El càlcul polític em supera. Em recorda les partides eternes —per fer baixar els torrons— on s’alternen els jocs de rol, la timba de pòquer i el Party & Co. Però fer lleis no és un entreteniment de sobretaula.

Amb el conclave tothom ha parlat de l'aurèola contracultural del secret en una societat cansada de transparència i de la fascinació per la litúrgia en un món sense rituals. Això està molt bé, però jo diria que s'està discutint d'una manera força pobra, donant per feta una lògica del caprici segons la qual desitgem el que no tenim simplement perquè romantitzem el passat. Però què passaria si rere tot això que ens crida de l'Església catòlica hi hagués respostes per a preguntes importants, siguem o no siguem religiosos?

Els influencers, més que anunciar producte, projecten aspiracions: de l’ortodòncia als stiletto, del neolith a la piscina infinita, del clean look dels dilluns als divendres boho. El relleu de socialités exquisides, com Isabel Presyler, l’han pres esnobs de tota mena; ultres devotes com Tamara Falcó, desimboltes com Dulceida, nouvingudes com Georgina Rodríguez... Les nascudes a la república independent d’Ikea tan aviat enregistren els vídeos al sofà amb la manteta flonja com al CrossFit amb la tovallola suada. Naturalment, ningú s’empassa certs muntatges, però la combinació de tírria i fascinació que provoquen és addictiva. La Ballerina Farm, una paròdia de grangera casada amb l’hereu d’una aerolínia, no té ni idea de les dificultats d’una explotació ramadera més enllà d’embrutar-se les botes de fems. En les bucòliques imatges fent mostassa o filant mozzarella, amb algun dels seus vuit fills, no hi surten minyones ni mainaderes. No hi ha res de natural en aquella casa, tret de la fusta rentada tan country chic. Delphine de Vigan recrea, a Els nens són reis, el cantó fosc de les famílies que viuen en un aparador.

Les tècniques mínimament invasives són una de les potes de la medicina del futur. La comunitat científica busca constantment noves eines i mecanismes que redueixin l'impacte dels tractaments i de les intervencions que es fan als pacients, amb l'objectiu d'evitar les seqüeles i afavorir que la seva recuperació sigui més ràpida. Les proves diagnòstiques que no requereixen incisions i les cirurgies robòtiques que es fan amb obertures mil·limètriques són alguns dels exemples de procediments mínimament invasius que hi ha disponibles avui en dia. Ara investigadors de la Universitat de Stanford dels Estats Units han fet un pas més i han desenvolupat una nova tècnica que permet fer transparents els teixits de ratolins vius de forma reversible.

Fa poc, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar la possibilitat d'establir un nou marc legislatiu on es fes pública obligatòriament, amb tots els ets i uts, qui són els propietaris dels mitjans i de quina manera es financen. Així mateix, va plantejar també una reforma de la publicitat institucional, que en alguns casos implica la pràctica totalitat dels ingressos de certs mitjans. En el fons de tot plegat hi gravita la qüestió de la responsabilitat legal, i també política, de la ingent quantitat de mentides, mistificacions, insinuacions malintencionades, etc. que el flux informatiu digitalitzat ha elevat a dimensions mai vistes (i sembla que la cosa no ha fet més que començar). Tal com es planteja, el projecte de Sánchez és factible? Jo crec que no, i per diferents raons. 

Hi ha imatges que s’arrapen a la memòria com una paparra. Penso en una fotografia, de colors esvaïts, on surten dos éssers humans. El de cos sencer és una dona, amb samarreta militar i pantalons de camuflatge, que duu a la mà una corretja de gos. A l’extrem de la corretja no hi ha un gos, però, sinó un home nu, tombat a terra. El rictus d’ell —dolor, esgotament, vergonya— commou; però el que esgarrifa és la mirada d’ella, bovina, insubstancial. Com qui es mira el quisso mentre fa un riuet. No pot il·lustrar millor la teoria de Hanna Arendt sobre la banalitat del mal. Ni és estrany que el fotomosaic sobre les salvatjades comeses a la presó iraquiana d’Abu Ghraib formés part de l’exposició sobre Sade i la maldat humana. El testimoni gràfic és del domini públic gràcies a la valentia d’un reservista americà, esparverat per la normalització de la tortura en el penal on servia. La seva denúncia va permetre identificar la soldat de la foto, Lynndie England. Però va ser Wikileaks qui va revelar l’anatomia del terror: les polítiques de detenció i els procediments operatius; autèntics llibres d’instruccions per al maltractament, que demostren que no eren fets aïllats ni excessos de ments pertorbades. Entre la informació d’interès públic que va alliberar per Wikileaks hi ha violacions dels drets humans a l’Iraq i a l’Afganistan. Animalades que cap animal cometria. Hi ha Guantánamo, el forat negre dels drets civils. Hi ha la contrademocràcia, en forma de ciberatacs a les eleccions, o l’espionatge per part de l’Agència de Seguretat Americana (NSA) via la xarxa d’ambaixades dels EUA. “Cotilleos”, en paraules de l’expresident Aznar. Alguns dels filtradors van guanyar notorietat (Eduard Snowden, Chelsey Manning), d’altres romanen anònims. 

Aquest dijous pren forma el nou govern de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), presidit per l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni (que ha estat escollit amb 83 vots a favor, una abstenció, un vot en blanc i un de nul) i amb els 36 alcaldes metropolitans al consell. Un dels canvis de la nova etapa és, com ha pogut saber l'ARA, que l'Agència de Transparència, que es va posar en marxa el juliol del 2015 sota la presidència d'Ada Colau, deixarà d'existir com a tal. L'àrea era dirigida per l'advocada Gemma Calvet, que ja ha estat destituïda, i el seu objectiu era implementar polítiques de transparència i de govern obert en la línia del que també feien altres institucions. Allò de les parets de vidre.

Si per saber el cost de les llicències per edat el procés es va allargar nou mesos plens de traves, el procediment per aconseguir les xifres de les primes de jubilació tampoc ha estat senzill. L'ARA va fer la petició de transparència l'1 de juny de l'any passat, reclamant que s'individualitzés la quantitat de diners que havien rebut en concepte de prima de jubilació tots els funcionaris del Parlament. La petició demanava que s'indiqués el grup i el nivell de cada treballador, però que les dades es lliuressin de forma anonimitzada –és a dir, sense noms i cognoms.

Una de les qüestions que va posar en evidència el cas de les llicències per edat al Parlament –destapat per l'ARA– és que el sistema de transparència va fallar: la cambra va trigar nou mesos a lliurar la informació sol·licitada per aquest diari sobre els diners que es destinaven a pagar funcionaris que ja no treballaven. És per això que una de les coses que va acordar la mesa és que la vicepresidenta segona i diputada del PSC, Assumpta Escarp, prepararia un informe i proposaria una remodelació del sistema de transparència per millorar-lo. I així ho ha fet: aquest dimecres la mesa del Parlament ha acordat per unanimitat el primer canvi al sistema actual amb l'objectiu que la cambra tingui unes "normes pròpies" i no es generin "dubtes".

La Defensora del Poble de la Unió Europea ha publicat una reprimenda formal en què acusa la Comissió Europea de "mala administració" per dir que no troba i, per tant, no publicarà els missatges de text que es va intercanviar la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, i el director de Pfizer, Albert Bourla, quan negociaven un acord per al subministrament massiu de vacunes contra el covid-19.

Quatre exmembres de la Sindicatura de Comptes han estat cobrant triennis d’aquest ens fiscalitzador del sector públic de la Generalitat quan ja no hi treballaven. Segons una petició de transparència feta per l’ARA, l’exsíndic Agustí Colom -proposat per ICV-EUiA el 2004- ha percebut 150.142 euros per aquest concepte des que va cessar del càrrec el 2011; l’exsíndica Montserrat de Vehí -proposta de CiU el 2001- 108.913 euros des que va plegar el 2007; la secretària general de l’organisme del 2004 al 2011, Montserrat Vendrell, 52.355 euros, i l’exsíndic major Joan Colom -proposat pel PSC el 2004- n’ha percebut 27.411. En total, la Sindicatura ha abonat 338.822 euros a síndics que ja no hi treballaven.

A les acaballes del seu primer mandat, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va fer dos passos relacionats amb la Guàrdia Urbana: el primer, firmar el decret que havia de suposar la reconversió de la unitat de suport policial (USP), la dels antiavalots, en la nova unitat de reforç d’emergències i proximitat (UREP), i el segon, posar en marxa un comitè d'ètica propi del cos. Un òrgan de caràcter consultiu que es va constituir el febrer del 2019 i que va fer una única reunió de presentació l'abril d'aquell any, quan l'àrea de Seguretat encara depenia del comissionat Amadeu Recasens. Des de llavors no s'ha convocat mai més. Tampoc davant d'actuacions que han generat polèmica, com el cas de l'agent que, el novembre del 2020, va disparar contra el Marjan, un home sense llar, al passeig de Sant Joan. Fonts de l'Ajuntament detallen que actuacions com aquesta sí que s'han portat a la Unitat de Deontologia i Afers Interns (UDAI), que és qui té les competències per analitzar casos concrets, però que en aquests tres anys ningú no ha requerit una trobada dels que havien de ser els assessors en matèria d'ètica policial, tampoc el mateix comitè.

El govern d'Ada Colau va ser pioner, en el seu primer mandat, en la implantació de mecanismes per garantir la transparència i l'ètica en el funcionament municipal: allò de les parets de vidre. Es van impulsar eines com la bústia ètica, que permet a qualsevol denunciar possibles males pràctiques municipals, o el codi de conducta de l'Ajuntament. I per donar seguiment a tota aquesta infraestructura es va impulsar el comitè d'ètica, format per cinc professionals independents i de recorregut prestigi, que es van triar el 2018 i que aquest dimecres han cantat les quaranta al govern de Colau per remarcar-li que, més enllà de la posada en marxa de tots aquests elements, cal dotar-los de recursos perquè puguin fer la feina. Asseguren que, per falta de pressupost i de mans, han arribat "pràcticament al col·lapse". L’àrea està aquest mandat sota el paraigua del PSC.

El Síndic de Greuges ha presentat aquest dilluns l'informe sobre transparència de l'any 2021 a Catalunya, en què no han faltat les referències al cas de les llicències per edat del Parlament, destapat per l'ARA, i les traves que va posar la cambra per accedir a aquesta informació. En una roda de premsa, Rafael Ribó ha instat el Parlament a introduir millores en el seu sistema de transparència -a diferència de la Generalitat, està al marge de la Comissió de Garantia d'Accés a la Informació Pública (GAIP)- que passin per publicitar tots els acords que es prenen amb els treballadors; la totalitat de les retribucions (inclosos els triennis en el cas dels alts funcionaris), i també que es garanteixi el compliment de les resolucions dels òrgans de transparència.

El cas de les llicències per edat del Parlament destapat per l’ARA ha posat diversos debats sobre la taula. Un d’ells, si els mecanismes de transparència funcionen correctament a Catalunya. La informació va ser obtinguda a través dels canals que preveu la llei en aquest àmbit, però van ser diverses les traves que va imposar la cambra abans de proporcionar la documentació requerida. La pregunta raonable, doncs, és si funciona correctament la llei de transparència aprovada fa set anys.

Més enllà del cost que suposava per al Parlament mantenir pràcticament el 100% del sou de 21 funcionaris que ja no hi treballaven l’abril del 2021 -1,7 milions d’euros-, l’altre fet rellevant al voltant de les dades destapades per l’ARA dilluns és la dificultat que va tenir aquest diari per accedir-hi. Han calgut nou mesos perquè la cambra catalana respongués sobre l’ús que fa dels recursos públics. Per quin motiu? Quina baula de la cadena de transparència ha fallat?

Aquests darrers dies l’escàndol sobre retribucions i jubilacions ha posat a la diana el prestigi de la més alta institució de Catalunya. Alguns podrien tenir la temptació de penalitzar el diari que, amb una excel·lent tasca de recerca a través del dret d’accés, ha pogut obtenir una informació que fa anys que hauria de ser objecte de publicació i transparència. Entre altres coses perquè ho diu la llei, i la coneixia molta gent, encara que potser a alguns no els havia interessat esbrinar-ne els detalls legals. Penalitzar el diari seria caure en el parany de matar el missatger, un missatger que de forma totalment professional ha contribuït a sanejar i visibilitzar una situació anòmala que no tan sols afecta el Parlament, sinó també moltes altres institucions, d’aquí i de fora, que en les seves retribucions i beneficis s’allunyen dels estàndards bàsics de les retribucions públiques als professionals de primera línia –com el sector sanitari, els educadors, els bombers o els policies, per posar-ne alguns exemples–. La indignació de la ciutadania és comprensible, però el prestigi és recuperable, i més quan ara, de forma contundent, s’ha pres una decisió de canvi assumint totes les conseqüències.

Nou capítol en les acusacions de falta de transparència de la Comissió Europea a l'hora de negociar amb les farmacèutiques els contractes milionaris per a les vacunes contra el coronavirus. En una resposta per escrit a l'eurodiputada liberal neerlandesa Sophie in't Veld, l'executiu comunitari assegura que la presidenta, Ursula Von der Leyen, va esborrar els missatges de text SMS que va mantenir amb el conseller delegat de Pfizer, Albert Bourla.