Junts pretenia en la seva gènesi deixar en segon pla el gen convergent. Amb el PDeCAT com a hereu directe de Convergència i el punt àlgid del Procés, Carles Puigdemont va idear un partit que s'assimilés més a un mecanisme per aglutinar independentistes que no pas a una estructura ideològica per plantar cara en l'eix esquerra-dreta. Però aquell objectiu fundacional de la candidatura del 2017 ha anat mutant amb el pas dels anys. No només per la desaparició del PDeCAT ni per la normalització política de la figura de Jordi Pujol, que des del 2014 havia quedat repudiat públicament per gran part de la societat catalana. El gen convergent s’ha revitalitzat dins les files juntaires, penetrant també en la direcció del partit, tot i que amb certs límits. Fins i tot s'han començat a organitzar trobades discretes per incidir en el canvi de rumb que, de fet, ja va començar especialment a partir del congrés del partit del 2024.

La setmana comença marcada per València, i el que ens espera. Avui sabem que el dia de la riuada, el telèfon 112 ja estava col·lapsat de trucades de gent que temia per la seva vida. Els mecanismes de prevenció del govern valencià van fallar estructuralment. I Mazón dient que ell no tenia per què haver anat al centre de coordinació, que ja hi havia tècnics per prendre decisions. No es pot ser barrut per salvar-se d’un dinar que el perseguirà tota la vida. Després llegeixes que les comunitats governades pel PP han rebaixat l’IRPF i deixaran de recaptar 2.200 milions entre el 2023 i el 2029. Madrid deixarà de recaptar 1.000 milions, València 282 i Andalusia 255. Després no tenim diners per a una unitat d’emergències, donem diners als toros per imperatiu de Vox i, sobretot, posem el crit al cel si els catalans no paguen la seva part.

Jordi Pujol arriba amb cotxe al restaurant Olivé de Barcelona quan falten pocs minuts per a les dues del migdia. Porta americana i l’ajuda a avançar el seu bastó negre. Només entrar, decideix baixar amb ajuda per les escales en lloc d’esperar l’ascensor que porta al reservat on ha acceptat dinar amb l’ARA per parlar de Convergència. El partit ja extint que va impulsar el 17 de novembre del 1974 a Montserrat, ara fa cinquanta anys, i que ha governat la major part del temps a Catalunya després de la Transició. Des de llavors ha plogut molt: 23 anys de president Pujol; el tripartit; cinc anys més de governs de CDC; la deixa i l’ostracisme (amb el judici fixat per al 2025); la dissolució de Convergència; el Procés, i la progressiva restitució de Pujol a la vida pública amb la darrera trobada amb el president, Salvador Illa, com a colofó. Quina va ser la clau de l’èxit de Convergència, i del seu fracàs, són algunes de les preguntes que planen sobre el dinar. La trobada comença amb declaracions davant de càmera i continua sense micròfon durant més de tres hores, amb algun moment de dificultat per la pèrdua d’oïda de l’expresident. Són 94 anys.

Durant quaranta-dos anys consecutius la fórmula de Convergència es va imposar una a una en totes les eleccions catalanes. L’hegemonia era tan gran, especialment en els anys del pujolisme, que la confusió entre partit i país era difícil d’esquivar i més quan el president es presentava bàsicament com un patriota català. Les majories absolutes són història, però encara no fa gaire, el 2010 i el 2012, la CDC d’Artur Mas va aconseguir 62 i 50 diputats, resultats que qualsevol dels partits actuals consideraria històrics. L’esclat dels casos de corrupció, alguns dels quals encara s'han de jutjar, va donar l’estocada definitiva a un projecte que molts pensen que ha deixat molta gent òrfena.

Que diu la Bibiana Fernández que quan es troben amb el Pedro Almodóvar acostumen a dir “¡Ay, hija, de todo hace ya cuarenta años!”. I no es refereix a l’expressió franquista aquella de la pau. El 1980, qui escriu això vestia cada dia igual i treballava al despatx del coronel de la caserna de l’avinguda Catalunya. No, tranquils, que no us parlaré de la mili, només era un pròleg. 

L'extresorer de Convergència Daniel Osàcar va morir aquest dilluns als 88 anys, segons ha explicat a RAC1 el seu advocat, Xavier Melero. "Ha mort mentre estava imputat per l'Audiència Nacional des del 2014 pel cas 3% i tenia el patrimoni embargat", ha apuntat el lletrat, que ha afegit que Osàcar patia un càncer. "Era un bon amic meu i espero que descansi en pau", ha sentenciat.

Aquest 2024 es compleixen 50 anys de la fundació de dos partits gairebé homònims: la Convergència Democràtica (CDC) de Jordi Pujol i Miquel Roca, i la Convergència Socialista (CSC) de Joan Reventós, Raimon Obiols i Pasqual Maragall. La primera fou la base de CiU, i la segona ho fou del PSC. Tots dos partits han estat els protagonistes de la política catalana en aquestes cinc dècades. Aquesta diarquia ha estat la base del sistema català de partits, no només en l’eix esquerra-dreta sinó també en l’eix nacional: tot i que totes dues formacions eren autonomistes, la CDC de Pujol va posar l’accent en el nacionalisme, mentre que el PSC va acceptar, de facto, la subordinació a la línia política del PSOE. Igualment, així com el pujolisme va tenir una inèrcia lògica cap al centredreta, el PSC va tendir a marcar distàncies amb el nacionalisme reivindicatiu. Com a resultat, Catalunya va viure sota un bipartidisme imperfecte, en què només era possible votar nacionalisme conservador o esquerranisme espanyolista. Les opcions que volien trencar aquesta lògica (PP, PSUC-Iniciativa, ERC) van haver de romandre a la perifèria. El pastís del poder se’l van repartir socialistes i convergents fins a l’arribada del primer tripartit. 

L'expresident de la Generalitat Artur Mas tornaria a convocar eleccions anticipades l'any 2012, malgrat que va perdre dotze diputats, i també tornaria a fer el pas al costat del gener del 2016, tot i que no comparteix algunes decisions de l'expresident Carles Puigdemont com declarar la independència l'any 2017. Ara bé, el que no tornaria a fer ara –o almenys expressa dubtes sobre el tema– és posar fi a Convergència. "El temps m'ha fet dubtar de si vàrem fer bé tancant CDC", assegura l'expresident en el darrer capítol del seu podcast A favor de la política, en què conversa amb la periodista de l'ARA Núria Orriols sobre el llibre Convergència. Metamorfosi o extinció (Angle Editorial, 2023).

L'excomissari corrupte José Manuel Villarejo ha continuat disparant aquesta setmana acusacions sobre l'Operació Catalunya. Així, ha assenyalat en una entrevista a RAC1 diversos suposats confidents del CNI, i un que ha quedat esquitxat és l'exconseller del Govern Felip Puig, polític convergent que va estar en la primera línia política dues dècades, encadenant la darrera etapa de Jordi Pujol amb la d'Artur Mas, per acabar plegant el 2016. Villarejo l'acusa directament d'haver passat informació confidencial al CNI del seu arxienemic del partit Xavier Martorell, excàrrec de la Generalitat. Puig ho ha desmentit "rotundament" i ha negat haver-se reunit mai amb Villarejo.

L'Audiència Nacional es fa enrere i reobre la peça separada del 3% relativa al presumpte blanqueig de capitals a Convergència. Al juny el jutge instructor va decidir arxivar-la de manera provisional perquè no havia trobat indicis que acreditessin que els investigats havien simulat donacions a CDC per camuflar ingressos provinents de fons il·lícits. La Fiscalia, però, hi va recórrer, i en una interlocutòria del 8 de setembre passat la sala penal li dona la raó: revoca el sobreseïment que havia dictat el magistrat Santiago Pedraz.

El jutge de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz ha arxivat provisionalment una peça separada de la causa del 3%, relativa al presumpte blanqueig a Convergència. Estaven investigats una dotzena de persones, entre les quals els exconsellers Felip Puig, Irene Rigau, Pere Macías, Jordi Jané i Germà Gordó, a més d'altres ex alts càrrecs de la formació ja desapareguda. Les diligències es van obrir l'abril del 2020 arran de la sospita que aquestes persones havien simulat donacions al partit per camuflar ingressos provinents de fons il·lícits. Un informe de la Guàrdia Civil incorporat fa dos mesos a la causa no permet acreditar aquesta tesi i, per tant, el magistrat ha dictat una interlocutòria de sobreseïment.

A principis de juliol el cas va sortir a la llum pública a través de les xarxes socials. Diversos joves vinculats a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya (JNC) van denunciar l’assetjament sexual del llavors anomenat Senyor Q, l’extinent d’alcalde de Tarragona Quim Amorós. El 30 de gener, JxCAT va finalitzar la instrucció sobre aquest cas amb un plec de càrrecs que haurà d’avalar la comissió de garanties aquest mes de febrer. I les conclusions són clares. L’instructor Josep Pagès proposa que es traslladi el cas a la Fiscalia perquè hi ha una falta "molt greu": la multiplicitat de testimonis dona "veracitat" a les denúncies per assetjament sexual, a més de les proves aportades gràcies a captures de pantalla de les converses d’Amorós amb els menors. "Les persones denunciants coincideixen a descriure de forma bastant acurada el mateix patró de conducta", detalla l’escrit.

Més de sis anys i mig després de la seva dissolució, Convergència segueix sent encara avui un actor destacat de la política catalana. El seu record funciona al mateix temps com a ideal i com a llosa, com a elogi però també per a alguns com a ofensa. Convergència com a partit no existeix, d’acord. ¿Però i com a concepte? ¿Representa avui algú aquella idea? ¿Ho fa Junts per Catalunya? Ni tan sols si preguntéssim només dins del partit de Carles Puigdemont obtindríem una resposta unànime. D’aquí que el repte que afronta la periodista de l’ARA Núria Orriols en el llibre Convergència: metamorfosi o extinció (Angle Editorial), que es publica divendres, sigui majúscul. Està Convergència viva o morta? Només al final d’aquest exhaustiu treball periodístic sobre un dels partits més importants del país en els últims 40 anys sabrem si el llibre és una completíssima radiografia o una autòpsia.

L'Audiència Nacional proposa jutjar quatre exalcaldes de Convergència i quinze persones més pel cas Efial, una trama de corrupció en ajuntaments catalans amb especial focus a la demarcació de Tarragona durant la primera dècada de segle. Els principals implicats són Andreu Martí, exbatlle de l'Ametlla de Mar; Daniel Massagué, de Torredembarra; Josep Jaume Castellnou, de Vandellós; i Rafael Vidal, d'Ascó. A grans trets, el jutge considera que es va teixir una relació de 14 consistoris amb la consultora Efial, que resultava beneficiària de múltiples adjudicacions públiques gràcies a una conxorxa per esquivar el control de l'administració i les regles de contractació pública. La quantitat malversada ascendiria a 8,7 milions d'euros A canvi, assumien despeses personals dels càrrecs municipals que participaven de la conxorxa.

La Fiscalia vehicula el càstig del cas 3% en les figures d'Andreu Viloca i Germà Gordó, extresorer de Convergència i exgerent del partit, respectivament, en l'època d'Artur Mas al capdavant del partit i de la Generalitat. Són dos dels processats que han negat els fets i la seva participació i per a qui el ministeri públic reclama les penes de presó més altes. Viloca s'enfrontarà a una petició de 21 anys i deu mesos de condemna –un any més si no paga 253 milions d'euros– i Gordó a una de 18 anys i deu mesos, amb 4,6 milions d'euros de multa. Anticorrupció ha presentat el seu escrit d'acusació –avançat per La Vanguardia i al qual ha tingut accés l'ARA– més de dos anys després que l'Audiència Nacional dictés el processament d'una trentena de persones investigades i una quinzena d'entitats jurídiques, entre les quals CDC i el PDECat. Als dos partits els reclama tres milions d'euros de multa. En total, reclama 374 milions d'euros a tots els actors investigats: 267 a les persones físiques i 107 a les empreses.

Josep Espar Ticó ha mort als 94 anys deixant un llegat encara més llarg i ampli que la seva vida: tot just ha fet dos anys el dia 18, la Universitat Catalana d’Estiu encara el va reconèixer amb el premi Canigó. El va rebre amb un llaç groc, com dient el que em va dir quan amb els seus protagonistes vam rememorar in situ amb finalitats periodístiques –la reconstrucció d’un “crim”– el vint-i-cinquè aniversari dels Fets del Palau: “Ho tornaríem a fer”, ara conjugat en un present de l’indicatiu que es reclama d’un present històric.

"Si tens algun problema o dubte que vulguis comentar... aquí em tens... també sentimental o sexual". És un dels centenars de missatges que l’extinent d’alcalde de Tarragona Quim Amorós va enviar a un noi de 16 anys que pretenia entrar a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya (JNC). L’home, en aquell moment amb càrrec dins de l’extinta Convergència, parlava cada pocs dies amb ell, insistint que li podia parlar de tot, convidant-lo a quedar, portant les converses cap a terrenys allunyats de la política i referint-se a ell mateix com el Consultori del Doctor Amor. "Guapíssim", "Guapo", "Mono", "Soc el teu amic", "Aquells ullassos que tens", "Ja no puc desentendre’m de tu, formes part dels meus pensaments"... Són alguns dels missatges que Amorós, que exerceix com a metge, enviava al noi. "T’aprecio i estimo molt", li deia en to amistós, insistint sempre que tots els joves de la JNC eren amics seus i que podia ajudar-lo a fer carrera política: "No m’importaria ajudar-te també a tu perquè puguis pujar en política".

La liquidació de Convergència està a punt de ser una realitat set anys després de decidir la seva autodissolució. El concurs de creditors en què està immersa des del juny del 2020 ha arribat a la seva fase final, en la qual la jutge decideix com qualifica el procediment: si culpable –que vol dir que la insolvència s'ha agreujat per la gestió que ha fet el partit– o fortuït –que vol dir que no hi ha hagut culpabilitat–. Segons ha pogut saber l'ARA, en una resolució del 2 de febrer, la jutge es va decantar per la segona opció i ha declarat fortuït el concurs de CDC, és a dir, que els seus gestors no han agreujat la seva situació d'impagaments. En fase ja de liquidació d'actius, actualment Convergència compta amb 8,5 milions d'euros de patrimoni per afrontar un passiu d'11 milions d'euros, entre els quals el decomís de 6,6 milions d'euros del cas Palau.