L'abril del 2022 va entrar en vigor la gran reforma laboral de Yolanda Díaz. La ministra de Treball va prometre que les noves mesures afavoririen una transformació profunda del mercat laboral espanyol i combatrien un dels seus problemes endèmics: l'alta temporalitat. Quatre anys més tard, però, ¿podem dir que la iniciativa ha aconseguit el seu gran objectiu? Segons Jordi Garcia, catedràtic en Dret Laboral i Seguretat Social de la Universitat de Barcelona, no. "O almenys això és el que sembla amb les poques dades que donen", assegura. Diferents informes, com ara un publicat fa poques setmanes pel think tank liberal Fundación Civismo, coincideixen amb l'expert i diuen que els canvis han estat, realment, "estadístics".

El ministeri de Treball reclama 110 milions d'euros a Uber Eats per haver donat feina a 60.000 repartidors com a falsos autònoms entre els anys 2022 i 2026, segons ha avançat El País i han confirmat a l'ARA fonts del ministeri de Treball. La Inspecció de Treball, que penja de la cartera que lidera la vicepresidenta Yolanda Díaz, va iniciar una investigació l'estiu de l'any passat i va arribar a la conclusió que aquests treballadors havien de ser assalariats.

El Ministeri de Treball i els sindicats UGT i CCOO, però no les patronals, han acordat aquest dijous apujar el salari mínim interprofessional (SMI) a 1.221 euros bruts en 14 pagues, un 3,1% més que el 2025. És una alça de 37 euros mensuals, segons ha anunciat el secretari d'Estat de Treball, Joaquín Pérez Rey. Així, el Consell de Ministres aprovarà pròximament l'increment del salarial, que tindrà efectes retroactius des de l'1 de gener d'aquest any.

1. Dilluns passat, en un debat sobre “El futur del treball i el sentit de la vida”, a l’Escola Europea d’Humanitats, Sara Berbel va insistir en la importància del reconeixement i dignificació del treball com a element articular de la societat, i en la necessitat d’afrontar des d’aquesta perspectiva els canvis tecnològics, que sovint són vistos com una amenaça, i que obliguen a reformes profundes que afecten la mentalitat col·lectiva. Si en els darrers temps ja s’han obert bretxes importants en la lògica de la cultura del treball, ara els instruments del progrés del coneixement fan vertigen. I en aquest sentit la IA, el gran mite en ple desplegament, genera grans inquietuds.

Si fes jornada completa, en Mirko hauria de treballar set hores i mitja, però ja fa sis anys que en fa cinc i mitja. Durant aquest temps s’ha acollit a una reducció de jornada per poder compaginar la feina i la criança dels tres fills que té amb la seva dona. A més, en tenen dos, un cadascú, amb parelles anteriors. Així que, en total, hi ha dies o setmanes que en són cinc, de fills. Fa més de vint-i-cinc anys que viuen a Barcelona, però no hi tenen família extensa; ell és alemany i ella ve de Veneçuela i, per tant, s’han hagut d’organitzar molt, durant aquests anys. 

554 inspectors i subinspectors més durant els pròxims dos anys i un laboratori contra el frau laboral. Aquestes són algunes de les iniciatives incloses en l'estratègia del ministeri de Treball per al període 2025-2027, i que ha aprovat aquest dimarts el consell de ministres.

El govern espanyol, necessitat de gestos que dissimulin el desdibuixament creixent de la socialdemocràcia, ha apostat per la reducció de la jornada laboral, amb el rebuig de la patronal i de les dretes, que sempre veuen massa concessions a les classes populars. Dues hores i mitja menys de treball setmanal no dona per grans esglais. De fet, ara mateix ja hi ha uns quants sectors que estan per sota de les quaranta hores: educació (34,5), administració pública (35,9) i finances i assegurances (37,2). Per què no els altres?

Dilluns 28 d'abril, la gran apagada. Dimarts 29 d'abril, les inevitables seqüeles del greu incident. Dijous 1 de maig, festiu. Divendres 2 de maig, moltes institucions educatives i no educatives fent pont. La veritat és que no és gaire habitual que passi tot això tan seguit. En tot cas, les circumstàncies conviden a pensar en la manera com està canviant la nostra percepció del treball i, de retruc, la de l'oci. És probable que si a un català dels segles XVII o XVIII li haguessin preguntat "Vostè, què és?", la resposta hauria estat associada al seu estament (militar, eclesiàstic, nobiliari, etc.) o bé a la pertinença a un determinat gremi, que fins al final de l'Ancien Régime era la principal forma d'associació civil entre persones. També és raonable pensar que més endavant, al XIX, l'interpel·lat ja no hauria fet referència a l'estament o al gremi sinó que s'hauria autoubicat entre els industrials/propietaris, els menestrals o els obrers. És igualment probable que, fins fa poc més d'una generació, a la resposta s'hi afegís el nom de l'empresa per a la qual un treballava: "Jo soc treballador de Fecsa" (o de La Caixa, o del que sigui). Avui, quan parlo amb algun exestudiant i li pregunto què fa, tant si té una activitat fixa i remunerada com si no em respon sovint amb una fórmula que implica una –diguem-ne– identitat desiderativa: "Vull anar a fer un segon màster a Londres", "Estic provant de canviar de departament dins de l'empresa", "M'agradaria aprendre francès", etc. Hi ha la convicció que la feina ja no serà una activitat associada a la seva identitat personal, perquè en tindrà unes quantes al llarg de la vida. Com va subratllar el professor Carlos Obeso, amb qui vaig col·laborar en l'Enquesta Europea de Valors fa uns anys, la feina és cada cop més un simple mecanisme de remuneració, no un tret profund del nostre jo, com passava abans. La identitat desiderativa dins de l'àmbit laboral apunta a l'assumpció plena d'un món canviant, cosa que no significa per força inestable o fins i tot insegur. L'enorme mobilitat laboral dels Estats Units, per exemple, està associada, amb totes les excepcions que calguin, a índexs d'atur baixos en comparació amb els europeus. 

Amador Fernández-Savater (Madrid, 1974) és periodista, filòsof i autor de Capitalismo libidinal (NED Ediciones), un llibre en què analitza la relació entre el capitalisme i el desig i aborda el malestar, la precarietat i l'acceleració dels nostres temps.

Si estàs fart dels companys de feina, recorda que podria ser molt pitjor. Butch Wilmore i Suni Williams, dos astronautes nord-americans, van tornar a la Terra el 18 de març després que un viatge suposadament de dies a l'Estació Espacial Internacional es convertís en una estada de nou mesos. A l'estació de recerca SANAE IV de l'Antàrtida, segons algunes informacions, hi ha hagut casos d'assalt, amenaces de mort i intimidació en l'equip de científics sud-africans que hi van arribar al febrer. No en marxaran fins al desembre. Els mariners dels submarins atòmics britànics poden passar en alta mar sis mesos o més.

Els costos laborals –el cost que té per a l'empresa cada treballador incloent-hi el salari i altres despeses, com les cotitzacions– van tancar el 2024 en màxims històrics tant a Catalunya com a Espanya, segons l'enquesta publicada aquest dilluns per l'Institut Nacional d'Estadística (INE). En concret, el cost laboral a Catalunya es va situar de mitjana en 3.483 euros al tancament del quart trimestre, després d'incrementar-se un 2,6% respecte a l'últim trimestre de l'any anterior, mentre que al conjunt d'Espanya va ser de 3.258 euros mensuals, un 3,6% més.

Recordo que, fa un temps, vaig sentir l’escriptora Cristina Morales explicant que si li volien enviar una proposta laboral, ja fos per convidar-la a un festival, a una xerrada o a un diàleg, li escrivissin l’import previst a l’assumpte del correu. Així, sí: que al costat del tema (“Recital poètic per al festival X”), hi afegissin quants calés li oferien per la feina. Deia que, altrament, no es molestaria a obrir-lo. En aquell moment em va semblar exagerat, un pèl passat de voltes, però amb el temps li he de donar la raó. Demanem el pa sencer per aconseguir engrunes, ja se sap, i jo ara em conformo si m’indiquen al cos del mail, sense que ho hagi de preguntar, quant em pagaran. Tanmateix, normalment cal respondre: “Disculpeu, i amb quin pressupost compteu?”, “Contempleu pagar honoraris?”, amb por, com si demanés el que no toca.

Com a ciutadans tenim el dret de declarar-nos en vaga per reclamar millores en l’empresa per la qual treballem. Aturem màquines i deixem clar que sense la nostra feina no s’assoleixen objectius ni es dona un bon servei a tercers. L’empresa es veu evocada a negociar les demandes d’uns treballadors que fa temps que assumeixen una situació que en començar la vaga s’havia tornat insostenible.

Remedios Zafra va néixer a un petit poble de Còrdova on la majoria de persones treballaven al camp. El seu pare, de fet, mai va anar a l’escola. I la mare ja treballava amb nou anys. Ella va estudiar antropologia, es va doctorar en belles arts i avui és investigadora del CSIC. Als seus assajos reflexiona sobre el concepte vida-feina.

A l’Europa oriental, una dona intel·ligent i sensible m’explica que li ha sortit una nova feina, que deixa la que té ara, i que entre l'una i l’altra té unes setmanes lliures. Em pregunta què en faria jo, d’aquestes setmanes lliures.

Els canvis que promou la directiva europea de permís únic, entre els quals hi ha la simplificació dels tràmits per emetre permisos de residència i de treball a estrangers extracomunitaris, havien d'estar aprovats el primer semestre de l'any. Un mes més tard, però, la norma comunitària –que és d’obligat compliment– encara no s'ha incorporat a l’ordenament jurídic espanyol, si bé l'Estat té fins al maig de 2026 per fer-ho. Aquest dilluns el ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions ha convocat una comissió interterritorial per buscar la complicitat dels governs autonòmics, de manera que facin propostes que permetin tirar endavant la reforma del reglament d'estrangeria –en exposició pública fins al 10 de setembre–. La secretària d'Igualtats de la Generalitat, Mireia Mata, ha representat Catalunya a la trobada, i explica a l'ARA que l'executiu ja va fer les seves propostes després d'arribar a consensos amb les conselleries d'Igualtat, Treball i Drets Socials el passat mes d'abril.

Amb les vacances és quan ens plantegem si té sentit tanta dedicació laboral durant l’any. ¿És vida això que tenim?, ens preguntem. ¿Què és més important, la feina o el temps per a nosaltres, per als amics i la família? Ens podríem organitzar millor? La pressió social per al triomf professional, l’afany de guanyar diners –que sovint després no tenim temps per gastar–, la tecnologia que ens permet dur sempre la feina al damunt, la precarietat laboral que obliga a molts a fer més hores que un rellotge, la por a perdre el lloc de treball, la condició d’autònom autoexplotat... Fa temps que el treball ha reconquerit espai i temps en les nostres vides.

Imagina que coneixes un desconegut en una festa. Què fa que la trobada sigui un èxit? La primera lliçó és escoltar la saviesa d'un anunci de xampús dels anys 80: "Mai tindràs una segona oportunitat per crear una primera impressió". La segona lliçó és recordar que no necessites portar una boina o un mantó de pell per ressaltar. La tercera és no oblidar que el que no diguis serà tan important com el que diguis.

El nombre de persones sense feina va créixer el primer trimestre a Catalunya. El total de treballadors a l'atur va augmentar en 12.800 persones, fins a les 396.100, segons els resultats de l'Enquesta de Població Activa (EPA) publicats aquest divendres per l'Institut Nacional d'Estadística (INE). La taxa d'atur, doncs, va passar del 8,97% del quart trimestre de l'any passat al 9,48%.

La patronal Foment del Treball ha defensat aquest dilluns que la intervenció del govern estatal no és necessària per reduir la jornada perquè "la negociació col·lectiva ja s'està adaptant", ja que el 30% dels convenis tenen una jornada laboral inferior a les 37,5 hores i el 17,7% més es queden per sota de les 38,5 hores. Aquests percentatges, però, queden lluny de la proposta de 7 de cada 10 convenis amb el temps de treball reduït que busca el ministeri de Treball. Segons la patronal, aquesta solució és "inviable". Foment veu "postureig polític" en la proposta de votació de Sumar al Congrés sobre la reducció de jornada d'aquest dimarts que insta a una negociació que ja és "una realitat".