El festival Hilària s’acomiada posant Dani de la Orden en flames

BarcelonaHo van provar amb Rigoberta Bandini, i va dir que no. Ho van provar amb Joel Joan, i també va dir que no. Al capdavall, ¿qui es prestaria a ser insultat durant una hora llarga en un l’únic espectacle d’un festival de comèdia que no es podia filmar per, almenys, poder fer servir com a promoció i per demostrar que un té cintura ampla amb les crítiques? La resposta és el cineasta Dani de la Orden, que va acceptar ser la víctima del tercer roast de l’Hilària, recollint el relleu de Joel Díaz i David Fernández dels anys anteriors. “Amb el primer teníem ple de sotaneros a l’audiència, amb el segon teníem ple de cupaires i amb De la Orden tenim ple... d’invitacions, perquè no hem venut una puta merda”, assegurava el mestre de cerimònies, Manel Vidal, davant d’una sala Paral·lel 62 que efectivament tenia unes quantes clapes.

La mecànica d’aquests rostits és senzilla: un estol de còmics agafen per torns el faristol per insultar tant el pobre homenatjat –si és que se’n pot dir així– com la resta de camarades que participen a la graellada. No es poden enregistrar ni àudios ni vídeos, per assegurar que se’n poden dir de l’alçada d’un campanar sense por a les conseqüències, així que aquest és un exercici també de llibertat creativa, a banda d’una prova de confiança mútua similar a la dels amants del sadomasoquisme. Així, els encarregats de posar Dani de la Orden en flames van ser els còmics Xavi Daura, Irene Sango, Indicatiu i Andrés Fajngold, a més dels seus companys de rodatge Dani Amor i Oriol Pérez. Hi havia prevista la participació de l’actriu i parella del director Paula Malia, però va ser baixa d’última hora.

Part de les bromes contra De la Orden es van acarnissar en el seu aspecte d’adolescent etern acabat de llevar, encara que sigui en una gala dels premis Gaudí. Però aquestes eren burles epidèrmiques, per preparar l’assalt a la filmografia de l’autor de peces com Casa en flames i Barcelona, nit d’estiu. “Ets la Bibiana Ballbè del cinema català”, va disparar Daura. “Estàs gentrificant el cinema català. Són com Santaglòries, que es van obrint aquí i allà. Són la versió allargada dels anuncis de La Caixa”. Amor i Pérez, per la seva banda, van ironitzar amb els problemes d’esquena que pateix el director i que l’han apartat d’alguns rodatges per retratar-lo com algú mandrós.

Es va riure, i de gust, a la sala. I això va permetre atacar la sitcom La casa nostra, disponible al 3Cat. “Mira, per fi podràs descobrir riures no enllaunats”, li va etzibar una Irene Sango en estat de gràcia, que també va acusar-lo de tirar tant la canya que hauria de ser conegut com a Dani de la Orden de Alejamiento. Va seguir Fajngold, lord de les pauses hilarants i destructor del clixé de l’argentí eloqüent: la seva comèdia embarbussada (i deliciosa) és capaç de destruir l’altre amb la tècnica de destruir-se un mateix i deixar que l’ona expansiva faci la resta.

Mentre anaven detonant les bombes, els congregats dalt de l’escenari anaven rient per demostrar –o fer veure– que els dards no es clavaven a prou profunditat. L’excepció era Indicatiu, la més jove del grup, que mantenia un posat més seriós fins al punt de fer patir per si acabaria marxant. Però va ser assumir el faristol i despatxar-se a gust contra els seus companys mascles –“sembleu una borsa de professors substituts”– i deixar anar la traca final: “Bromes mal guionitzades i bevent Estrella... això sembla La casa nostra”. La sèrie va ser l’ase de tots els cops i la van acusar de ser Plats bruts tard, malament i sense fer riure.

La rostida va acabar amb el torn de rèplica de De la Orden, que va anar pentinant un per un els seus atacants llegint les notes del seu mòbil i va admetre que sí, que s’havia fet posar una banyera a l’habitació, encara que no la feia servir. Entre esmolat i autojustificatiu, va donar les gràcies a Amor i Pérez per permetre-li fer tots els diners a costa seva. Potser no va ser l’actuació més lluïda –es notava menys acostumat que els còmics al format– però tampoc en tenia necessitat: si les bromes no funcionaven, sempre podia dir, seguint el fil de la nit, que era un autohomenatge a La casa nostra.