'King Size', un llit d’hotel per exorcitzar la soledat tot cantant

BarcelonaLa imaginació és lliure: l'habitació blanca que allotja l'astronauta David Bowman a '2001: una odissea de l'espai' és només una entre tantes d'un hotel situat a la frontera de l'eternitat. En una altra, –pintada de blau– hi conviuen sense saber-ho quatre personatges. Són convidats de Christoph Marthaler, que cantant el mal de la solitud espanten. No tots. Una senyora amb una bossa calla, recita, menja o passeja en la seva pròpia dimensió, immune al festival de cançons. Ella –imatge de règia respectabilitat– es mostra impertorbable davant els petits detalls que evidencien que aquesta elegant suite no és un lloc convencional. Els altres tres tampoc se sorprenen perquè el mini-bar és inabastable o per la il·limitada profunditat dels armaris i la cambra de bany. Simplement segueixen cantant sense saber massa bé si es troben en un programa de música pop o en recital de lieder de Brahms o Schumann. Per si de cas, es vesteixen com si estiguessin en una pel·lícula musical dels anys trenta.

El temps és un paràmetre a tenir en compte en aquesta eclèctica vetllada musical titulada 'King Size', un altre dels espectacles amb els quals Marthaler se'n riu per sota el nas de l'alta cultura europea. Tot i que el muntatge es desperta amb una cançó infantil per llevar-se i es fica al llit amb un altre tema per donar la bona nit, el cicle és imprecís. Entre l'alba i el vespre les hores no es compten. Quan el rellotge ha perdut tot el sentit, l'espera es converteix en una condemna infernal que ni la música més lleugera aconsegueix mitigar. Al contrari, fins a les lletres més vulgars destapen un missatge encriptat d'eterna solitud. Aquestes criatures que canten i ballen encadenat temes inconnexos, no esbossen ni un lleuger somriure, encara que s'alliberin –això creuen– amb una coreografia per acompanyar un èxit de Michel Polnareff. La malenconia s'apodera de l'ambient. El desconcert es converteix en un acudit. Postures impossibles –una dona transformada en tortuga, amb el gran llit de closca– per a les composicions més clàssiques; postures impostades de recital clàssic per a un tema pop.

El teatre de Marthaler és una càpsula on només hi regeixen les seves regles espai-temporals. La normalitat és una aparença que es capgira a la primera oportunitat. Els seus personatges, éssers que semblen resignats a experimentar un indefinit neguit. No pateixen, però tampoc gaudeixen. Els deixa en aquests llimbs inventats per un creador amb un sentit de l'humor molt particular. Tora Augestad, Bendix Dethleffsen, Michael von der Heide i Nikola Weisse són els extraordinaris protagonistes de la broma. Marthaler és –està bé saber-ho– un tipus de la conya 'a la suïssa', un ocellot solitari i llibertari, que només volen alt en societats hiperreglades.