Amb tres dècades de carrera professional a l'esquena, l'actor Albert Triola (Mataró, 1973) coneix molt bé els escenaris de teatre catalans. Ha treballat amb Dagoll Dagom, Guillem Clua, Sergi Belbel i Josep Maria Flotats i ha format part d'espectacles que han marcat la cartellera del nostre país, com Agost (2012) i Smiley (2014). Ara entoma un nou repte, el d'interpretar el seu primer monòleg. Ho fa dirigit per David Pintó a l'espectacle El lladre de llibretes, una adaptació de la novel·la homònima de Gianni Solla sobre un adolescent desvalgut a la Itàlia de Mussolini. El muntatge farà temporada a la sala Versus fins al 3 de maig.

El concís currículum que té redactat, de poc més de quatre ratlles, no fa justícia a la seva trajectòria professional en el món de les arts escèniques, que és immensa, no només per la gran quantitat de papers que ha fet, sinó també per la qualitat d'obres en què ha actuat i per l'excel·lència amb què ha interpretat cadascun dels personatges. "Pep Cruz és el teatre fet home", ha dit d'ell la crítica. "Un actor que tot ho fa bé", s'ha escrit també sobre ell. "El més popular i estimat dels actors de l'olimp teatral català", han afegit altres. Nascut a Girona l'any 1948 i forjat com a actor en aquesta ciutat, Pep Cruz ha treballat, com a intèrpret, com a director o com a autor del guió en gairebé un centenar d'obres de teatre, entre les quals Cyrano de Bergerac, El rei Lear, Forido Pensil o Infantillatges; ha actuat en 8 musicals, entre els quals l'exitós Mar i cel; en 8 sèries de televisió, com ara Ventdelplà i Oh! Europa, i en més d'una trentena de pel·lícules.

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) convoca cada dos anys a les seves instal·lacions companyies que se surten dels codis més convencionals i que treballen amb el risc. "Són artistes que duen a terme una tasca molt important a l'hora de fer créixer el llenguatge teatral", subratlla la directora del TNC, Carme Portaceli. Aquesta trobada s'emmarca sota el nom de Festival ZIP i enguany tindrà lloc del 25 al 29 de març. Sota la coordinació de Judit Pujol, el festival ha programat cinc propostes que es desplegaran per diversos espais de l'equipament, des de la Sala Tallers i la Petita fins als magatzems.

Falten un parell d’hores perquè comenci una nova funció d’El barquer al Teatre Lliure de Montjuïc, a Barcelona. La Bruna Luz, d’onze anys, no para quieta i es posa a ballar abans de pujar a l’escenari, mentre espera que li arribi el torn per pentinar-se, canviar-se i posar-se el micròfon. Al seu costat, la Bruna Armengol, de deu anys, l’acompanya en els seus jocs i no para de riure mentre espera el mateix. D’aquí una estona es convertiran en la Mercy i l’Honor Carney, i els seus personatges es traslladaran fins a una zona rural del comtat d’Armagh, a Irlanda del Nord. Serà un dia de finals d’agost del 1981 i la família Carney celebrarà el Dia de la Collita. La jornada familiar i festiva, però, acabarà sent una tragèdia.

Després de l'èxit del musical Germans de sang, el Teatre Condal de Barcelona acull a partir del 19 de març la comèdia Una idea genial, de l'autor francès Sébastien Castro, protagonitzada per Lluís Villanueva, Xavi Mira, Anna Azcona i Susanna Garachana (que també n'és l'adaptadora), i dirigida per Xavier Ricart. "Em fa una il·lusió especial presentar Una idea genial, perquè conté dos elements que la converteixen en una proposta interessantíssima. D'una banda, es tracta d'una companyia amb professionals que són veritables experts en el gènere i que han demostrat que li tenen el pols pres al públic. De l'altra, aquest és un text que ja pot qualificar-se de clàssic de la comèdia, ja ha triomfat a França i ara arriba a l'escenari del Condal", diu Daniel Anglès, director artístic del Teatre Condal, on l'obra estarà en cartell fins al 19 d'abril.

Sovint, l'amor vocacional pel teatre es desperta lluny de la parafernàlia de les grans estrenes. A vegades neix d'uns pares abocats al teatre amateur, d'altres en una funció escolar que deixa bocabadat l'alumne més incrèdul o gràcies a uns avis entusiastes que, la tarda del dia de Nadal, han abandonat els plats per rentar i han decidit portar tots els nets a veure els Pastorets. Són petites històries darrere les quals s'amaga un gran dramaturg, director o intèrpret català que va veure brotar la llavor del teatre a la sala del seu poble o ciutat. Aquests espais acumulen una extraordinària estima per part del públic, però paradoxalment són els que reben menys inversions, menys programació i menys dedicació institucional.

Diu en Ramon Madaula que fer de pare és com jugar al set i mig: o et passes o fas curt. Amb tota probabilitat, ho diu després de moltes partides perdudes (i tantes de guanyades), i per això ha escrit l’obra teatral Loop, que aquests dies s’està representant a l’Espai Texas de Barcelona.

Babou Cham (Gàmbia, 1974) és actor de teatre, cinema i televisió. Actualment el podem veure a la gira de La tempestat, de la companyia La Perla 29, el 28 de febrer a Manacor, el 6 de març a Reus, el 14 de març a Tarragona i el 15 de març a Igualada.

Quan tenia tres anys el seu pare va marxar rumb a Anglaterra, però es va quedar a mig camí, a Mataró. “Ell anava a estudiar a Anglaterra, però es va quedar temporalment al Maresme i va començar a ajudar gent que també venia i molts d'ells sí que van pujar fins a Anglaterra i alguns a Suècia i a Dinamarca”.

]]>

A finals d’un tòrrid maig del 2025, un grup de persones vam ser convidades a un dels assaigs oberts del nou espectacle per a tots els públics al local de la companyia lleidatana La Baldufa. "Es tracta d’un muntatge que gira al voltant de la Guerra Civil Espanyola", ens van anticipar. Un termòmetre ben enfilat ens va aconsellar anar-hi armats amb uns previsors ventalls. La vam encertar! Ara bé, alguns vam creure que sabíem el que anàvem a veure. Res més lluny de la realitat!

]]>

L'actor Carles Martínez (Terrassa, 1966) té l'ofici apamat i la vocació intacta. Des que va debutar el 1988, ha format part de prop de 150 espectacles, com també de diverses pel·lícules i sèries de televisió. Home sobretot de teatre, acaba de rebre el premi Butaca a millor actor de repartiment per L'herència —considerat el millor espectacle del 2025 per l'ARA—. Si allà compartia l'escenari del Teatre Lliure amb 12 actors, ara hi torna fent equip amb una vintena d'intèrprets a El barquer, un muntatge dirigit per Julio Manrique sobre una família irlandesa que viu una desaparició. "Vinc de fer una superproducció per fer-ne una altra", diu Martínez, conscient que no hi ha gaires espectacles d'aquestes dimensions a la cartellera catalana. El barquer és una obra del britànic Jeff Butterworth que transcorre a la Irlanda del Nord del 1981. Al Lliure es representa amb un repartiment que inclou Roger Casamajor, Marta Marco, Mima Riera, Ernest Villegas i Anna Güell. És una de les grans estrenes de la temporada, i es podrà veure del 5 de febrer al 15 de març. El text també es pot trobar a les llibreries editat per Comanegra.

]]>

La cultura i els serveis socials. El teatre i la inclusió. Dues àrees en plena precarietat pel que fa a recursos públics. Si a això li sumem que parlem de Juneda, un poble de les Garrigues de 3.500 habitants, es podria dir que la seva continuïtat (mai interrompuda) és el seu gran èxit.

]]>

El teatre en català al País Valencià viu dies convulsos arran de la crisi en un dels pilars de la dramatúrgia en valencià. Es tracta del trencament entre la Societat Coral El Micalet –un dels principals espais culturals de València– i la Companyia Teatre Micalet –que du el mateix nom perquè des del seu naixement, ara fa 31 anys, representa els seus espectacles i en programa d'altres de companyies itinerants a l'edifici de l'entitat–. Les dues societats han separat els seus camins després de fracassar en les negociacions per renovar el lloguer de la sala de teatre i han explicat la situació amb comunicats que inclouen acusacions d'"expulsió", "desnonament" i "canvis de pany" sense avisar. A la pràctica, la decisió, que ha de ser ratificada en una assemblea extraordinària de la coral el 6 de febrer, pot suposar la desaparició de l'únic teatre de la ciutat que va optar per oferir espectacle només en valencià.

]]>

Per a Jérôme Wacquiez, director artístic de la companyia francesa Des Lucioles, el teatre és un mirall del món. Aquesta idea de fons és present en bona part dels seus espectacles –alguns dels quals han passat per Barcelona, com ara Deux pas vers les étoiles (2018) i Quand j’aurai 1001 ans (2019)– i també ha estat la guia del seu darrer muntatge, La clairière [La clariana], amb dramatúrgia de Stéphane Jaubertie. "Quan érem joves vam viure la caiguda del Mur de Berlín com un esdeveniment molt positiu, que ens va donar esperança i inspiració artística. Gairebé 40 anys després, ¿com viuríem la caiguda d'un mur similar a l'Europa actual? ¿Tindríem la mateixa eufòria, davant de dos territoris que s'uneixen?", es pregunta Wacquiez. Per explorar aquesta possibilitat, La clairière planteja un complex residencial idíl·lic on els seus habitants viuen d'esquena al món, en un entorn privilegiat. La tranquil·litat es trenca quan el mur que protegeix la residència de l'exterior s'ensorra i res els separa del bosc que hi ha més enllà dels habitatges.

]]>

El penis de Jaume I El Conqueridor no s'ha desintegrat. El membre del rei s'ha conservat durant més de 750 anys perquè va quedar momificat. I el més important de tot: encara manté una mica d'esperma. Lídia Obiols és una catalana de veritat, amb accent de les comarques gironines, i s'ha convertit en presidenta de Catalunya. Assumint una gran responsabilitat, se sent cridada a deixar-se penetrar pel gran penis del Conqueridor per recuperar la puresa de la nació i engendrar una nova nissaga de reis catalans que facin allò que no han fet "els presidents titafluixes del procés". Obiols intentarà salvar "un país on ja no hi ha blancs" i posar fi a la barbàrie woke, liderada per immigrants, feministes, homosexuals i gent d'esquerres.

]]>

Foscor. Llamps i trons. Crits. Amb només aquests ingredients arrenca El casalot, la nova obra escrita i dirigida per Sergi Belbel (Terrassa, 1963), que es podrà veure del 20 de gener al 22 de febrer al Teatre Gaudí de Barcelona. L'escenari, situat al mig de la sala, promet una experiència per als espectadors més atrevits, que si s'atreveixen a baixar de la grada i seure a la fila zero tindran l'oportunitat d'endinsar-se literalment a dins del casalot en què dues germanes, interpretades per Anna Carreño i Gemma Deusedas, "es barallen i s'agredeixen constantment". Les actrius els passaran per davant i per darrere –són a casa seva– i els sotraguejaran amb algun dels molts esgarips i udols que deixen anar durant l'obra, una experiència "inquietant i immersiva" amb la qual Belbel, autor d'obres com Després de la pluja (1993), A la Toscana (2007) i Lali Symon (2023), s'ha proposat el repte de "fer passar por de debò" als espectadors.

]]>

Carles Sans (Badalona, 1955) ha passat més de quatre dècades damunt dels escenaris, la major part sense dir ni una paraula. Membre fundador de Tricicle, juntament amb Joan Gràcia i Paco Mir, va contribuir a convertir el gest en un llenguatge escènic reconeixible i exportable. Ara, en una etapa marcada pel pas a l’espectacle parlat, Sans reflexiona sobre el temps, el cos, els hàbits que canvien i la relació amb el vi: un aprenentatge que, com tants altres, obliga a saber quan obrir una ampolla i quan deixar-la tancada.

]]>

Figueres va ser definida com la Gernika catalana pel gran nombre de morts que hi van causar els bombardejos feixistes durant la Guerra Civil. Enmig d’una de les més mortíferes pluges de bombes, a la plaça del Gra, una infermera va trobar la petita Elena plorant amb desesperació entre els cossos mutilats i les runes. La nena es va llançar als braços de la infermera, mentre les bombes no paraven de caure sobre la població civil. L'Elena va ser localitzada anys després a la població francesa de Fumel, on la infermera ja se l'havia afillat pensant que havia quedat òrfena. La petita va poder tornar amb els seus pares, però mai més va poder oblidar el soroll dels avions i les bombes sobre la ciutat, ni tampoc, esclar, la infermera que l’havia salvat i cuidat com a una filla. Com un malson, el brunzit de les aeronaus també va quedar gravat per a tota la vida a la memòria dels protagonistes de les sis històries que s'expliquen a l'obra de teatre Soroll d'avions, escrita per Manel Puig, dirigida per Àngels Barrientos i Maria Rosa Oliveres i interpretada per actors de dues companyies amateurs.

]]>

El 2026 es presenta a la cartellera catalana carregat d'espectacles prometedors. L'any que encetem portarà una bona collita de dramatúrgia catalana, amb propostes com l'adaptació teatral de Permagel i la història de Maria Magdalena. D'entre els clàssics, tindrem Antígona per partida doble, mentre que de fora ens visitaran creadors com Paula Vogel, Eline Arbo i Séverine Chavrier. També hi haurà espectacles que, siguin el que siguin, segur que no ens deixen indiferents, com ara l'òpera de Nao Albet i Marcel Borràs i la nova proposta de Jordi Oriol. La cirereta del pastís serà el retorn del musical Ànima després d'un èxit aclaparador.

]]>

Josep Canet és manyà, té el negoci a Sant Feliu de Codines i treballa com a autònom nou hores cada dia. Quan acaba la feina, enfila cap al teatre. Des de ben petit, els pares van inculcar-li la passió pels escenaris i ell l’ha mantinguda –i la segueix mantenint– durant més de 50 anys. A l’hora d’explicar què el porta a dirigir i actuar a la companyia Deixalles 81 de teatre amateur, el serraller treu la pols a un record que té ben guardat a la memòria. “Quan era petit, el meu pare tenia una joguina fantàstica. S’asseia en una butaca i tot el que li passava pel cap ho portava a l’escenari: un mar embravit, una batalla d’espases. Jo ho veia i només volia fer el mateix, perquè era sensacional”, explica Canet. El seu pare va ser el fundador de Deixalles 81 el 1981, quan ell tenia 9 anys. El 2002 ell va agafar-ne les regnes, i encara les porta. Deixalles 81 és una de les companyies associades a la Federació de Grups de Teatre Amateur, que suma 344 grups arreu de Catalunya. Tots ells, conjuntament amb altres companyies no associades, constitueixen un teixit viu i dinàmic de teatre fet per aficionats que alimenta centres cívics, ateneus i sales de tot el país i que consta de grups amb una llarga història; sense anar més lluny, l’AEM Teatre de Lleida i La Teatral de La Caixa, que acaben de complir 100 anys.

]]>

La classe de les Llimones i la classe de les Maduixes d’una escola de Barcelona agafen posició en uns bancs col·locats al mateix escenari. Mestres i acompanyants els demanen silenci i ordre perquè la funció està a punt de començar. "No piqueu de peus". "Ara començarà", "Estigueu atents". "Xxt. Fem silenci, si us plau". Davant seu comença un espectacle de putxinel·lis senzill i tendre, amb música en directe, una il·luminació cuidada i una escenografia detallista que els fa viatjar en un univers totalment nou: la vida del Numa i el conill de drap que li regala la seva mare i amb qui viu tot d’aventures imaginàries.

]]>