Avui n’estem dient guerra de l’Iran però cada vegada hi ha més països implicats, més víctimes civils i més punts al mapamundi on ja s’ha registrat un acte de guerra, de manera que el conflicte és cada vegada menys regional i més global. I tot és susceptible d’empitjorar, perquè Rússia i la Xina s’han quedat, de moment, en fase declarativa. 

La relatora de les Nacions Unides per a Palestina, Francesca Albanese, és una de les veus que han denunciat amb més contundència el genocidi a Gaza. Els seus informes han servit per assenyalar no només les atrocitats comeses els últims anys a la Franja, sinó les complicitats de tercers països i empreses que s'enriqueixen de la situació al Pròxim Orient. Publica Cuando el mundo duerme (Galaxia Gutenberg), un recorregut a través de 10 converses que transiten entre el discurs íntim i el polític, i miren de respondre preguntes clau sobre impunitat, resistència, guerra i pau.

En plena batalla oberta –ara per ara dialèctica– amb els seus aliats d'Europa i de l'OTAN a compte de Groenlàndia, Donald Trump ha fet aquest dijous un pas més en el seu aïllament internacional i ha ordenat la retirada dels Estats Units de 66 organitzacions i tractats internacionals, 31 de les quals són organismes de l'ONU. En la llista d'entitats en les quals Washington deixa de participar i de contribuir econòmicament hi ha la Convenció de l'ONU contra el Canvi Climàtic (UNFCCC), del grup de científics climàtics IPCC, el Consell Econòmic i Social de l'ONU (ECOSOC) o ONU Energia. També retira el país de la plataforma científica sobre Biodiversitat IPBES, de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN en anglès), i d'organismes com el Fòrum Global de Contraterrorisme, el Fòrum d'Energia Internacional, l'Associació per a la Cooperació de l'Atlàntic, el Centre de Ciència i Tecnologia d'Ucraïna, o grups sobre minerals i sobre renovables, entre d'altres.

"Crearé dos fulls de ruta, un per aturar i revertir la desforestació, i un altre per una transició que ens allunyi dels combustibles fòssils de forma justa, ordenada i equitativa". El president de la cimera climàtica de l'ONU, la COP30, el brasiler André Correa do Lago, ha aixecat una forta ovació durant el plenari final de la cimera quan ha fet aquest anunci. Però no tothom estava content. Aquesta ha estat la solució que el mateix Correa ha trobat per poder aprovar el text final de la COP30, l'anomenat Mutirão (esforç col·lectiu en brasiler), sense la menció que reclamaven 82 països reclamaven sobre un "full de ruta" per acabar amb els combustibles fòssils que han generat la crisi climàtica que vivim.

Un grup de manifestants, molts dels quals indígenes, ha envaït aquesta nit de dimarts (matinada catalana) l'àrea restringida del palau de congressos on se celebra la cimera del clima de l'ONU, la COP30, al Brasil per reclamar "una taxa als milmilionaris" que permeti finançar la lluita contra la crisi climàtica. Els activistes climàtics han aconseguit traspassar els arcs de seguretat d'accés al parc Da Cidade, tancat aquestes setmanes per al seu ús com a seu de la cimera, i han accedit al vestíbul de la gran carpa administrada per l'ONU, on s'han enfrontat a la policia, que ha creat un cordó per impedir que seguissin endavant. Allà s'hi han produït enfrontaments i escenes de caos fins que, finalment, els manifestants han estat expulsats.

Abraçades, salts d'alegria i aplaudiments van rebre ara fa deu anys el naixement de l'Acord de París. Havia costat molts anys de parir, i s'hi havien esmerçat moltes hores de tenses negociacions a la capital francesa, durant la cimera del clima COP21. Però aquell 12 de desembre del 2015, tots els governs del món es van comprometre formalment a evitar que l'escalfament global superés els 2 ºC i preferiblement es quedés per sota de l'1,5 ºC. L'acord era molt imperfecte –començant pel fet que no era vinculant–, però aquella fita històrica –posar d'acord 197 governs diferents és una tasca hercúlia– va desfermar l'optimisme: la lluita contra la crisi climàtica per fi era un objectiu global ineludible.

"Aquesta serà la COP de la veritat, on veurem si ens creiem les advertències de la ciència i les convertim en un canvi". Així és com ha definit la COP30, la cimera climàtica de l'ONU que arrencarà dilluns vinent a Belém, en plena Amazònia brasilera, el president del Brasil i amfitrió de la trobada, Luiz Inácio Lula da Silva. Aquest cop, els discursos dels líders polítics s'han avançat uns dies a l'inici de la cimera, per la dificultat logística d'acollir tantes delegacions governamentals en una petita població amazònica. I en aquests discursos, tant Lula com el secretari general de l'ONU, António Guterres, han remarcat que aquesta cimera –que arriba just quan fa deu anys de l'Acord de París– ha de donar, per fi, el tret de sortida a la "implementació" d'aquell acord, després d'una dècada de negociar el reglament i la lletra petita d'aquell pacte.

L'ONU ha analitzat tots els compromisos polítics que ha rebut dels governs abans que comenci la cimera del clima la pròxima setmana al Brasil, la COP30. Amb els nous plans climàtics presentats oficialment, el món s'encamina cap a un escalfament global d'entre 2,3 °C i 2,5 °C, encara per sobre del que marca l'Acord de París, però 0,1 °C per sota del que es preveia l'any passat amb els compromisos que hi havia llavors sobre la taula. La diplomàcia climàtica avança, però molt lentament. L'informe també fa el càlcul de l'escalfament que es deriva de les polítiques climàtiques actuals (si no s'acaben complint aquests compromisos) i això suposaria 2,8ºC més, també una millora respecte dels 3,1ºC que es preveia l'any passat.

Fa deu anys a França el món va celebrar un dels moments més esperançadors de la diplomàcia recent: l’aprovació de l'Acord de París, el gran pacte global per frenar l’escalfament del planeta. Avui, per contra, l’optimisme s’ha esvaït i la realitat s’imposa amb la duresa de les dades. La temperatura mitjana global s’acosta perillosament al llindar d'1,5 °C per sobre dels nivells preindustrials, i els compromisos climàtics nacionals –NDC, Contribucions Determinades a Nivell Nacional–, que cada país presenta per reduir les seves emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, continuen sent insuficients.

"Nosaltres, els pobles de les nacions unides, determinats a salvar les generacions futures del flagell de la guerra". Així arrenca el text signat per 50 països l'estiu del 1945, encara enmig del fum de les bombes de la Segona Guerra Mundial. Quatre mesos després, el 24 d'octubre del 1945 entrava en vigor la Carta de les Nacions Unides. El text comprometia els governs del món a resoldre els conflictes sense l'ús de les armes, a promoure la pau i el respecte als drets humans, la cooperació entre nacions en termes d'igualtat i el desenvolupament econòmic i social arreu del planeta. A aquests principis –tant en entredit ara mateix– s'hi han adherit fins ara 193 estats, gairebé tots els que existeixen.

En el seu discurs de fa un mes davant l'Assemblea General de les Nacions Unides, el president nord-americà, Donald Trump, va dir que fustigava l'ONU per la seva inacció. "L'únic que fan és escriure cartes en termes molt ferms, però després no actuen mai en conseqüència. Són paraules buides, i les paraules buides no resolen guerres", va dir. I molt a desgrat meu he d'admetre que, pel que fa al paper actual de l'ONU en matèria de pau i seguretat, en general tenia raó. Com il·lustren la guerra a Ucraïna i la destrucció de Gaza, si els cinc membres permanents del Consell de Seguretat no es posen d'acord, l'ONU és impotent.

Les bombes s'han aturat a Gaza i la crisi dels ostatges israelians està ja camí de la solució amb l'entrega dels vius i aviat també la dels morts. Sembla que de moment, almenys mentre durin les celebracions presidides per Donald Trump, no es reprendrà la guerra. Hi ha mil incògnites sobre el futur, però per primer cop en molt de temps hi ha l'esperança que es mantingui l'alto el foc. El que no ha canviat, però, és la fam. A Gaza encara passen gana. Per això, l'entrada ahir dels primers camions d'ajuda humanitària des d'Egipte és una de les millors notícies dels darrers dies. Tot i la dificultat que hi ha sempre en les informacions sobre la Franja –és urgent que l'alto el foc permeti ja l'entrada de la premsa internacional a la zona–, es calcula que hi hauran pogut entrar al llarg del dia uns 400 camions i es preveu que hi hagi un ritme d'entrada de 600 camions al dia a partir d'ara. L'ONU i altres organitzacions humanitàries en tenen centenars esperant per poder-hi accedir, però es queixen que el ritme és lent pel minuciós control israelià a la frontera, per la qual cosa reclamen que s'obrin més punts fronterers.

Després de la Primera Guerra Mundial, i vist la carnisseria que va ser aquell conflicte, els països bel·ligerants, i d'altres, van fundar la Societat de Nacions com un organisme multilateral que tenia l'objectiu d'assegurar la pau i la prosperitat mundial. Bones paraules que no van aconseguir aturar ni l'ascens dels feixismes a Europa ni, tampoc, la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, va quedar clar que en el món postcolonial, almenys en aparença, que venia després del nou conflicte, encara més cruent que l'anterior, calia un organisme multilateral en el qual tots els països del món tinguessin dret a paraula. La seu va deixar d'estar a Ginebra i va passar a situar-se a Nova York, als Estats Units. Així, la potència guanyadora de la guerra, que tenia i encara manté l'hegemonia militar i econòmica del món, acollia tothom en aquesta seu. Això sí, el Consell de Seguretat estava integrat només per les potències que tenien la bomba nuclear, les úniques amb poder de veto.

L'Organització de les Nacions Unides farà 80 anys el 24 d'octubre immersa en la seva pitjor crisi. No només per l'atac frontal que va escenificar dimarts el president dels Estats Units, Donald Trump, amb un discurs a l'Assemblea General on l'acusava de tots els mals i on va certificar el distanciament de la primera potència mundial del sistema multilateral creat després de la Segona Guerra Mundial. La crisi també és financera i de recursos, perquè les retallades dràstiques de Trump han forçat el secretari general, António Guterres, a plantejar una reducció del 20% en el pressupost de l'any vinent, que implicarà milers d'acomiadaments.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha tornat a desafiar les Nacions Unides. Ho va fer ahir divendres, a l’assemblea d'aquesta institució, on va parlar per segon any consecutiu. "Hem d'acabar la feina", va deixar anar en referència a Gaza. "La volem acabar tan aviat com sigui possible", va insistir. Va argumentar que Hamàs ha jurat repetir les atrocitats del 7 d'octubre i que, per tant, "no importa com de minvades estiguin les seves forces". Segons les autoritats de Gaza, arran de la invasió israeliana, que ja fa prop de dos anys que dura, han mort com a mínim 63.000 palestins. Però Netanyahu, que no va mostrar cap intenció de voler aturar la matança –al contrari–, va negar les acusacions de genocidi. "Si volguéssim cometre un genocidi, no els diríem que marxessin; és Hamàs qui intenta mantenir-los dins", va argumentar. No va dir res d'on podien anar ni de com podien marxar.

Ha estat el discurs de la setmana i durarà anys. Em refereixo al discurs de Trump a l'ONU, i no ho dic només per l’egolatria, les mentides i les amenaces, que ja podíem donar per descomptades, sinó pel que consagra i pel que anuncia.

Dimarts Donald Trump va pronunciar davant l'Assemblea General de les Nacions Unides un discurs impresentable i inacceptable. Dins la doctrina MAGA que hi va despatxar, va insistir en una idea que sembla menor però que no ho és tant, perquè és un bon exemple de la retòrica trumpista: en efecte, va tornar a presumir d'haver acabat amb set guerres des que és president, cosa que evidentment també és mentida, com quasi tot el que diu el personatge. Trump es refereix als conflictes entre Armènia i l'Azerbaidjan, el Congo i Ruanda, Israel i l'Iran, l'Índia i el Pakistan, Cambodja i Tailàndia, Egipte i Etiòpia, i Sèrbia i Kosovo. En alguns casos es tracta de fets que van succeir durant el seu primer mandat; en d'altres no s'ha arribat a cap acord de pau, sinó que s'han establert treves fràgils i dubtoses en conflictes que encara estan actius, i encara en altres casos les dues parts neguen explícitament que la mediació de Trump hagi tingut cap incidència en el desenvolupament dels seus conflictes. Tot plegat és un deliri triomfalista d'algú a qui els seus aduladors anomenen “xèrif” i “pacificador en cap”, mentre fan campanya pel caprici que darrerament se li ha ficat entre cella i cella: que se li concedeixi el premi Nobel de la pau. Deu formar part de l'estratègia per aconseguir-ho canviar de parer i d'aliats constantment i a caprici: si fa un mes Trump es mostrava com el millor amic de Putin, aquesta vegada va animar Ucraïna a recuperar els territoris perduts durant la guerra, “i més i tot”, després d'haver menyspreat Zelenski amb la insòlita escena de fa uns mesos al Despatx Oval. 

Volodímir Zelenski és president d'un país ocupat parcialment per Rússia i que lluita cada dia per defensar el seu territori pagant un elevat preu en vides humanes. I aquest malson ja fa més de tres anys que dura. Per tant, quan Zelenski puja a l'estrada de les Nacions Unides sap perfectament de què parla i el seu missatge d'aquesta matinada ha estat molt clar. “Us ho vam dir, Ucraïna és només el principi. I ara drons russos ja estan volant a través d'Europa i les operacions russes ja estan ampliant-se a altres països. Putin vol continuar aquesta guerra expandint-la i ningú es pot sentir segur”, ha dit el líder ucraïnès. “Aquest segle XXI no és tan diferent del passat. Si una nació vol pau, encara ha de fer servir les armes. És malaltís, però és la realitat”, ha reblat.

Míriam Nogueras va fer servir ahir al Congrés una expressió de què sentirem a parlar, quan va dir que “la supervivència de la identitat catalana no està garantida”. Va ser en el curs del ple del Congrés en què, tal com els hem estat explicant, va quedar derrotada la delegació de competències d'immigració a la Generalitat en els termes en què l’havien pactat el PSOE i Junts, amb la suma dels vots de PP, Vox i Podem. 

La intervenció del president dels Estats Units, Donald Trump, davant l'Assemblea General de l'ONU certifica el final d'una època en què els Estats Units lideraven un sistema de governança multilateral, amb l'ONU com a principal exponent, i que va néixer justament per no repetir els errors que van provocar els esclats dels feixismes a l'època d'entreguerres i, al capdavall, la Segona Guerra Mundial. Amb un to arrogant i armat amb un arsenal de dades falses, Trump ha mostrat un menyspreu absolut per les Nacions Unides i també per Europa, i ha alimentat les teories de la conspiració al voltant de la immigració.