Després de la caiguda de Ciutadans, el seu fundador, Albert Rivera, ha fet diversos salts pel sector privat. El darrer és a Empresas Mágicas de España, una iniciativa nova de la qual serà conseller. Per altra banda, l'empresari Vicenç Pedret, vinculat a Oriol Junqueras, serà proposat com a conseller d'Enagás, i ACAVe comptarà amb una nova junta, després d'unes eleccions que han donat la victòria a la candidatura més trencadora, deixant fora la continuista. Aquests són els fitxatges més destacats de la setmana.

S'ha fet habitual veure el govern espanyol perdre votacions o necessitar acords amb múltiples partits polítics. Però tot just fa deu anys que el PP o el PSOE van començar a tenir aquest maldecap. Les eleccions del 20 de desembre del 2015 van donar pas a una fragmentació inèdita al Congrés dels Diputats, i van acabar amb el bipartidisme històric: va perdre 83 escons, mentre que Podem i Ciutadans –procedent de Catalunya– van irrompre a la cambra baixa amb 69 i 40 diputats, respectivament. Malgrat les discrepàncies polítiques evidents, la nit electoral les dues formacions van fer el mateix diagnòstic: Pablo Iglesias, el líder dels morats, va reivindicar que havia “nascut” una “nova Espanya” i Albert Rivera, el rostre més visible de Cs, va celebrar que començava una “nova era política d’esperança i il·lusió”. Cap dels dos projectes té avui aquella força –Cs fins i tot ha desaparegut–, però el bipartidisme no s’ha recuperat. Ara són Vox i Sumar els que els han agafat el relleu per consolidar un sistema amb quatre partits estatals que conviuen amb el reguitzell de partits autonòmics que també són clau per a la governabilitat.

El 2017, Ciutadans va fregar el cel a Catalunya: amb 36 diputats, es va convertir en la primera força al Parlament i agafava embranzida per l'assalt definitiu al Congrés a les eleccions del 2019. El resultat als primers comicis espanyols d'aquell any va ser històric. Albert Rivera va aconseguir situar-se com a tercera força, amb Inés Arrimadas com a número dos. Però igual d'històrica va ser la patacada a la repetició electoral set mesos després: la formació va passar de 57 escons a 10. El partit cauria aleshores en una espiral de baralles internes i en una pèrdua de lideratges (amb una OPA hostil del PP inclosa) que l'han dut a la pràctica desaparició de les institucions. Però, què se n'ha fet de les velles glòries del partit taronja?

Només començar ja es veu que la dreta no està unida per derrotar Pedro Sánchez. A la xerrada que convoca la Fundació Internacional per a la Llibertat, presidida per Mario Vargas Llosa, l’exlíder de Cs Albert Rivera arriba tard. Després tindrà el detall de quedar-se a xerrar i fer-se fotografies amb els joves que han anat a escoltar-lo, juntament amb l’expresidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre (PP) i l’exportaveu de Vox al Congrés Iván Espinosa de los Monteros. El moderador de l’acte, un jove admirador de Javier Milei nascut a Rosario que lloa el seu conciutadà Leo Messi i qualifica d’"assassí" el Che Guevara, avisa que l’acte durarà una hora perquè després juga el Reial Madrid. Veient com, fugaç, Espinosa de los Monteros abandona l’espai tan bon punt acaba la xerrada, s’entén qui ha posat aquestes condicions.

Albert Rivera torna a l'arena pública. Conferències, entrevistes i pòdcasts ultraliberals tornen a comptar amb la seva presència, fins i tot amb polèmiques. L'home que va portar Ciutadans a acariciar la glòria i després el va fer descendir a l'infern està fent una gira que passa per tota mena de fòrums en un moment en què manté distàncies amb el PP, té nul·les relacions amb Ciutadans i viu allunyat de Vox. Rivera vol continuar dient la seva, però no té intencions de tornar a la política.

L’editor i periodista Ramón González Férriz (Granollers, 1977) ha escrit un llibret que explica, des de dintre, com a Madrid un grup selecte i il·lustrat de joves liberals i progressistes que compartien la necessitat de canviar les maneres de fer política durant els mandats de Mariano Rajoy es va acabar fracturant arran de l’arribada al poder de Pedro Sánchez el 2018. A La ruptura. El fracaso de una (re)generación (En Debate), González Férriz planteja l’episodi com un fracàs generacional, un fracàs que, políticament, es va substanciar uns anys abans, el 2016, quan va descarrilar el pacte entre Pedro Sánchez i Albert Rivera que va estar a punt de canviar la història política d’Espanya.

El partit taronja es queda sense representació al Parlament: no ha arribat ni a l'1% dels vots, per sota del PACMA. Però fa cinc anys que Ciutadans s’acomiada. Des de la dimissió d’Albert Rivera, el partit es va convertir en un zombi de l’escenari polític: mort en vida, anava perdent representació en cada cicle electoral. Però és a Catalunya, escenari del seu naixement, on Carlos Carrizosa en signa l’epitafi. Adeu al partit que va néixer per arraconar el català, va guanyar les úniques eleccions que s’han fet amb el 155 en vigor i va ambicionar governar Espanya. El projecte original ja no té res a veure amb el rebost del PP en què s’havia transformat en els darrers anys. Ni tan sols el retorn de Carles Puigdemont ha fet revifar un foc que s’extingia.

“Per què no es valora la gestió que hem fet aquests anys, amb importants augments d’inversió en sanitat i educació i amb èxits com els indults o la derogació de la sedició que van obrir la porta a l’amnistia?”, es pregunten els dirigents d’ERC. La resposta és molt fàcil: aquesta no és la pregunta que estan responent els electors a l’hora de triar la seva papereta el 12-M. La pregunta que es fa l’elector és quin tipus d’aliança hi haurà l’endemà, perquè tothom sap, fins i tot els militants més abrandats del partit, que la fórmula del govern monocolor d’ERC és irrepetible.

Els vincles entre polítics o expolítics i empreses energètiques són coneguts històricament a Espanya. Una allau de noms, principalment provinents del PP i el PSOE, componen una llista quasi infinita d'exemples de portes giratòries. Per anomenar-ne alguns, el mateix expresident del govern espanyol, José María Aznar, va fitxar per Endesa el 2014 com a assessor, però no és l'únic, per allí hi han passat altres noms coneguts com Rodolfo Martín Villa, Pedro Solbes o Luis de Guindos.

Hi va haver un moment que el PSOE semblava tan tocat que les enquestes apuntaven a un possible sorpasso de Podem. Era el 2016 i Pablo Iglesias va basar l’estratègia del seu partit en una relació d’igual a igual amb Pedro Sánchez. El PSOE va salvar els mobles, però la distància entre els dos partits es va reduir a la mínima expressió: només 14 diputats. Iglesias encara es va haver d’esperar tres anys per arribar a la vicepresidència del govern i forçar el primer executiu de coalició de la història d’Espanya amb aquella abraçada amb Sánchez que va ocupar totes les portades. Però en aquell moment ja havia començat l’autodestrucció d’un partit que s’havia marcat l’objectiu “d’assaltar els cels”.

Era Jordi Pujol qui, als inicis d’Artur Mas com a nou líder convergent, advertia que tenia un defecte: “És massa poc flexible”. Pujol sabia perfectament que el polític havia de saber adaptar-se a la conjuntura. És el que han sabut fer els darrers anys Pedro Sánchez, Oriol Junqueras i, en el darrer gir més inesperat, Carles Puigdemont. 

L'estiu sempre és una època moguda pel que fa a temes del cor. Retrobaments, distància, noves amistats i també finals. El d'aquest any no s'ha quedat enrere i les ruptures han tocat tots els àmbits del panorama social: cantants, advocats, actors, ballarins, models i fins i tot polítics. Aquest és el recull de les celebritats que recordaran l'estiu del 2023 com el dels desenganys amorosos.

Després de les seves mediàtiques vacances, Albert Rivera està vivint un mal moment arran de la mort del seu pare. Agustín Rivera, de 71 anys i sense cap malaltia prèvia, va patir una inesperada complicació coronària que va provocar-li la mort aquest diumenge.

De l'artista barcelonina Aysha Daraaui a la influencer madrilenya Carla Cotterli. L'exlíder de Ciutadans porta un estiu força mogut: setmanes després que es fes pública la ruptura amb Malú, mare de la seva filla, va aparèixer el rumor d'una nova relació amb l'actriu de 35 anys Aysha Daraaui. Però a cada pregunta sobre la possible relació, l'advocat s'afanyava a fer una contundent negació que semblava que desmentien unes fotografies que han estat carn de mems i polèmica. Però al final resultarà que Rivera deia la veritat. Ara se l'ha vist amb Carla Cotterli, també a Eivissa.

Rere cada negació, una imatge. Tant Albert Rivera com Aysha Daraaui han desmentit públicament una possible relació. "És una notícia basada en especulacions i imatges malintencionades", va dir el representant de Daraaui. Però després d'una fotografia de l'expolític i l'actriu banyant-se "abraçats sota l'aigua, pell amb pell" mentre ella li llepa l'orella, com descriu la revista Lecturas –propietària de les fotografies en exclusiva–, es fa difícil negar que tots dos comparteixen alguna cosa més que una amistat. Com passa amb tot allò que és carn de polèmica, la maquinària de tuiter s'ha engegat per recrear l'escena d'intencions romàntic-afectives amb mems de tota mena.

Albert Rivera està gaudint d'un estiu amb marca catalana. Tal com avança la revista Lecturas en exclusiva, l'advocat estaria passant les vacances a Eivissa acompanyat de l'actriu catalana Aysha Daraaui. Aquesta informació arriba tot just un mes després que es fes públic que Rivera ho havia deixat amb la cantant Malú, amb qui té una filla de tres anys.

Hi ha un moment clau a la història de Ciutadans. N’hi ha diversos, sí, però n’hi ha un de clau. Estiu del 2019. Pedro Sánchez havia guanyat les eleccions, necessitava Ciutadans per governar. I Albert Rivera va decidir que no era el moment. L’ambició de voler superar el PP, van dir alguns, o les enquestes internes, diuen altres. 

Han passat gairebé disset anys des d’aquell calorós cap de setmana del 8 i el 9 de juliol del 2006, a l’Hotel Campus de Bellaterra, on una assemblea caòtica fundà Ciutadans-Partit de la Ciutadania –aquest en va ser el primer nom– i n’investí president un jove advocat de 28 anys per l’única raó que es deia Albert Rivera i que la informàtica el posà alfabèticament el primer de la llista de quinze membres de la flamant executiva. Si, en el moment final del congrés, algú hagués dit que aquell partit arribaria a tenir 4,1 milions de vots i 57 diputats al Congrés, tots els que hi érem l’hauríem pres per boig.

Qui ha mort Ciutadans? Si la roda de premsa d’ahir fos una novel·la d’Agatha Christie i haguéssim de buscar el culpable entre la desena de dirigents que apareixien a la foto, no el trobaríem. L’home que va signar l’epitafi del partit taronja fa quatre anys que no trepitja la seu de la formació. Va marxar-ne per la porta del darrere després d’haver obligat el partit a prendre la càpsula emmetzinada que encara ara el fa agonitzar. Quan Albert Rivera es va deixar enlluernar per les veus que li deien que podria superar el PP com a referent de la dreta i es va negar a investir Pedro Sánchez va condemnar Ciutadans, que havia estat empès per les elits econòmiques de l’Estat amb l’únic propòsit d’evitar que Podem arribés al govern. Sánchez va acabar fent vicepresident Pablo Iglesias i Albert Rivera va haver de marxar a casa amb la sentència de mort de Ciutadans sota el braç.

Els manuals d'història política del futur dedicaran un capítol a analitzar l'auge i la caiguda d'un partit com Ciutadans, que en quatre anys ha passat de ser la tercera força al Congrés de Diputats a decidir no presentar-se després de la debacle del 28-M. Quan un partit decideix no presentar-se a unes eleccions està assumint que ja no és útil a la societat i que, per tant, no té raó d'existir. Els dirigents taronges d'àmbit estatal, però, es resisteixen a desaparèixer i asseguren que el "centre liberal" renaixerà en el pròxim cicle electoral després d'un període d'hibernació.