Últimament a les plataformes podem trobar un bon grapat de sèries ambientades a Irlanda. Unes quantes parlen del conflicte nord-irlandès, però en d'altres ja és només un record llunyà. Aquesta setmana coincideix l'estrena de dues noves propostes amb accent irlandès però de caràcter divergent: una és una comèdia negra ambientada en l'actualitat que fa morir de riure, mentre que l'altra és un drama històric amb el conflicte nord-irlandès de fons. A més d'aquestes dues ficcions, repassem les altres propostes que ens traslladen a l'illa verda i que es poden veure actualment a les plataformes.

“El costum d’aquests salvatges és viure com bèsties entre les muntanyes, molt abruptes en aquesta part d’Irlanda on ens vam perdre. Habiten en cabanes de palla. Els homes són corpulents, de trets agraciats i bona planta; àgils com cérvols. […] La majoria de les dones són molt belles, però vesteixen malament… no porten més que una camisa i una manta amb què es cobreixen, i un llençol de lli, plecs sobre plecs, al cap, lligat al davant”, va escriure el capità Francisco Cuéllar l'octubre del 1589, un any després de sobreviure al naufragi de l'Armada Invencible, la flota que Felip II va enviar per atacar Anglaterra.

La República d'Irlanda es troba en un punt d'inflexió històric. La seva arrelada tradició de neutralitat militar —que es remunta al 1921, al final de la guerra d’Independència contra els britànics, i que durant dècades ha estat considerada un “article de fe” i un pilar de la identitat moderna del país— s’està afeblint sota el pes de la nova realitat geopolítica global arran de la invasió russa d'Ucraïna. Alguns experts, com Maeve Drury i Jason C. Moyer, de l’Atlantic Council, alerten de "vulnerabilitats crítiques" que han convertit Irlanda en un "punt feble" d’Europa. Juntament amb Àustria i Malta, Irlanda és un dels tres membres de la Unió Europea que no formen part de l’OTAN.

Sempre m'ha agradat llegir sobre les històries que amaguen els edificis. No són quatre parets, són testimonis de la història. Tot fent un cafè o una bona cervesa un dia de sol a Dublín, rodejat de gent jove riallera, costa imaginar que el 1916 el preciós edifici de correus de la ciutat va cremar. La major part dels dublinesos passen cada dia per davant del General Post Office sense pensar en el seu passat, però gairebé tots saben que aquí va instal·lar-se el quarter general dels rebels que van liderar l'Easter Rising, l'Alçament de Pasqua.

Onze anys després que la historiadora local Catherine Corless revelés que 796 nadons i infants van morir entre el 1925 i el 1961 a la institució de mares i nadons de Tuam, a la localitat irlandesa de Galway, aquest dilluns s’ha iniciat formalment l’excavació forense del solar. El procés, que es preveu que duri dos anys, té com a objectiu localitzar, exhumar, analitzar i –si és possible– identificar les restes humanes enterrades a l’indret, així com dignificar-les amb una nova inhumació i un memorial permanent.

El Colm Tóibín que el 1975, amb 20 anys acabats de fer, va arribar a la Barcelona "que emergia de les calamitats de la dictadura i la repressió" no es podia imaginar que, mig segle després, seria un autor tan popular a Catalunya, que el rebria amb tots els honors l'alcalde de la ciutat, Jaume Collboni, i que es convertiria en un dels escriptors escollits per representar la capital catalana a la fira del llibre de Guadalajara d'aquesta tardor.

"Creure en massa coses pot ser dolent per la salut". "Podem fer servir el passat per renovar el present, no només per enterrar-lo". "El socialisme és la culminació de la democràcia, no la seva negació". Aquestes tres frases són una ínfima mostra del pensament, directe, revolucionari i compromès, de Terry Eagleton (Salford, 1943), un dels professors universitaris, crítics literaris i assagistes més influents de la segona meitat del segle XX. Gairebé sis dècades després de debutar amb The new left church (Helicon, 1966) i després de publicar una quarantena de llibres més, l'autor britànic deixa de ser inèdit en català gràcies a Tigre de Paper, que ha publicat Per què Marx tenia raó, traduït per Lola Fígols Fornell. Aparegut en anglès el 2011, el llibre ha motivat la visita d'Eagleton a Barcelona, que ha estat un dels caps de cartell de la fira Literal, celebrada a la Fabra i Coats.

La història de la Isabel i en Simon (Bell i Sigh) que, mig any després de conèixer-se, decideixen abandonar la convenció de la ciutat —Dublín—, canviar de vida i traslladar-se a una casa aïllada del camp irlandès amb els seus gossos (en Voss i en Pip), està narrada amb tanta espiritualitat per Sara Baume a Set campanars que enamora. La calma d’aquesta nova vida envoltada de rituals d’una parella de solitaris inadaptats és la força que travessa les estacions (els sons, les olors, la flora i la fauna locals canvien) i fa reduir cada dia l’interès dels protagonistes pel món exterior: només van a ciutat per comprar, a contracor, amb barrets i ulleres. Un confinament voluntari de vuit anys que els portarà a l’autoconeixement radical.

Els irlandesos han apostat per continuar mantenint l'statu quo en les eleccions celebrades divendres passat. Després d'un recompte interminable que s'ha allargat tot el cap de setmana i que, de fet, encara no s'ha acabat –dilluns a mitja tarda queden tres escons per assignar–, es pot afirmar que les urnes han atorgat la confiança majoritària al Fianna Fáil (FF), el partit de centredreta que lidera el fins ara ministre d'Exteriors, Micheál Martin, i que en la primera part de la legislatura havia estat el primer ministre (taoiseach, nom oficial en gaèlic). Però l'escenari resultant, com ja va passar en els comicis del 2020, ha estat de molta fragmentació en un clima de relativa baixa participació, que no ha arribat per tres dècimes al 60%.

Tenint en compte que la desesperació abunda a El càntic del profeta (Periscopi/Alfaguara, 2024), últim premi Booker, és normal que l'autor, l'irlandès Paul Lynch (Limerick, 1977), no sigui l'home més lluminós i afable. La claustrofòbica, magnètica i brillant història que planteja a la novel·la arrenca amb una visita de la policia a casa de l'Eilish, microbiòloga i mare de quatre fills, per advertir-la que el seu marit, en Larry, hauria de deixar de banda les activitats sindicals si no vol tenir problemes amb les autoritats. L'home no trigarà a ser detingut i empresonat en algun lloc que l'Eilish desconeix. Aquest és el punt de partida d'un seguit de prohibicions, violència institucional i retallades de drets per part del govern d'extrema dreta que mana a la Irlanda de la novel·la. El càntic del profeta, traduïda al català per Marc Rubió, ha estat descrita com a distopia, però malauradament es llegeix com la crònica d'alguns dels punts més foscos del nostre present.

Ens pensem que seríem capaços d’identificar i repetir la llista de sentiments que ens assalten al llarg d’una conversa important amb algú proper (ira, sorpresa, culpabilitat, tristesa o estupefacció, per dir-ne només uns quants), però el més probable és que se’ns presentin tots alhora, confosos en un torrent d’aigua poderós, i que l’endemà de la conversa amb prou feines puguem referir-nos-hi de manera vaga. Hi ha gent, psicològicament dotada o preparada, que els pot identificar i anomenar un per un, però no és tothom, i després hi ha encara menys persones que, els hagin viscut o no, tenen el do d’escriure i fer funcionar determinades escenes literàries perquè aquell gavadal de sentiments travessi de dalt a baix els lectors. Aquests són els bons escriptors, i si alguna cosa queda clara llegint Intermezzo, la quarta novel·la de Sally Rooney, és que l’escriptora irlandesa que va ser etiquetada com a fenomen generacional amb l’èxit esclatant de Gent normal pertany al grup selecte dels (molt) bons escriptors. Ja no escriu només per a una generació i ja no es limita al tema de l’amistat: podríem dir que ha madurat, però això revelaria més coses de nosaltres com a lectors amb prejudicis que d’ella, que només ha fet el que ha de fer qualsevol escriptor amb ambició: créixer artísticament entomant reptes cada vegada més difícils.

Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) es troba en un moment creatiu intens i pletòric. L'autor irlandès, de 69 anys, acaba de passar per Barcelona per presentar-hi no una ni dues, sinó tres novetats. La més llaminera potser és Long Island (Amsterdam/Lumen; amb traducció al català de Ferran Ràfols Gesa), seqüela de la celebrada Brooklyn, però també ha recollit els seus assajos sobre art a La mirada captiva (Arcàdia; traduïda per Helena Lamuela) –que mai havia reunit en anglès– i ha publicat la novel·la curta Una casa al Pallars (Salòria), ambientada a Burg, que l'autor coneix molt bé perquè des de fa anys estiueja al Pallars.

El govern espanyol reconeix aquest dimarts l'estat palestí de manera coordinada amb Irlanda i Noruega. La decisió, que ha obert una crisi diplomàtica amb Israel, arriba després de set mesos d'ofensiva israeliana a la Franja de Gaza, que s'acarnissa amb els civils i deixa una destrucció sense precedents. Malta i Eslovènia també s'han mostrat disposades a fer el mateix pas. Però què significa en realitat el reconeixement de Palestina com a estat?

Espanya, juntament amb Irlanda, ha anunciat la intenció de reconèixer l'estat de Palestina. S'argumenta que aquest reconeixement enviaria un missatge de suport a la sobirania i al marge de maniobra palestins. Tot i això, abunden els que dubten de l'impacte real de la decisió i suggereixen que podria representar una distracció per fer veure davant la ciutadania que s'està fent alguna cosa sense adoptar accions substancials. De fet, pocs dies abans de la data rumorejada per al reconeixement s'ha fet públic que un vaixell amb carregament militar que es dirigia al port israelià d'Ashdod tenia previst fer parada a Cartagena –al final no s'hi va aturar–.

Cillian Murphy (Cork, 1976) s'emportava aquest diumenge l'Oscar a millor actor pel seu paper protagonista a Oppenheimer, la guanyadora indiscutible de la gala d'enguany. Murphy, conegut per ser molt reservat i no mostrar la seva vida públicament, protagonitza pocs moments virals a les xarxes. Aquesta vegada, però, ha ressorgit un vídeo en què coincideix amb el príncep Enric i mostra el seu tarannà irlandès. De fet, l'actor és conegut per defensar fermament el seu orgull nacional.

Phoenix Tower International (PTI) ha adquirit el 100% del negoci de Cellnex Telecom a Irlanda per 971 milions d'euros, segons ha anunciat la companyia aquest dimarts.

El mes de setembre passat, els membres del Dáil Éireann, el parlament irlandès, van ser segrestats per unes hores a l'interior de l'edifici mentre als afores, unes dues-centes persones agredien físicament o verbalment els vianants i s'enfrontaven a la policia. El dia que es reprenien les sessions després de l'estiu, els manifestants també van plantar al mig del carrer dos simulacres de forques, de les quals van penjar fotografies de representants de tota la classe política. Volien mostrar el seu descontentament. Per què? Els crits que se sentien eren una amalgama diversa: contra les vacunes de la covid, contra la immigració, contra la comunitat LGTBI+, contra les normes que a les escoles ensenyen respecte als col·lectius minoritaris. Una agenda ampla d'extrema dreta.

Política de la pastanaga, no pas del pal. Ha sigut el missatge que el president dels Estats Units, Joe Biden, ha dut aquest migdia al nou campus de Belfast de la Universitat de l'Ulster, on ha celebrat el 25è aniversari de la signatura dels Acords de Pau de Divendres Sant, que es van complir dilluns passat.

Alcarràs i Pa negre es van quedar a les portes de la nominació a l'Oscar, però el drama irlandès The quiet girl (An cailín ciúin), nominat a l'Oscar al millor film internacional, podria fer història el 14 de març a la matinada i guanyar el primer Oscar d'un film en llengua gaèlica. Colm Bairéad adapta al cinema un relat de Claire Keegan (Tres llums, publicat per Minúscula) sobre l'estiu que una nena passa a la granja d'uns familiars llunyans, un lloc on trobarà un afecte i comprensió que no havia conegut mai a casa seva. The quiet girl arriba als cinemes aquest divendres i es podrà veure subtitulada al català en algunes sales (els Truffaut de Girona, l'Edison de Granollers i els Cinemes Girona de Barcelona).

Feia temps que el cinema irlandès no ocupava un lloc tan destacat a les cartelleres i a la temporada de premis. Com Aftersun, The quiet girl (An cailín ciúin, en gaèlic) ens submergeix en la intimitat d'un vincle familiar des d'una delicadesa extraordinària. I com Almas en pena en Inisherin, ens endinsa en la Irlanda profunda tot distanciant-se de l'imaginari més habitual. Colm Bairéad converteix el gaèlic en la llengua principal d'un drama que no té la qüestió nacional com a tema ni el costumisme com a paisatge. Ambientada als anys vuitanta, a The quiet girl el conflicte irlandès amb prou feines s'esmenta de forma molt tangencial. L'explicació és simple: el punt del vista recau en una nena de nou anys, la Cáit (Catherine Clinch), que viu la seva pròpia guerra interior. Filla mitjana d'una família nombrosa i pobra, amb una mare desbordada i embarassada de nou, i un pare (anglòfon) absent, la Cáit és una criatura abandonada dins de la seva pròpia família. Fins que la mare decideix que passi l'estiu amb l'Eibhlín (Carrie Crowley), aquella cosina que viu amb el marit, en Seán (Andrew Bennett), en una granja a l'altra punta del país.