Humor
Mèdia  /  Comèdia 22/07/2022

Hannah Gadsby: “Hem d’acceptar que culturalment odiem les dones”

Còmica

6 min
Hannah Gadsby en una imatge d'arxiu

BarcelonaFa quatre anys, Hannah Gadsby (Tasmània, 1978) va noquejar el món de la comèdia amb Nanette (Netflix) , un monòleg en el qual passava comptes amb ella mateixa –assegurant que no tornaria a fer humor de les seves febleses– i amb la societat que durant anys l'havia marginat i agredit pel fet de ser dona i lesbiana. En el monòleg, Gadsby compartia de manera descarnada experiències traumàtiques com agressions homòfobes o una violació, i l'espectador podia passar pràcticament en cinc minuts del riure al plor. La còmica, llicenciada en història de l'art, acaba de publicar Els deu passos cap a Nanette (Columna), unes memòries en què explica els moments de la seva vida que la van portar a escriure el monòleg que la va llançar a la fama.

Per què va decidir escriure el llibre?

— Vaig decidir escriure’l fa molt temps, quan començava en la comèdia. Vaig escriure un espectacle en què explicava tota una sèrie d’accidents que havia tingut i, en principi, el llibre havia de ser tot un seguit d’assajos divertits sobre totes les lesions i accidents que havia patit. Crec que això va ser pels voltants del 2009. Però quan l’estava intentant escriure la meva vida cada cop tenia menys sentit perquè no estava passant per un bon moment. En el procés, vaig començar a reflexionar sobre el que feia sobre l’escenari i sobre com em representava a mi mateixa. El fet d’escriure el llibre em va portar a Nanette i Nanette em va portar al llibre que ara existeix.

Se sentia una forastera en l’escena humorística?

— D’alguna manera, sí. Hi ha una sèrie de motius: en primer lloc, perquè sempre m’he sentit una forastera, soc molt reservada i per sentir-te part d’alguna cosa has de treballar activament contactes en les xarxes, i jo simplement no ho faig. Des de l’èxit de Nanette no he tingut gaire contacte amb la comunitat de la comèdia perquè estava una mica espantada per la reacció adversa que va generar entre alguns comediants, que van tenir una reacció molt emocional. Així que vaig pensar: "¿Sabeu què?, us deixo que solucioneu les vostres emocions vosaltres sols". 

Va haver-hi una reacció adversa, però Nanette també va ser un gran èxit. Què és l’èxit per a vostè?

— No pots tenir crítiques sense èxit, perquè llavors ningú et faria ni cas. Ara mateix tinc força llibertat per posar en marxa les meves idees, no depenc tant de la indústria per aconseguir estar en un escenari. L’èxit, per a mi, és que jo ara tinc el control. 

Una de les idees principals del seu monòleg era el caràcter nociu de l'autocrítica despietada com a forma d’humor. ¿Creu que aquest tipus d’humor és més habitual entre dones que entre homes?

— És una eina que qualsevol persona que se sent marginada utilitzaria. Crec que és habitual entre les minories i si ho mirem des del punt de vista de gènere és absolutament més comú entre les dones. També crec que és una cosa que està canviant, que les còmiques estan afluixant i no ho fan tant. Al final, l’autocrítica despietada és un reflex d’un sistema més ampli de dinàmiques de poder. 

Nanette també parlava del moviment Me Too. Com veu ara aquest moviment? Sembla que ningú el recorda. 

— [Riu] Sí! És una de les moltes vegades que les dones han fet coses i la història ha decidit oblidar-les, perquè la història encara no l’escriuen les dones. Era esperable, no em sorprèn. Com a estudiant d’història de l’art veus que les dones sempre han existit i han fet moltíssima feina, però no reben cap reconeixement. És un fenomen cultural i la lluita ha de continuar. 

A Nanette explica que hi ha grans artistes que han sigut terribles persones però se’ls continua exposant i ningú ho qüestiona. Això ha de canviar?

— Crec que la conversa ha de canviar, no crec que fer desaparèixer una cosa o un artista sigui la manera de canviar alguns patrons. Crec que la conversa ha de canviar i que hem d’acceptar que culturalment odiem les dones. Hem de continuar dient-ho. No vull dir que individualment odiem les dones, però culturalment, almenys a Occident, és així. No crec que això canviï aviat, però jo no ho puc ignorar perquè és massa evident. 

Ara es parla molt de la cultura de la cancel·lació. Hi ha artistes que han estat cancel·lats però han tornat a actuar ràpidament…

— La cultura de la cancel·lació existeix només per a les persones que no tenen cap mena de suport. Crec que en el món d’internet i dels influencers la cultura de la cancel·lació és absolutament real i molt cruel perquè és un moviment de masses molt estrany. Però qualsevol altra persona que estigui vinculada a una plataforma decent i que compti amb el suport de la indústria no és realment cancel·lada. Els artistes que diuen que han estat cancel·lats només ho utilitzen com una excusa per ser patètics i reclamar un estatus de víctima que realment no tenen. És part de la reacció adversa al moviment Me Too. 

En els darrers mesos, còmics com Ricky Gervais o Dave Chappelle han estat criticats per fer acudits sobre persones trans. Què en pensa?

— Estan fent servir aquesta qüestió per presentar-se com els grans herois de la llibertat d’expressió. Però, essencialment, el que estan fent és intentar evitar que la gent doni la seva opinió. Evidentment no estan preparats per lidiar amb la cultura d’internet, on tothom té la seva veu i la pot fer sentir. Estan confonent uns pocs tuits negatius amb un impacte real i amb conseqüències. És com veure en temps real com uns egos enormes es desinflen, però lamentablement les seves actituds tenen un impacte real en una comunitat real. Personalment, m’agradaria dir-los: "Pareu d’utilitzar aquest tema i aquesta gent com a blanc de les bromes perquè no és just". No els sento ficar-se amb cap altre grup marginalitzat. Estic convençuda que els dinosaures també van fer mal durant els seus últims dies de vida, així que suposo que això és el que està passant ara. 

Molts còmics diuen que l’humor no té límits.

— Diuen que és una qüestió de context. Jo els puc donar el meu context i el meu context és "calleu".

La van diagnosticar amb autisme quan tenia més de 30 anys. Va ser difícil aconseguir el diagnòstic? Què va canviar un cop el va tenir?

— Certament, va ser un gran canvi per a mi. Ens ensenyen que tots processem el món de la mateixa manera i, per tant, tenim aquesta idea absurda que el món és estàtic i que només es pot processar d’una manera. Després de tants anys, tenir un diagnòstic és emocionant, però al principi també va ser desestabilitzador. Em confonia molt el fet de no encaixar i llavors em van dir: "Simplement, no saps com fer-ho". Va ser un cop. Que et diguin que no processes les interaccions socials com els altres fa una mica de por, però hi ha molta gent en l’espectre autista i jo he trobat una comunitat. I la part bona de la comunitat autista és que no has d’interaccionar, i això és bàsicament el que fas quan ets petit i jugues en paral·lel [en aquest tipus de conducta el nen o la nena juga de forma individual però en companyia d’altres nens amb els quals no es relacionen]. 

En el seu llibre parla molt de la seva mare, de qui diu que és una de les seves persones preferides però que al mateix temps pot ser molt cruel.

— Sí, és humana. Sempre ho ha fet el millor que ha pogut i crec que actualment posem molta pressió en les famílies. A Austràlia, als Estats Units o a Anglaterra la família nuclear és aquesta gran xarxa sense suports, i tota la pressió i la culpa recau sempre en les mares. Crec que és una posició poc apreciada i molt intensa. 

Ve d’una família amb pocs recursos econòmics, però assegura que quan era petita no se n’adonava. ¿Els seus orígens han influït la seva comèdia?

— Crec que moltes vegades deixem fora de la conversa la classe social, però qui aconsegueix tenir una veu pública és moltes vegades per una qüestió de classe. La comèdia és important per a mi perquè és una forma d’art accessible, amb la qual la gent que prové d’entorns sense recursos pot tenir accés a un escenari. No tenir privilegis econòmics i haver aconseguit obrir portes és un fet que m’agrada tenir present. 

Un dels moments més durs de Nanette és quan explica que va ser víctima d’una violació. ¿La va ajudar compartir el trauma?

— En global no sé si em va ajudar, però va fer que connectés amb persones de tot el món i que entengués que hi havia més gent que havia passat per això. Les víctimes d’abús funcionen en petites bombolles aïllades i trencar això i aconseguir una connexió real i que algú digués "jo també" és bàsicament el que buscava el moviment Me Too. Ja no estem aïllades, però encara queda molta feina per fer. Crec que s’ha de reconèixer que el moviment va aconseguir coses positives i que Nanette en va ser part. 

stats