicar polítiques d’habitatge des de diferents països, i he aterrat a Gatwick. Control de passaports; quin pas enrere que ha fet el Regne Unit. Superat l’escaneig del passaport, la màquina m’obre les portes del regne. Gatwick és a 40 km de Londres i la via del tren travessa un paisatge completament urbanitzat. És com si Barcelona tingués cases i barris fins a Sitges; com si la metròpoli s’hagués menjat el delta del Llobregat i el massís del Garraf per convertir-ho en una megaciutat. Més tard, a la xerrada, analitzarem per què tampoc les ciutats grans no han resolt les desigualtats en matèria d’habitatge, però anem per parts.