L'interès per la fe i l'espiritualitat han acompanyat sovint l'actor Lluís Homar, però des de fa temps n'ha fet també una manera d'entendre l'ofici. Aquesta passió va trobar el company perfecte abans de la pandèmia, quan va coincidir amb el músic Emili Brugalla i junts van aixecar el recital Alma y palabra, que fusionava la poesia de San Juan de la Cruz amb les obres de Frederic Mompou. Allà va néixer una forma diferent d'entendre l'escena, el text i la música que ara repliquen amb uns altres protagonistes: el capítol "El gran inquisidor" d'Els germans Karamàzov de Dostoievski i les obres espirituals de Bach i Messiaen. El resultat és un espectacle amb Homar a la paraula i Brugalla al piano juntament amb Vesko Stambolov, amb qui comparteix duo. A cavall entre el concert i el recital, els creadors defineixen aquesta obra com un acte sacramental. Sota el títol Bach-Dostoievski-Messiaen, la peça s'estrena aquest diumenge a l'Auditori de Girona dins del festival Temporada Alta.

Després de molts anys immersa en l'autoficció, Bàrbara Mestanza (Barcelona, 1990) se situa en camp contrari. La dramaturga, directora i actriu –creadora d'espectacles com Todas las flores (2020), La mujer más fea del mundo (2021) i Sucia (2020)– deixa enrere muntatges inspirats en la pròpia experiència i imagina una història de persecucions i cancel·lació protagonitzada per la Mae, una periodista que va liderar el moviment Me Too. Temps després, l'agressor assenyalat s'intenta suïcidar i una de les víctimes diu públicament que ella no volia aparèixer a l'article. Tot plegat desemboca en un thriller sobre errors professionals, abús de poder i judicis socials amb la mateixa Mestanza, Rosa Boladeras i Júlia Molins a l'escenari. Tallar-se un peu amb una motoserra s'estrena aquest divendres al Teatre de Salt, dins de Temporada Alta, i es representarà a la Sala Beckett del 14 de gener al 8 de febrer.

Els actors Francesc Cuéllar i Lola Marceli van conèixer-se fa sis anys fent una sèrie diària, Mercado central (RTVE), on interpretaven un fill i una mare. La producció va acabar el 2021, però tots dos volien seguir treballant junts. D'aquelles ganes en va néixer Jusqu'ici, tout va (2022), la primera pel·lícula de Cuéllar i la llavor de l'espectacle Honestedat, que s'estrena el dissabte 6 de desembre al festival Temporada Alta de Girona i que després es podrà veure al Teatre Akadèmia de Barcelona del 12 de desembre a l'11 de gener.

"Odio Putin". Ho diu Margarida, una nena ucraïnesa segrestada quan era a casa seva i entregada a una família russa. Una condemna inapel·lable que rebat el fals relat de la propaganda russa. I un crim de guerra segons el Tribunal Penal Internacional amb seu a la Haia que el 2023 va emetre una ordre detenció contra el president rus... i que es fa realitat en el cap de Margarida a l’obra The Hague (la Haia) de la dramaturga ucraïnesa resident a Barcelona Sasha Denisova, que s'ha programat al Teatre Municipal de Girona dins del festival Temporada Alta.

Va ser després de veure El loco y la camisa, l'obra insígnia de Nelson Valente (Buenos Aires, 1971), que les T de Teatre van decidir fitxar el dramaturg i director argentí per al pròxim espectacle. "Vam veure aquella obra i ens vam tornar boges. Totes compartíem la sensació que era un director que ens podia treure dels nostres llocs de confort, posar-nos en una coctelera i remenar-nos", explica l'actriu Mamen Duch. "Aquell text té uns diàlegs genials que ens van captivar. Les obres del Nelson són corals, però toquen temes propers, la gent s'hi pot identificar i té un humor que pot ser incòmode", afegeix Àgata Roca. Des de fa uns anys, les incursions de Valente a la cartellera catalana s'han fet cada vegada més intenses. La temporada passada va estrenar Amnèsia al Teatre Nacional i, el 2020, també va treballar amb una companyia catalana a Els gossos, entre altres muntatges. Per això tenia tot el sentit del món que la resposta de Valente a la petició de les T de Teatre fos afirmativa.

Sis personatges coincideixen en un refugi de muntanya. Cada un parla un idioma diferent. El públic no sap qui són ni què fan en aquesta cabana, i potser tampoc ho sabrà quan s'acabi l'espectacle. El director suís Christoph Marthaler és el rei de l'ambigüitat escènica i a Le sommet ho posa en pràctica sense renunciar a l'humor i la nostàlgia que caracteritzen les seves creacions. El muntatge, que es podrà veure aquest divendres i dissabte al Canal de Salt, brinda l'oportunitat de veure l'obra d'"un dels grans directors de teatre de principis del segle XXI, amb un llenguatge propi i surrealista", diu el director del Temporada Alta, Narcís Puig. Marthaler té una llarga relació amb el festival gironí, on s'han pogut veure peces anteriors com Aucune idée (2021), King Size (2014) i Els viatges de Lina Bögli (2011).

El dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) s'ha convertit els darrers anys en un dels noms recurrents de la cartellera teatral catalana. Ho ha fet portant alguns espectacles del seu país natal i, sobretot, aixecant noves produccions amb companyies del nostre país. El 2018 va estrenar Que rebentin els actors al Teatre Nacional de Catalunya, el 2021 va impulsar la brillant i exitosa Història d'un senglar i ara treballa en Ai! La misèria ens farà feliços, que s'estrena el 28 de novembre a Temporada Alta i es podrà veure a partir del 4 de desembre al Teatre Lliure. Per a aquesta obra, sobre robots que fan d'actors, Calderón compta amb un dream team d'intèrprets: Pere Arquillué, Laura Conejero, Joan Carreras i Daniela Brown.

Greta quiere suicidarse és una de les primeres obres d’una jove Angélica Liddell i la primera que va guanyar un dels molts premis que vindrien, el Ciutat d’Alcorcón de teatre el 1988. Des de llavors, la mort i el suïcidi com a últim acte poètic ha estat omnipresent en la intensa producció escènica de l’artista nascuda a Figueres. De fet, els seus dos últims i aplaudits espectacles giraven al voltant del seu propi funeral –Vudú (3318) Blixen, el 2023– i el d’Ingmar Bergman –Dämon. El funeral de Bergman, el 2024–. La creadora entrega un espectacle, o més, per any, així que ara estrena a Temporada Alta Sepukku. El funeral de Mishima o el placer de morir, que tancaria una falsa trilogia que percudeix, i de quina manera, sobre el suïcidi com una de les belles arts i de la mort com a ideal estètic de l’artista.

En aquests temps de cues virtuals i entrades que s’esfumen en pocs minuts, el festival Temporada Alta va viure a finals d’estiu una situació insòlita: les entrades per a les dues funcions de l’espectacle Seppuku. El funeral de Mishima, d’Angélica Liddell es van exhaurir en només quatre minuts. “Em pensava que fallava el sistema. No ens havia passat mai”, explica el director del festival gironí, Narcís Puig. La fita era encara més prodigiosa perquè l’artista convocava el públic al Teatre de Salt en una hora insòlita: a tres quarts de sis del matí, tant per a l'estrena de l'obra, aquest dissabte, com també per a la funció que farà aquest diumenge.

Des de fa anys, la coreògrafa i bailaora María Pagés (Sevilla, 1963) utilitza l'art per reivindicar el paper de la dona a través dels clàssics i també en el món actual. "Des que vaig visitar el Prado per primer cop i vaig veure que no hi havia cap quadre exposat fet per una dona, sento la necessitat de posar en valor el paper femení en l'art", afirma la creadora. Aquesta és la línia que ha seguit amb espectacles com Yo, Carmen, que es va poder veure al Temporada Alta el 2016, i que continua ara amb De Scheherezade. Es tracta d'un muntatge de gran format, amb 14 intèrprets a l'escenari, que s'estrenarà al Teatre Jardí de Figueres aquest dissabte dins del festival gironí.

El dia que el seu pare va patir un infart, la mexicana Conchi León (Mèrida, 1973) va començar a escriure. D'aquella urgència en va sorgir un text que furga en les seves memòries d'infantesa, marcades per la duríssima violència intrafamiliar exercida pel pare i la impossibilitat d'enfrontar-s'hi de gran. Cachorro de León, que s'estrena aquest diumenge a Girona dins del festival Temporada Alta, viatja fins als records més extrems de l'artista, però sense perdre el sentit de l'humor, observant amb una mirada crítica i tendra la família i intentant curar les ferides profundes que li van deixar.

La dramaturga argentina Romina Paula (Buenos Aires, 1979) i la seva companyia són uns vells amics del públic català: el 2011 es va poder veure al festival Temporada Alta l'obra El tiempo todo entero, i més endavant al Teatre de Salt. Des d'aleshores, aquesta obra s'ha convertit en un referent del teatre contemporani argentí, i ara el mateix Temporada Alta l'ha inclòs dins el seu Flaix de Tardor barceloní al Teatre Lliure del 21 al 23 d'octubre. A més, uns dies abans, el 18 i el 19 d'octubre, el mateix festival ha programat a la sala La Planeta de Girona un espectacle de fa dos anys, Sombras, por supuesto. Els intèrprets, Esteban Bigliardi, Esteban Lamothe, Susana Pampín i Pilar Gamboa, són els mateixos que el 2011, tota una fita tenint en compte les seves atapeïdes agendes.

Ha passat un segle des que l'anarquisme i el sindicalisme van ocupar els carrers amb la convicció que la revolució estava a punt d'arribar, i la companyia Mos Maiorum està convençuda que aquell moment té moltes similituds amb l'època actual. "Se sentien tambors de guerra per Europa, el feixisme estava en auge i les desigualtats cada vegada eren més presents. Ara tot això ens ressona", afirma el director Ireneu Tranis. Com va reaccionar aleshores la gent, davant d'aquell context? Ens hi podem emmirallar? Amb aquestes preguntes, Mos Maiorum s'ha aproximat a la figura de l'anarquista Joan Garcia Oliver (Reus, 1902 - Mèxic, 1980) i n'ha construït un espectacle, Nosaltres, els sense nom, que s'estrena el 10 d'octubre a Girona (La Planeta, dins del Temporada Alta) i farà temporada a la Sala Beckett de Barcelona a partir del 18 d'octubre. "Era un moment en què la utopia era sòlida, palpable. Volem explicar-ho i apel·lar a l'esperança", afegeix Tranis.

Inauguració del festival Temporada Alta a dalt de tot, amb el doble concert de Patti Smith, llegenda viva del rock americà, a l'Auditori de Girona. Dues setmanes abans que comenci el gruix de la programació teatral de tardor a les comarques gironines, la cantant, de 78 anys, va repassar els millors temes de la seva carrera, coincidint amb el 50è aniversari del seu àlbum debut, Horses, un dels més influents de la història.

El festival Temporada Alta ha estrenat aquest dijous nou director i nova programació. Narcís Puig ha agafat el relleu de Salvador Sunyer seguint l'objectiu de "mantenir la línia marcada al llarg de tots aquests anys", amb un cartell fet de grans noms internacionals i noves produccions de talent català. El festival tindrà lloc del 18 de setembre al 12 de desembre a les comarques gironines –especialment a Girona i Salt– i comptarà amb 92 espectacles i 28 estrenes, amb un pressupost de vora els 3 milions d'euros.

Barcelona tindrà, del 21 d'octubre al 2 de novembre, un nou festival que portarà grans espectacles de l'escena internacional a la capital catalana. La iniciativa porta per nom Flaix de Tardor i està impulsada pel Temporada Alta, però està pensat com un festival independent de l'esdeveniment gironí. En la primera edició s'han programat set espectacles: Le voci di Dante, de Toni Servillo; El tiempo todo entero, de Romina Paula; To move in time, de Forced Entertainment; Medida por medida, de Gabriel Chamé Buendia; Phèdre!, de François Gremaud; Coup fatal, d'Alain Platel, i Double bill, de la Dresden Frankfurt Dance Company. Els muntatges es representaran al Teatre Lliure, La Villarroel, el Mercat de les Flors, la Fundació Joan Brossa i el Teatre La Biblioteca.

Després de tornar a arrasar en el pas per Barcelona amb Vudú (3328) Blixen, Angélica Liddell tornarà a estrenar mundialment el seu pròxim espectacle al festival Temporada Alta a la tardor. Seppuku serà una celebració del suïcidi ritual i un homenatge a Yukio Mishima (1925-1970) que unirà erotisme, bellesa i mort, ingredients propis de la teatralitat de l'artista espanyola —i encara més en la trilogia dels funerals que tancarà amb aquest espectacle, després d'haver escenificat el seu i el de Bergman.

Em sap com greu dir que el que més em va agradar de Bérénice al Temporada Alta, el passat 23 de novembre, va ser el comentari d’una dona anònima que, en acabar la funció, després dels aplaudiments, va cridar: “Bravo, però a la propera en català!” Gran part del públic va respondre al comentari amb aplaudiments. Ja s’havia sentit una mena de sospir en començar, quan van aparèixer els sobretítols que traduïen el monòleg d’Isabelle Huppert sols en castellà i en anglès. Però vam mirar l’obra i la vam entendre, esclar, perquè comprenem el castellà. Com hi havia gent, suposo, que comprenia el francès i no li calia la traducció. Com hi ha gent que comprèn el suahili i, ves per on, aquell dia no el va necessitar. Però el que va despertar el crit, i el posterior aplaudiment, no va de necessitat. Tampoc no va de comprensió. Ja hi arribarem. 

Nit de gala al Cinema Truffaut de Girona per rebre la preestrena a Catalunya de Tardes de soledad, el documental d’Albert Serra sobre el món del toreig que al setembre va guanyar la Concha d’Or al Festival de Cinema de Sant Sebastià. La pel·lícula, envoltada de controvèrsia perquè tracta un tema espinós, ha despertat moltíssima expectació entre el públic gironí, que ha esgotat les dues sessions organitzades en primícia dins del marc del Festival Temporada Alta.

Una manifestació per l'habitatge digne. Un judici per millorar les condicions dels repartidors de Glovo. La gala de les Estrelles Michelin. Dark kitchens i supermercats il·legals.