La universitat del segle XXI s’assembla a un trencaclosques on una peça clau, la de la igualtat de gènere, no acaba d’encaixar. Així ho mostra l’últim informe de la Xarxa Vives sobre la perspectiva de gènere en la docència, publicat aquest mateix mes de setembre. Per als qui no teniu al radar aquesta xarxa, sapigueu que és l’associació d’universitats de les terres de llengua i cultura catalanes. L’informe en qüestió recull dades de 20 universitats i les autores, María José Rodríguez Jaume i Diana Gil González, així com la col·laboradora Julia Cimas Sánchez, són de la Universitat d’Alacant. 

A principis de juliol, la justícia francesa absolia dues dones que havien afirmat a xarxes que Brigitte Macron, la dona del president de la República Francesa, és transsexual. Als seus comentaris, enumeraven les múltiples operacions a què suposadament s’havia sotmès i afirmaven que no era la mare biològica dels seus fills. Un tribunal les va condemnar el setembre de 2024 a pagar vuit mil euros a la primera dama, però deu mesos després han estat absoltes, una decisió que els Macron han recorregut al Tribunal de Cassació francès. A més, el seu advocat ha explicat recentment que Brigitte està decidida a aportar proves científiques i fotogràfiques davant d’un tribunal per "demostrar" que és una dona, després que la influencer ultra Candace Owens hagi dedicat diversos pòdcasts i un llibre a negar-ho.

Que quan el professor es dirigeixi a l'estudiant ho faci amb el nom que vol i respectant el gènere amb el qual se sent identificat. Aquest objectiu, que a priori podria semblar fàcil, fins fa pocs anys implicava un nivell alt de burocràcia per als universitaris que, per qualsevol motiu, no se senten identificats amb la informació que plasma la seva documentació oficial com el DNI o el passaport. Ara, però, les universitats públiques cada cop posen més facilitats per fer aquests canvis. Això sí, unes modificacions que només serviran dins l'àmbit estrictament universitari i que no quedaran reflectides a les titulacions oficials.

Més del 25% de les noies –una de cada quatre– de la generació Z [nascudes entre el 1997 i el 2012] s’identifiquen com a no heterosexuals. El percentatge dobla la manera com s'identifiquen les germanes grans, les millennials, i també es distancia respecte als seus companys homes, que mostren una orientació sexual més normativa. La dada s’extreu d’una recerca de la investigadora de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF) Maria Rodó-Zárate i Joel Cantó Roche, doctorand de la canadenca Universitat de Toronto que, a partir de dues enquestes oficials a 4.000 joves catalanes de totes dues generacions, ha analitzat com entre els anys 2017 i 2022 ha anat variant la identificació sexual, que no les pràctiques. Així, "cada cop més joves opten per identificacions menys rígides, i s'allunyen d’etiquetes fixes com gai o lesbiana", apunten els autors de l’estudi, mentre que adopten "posicions més obertes, com la bisexualitat o altres formes de diversitat sexual".

És gairebé un quart de dotze de la nit i sento sonar el telèfon. És un missatge d’un col·lega pediatre, professor de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM). Malgrat l’hora, obro els ulls com taronges perquè m’envia un article científic acabat de publicar on es mostra que les persones tractades per metgesses tenen una mortalitat significativament menor que les tractades per metges homes.

Anem a pams. Òbviament, quan parlem de sexe no ens referim a l’acte sexual, però tampoc al gènere. Ja s'ha dit: el sexe, masculí o femení, es basa en la biologia, mentre que quan parlem de gènere ens referim a rols i comportaments socials i, per tant, el sexe no necessàriament ha de coincidir amb el gènere. I, com és sabut, de gèneres n’hi ha més de dos.

La intel·ligència artificial és feminista i igualitària o és sexista? La Unesco n'ha fet un estudi i la conclusió és clara: els generadors de textos que funcionen amb intel·ligència artificial (IA) reprodueixen i perpetuen els rols de gènere. També els estereotips racials i els prejudicis homòfobs. Segons l'estudi, les dones surten descrites com a treballadores domèstiques quatre vegades més que els homes i són freqüentment associades a paraules com llar, família i nens, mentre que els homes estan vinculats més sovint a paraules com empresa, salari, carrera i executiu.

Les presentadores dels Gaudí, les talentoses Maria Rovira (Oye Sherman) i Ana Polo, diuen a la gala dels premis (transcric): “Ja era hora de veure tantes dones fent cine i parlant de les seves històries. I no deixar-ho tot en mans de directors i guionistes que s’entesten en estereotipar-nos, romantitzar-nos, ficar-nos a la seva pel·li només perquè els la fiquem una mica morcillona a la meitat de l’audiència. Una mica de pechugui sempre fa il·lu. I també quan les dones fan cine passa que es fan equips més equitatius”.

Llegeixo a l’ARA un article de l’estimada Anna Manso, on, a propòsit de la guerra entre Israel i Palestina, diu: “El que sí que tinc clar és el motiu que ha portat la Rosa a escriure’m. Ella veu el mateix que jo: senyors en guerra. Homes, no dones. Homes en guerra i homes i dones de totes les edats sofrint-ne les conseqüències”.

L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) “manté fora de la normativa alguns usos lingüístics que buscaven un ús més inclusiu del gènere o que intentaven que la llengua mostrés empatia amb identitats no binàries”, llegíem a l’ARA. No accepta el totis, ni el totes com a genèric ni el tots/totes.

Vaig anar a veure Barbie fa uns dies amb unes expectatives elevades: m’agrada la mirada creadora de Greta Gerwig i pensava que n’havia de sortir alguna cosa bona, d’un film dirigit per ella, d’un guió escrit per Gerwig i Noah Baumbach, d’un repartiment tan ben trobat, amb Margot Robbie i Ryan Gosling com a caps de cartell. El tràiler ja permetia intuir que Gerwig faria una lectura feminista, irònica, paròdica, moderna i polièdrica de les connotacions de la Barbie, i la pel·lícula va satisfer amb escreix la previsió.

Una de les preguntes més transcendentals que es fa una mare feminista quan té una filla és: què faig amb la Barbie? Quan les nenes la demanen per primer cop, els comprem aquest tros de plàstic carregat d’imposicions estètiques, estereotipada i hipersexualitzada i deixem que juguin amb la famosa nina i s’integrin en la cultura dominant que l’ha convertit en una icona d’abast mundial? Ah, amigues, ser mare i voler desconstruir el gènere no és gens fàcil. Jo de petita jugava amb un parell de pals creuats i relligats que cobria amb retalls de tela de manera que no puc analitzar en primera persona el pes de la rossa en la meva pròpia construcció com a dona.

A les cultures del continent no ha estat gairebé mai una raresa que les dones practiquessin l’esport, fins i tot esports que podrien ser considerats només propis del gènere masculí, com la boxa o l’halterofília. Grècia considerava, en termes generals, que una bona educació física era molt apropiada per mantenir en forma la ment o l’esperit, i les noies no hi significaven cap excepció. Roma va tenir més tirada a allò que en francès se’n diu la moellesse, i la moda eren les termes i les saunes, en què se solia practicar una discriminació per sexes. Els homes, allà i al gimnàs, tenien assegurada una bona forma física perquè s’entrenaven contínuament per a la guerra (els grecs també), i no paraven de fer el mateix que ara es fa als Dir de les ciutats. A l’edat mitjana se’n va fer menys, d’esport, deixant a banda les pràctiques cavalleresques, les justes i els torneigs: coses d’homes. Al segle XVIII la moda va ser que tothom fes ballet: Hölderlin en rebia classes, com en va rebre d’esgrima.

Quan fa uns anys acompanyava algunes dones al ginecòleg, si demanaven fer-se una lligadura de trompes perquè ja tenien tres o quatre fills, la primera cosa que els preguntava el metge era la seva edat. I si eren molt joves, encara que haguessin complert amb escreix amb els seus deures reproductius, els negaven la intervenció perquè no es considerava ètic practicar un procediment que esterilitza de per vida algú a qui encara queden molts anys fèrtils. Aquesta precaució, tot i que obligava les pacients a continuar prenent la píndola anticonceptiva (amb els seus efectes secundaris), és lògica des del punt de vista del professional de la medicina, que té com a primer objectiu no fer mal, i per això resulta tan xocant que avui dia tinguem legislacions i protocols de salut que van exactament en la direcció contrària. Quan es parla dels anomenats “menors trans” no sembla que es tinguin en compte les conseqüències irreversibles dels tractaments que reben. La prescripció de bloquejadors de la pubertat és, de fet, un procediment experimental, ja que no hi ha estudis ni evidències sobre la seva utilitat i encara menys sobre els seus efectes adversos a llarg i curt termini. Un reportatge del New York Times del mes de desembre passat apuntava que cap agència governamental ha aprovat aquests medicaments per al seu ús per aturar el desenvolupament dels infants sans. Es tracta de fàrmacs que es van crear per tractar adults amb malalties com el càncer de pròstata, i és per això que l’Institut Karolinska va decidir, ja el 2021, acabar amb l’anomenat protocol afirmatiu, que consisteix a receptar aquests medicaments a menors de setze anys, fins i tot a nens i nenes des dels 8-9 anys, quan comencen a despuntar els caràcters sexuals secundaris. Prevenir l’angoixa que comporta aquest canvi en les persones que senten un enorme malestar amb el seu sexe biològic seria l’objectiu principal. Fins no fa gaire es creia que prémer el botó de pausa en el desenvolupament podia apaivagar el seu patiment de manera segura, però aquesta solució no deixa de ser un procediment experimental molt dubtós a nivell ètic. Per això no només Suècia sinó també Finlàndia o el Regne Unit han deixat de prescriure’ls.

Un dels molts debats que ha hagut d’afrontar el feminisme per anar fent el seu camí és el següent: ¿si les dones manéssim, faríem les coses d’una altra manera? ¿El món i les formes de vida que organitzaríem serien diferents? Per part de determinades posicions feministes, la resposta teòrica ha estat sempre “No. Els homes han configurat l’única societat possible, la societat real, que podem modificar, però no n’hi ha cap altra d’imaginable”.

El New York Times, un dels referents mundials del periodisme, acaba de rebre un toc d'atenció. Durant l'última setmana s'han multiplicat les crítiques cap al diari pel seu enfocament a l'hora de tractar qüestions que afecten la comunitat transgènere. Gairebé un miler de col·laboradors, actuals i passats, a més de subscriptors i lectors de la capçalera, han mostrat el seu rebuig per la cobertura que està fent de temes relacionats amb joves trans signant una carta publicada dimecres passat. No és l'únic manifest contra el diari. En una segona carta, associacions com ara l'Aliança Gai i Lesbiana contra la Difamació (GLAAD) dels EUA, amb el suport de personatges públics com la humorista Hannah Gadsby, acusen el New York Times de tractar la diversitat de gènere amb "una barreja estranyament familiar de pseudociència, eufemismes i llenguatge connotat mentre es publiquen reportatges sobre nens trans que ometen informació rellevant sobre les seves fonts".

Fins fa no gaire, ningú es qüestionava la conveniència de posar arracades a les nenes acabades de néixer, una pràctica que es porta a terme, sobretot, en països de cultura catòlica i llatins. Els motius culturals i estètics eren els que més pesaven i quan les nenes acabades de néixer ja havien passat per proves com el test d’Apgar o la prova del taló, el subministrament de col·liris i de vitamina K, encara havien d'afrontar la perforació dels lòbuls de les orelles i la posterior col·locació d’unes arracades. De fet, era un servei que els hospitals oferien –alguns de franc– abans que mare i filla rebessin l’alta hospitalària.

El festival Terrassa Noves Tendències impartirà la setmana vinent un taller de transvestisme amb què convida els infants a reflexionar sobre la flexibilitat de gènere a través de la interacció amb tres drag queens. Drag kids! és un espectacle adreçat a infants d'entre 6 i 12 anys, fet que ha generat recel entre col·lectius conservadors. Alguns usuaris han criticat la proposta amb comentaris a les xarxes socials de l'Ajuntament de Terrassa, i el grup parlamentari de Vox ha demanat al departament de Cultura que en doni explicacions. El PP de Terrassa també l'ha criticat mentre que el consistori dona ple suport a l'activitat, tot defensant la pluralitat i recalcant que el festival TNT es basa en oferir propostes trencadores.