Dimarts a la nit, en el debat electoral per les europees, la tristor cromàtica del decorat ja anticipava l’agror que acabaria tenint el programa. El to gris del terra, el blau bandera i el granat funcionarial transmetien la càrrega feixuga de la política més freda i anodina. L’arrencada atropellada i confusa de Girauta va ser premonitòria també d’un espectacle absurd. Xavi Coral va donar-li el primer torn perquè encetés la dinàmica de les preguntes entre candidats. El de Vox va intentar llegir una frase dels seus apunts per dirigir-se a Javi López, però l’home no trobava el text, després s’entrebancava llegint-lo, va intentar rectificar i, al final, va semblar llençar la tovallola llegint unes paraules a la babalà. Un mal inici per a un debat format per un grup eclèctic de candidats que fins i tot semblaven estranys entre ells: “És el primer cop que la veig”, es va justificar Asens abans de dirigir-se a Eva Poptcheva, del PP. 

Quan tot just es perfila l'inici de les negociacions per formar govern a Catalunya, la campanya de les europees ha arrencat informalment aquest dimecres –formalment ho farà la mitjanit de divendres– amb el primer debat a Catalunya de cara al 9-J. Ha sigut en un acte organitzat per estudiants de les associacions Deba-t.org, Joventut Federalista Europea i European Union Society a la Universitat Pompeu Fabra, i amb bona part dels caps de cartell de les formacions. Els conflictes a Ucraïna i a Gaza, així com la política migratòria, agrària i energètica han sigut els principals temes d'un debat amb poques interpel·lacions.

Aquest dimarts a la nit, TV3 va oferir un altre debat anunciat com a decisiu. En tot cas, va ser el definitiu. L’últim abans de passar per les urnes. Ariadna Oltra va arrencar el debat amb una dinàmica d’intercanvi de preguntes entre els candidats. Un exercici interessant perquè tensa des d’un bon començament als representants polítics i anuncia el sentit de les confrontacions. El joc dels sobres a l’atzar, iniciat abans del Telenotícies, va crear expectació i semblava que havia de ser qui sap què. Al final, es limitava a sortejar la primera intervenció del debat. Ariadna Oltra va moderar amb fermesa. La tirania del cronòmetre la va obligar a haver de demanar brevetat gairebé a cada intervenció. El control del temps i el recordatori d’agilitzar les intervencions a vegades sembla incompatible amb l’esperit d’un debat d’estimular la discussió. L’ús de la realitat augmentada va facilitar la separació dels blocs temàtics i aportar dades de context, complementant el plató elegant i auster. La posada en escena, amb el ciclorama de fons, confirma la televisió pública catalana com la cadena que millor vesteix els programes especials vinculats a les eleccions. La realització, àgil, es va preocupar de mostrar no només les intervencions sinó també les reaccions a allò que es deia, reforçant amb alguns plans més tancats la intensitat d’algunes confrontacions. La novetat d’aquest debat va ser la incorporació d’un bloc de cultura i llengua, com a resultat d’una demanda del sector. Salvador Illa va reconèixer la bona feina de la consellera de Cultura d’Aragonès.

El debat de la segona volta dels candidats a la presidència de l’Argentina es va celebrar diumenge, a una setmana de les eleccions. La televisió pública n’oferia el senyal a totes les televisions interessades. Només començar, els dos moderadors, Pablo Vigna i Luciana Geuna, van recordar que els debats electorals són un dret de la ciutadania i, per tant, és obligatori que els candidats hi participin. També van comunicar al públic que assistia a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires que tenia prohibit aplaudir, cridar, xiular o moure’s. 

"Per arribar al poder estan pagant amb els drets de tots”. La frase, dirigida al PP, del portaveu socialista, Patxi López, resumeix el to del debat pel qual va optar ahir el PSOE. A l’atac des del primer moment, l’exlehendakari va marcar en vermell ràpidament els seus rivals –PP i Vox– en un intent de reiniciar les enquestes, que des de dilluns han ampliat la distància entre socialistes i populars. El fracàs de Pedro Sánchez en el cara a cara amb Alberto Núñez Feijóo obliga el PSOE a intentar aprofitar qualsevol oportunitat per tornar al mantra de la remuntada, encara que sigui en un debat deslluït sense presència dels principals líders estatals.

Nou debat televisiu. Aquesta vegada a set bandes i a RTVE. En el cara a cara a Antena 3 només eren dos candidats i van caldre dos moderadors. A la televisió pública, en canvi, amb un sol presentador n’hi va haver prou. Xabier Fortes feia una advertència inicial: ja havien comprovat que amb només dos candidats la discussió podia ser força crispada i, per tant, demanava que sent set intentessin respectar-se per no haver de posar ordre.

Dilluns, a les onze del matí, es feia pública la proposta de Pedro Sánchez de dur a terme sis debats per enfrontar-se al seu principal rival del PP, Alberto Núñez Feijóo. L’anunci agafava per sorpresa les presentadores dels magazins matinals espanyols. A Espejo público, després d’explicar que havien violat quinze gallines a Jaén i de presentar-nos la joveníssima parella de l’alcalde de Madrid, Susanna Griso comunicava la notícia. Davant l’astorament dels seus tertulians, la presentadora va entendre que la seva cadena podia sortir-ne beneficiada: “Los debates siempre son bienvenidos”, anunciava. I aclaria que Atresmedia ja s’havia ofert per acollir un debat. Dimarts, en la mateixa línia, Antonio García Ferreras considerava a Al rojo vivo que els debats haurien de ser obligatoris i que tots els candidats haurien de presentar-se voluntaris a fer-los. En aquest sentit, els dos presentadors del grup de comunicació tenien assumit que ells mateixos formen part de l’espectacle de la política i que si es fan els sis debats participaran de la festa.

Entres a tuiter i tots els caps de premsa no oficials et venen l’article: els de la Colau, que si anava de vermell foc i va estar progressistíssima, els d’en Trias, que això sí que és un alcalde, els d’en Collboni, que quina seguretat i quina modernitat, els d’en Maragall, que no hi ha color, que és qui més coneix, estima i entén Barcelona; els de la Parera, que si... sí, que fora Colau, i fins i tot els de la Grau, que quina dona tan bilingüe i tan poc supremacista, escolti.

El debat de TV3 dels candidats a l’alcaldia de Barcelona va mantenir la modernitat i l'elegància tan característiques dels especials electorals de la cadena. Ariadna Oltra i Laura Rosel eren les encarregades de moderar un debat a set bandes. La quantitat de candidats podia complicar la gestió dels torns de paraula, però es va fer evident que la cautela política ha portat els líders a acomodar-se al format. Ni tan sols queda justificat que calguin dues persones per moderar el debat. Totes dues periodistes van ser solvents, però totes dues haurien pogut fer la feina en solitari. La dupla sembla motivada per equilibris corporatius obeint a un simple repartiment de torns, i no pas a raons lògiques i professionals, que són les que s’haurien de prioritzar. I això sempre s’acaba fent evident en pantalla. Qui no executa les ordres queda condemnat a un rol passiu. 

La disposició de l'espai ja no és l'habitual de qualsevol debat electoral. Hi ha les cadires per als candidats dels set partits que ara tenen representació a l'Ajuntament de Barcelona i, just al costat, una taula amb tres defensors de la veritat, una mena de tacañones que revisen totes les dades exposades per detectar-hi mentides. O exageracions, que són un clàssic de qualsevol acte electoral, però que haurien de quedar fora del d'avui que, organitzat per l'agència de fact-checking Verificat i l'associació juvenil que prepara els debats electorals de la UPF, es presentava com el primer debat lliure de mentides.

Vista l'agenda de Barcelona de l’última setmana es fa difícil negar que la capital catalana té molt poder. Des del Sant Jordi més massiu de la història fins a l’apoteosi de Bruce Springsteen, passant per l’exposició Digital Impact al Dhub, la dansa de Lia Rodrigues al Mercat de les Flors i la Filharmònica de Berlín amb l’Orfeó Català a la Sagrada Família, la setmana ha mostrat la indubtable capacitat d’atracció de la ciutat. Però fins a quin punt Barcelona necessita vendre’s com a marca global o més aviat necessita protegir la seva personalitat, caràcter i identitat? Aquesta és una pregunta clau autoformulada per Elisenda Alamany (ERC) i és un marc en què tots els partits s'han mogut amunt i avall per definir el seu model de ciutat en el debat preelectoral sobre cultura que han organitzat aquest dimarts l’ARA i l’Ateneu Barcelonès.

Dilluns a la nit, el 24h de RTVE oferia el debat de Canal Sur entre els candidats a la Junta d’Andalusia. Un debat a sis bandes moderat per dos professionals de la cadena, Blanca Rodríguez i Fernando García. Una vegada més, un duet de periodistes per fer una feina que pot fer un de sol.

Un plató majestuós i una mica recarregat acollia el gran debat electoral entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen. Des de bon començament ja els vam veure asseguts cara a cara, molt a prop l’un de l’altre, en unes taules daurades. Els colors de la bandera francesa eren omnipresents en el decorat i la tricoleur feia acte de presència tant en els plans generals com en els plans dels candidats. Una fotografia nocturna del Palau de l’Elisi de fons recordava la destinació del guanyador. Sempre i en tot moment, dos requadres a la part inferior de la pantalla incloïen els intèrprets del llenguatge de signes. El debat el moderaven Gilles Bouleau i Léa Salamé. El duet era innecessari per les dinàmiques del debat però la parella equilibrava aspectes més estètics: paritat de gènere i paritat mediàtica. Bouleau és de TF1, una televisió privada, i Salamé, de France 2, la cadena pública. Tots dos van mantenir un rol discret per marcar els temps i separar blocs. Des del primer minut Le Pen va delatar-se com la candidata més fràgil. Quan els presentadors van iniciar la transmissió, la líder de l’extrema dreta va començar el seu discurs sense esperar el tret de sortida, la ràfega musical i el cronòmetre. Una engegada fallida que la va obligar a tornar a començar després que els presentadors li advertissin que s’havia precipitat. Macron somreia. 

A vegades em poso romàntica amb els llibres. Em passa quan recordo històries com la que em va explicar l’Erri de Luca. Durant una entrevista, parlàvem de la utilitat de llegir, i em deia que ell creu que els llibres tenen la capacitat d’aïllar-nos, de treure’ns d’on som i, d’alguna manera, de protegir-nos de l’exterior. De Luca, que va estar a la presó, m’explicava que allà, quan llegeixes, desapareixen els barrots, els murs i fins i tot el sostre. Després, va ser quan em va parlar d’un poeta que havia conegut, Izet Sarajlic, de Sarajevo. Durant el setge a la ciutat, Sarajlic va anar cremant la seva biblioteca per poder sobreviure als hiverns, molt freds. Ho va fer seguint un ordre literari: durant el primer hivern es va desfer dels assajos. Les novel·les es van consumir el segon hivern, i durant el tercer va arribar el torn del teatre. La poesia es va salvar, perquè la guerra s’havia acabat. Durant tots aquells anys, però, ja els havia escalfat. De Luca diu que la poesia que van anar llegint els va aportar una caloria extra, que no depenia de la combustió, sinó de l’escalfor interior. També m’explica que durant aquells anys s’organitzaven recitals: els veïns es reunien per escoltar els poetes només amb llum d’espelmes. “Imagina’t, Anna –em deia–, no tenien res, vivien entre runes. Quina responsabilitat va assumir la poesia!” Una responsabilitat enorme, sí, que el mateix Sarajlic va resumir quan va escriure: “Qui va fer el torn de nit perquè no s’aturés el cor del món? Nosaltres, els poetes”.

En el primer debat a nou de la història de TV3, els candidats van buscar duels amb aquells aspirants que tenen als antípodes però també amb aquells amb qui es disputen els votants. La presència de la ultradreta va enfangar la discussió, que a estones va esdevenir un guirigall

En una campanya marcada per la pandèmia és lògic que el candidat que fa només unes setmanes exercia el càrrec de ministre de Sanitat, el socialista Salvador Illa, concentrés la majoria d’atacs. També perquè els candidats independentistes van pugnar per ser l’anti-Illa més efectiu per mobilitzar els seus votants. I, en el flanc unionista, perquè gairebé tots els partits tenen vot fronterer amb un PSC que aspira a aglutinar el vot antiindependentista. Aquesta dinàmica va ajudar Illa a ser el centre del debat i a poder presentar-se com un presidenciable creïble amb l’objectiu de “rescatar Catalunya dels independentistes”.