Gabriel Calderón: "Hi ha gent gran que diu que la intel·ligència artificial els entén millor que un fill"

BarcelonaEl dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) s'ha convertit els darrers anys en un dels noms recurrents de la cartellera teatral catalana. Ho ha fet portant alguns espectacles del seu país natal i, sobretot, aixecant noves produccions amb companyies del nostre país. El 2018 va estrenar Que rebentin els actors al Teatre Nacional de Catalunya, el 2021 va impulsar la brillant i exitosa Història d'un senglar i ara treballa en Ai! La misèria ens farà feliços, que s'estrena el 28 de novembre a Temporada Alta i es podrà veure a partir del 4 de desembre al Teatre Lliure. Per a aquesta obra, sobre robots que fan d'actors, Calderón compta amb un dream team d'intèrprets: Pere Arquillué, Laura Conejero, Joan Carreras i Daniela Brown.

Aquest espectacle tanca una pentalogia que va començar fa vint anys. Ho fa amb una obra que uneix teatre, comèdia i intel·ligència artificial. D’on surt aquest còctel?

— L’obra transcorre en un moment en què la intel·ligència artificial ja ha suplantat tots els rols del teatre. La gent prefereix veure robots actuant, que no s’equivoquen i fan l’obra sense assajar. Els antics actors han quedat relegats a una sala de regidors. Ara són assistents i aprofiten cada actuació de les màquines per recordar les obres que feien ells.

L'actor Roger Coma ens deia fa uns dies que el públic només va al teatre per veure patir els actors, pel fet de vèncer la possibilitat que tenen d’equivocar-se.

— El teatre és el lloc on hi ha més probabilitat que les coses surtin malament. Però s’ha d’intentar fer bé. La gent no ve a veure si actues malament, o quins errors fas. Això seria infantil. El públic ve a veure un intent de fer-ho bé en la disciplina que està menys assegurada. Quan algú grava un disc, filma una pel·lícula o pinta un quadre, sempre tria el millor fragment. En teatre no es pot escollir i res queda per sempre. És l’art per excel·lència d’intentar la perfecció sabent que no tens gairebé cap element per aconseguir-la. S’assembla molt a la vida. Sempre intentem ser la millor versió de nosaltres mateixos, però la majoria de vegades no ho aconseguim. I malgrat tot no claudiquem, ho seguim intentant. És un exercici profundament humà que ens separa de les màquines.

Com es relaciona amb la intel·ligència artificial?

— No em pregunto si ens suplantarà o no. Dono per fet que és imminent i que passarà. Què ens diu això de nosaltres? On ens situa? En un moment de l’espectacle, un personatge recorda que quan actuaven els aplaudien, però també els criticaven. S’adonen que el que troben a faltar potser no era tan bo. La humanitat sempre troba la manera de prevaldre i, com a punt negatiu, sempre troba la manera d’arruïnar les coses. En la perspectiva actual hi ha una veu en mi que em diu que les persones hem tingut les nostres oportunitats, i potser no ho hem fet gaire bé. La intel·ligència artificial ve a recordar-nos que malament que fem les coses. Per exemple: ara té la capacitat de dialogar amb les persones. No sé si aquestes converses realment funcionen, però és evident que això sorgeix perquè els humans parlàvem entre nosaltres. Hi ha gent gran que diu que la intel·ligència artificial els entén millor que un fill, persones a punt de suïcidar-se que troben pseudopsicòlegs artificials i es convencen de no fer-ho. Aquestes intel·ligències aconsegueixen dialogar d’una manera que nosaltres ja hem abandonat. No podem estar parlant 40 minuts o tres hores amb una persona per telèfon. La intel·ligència artificial sí, i no es cansa, i sempre és amable.

Com entra en contacte amb Catalunya?

— El 2004 vaig venir becat com a estudiant a la Sala Beckett, però, en realitat, la primera vegada que vaig treballar a Barcelona té noms i cognoms: Xavier Albertí. Ell dirigia la branca d’arts escèniques de l’Institut Ramon Llull i el 2005 va veure un espectacle meu, Mi muñequita, a l'Uruguai. El va portar a Catalunya dins de Temporada Alta, i a partir d’aleshores vam mantenir una relació estable. Després he fet una sèrie d’amics catalans que tots aquests anys han anat fent com un conciliàbul i han empès perquè les coses passin: Josep Maria Miró, Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé. Al final, jo visc a l’Uruguai, que és molt lluny, i tinc fills petits. Per poder venir aquí hi ha tot un entramat que he de preparar molt.

I, malgrat la distància, decideix anar venint. Què li dona Barcelona?

— Moltíssim. D’una banda, hi ha aquesta xarxa de persones que admiro i que són els meus amics. A tots els vaig conèixer primer per la seva obra i després per la seva vida. D’altra banda, treballar a Catalunya i especialment amb Bitò és un privilegi. M’ofereixen un sistema professional que a l’Uruguai no existeix. No em refereixo només a qüestions econòmiques, també a qüestions de seguretat professional. Aquí es treballen vuit hores al dia, a l’Uruguai tot es fa d’una manera més laxa. El compromís és professional, però hem de treballar en altres coses per poder fer teatre.

L'any passat va assolir una fita per al teatre català: portar al Festival d’Avinyó, un dels més importants del món, la primera obra íntegrament en la nostra llengua, Història d’un senglar. Què va significar per a vostè?

— Sobre això intento sempre anar amb cura, perquè sé que estic parlant d’un fet molt dolorós per als catalans: la seva llengua, la seva independència i la seva relació amb Espanya. Però més enllà de les posicions, penso que si alguna cosa vol ser i expressar-se, ha de poder ser i expressar-se. Que una llengua pugui ser expressada per primera vegada en un festival, per a mi és una alegria. Jo n’he estat un vehicle circumstancial, i això no fa res més que enorgullir-me. L’obra s’havia fet també en castellà a Madrid, i en el seu moment em van preguntar en quin idioma volia representar-la a Avinyó. El que tenia més sentit era seguir el camí del mateix espectacle, que va ser dirigit i estrenat en català.