Quin és el fil que uneix Mozart i Bad Bunny? Segons la companyia Cabosanroque, la connexió és directa i molt evident: a través de l'òpera Don Giovanni. L'artista porto-riqueny canta a Tití me preguntó sobre les dones amb qui s'ha allitat, igual que el protagonista de l'òpera de Mozart repassa, en un moment de l'espectacle, les seves conquestes. "El mite de Don Joan s'ha revisitat moltíssimes vegades. Cada època s'encarrega de reflexionar-hi, jutjar-lo i decidir si el redimeix o el condemna", explica Laia Torrents, ànima de Cabosanroque juntament amb Roger Aixut. Amb aquesta missió, la companyia projecta la seva mirada sobre l'òpera de Mozart vinculant-la al present a l'espectacle Mil tres, say cheese, que es pot veure del 8 al 19 d'abril al Teatre Lliure de Gràcia i que està coproduït pel mateix teatre amb Temporada Alta.

Falten un parell d’hores perquè comenci una nova funció d’El barquer al Teatre Lliure de Montjuïc, a Barcelona. La Bruna Luz, d’onze anys, no para quieta i es posa a ballar abans de pujar a l’escenari, mentre espera que li arribi el torn per pentinar-se, canviar-se i posar-se el micròfon. Al seu costat, la Bruna Armengol, de deu anys, l’acompanya en els seus jocs i no para de riure mentre espera el mateix. D’aquí una estona es convertiran en la Mercy i l’Honor Carney, i els seus personatges es traslladaran fins a una zona rural del comtat d’Armagh, a Irlanda del Nord. Serà un dia de finals d’agost del 1981 i la família Carney celebrarà el Dia de la Collita. La jornada familiar i festiva, però, acabarà sent una tragèdia.

Hi ha una màxima que apliquem amb els amics: si el primer any és un èxit, el segon es converteix en tradició. La segona edició del Premi Anna Pérez Pagès de Periodisme Cultural s’ha consolidat com l’únic lloc i l’únic moment en què algú celebra la importància de la cultura i l’existència dels qui l’expliquem; avui en dirien el lloc segur dels periodistes culturals, igual com ho era el sofà vermell de l’Àrtic, el memorable programa de Betevé que va dirigir l’homenatjada, que ens va deixar prematurament fa dos anys. Si la tradició fa festa, la litúrgia d’un premi ens serveix no només per recordar l’Anna, sinó per posar-nos-la a l’agenda com fèiem quan quedàvem amb ella.

Poques vegades passa que a l'espai de premsa del Teatre Lliure pràcticament no hi càpiga la companyia que presenta l'espectacle. Aquest dilluns ha estat així, però l'aglomeració estava justificada: el Festival Grec i el Teatre Lliure compleixen 50 anys el 2026, i per celebrar-ho han decidit tirar la casa per la finestra amb una macroproducció de L'òpera de tres rals de Bertolt Brecht. La dirigirà la creadora gallega Marta Pazos, responsable d'espectacles que han deixat marca al seu pas per Barcelona, com ara l'òpera Alexina B i el muntatge de García Lorca El público. Dani Espasa assumirà la direcció musical de l'espectacle, que comptarà amb una orquestra en directe, les coreografies de Mabel Olea i 12 intèrprets a l'escenari, amb noms de primera fila com Nao Albet, Eduard Farelo, Míriam Moukhles, Júlia Truyol i Roc Bernadí. "Serà una celebració feta des del plaer, el goig i l'esperança", avança el director del Lliure, Julio Manrique. La directora del Grec, Letícia Martín, afegeix que "un espectacle d’aquestes dimensions era perfecte per a les dues inauguracions, d'una banda el festival, el 29 de juny, i de l'altra la temporada del Lliure".

El 2025 el 21% dels ciutadans de l’Estat tenien 65 anys o més. I el 5,5 % dels de més de 65 pateixen o patiran Alzheimer. Marc Artigau, un dels dramaturgs catalans més premiats i estrenats, ha escrit amb encert obres sobre l’adolescència (Les altres); sobre la felicitat improvisada (Les bones intencions); sobre els avis i les havaneres (No cal anar a l’Havana); sobre els robots (Alba o el jardí de les delícies), i diverses històries d’amor (Arribaràs i serà de nit i L’illa deserta). I ho fa sempre proper a la comèdia, fins i tot quan parla de qüestions serioses. Aquest és el cas d’Una festa a Roma, que incideix en un tema que el teatre ha conreat tot sovint, en consonància amb la importància social de la malaltia de l'Alzheimer (El pare, de Florian Zeller; Lluna plena, d'Aki Shimazaki; Deserts de la memòria, de Marcela Terra; Abans que arribi l’alemany, de Marta Barceló ). Un tema dolorós que fàcilment pot abocar al drama però que Artigau decanta cap a una entretinguda comèdia sentimental que Clara Segura condueix amb seguretat i ritme, i que el públic aplaudeix amb ganes.

No és un espectacle sobre la tercera edat, sinó sobre la quarta. Ho deixen clar tots els intèrprets de la companyia d'Una festa a Roma, el darrer muntatge escrit per Marc Artigau, que s'estrena el 12 de febrer al Teatre Lliure de Gràcia. "És una reivindicació d'aquesta etapa que va dels 75 anys en amunt, per mostrar que, malgrat el deteriorament, no són nens sinó gent adulta, i que no se'ls ha de tractar des de la infantilització", destaca un dels actors de l'obra, Lluís Marco. Una festa a Roma es representarà fins al 22 de març i el dirigeix Clara Segura, que és la tercera vegada que adopta aquest rol (la primera va ser el 2020 amb Cobertura i la segona va ser el 2022 amb La trena). El text també està publicat per l'editorial Comanegra, dins de la col·lecció Llum de Guàrdia.

El barquer de Jez Butterworth, l'autor de Jerusalem, és una obra i una proposta escènica força excepcional per diferents raons que tenen a veure amb la durada (tres hores i quart, més dues pauses), el nombre d’intèrprets (dinou), els premis assolits (el Laurence Olivier, entre ells) i el rècord d’entrades venudes de la història del Royal Court Theatre de Londres, on es va estrenar el 2017 sota la direcció de Sam Mendes. I a Barcelona, tenen a veure amb l’excel·lent càsting de la proposta del Lliure, amb l’excels nivell interpretatiu d’un repartiment intergeneracional, amb una posada en escena que recupera el millor de Julio Manrique i amb el protagonisme d’un personatge absent, però també i sobretot tenen a veure amb els ressons que provoca en qualsevol comunitat, com la nostra, que aspira a la llibertat, la justícia i la pau.

L'actor Carles Martínez (Terrassa, 1966) té l'ofici apamat i la vocació intacta. Des que va debutar el 1988, ha format part de prop de 150 espectacles, com també de diverses pel·lícules i sèries de televisió. Home sobretot de teatre, acaba de rebre el premi Butaca a millor actor de repartiment per L'herència —considerat el millor espectacle del 2025 per l'ARA—. Si allà compartia l'escenari del Teatre Lliure amb 12 actors, ara hi torna fent equip amb una vintena d'intèrprets a El barquer, un muntatge dirigit per Julio Manrique sobre una família irlandesa que viu una desaparició. "Vinc de fer una superproducció per fer-ne una altra", diu Martínez, conscient que no hi ha gaires espectacles d'aquestes dimensions a la cartellera catalana. El barquer és una obra del britànic Jeff Butterworth que transcorre a la Irlanda del Nord del 1981. Al Lliure es representa amb un repartiment que inclou Roger Casamajor, Marta Marco, Mima Riera, Ernest Villegas i Anna Güell. És una de les grans estrenes de la temporada, i es podrà veure del 5 de febrer al 15 de març. El text també es pot trobar a les llibreries editat per Comanegra.

"Per què? Per què?" I fins a més de 20 perquès. Aquella nena de set anys que a la platja obviava les paraules del pare perquè no s’endinsés al mar i acaba rescatada al bell mig d’una plaga de meduses ha marxat. "Per què? Per què?" La distance és una distopia del director i dramaturg Tiago Rodrigues sobre la por dels pares pel futur dels fills i també sobre l'esperança d’un món nou que deixi enrere el desastre de la nostra humanitat. La filla s’embarca en una missió espacial a Mart, on s’està edificant una nova societat que, per prosperar, ha d'oblidar el passat. Oblidar-ho tot. Oblidar la Terra, malgrat que vulguin conservar l’oli d’oliva fet sense olives. I la filla s’ha compromès en aquesta aventura sense retorn. 

Des que van debutar el 2017 amb Projecte 92 a l'Antic Teatre, Las Huecas –formada per Júlia Barbany, Núria Corominas i Andrea Pellejero– s'han alçat com una de les companyies més interessants i trencadores de l'escena contemporània. Amb el segon espectacle, Aquellas que no deben morir (2021), van fer el salt a Temporada Alta i van fer gira. I amb el tercer, De l'amistat, han estat durant dues temporades a la Sala Beckett. Ara arriben per primer cop al Teatre Lliure amb Riure caníbal, una peça coproduïda pel Centro Dramático Nacional (CDN) i que ja s'ha pogut veure a Madrid. A partir de l'auge de l'extrema dreta, el muntatge qüestiona les formes teatrals dels polítics que utilitzen discursos simplistes per guanyar vots. Riure caníbal compta amb la col·laboració de Sofía Asencio i Judit Martín i serà a l'Espai Lliure des d'aquest divendres i fins al 8 de febrer.

A una persona amb síndrome de Down no li deixaven agafar l'autobús de línia perquè no es refiaven que es comportés. Una parella, també amb síndrome de Down, es va trobar amb l'oposició d'una comunitat de veïns a l'hora de traslladar-se a un pis i amb la imposició que utilitzessin l'ascensor de servei en comptes del d'inquilins. Són dos exemples recents dels molts que pateixen cada dia –sovint en silenci– les persones amb discapacitat. Des de fa vuit anys, la companyia de la coreògrafa Vero Cendoya està formada per intèrprets amb diversitat funcional i sense. "No és un projecte social. Busco la gent que funciona millor per a allò que vull explicar", diu l'artista. Fins ara, mai havia abordat directament la discapacitat i la inclusió a l'escenari, però el llibre Una brillant imperfecció d'Eli Clare ho va canviar tot.

La llengua sempre ha estat una qüestió important per a la dramaturga i directora de teatre Caroline Guiela Nguyen (Poissy, França, 1981). Filla de mare vietnamita i de pare pied-noir jueu d'Algèria, l'artista va créixer en una casa on se sentien molts idiomes, i ella no sempre els entenia. "La mare va decidir no ensenyar-me vietnamita, però ella només parlava aquest idioma. Jo necessitava intèrprets per entendre-la", explica Guiela. L'experiència va quedar-li dins durant molts anys i li tornava a la memòria sobretot quan treballava en països amb llengües que la dramaturga no dominava. Fa pocs anys, va entrar en contacte amb intèrprets de turc, georgià i romanès per a persones que estaven hospitalitzades, i allà va decidir que transformaria totes aquestes vivències en una obra de teatre. Valentina és una faula contemporània protagonitzada per una nena que ha de traduir el francès al romanès per a la seva mare. L'espectacle, una de les apostes internacionals del Teatre Lliure per a aquesta temporada, farà tres funcions a la Sala Fabià Puigserver els dies 9, 10 i 11 de gener.

"Com fem que la gent segueixi anant al teatre quan el món està cremant?", es pregunta Camille Decourtye, una de les dues ànimes de Baró d'Evel. Aquesta sensació ha acompanyat el grup els darrers anys i ha penetrat en totes les escenes de Qui som?, el seu darrer espectacle, que aquest dijous arriba al Teatre Lliure de Montjuïc. L'obra neix de la pregunta que porta per títol —suscitada a partir de l'experiència amb el confinament—, però no espera donar respostes. Com tot el que crea aquesta companyia pluridisciplinària i inetiquetable (creadora d'espectacles captivadors com Falaise, Là i Bèsties), Qui som? és un vaixell per endinsar-se en el seu univers poètic i sortir-ne cadascú amb les seves pròpies conclusions i sensacions. "En els 47 anys de maduresa que tenim, hi ha la necessitat que la nostra feina serveixi d'alguna cosa", resumeix Blaï Mateu, l'altre membre fundador de Baró d'Evel. De Qui som? en faran deu úniques funcions a Barcelona, algunes de les quals ja tenen les entrades exhaurides.

Com els millors números de circ, aquest any el teatre català ha fet un salt encara més difícil que l'anterior. La tendència a l'alça de públic ja va registrar xifres rècord el 2024, però el 2025 ha anat encara més amunt, consolidant i superant la xifra de més de tres milions d'espectadors i fent créixer, en paral·lel, la facturació. A les bones notícies de l'any s'hi suma l'obertura d'un nou teatre a Barcelona, La Fàbrica, i el naixement d'un nou cicle de teatre, Flaix de Tardor, que ha portat creacions de primer nivell internacional a la capital catalana. A la cartellera del 2025 hi hem trobat muntatges ambiciosos amb històries ben explicades i interpretades a través de companyies grans (quin goig veure tanta gent i tan bona als escenaris!), però també monòlegs i espectacles de petit format plens de profunditat, amb uns actors en estat d'excel·lència. Els nostres especialistes de teatre han escollit els 10 millors espectacles que han passat per la cartellera (i els cinc internacionals més importants de l'any).

La classe de les Llimones i la classe de les Maduixes d’una escola de Barcelona agafen posició en uns bancs col·locats al mateix escenari. Mestres i acompanyants els demanen silenci i ordre perquè la funció està a punt de començar. "No piqueu de peus". "Ara començarà", "Estigueu atents". "Xxt. Fem silenci, si us plau". Davant seu comença un espectacle de putxinel·lis senzill i tendre, amb música en directe, una il·luminació cuidada i una escenografia detallista que els fa viatjar en un univers totalment nou: la vida del Numa i el conill de drap que li regala la seva mare i amb qui viu tot d’aventures imaginàries.

Tothom en parla. Amb més o menys coneixement, és un dels temes que surt a les converses, coronat amb un gran interrogant. Ja és aquí, tot i que no el veiem. La intel·ligència artificial s’infiltra a tot arreu. Gran eina de present i de futur per a alguns, virus d’aniquilació de llocs de treball per a d’altres i pandemònium per a tots. Fins i tot una cosa tan humana com el teatre ha estat devorada pel Gran Germà tecnològic a la nova obra de Gabriel Calderón.

El 4 de desembre del 2024 a Nova York, Luigi Mangione, un jove de 26 anys apassionat per la tecnologia, va assassinar Brian Thompson, el director executiu de la principal asseguradora mèdica dels Estats Units, United Healthcare. Les bales amb les quals va cometre el crim duien escrites tres paraules: negar, defensar, deposar. Just un any després, el Teatre Lliure acull a partir d'aquest dimecres Manifest Mangione, un espectacle de Carol López amb una companyia formada per postgraduats de l'Institut del Teatre que parteix d'aquell assassinat per preguntar-se què fa falta per posar en marxa una revolució.

El dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) s'ha convertit els darrers anys en un dels noms recurrents de la cartellera teatral catalana. Ho ha fet portant alguns espectacles del seu país natal i, sobretot, aixecant noves produccions amb companyies del nostre país. El 2018 va estrenar Que rebentin els actors al Teatre Nacional de Catalunya, el 2021 va impulsar la brillant i exitosa Història d'un senglar i ara treballa en Ai! La misèria ens farà feliços, que s'estrena el 28 de novembre a Temporada Alta i es podrà veure a partir del 4 de desembre al Teatre Lliure. Per a aquesta obra, sobre robots que fan d'actors, Calderón compta amb un dream team d'intèrprets: Pere Arquillué, Laura Conejero, Joan Carreras i Daniela Brown.

Des que es va presentar al Festival Grec el 2023 en una versió de concert, El día del Watusi no ha parat d'escalar cims cada vegada més alts. Amb l'estrena de l'espectacle, l'any passat, el públic va córrer a comprar entrades i la crítica va concloure unànimement que era un dels millors muntatges de l'any. Després van arribar els premis: Enric Auquer va rebre el Max pel seu paper com a protagonista de l'obra, que també va sumar tres premis Butaca i sis premis de la Crítica. Dirigit per Iván Morales, el muntatge –que és l'adaptació teatral de la novel·la homònima de Francisco Casavella i es representa en castellà– va aglutinar un gruix considerable de seguidors i defensors, i tant el Teatre Lliure com la companyia volien seguir donant-li vida. Per això a partir d'aquest divendres El día del Watusi torna al Lliure amb un repartiment renovat en part i en un nou espai que el fa créixer escènicament: la Sala Fabià Puigserver.

El musical Ànima ha sumat aquesta nit una nova fita en la seva història d'èxits. El muntatge, que va obrir temporada al Teatre Nacional de Catalunya l'any passat i que tornarà al Tívoli al febrer, s'ha convertit en el gran triomfador dels premis Butaca, els guardons de votació popular que cada any reconeixen les millors propostes d'arts escèniques de Catalunya escollides pel públic. Ànima se n'ha endut set: millor musical, millor actor de musical i millor vestuari per a Oriol Burés, millor disseny de llums per a Sylvia Kuchinow, millor caracterització per a Natalia Albert, millor so per a Carla Casanovas i Roc Mateu i millor composició musical per a Adrià Barbosa i Abel Garriga. La cerimònia de la 31a edició dels premis Butaca ha tingut lloc aquest dilluns al vespre al pavelló d'esports de Premià de Mar.