Gaudir d'una panoràmica excepcional i poder albirar, en un gir de 360 graus, el pla de Girona, les illes Medes, el massís del Montgrí, el Pirineu, el Montseny, la serra de Rocacorba i les Guilleries bé val l'esforç que requereix la ja mítica Pujada als Àngels, un ascens molt exigent, amb trams fins i tot agònics com el corriol anomenat Matahomes i amb un recorregut d'acusat desnivell positiu, de 425 metres en poc més de 9 km. Duresa i bellesa paisatgística (no només la que es gaudeix una vegada s'arriba al cim, sinó també la que regala tot el recorregut, en ple massís de les Gavarres, amb punts tan atractius com la font del Bisbe i l’Olivet d’en Sauleda) conflueixen en aquesta cursa, que diumenge celebra la 62a edició. Instaurada el 1964 pel Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG), és la cursa de muntanya més antiga de l'Estat i, malgrat la seva duresa, cada any congrega més de mig miler de participants en les tres modalitats: competitiva, popular i inclusiva, aquesta darrera per a les persones que van en cadira de rodes. 

La inclusió social s’expressa de moltes maneres: en una aula que adapta els materials perquè tothom hi pugui aprendre; en un centre cívic que obre activitats a persones grans que viuen soles; en un barri que repensa els carrers perquè siguin accessibles a infants, avis i persones amb mobilitat reduïda. Són gestos que, sumats, fan una societat més justa i més atenta a totes les realitats. Però la inclusió no es juga només en els espais urbans o els serveis públics: també es juga a l’aire lliure, en el dret tan elemental –i alhora tan desigual– de poder trepitjar un camí, seguir un sender, sentir el bosc o arribar a un mirador natural. Ara bé, en quin punt es troba la inclusió a l’entorn natural de Catalunya?

"Amb els pits a l'aire", literalment i metafòricament, és com ha viscut l'escriptora Núria Esponellà el càncer de mama que li van diagnosticar l'octubre de 2023. Literalment perquè l'hi han exigit les mamografies, les exploracions tàctils, les sessions de radioteràpia, l'operació, els massatges, les cures... I metafòricament perquè, segons explica, amb la malaltia ha après a valorar les coses essencials i, com qui llença els sostenidors, a desprendre's de les cuirasses i dels pensaments limitants i inútils per sentir-se lliure i estimar-se a ella i al seu cos, inclosos els seus pits marcats per l'envelliment i les cicatrius de l'operació. Amb els pits a l'aire és també el títol del seu darrer llibre, on l'escriptora deixa testimoni del dolor patit, però també del coratge i la positivitat amb què ha encarat la malaltia.

He vist, i us recomano, el documental Adiós, salvajes, que s’ofereix a Filmin. Es tracta de la història d’una parella –ella, noruega; ell, anglès– que decideixen viure lluny de la ciutat, en contacte directe amb la natura salvatge, en una granja aïllada. La parella té tres fills i la filla d’ella d’una relació anterior. La mare, que és fotògrafa, documenta la vida familiar en un diari ple d’imatges.

Quan les vacances s’acaben i la rutina comença a fer-se present, sovint apareix aquella sensació amarga de comiat. Però hi ha qui ha trobat una manera diferent d’allargar l’estiu: aixecar la vista i deixar-se sorprendre per les aus que travessen el cel. El que abans semblava un hobby reservat a ornitòlegs amb llibretes i prismàtics, pot ser una activitat de lleure accessible per a tots els públics. I els últims dies d’agost i l’inici de setembre són ideals per endinsar-se en aquest món.

Les bruixes van existir certament a Tiurana, un petit municipi a l’extrem est de la Noguera, fregant els límits amb l’Alt Urgell. Ho certifica la seva pròpia toponímia, que, des de fa dècades, té identificada l’era de les Bruixes, un indret molt a prop de l’ermita de Sant Ermengol. En aquesta era, diuen els entesos, es pot trobar una gran varietat de plantes remeieres, les mateixes que feien servir antigament les dones sàvies per preparar les seves medicines.

On anem avui? Si teniu dies de vacances i encara no heu decidit els plans ni les destinacions, us proposem cinc excursions curtes i accessibles ideals per fer amb infants si teniu ganes de caminar i endinsar-vos en els diversos paratges naturals que tenim ben a prop de casa.

Les càmeres que els Agents Rurals tenen escampades arreu de Catalunya han permès detectar una situació que fins ara era poc habitual: un linx ibèric (Lynx pardinus) en llibertat en terres catalanes. El descobriment arriba un any després que el linx passés d'animal en perill d'extinció a espècie vulnerable dintre la Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa.

A Catalunya hi ha disset canyets o punts d’alimentació suplementària (PAS) per a aus carronyaires o necròfagues. Són espais autoritzats i regulats on, complint un seguit de requisits, es poden deixar subproductes carnis no destinats al consum humà que provenen d’escorxadors, com ara potes de xais, d’ovelles o de cabres. Hi ha d’haver una traçabilitat de cadascuna d’aquestes aportacions, que s’han de registrar, i se'n fa un control estricte. Gràcies a aquests canyets, algunes aus necròfagues, com el voltor comú, s’han pogut recuperar, i d’altres, que encara estan en situació de vulnerabilitat o directament en perill d’extinció, com el trencalòs, l’aufrany, el voltor negre o el milà reial, porten camí de recuperar-se.

Fa uns dies escoltàvem un episodi del pòdcast Punzadas dedicat a un dels quatre elements: la terra. Esmentaven un exercici preciós que una professora universitària plantejava al seu alumnat: Observar què trepitjaven durant tota una setmana.

A mitjans dels anys 80, un submarinista explorava les illes de Ryukyu, al sud de la costa del Japó. El que no s'esperava era trobar-se amb un dels misteris arqueològics que encara intriguen els geòlegs avui dia. A 25 metres de profunditat, una estructura colossal de 50 metres de llarg i 20 d'ample restava impassible dins el mar. Es tracta del que avui es coneix com a monument Yonaguni, i està envoltat de teories sobre el seu origen: és natural o són els humans els qui el van construir?

Han donat l’aigua i les aixetes de totes les fonts de l’Ardenya han començat a rajar a pressió i a brillar. Són com arracades entre la cabellera de fils d’aigua que baixen de la muntanya. Els xaragalls travessen els camins i els rierols galopen cap a la fondalada, imantats per la riera de baix. Si taléssim el bosc, es veuria que aquests fils d’aigua són l’ombra lluminosa del tronc i les branques d’un gran arbre invisible que hi ha al cel.

Al món hi ha un milió d'espècies naturals en perill d'extinció. La vida salvatge s'ha reduït un 69% els últims 50 anys. Per això, els governs de tot el món es van posar d'acord finalment l'any 2022 a Montreal per protegir almenys el 30% dels ecosistemes l'any 2030, però calia veure com es finançava aquesta tasca descomunal. Aquest era l'objectiu de la cimera de l'ONU de la Biodiversitat COP16 que es va celebrar el novembre passat a Colòmbia i que va acabar sense acord. Les negociacions s'han reprès aquesta setmana a Roma, i finalment el pacte s'ha segellat prop de la mitjanit de dijous, quan acabava el termini. Els 150 governs reunits a la capital italiana han acordat "mobilitzar 200.000 milions de dòlars anuals des del 2030" per finançar la protecció i la restauració d'ecosistemes amb diners públics i privats i amb diverses figures financeres. Uns fons que inclouen –i aquí hi havia el gran escull– ajudes directes dels països rics als més pobres: seran de 20.000 milions anuals a partir del 2025 i de 30.000 milions anuals a partir del 2030.

 “Que el meu marit morís durant la pandèmia de covid va ser un cop molt i molt dur. Estava tancada a casa, completament sola, passant el dol. Només em relacionava amb la meva mare, que té Alzheimer”. A la Maria Ángeles Fajardo, de 64 anys, encara se li trenca la veu en recordar-ho. Fa una breu pausa i afegeix: “va ser veritablement horrorós. Em sentia molt malament, molt deprimida i molt, molt sola”.

En un context mediambiental com l’actual, en què el planeta està manifestant de forma evident l’impacte de l’activitat humana, en què el canvi climàtic està amenaçant d’elevar la temperatura terrestre a nivells insostenibles i en què, en un àmbit més proper, tot just el maig passat sortíem de la fase d'emergència motivada per un episodi de sequera sense precedents, són especialment remarcables iniciatives com la de Miquel Fernàndez Roig (Sabadell, 1974), un jardiner que fonamenta la seva labor professional en propostes com la naturalització i la jardineria sostenible, més ecològiques i respectuoses amb el medi ambient que no pas la jardineria convencional.

Cinc de cada deu persones al món viuen en una ciutat, una xifra que el 2050 es preveu que encara augmenti un 20%. Això suposa un desafiament important, perquè les urbs són responsables de prop del 70% de les emissions mundials dels gasos d’efecte hivernacle i, alhora, són les àrees més vulnerables als efectes de la crisi climàtica –com les pluges torrencials o l’augment de les temperatures– i l’impacte en la salut dels seus habitants. És per això que moltes ja estan prenent mesures per adaptar-s’hi, ser més resilients i millorar el benestar dels ciutadans.

Segons un bestiari català medieval, la “salamandra és de tal natura que no viu sinó de foch.” Per a Sant Agustí, la salamandra era com el condemnat a l’infern, que crema sense consumir-se. Quin animal per als nostres temps tenebrosos i màgics!

A Austràlia va anar a caçar plantes en helicòpter i va nedar entre aigües infestades de cocodrils per veure florir un nenúfar. A Maurici va agafar un espècimen des de la vora d'un penya-segat. El mes passat, mentre buscava un espècimen rar en un riu ple de piranyes a Colòmbia, va córrer a la vora d'un riu a les quatre de la matinada per arribar a bord d'un antic vaixell. "No soc tant agosarat", assegura Carlos Magdalena, horticultor investigador del Reial Jardí Botànic de Kew. “Aquestes situacions sorgeixen així, res més, i no són tan extremes. Sovint soc més Peter Sellers que Indiana Jones”.