“Queda clar que tant nosaltres com el futbol necessitem una altra via per combatre el racisme”. És la resposta de la selecció anglesa després de conèixer la denúncia de Jess Carter per haver patit comentaris racistes durant l’Eurocopa. El combinat que dirigeix Sarina Wiegman havia estat l’únic, juntament amb Suïssa, en posar un genoll a terra abans del xiulet inicial de l’àrbitra. Un gest que es va estendre a la Premier League després de l’assassinat de George Floyd a mans d’un policia als Estats Units.

Crisi profunda al si de l'Església anglicana. El seu cap, el reverend Justin Welby, l'arquebisbe de Canterbury, de 68 anys, ha renunciat aquest migdia al càrrec de primus inter pares de la Comunió Anglicana Global en conèixer-se la manca d'una acurada gestió, per desistiment de funcions, en el més gran escàndol d'abusos a menors que ha tacat mai la institució. Milers de sacerdots, també la majoria dels bisbes que formen el sínode general, fa dies que en demanaven la renúncia. Ha caigut així l'home que va enterrar Elisabet II i que va coronar Carles III. Tot un símbol de l'statu quo que fa anys gaudia d'una fama de progressista, de formar part de l'onada woke.

Diumenge vinent el somni de molts anglesos es farà realitat. L'equip de Gareth Southgate –criticat fins a la victòria contra els Països Baixos– està destinat a posar punt final a una traumàtica espera de 58 anys: els que van des de la victòria a la final del Mundial del 1966, al vell Wembley contra l'Alemanya Federal (amb gol fantasma inclòs: la pilota mai va entrar), i el futur triomf a Berlín. Per què n'estic tan segur? Perquè Carles III ho ha ordenat. I un país (Anglaterra) que ha conquerit el món for King and Country no pot menystenir les paraules de sa graciosa majestat.

Jude Bellingham és la cara visible de la selecció d'Anglaterra d'aquesta Eurocopa. El mitjapunta, de tan sols vint anys, ha arribat a la concentració amb l'equip nacional després d'una gran temporada al Reial Madrid, on ha marcat 23 gols, ha repartit 13 assistències i ha sortit campió de la Lliga i la Champions. A la primera jornada de l'Eurocopa davant de Sèrbia (0-1), diumenge passat, només va tardar 13 minuts a aparèixer de segona línia i rematar un centre de Bukayo Saka, com ha fet durant tota la temporada al club merengue.

A les 07.00 h, hora local del Regne Unit, s'han obert aquest dijous els col·legis electorals a Anglaterra, on tenen lloc les eleccions municipals a 107 dels 317 ajuntaments del país: en joc hi ha més de 2.600 regidories. A més, s'escullen també 11 alcaldies, entre les més destacades la de Londres, inclosa l'assemblea de govern de la ciutat. Sadiq Khan aspira a renovar el càrrec, que en el seu cas seria per a un històric tercer mandat.

El fill del rei del Regne Unit ha decidit renunciar a la seva residència britànica. D'aquesta manera, el príncep Enric només és ja resident als Estats Units, on viu amb la seva dona, Meghan Markle, i els dos fills que tenen en comú. Aquesta és la informació que ha pogut obtenir el mitjà nord-americà TMZ després que tingués accés a les còpies dels documents que Enric va donar a la Companies House, el registre mercantil que es fa càrrec de l'organització sense ànim de lucre d'Enric, Travalyst, centrada a fer més sostenibles els viatges turístics.

Quan el professor comença el compte enrere, els alumnes encreuen els braços, abaixen el cap i completen l'exercici en un instant. “Tres. Dos. Un”, acaba d'enunciar el mestre. Les plomes de tota l'aula deixen d'escriure i totes les mirades es dirigeixen altre cop al professor. D'acord amb una política anomenada SLANT (la sigla en anglès per seure, inclinar-se cap endavant, plantejar i respondre preguntes, assentir amb el cap i posar atenció a l'orador, en anglès), els estudiants, d'11 i 12 anys, no tenen permís per apartar la mirada. Quan sona una campana digital (els rellotges tradicionals “no són prou precisos”, segons la directora), els alumnes caminen de pressa i en silenci cap a la cafeteria en una sola fila. Allà, reciten un poema —Ozymandias, de Percy Bysshe Shelley— tots alhora, després mengen durant 13 minuts mentre debaten el tema obligatori del dinar del dia: com sobreviure a un caragol assassí superintel·ligent.

“Oh, qui pot atipar-se de Bath?”, es pregunta la protagonista de L’abadia de Northanger, la innocent Catherine Morland, en una de les múltiples trobades socials a les quals assisteix. Si algú és seguidor de Jane Austen, autora de la novel·la, difícilment es podrà atipar de l’antiga ciutat romana i dels seus entorns, d’un verd quasi insultant. Passejar pels camps i els pobles del sud-oest d'Anglaterra permet transportar-se a les històries de l’autora britànica, però també a les d’altres escriptors com Ian McEwan o Thomas Hardy (els artistes britànics han tingut certa predilecció per aquesta zona del país: el grup de Bloomsbury, amb Virginia Woolf al capdavant, s’inspirava als camps d’East Sussex, però això ens donaria per a un altre reportatge). 

Ambientada al nord d’Anglaterra l’any 1988, Blue Jean descriu el brutal procés d’alienació que experimenta una professora d'educació física que intenta ocultar el seu lesbianisme mentre el govern de Margaret Thatcher instaura una llei que prohibeix “promocionar l’acceptabilitat de l'homosexualitat” en les escoles públiques. En aquest context d’estigmatització del col·lectiu LGTBI, la Jean es veu empesa a una doble vida en què la llibertat només s’experimenta de nit, en un bar underground que la debutant Georgia Oakley filma com un paradís clandestí sortit d’un antic videoclip dels Pet Shop Boys o de La meva preciosa bugaderia de Stephen Frears.

Dijous vinent 17 de novembre, el ministre d’Economia del Regne Unit, Jeremy Hunt, es plantarà al faristol de la Cambra dels Comuns i concretarà amb tots els ets i uts les “difícils decisions” que el primer ministre britànic, Rishi Sunak, va anunciar que caldria prendre quan, fa tres setmanes, va entrar a Downing Street com a relleu de Liz Truss. “Difícils decisions” per fer front a la situació que travessa el país, que va qualificar de “repte econòmic profund”. Aquest divendres passat es va confirmar que entre el juliol i el setembre, l’economia britànica es va contraure el 0,2%, en el que és l’inici de la recessió més perllongada mai prevista al país pel Banc d’Anglaterra.

La BBC continua amb la seva programació especial per la mort de la reina Elisabet II. Els presentadors dels informatius de divendres a la tarda duien tots corbata negra, igual que els col·laboradors i especialistes que entrevistaven. Si bé el plató és el mateix de sempre, quan el pla mitjà es tanca sobre el convidat de la taula el fons és negre amb l’escut monàrquic en un gris més atenuat, cosa que dona a la imatge el caràcter luctuós necessari. Primer Clive Myrie i després Ben Brown anaven donant pas a les reporteres, que connectaven des dels diferents punts on la ciutadania podia expressar el seu condol. Les periodistes vestien totes de negre rigorós. L’endemà de la defunció, la programació se centrava en mostrar tots els rituals que el país celebra per acomiadar la reina amb honors. Des de campanades solemnes d’esglésies i abadies, fins a protocols militars, passant per les cerimònies religioses i, sobretot, la gent del carrer portant flors i targetes d’agraïment a les portes de les residències vinculades a la família reial. Seguint la línia editorial que la cadena va encetar dijous a la tarda, la BBC va eliminar les filigranes televisives i continuava utilitzant la màxima sobrietat per homenatjar la reina. Va defugir muntatges musicals emotius per centrar-se en la majestuositat de fotografies, imatges fixes més que no pas en moviment. El retrat té més transcendència visual, l’instant pot ser triat amb més precisió i el missatge queda més definit. Les imatges d’arxiu no apareixien conformant un bucle a la babalà sinó que estaven agrupades per temàtiques: la familiar, la de política internacional, la solidària o la popular s’oferien sempre en funció del discurs televisiu que es desenvolupava en aquell moment.

L'octubre del 2019 es van trobar prop de Londres els cossos de 39 persones mortes dins el contenidor d'un camió que havia sortit del port de Bruges, a Bèlgica. Aquest dimecres el Tribunal Penal de Bruges ha condemnat a 15 anys de presó i una multa de fins a un milió d'euros un ciutadà vietnamita de 45 anys considerat "l'autor intel·lectual" de l'operació de tràfic de persones que va provocar la tragèdia. És la pena màxima que demanava la Fiscalia belga en un cas que ha jutjat més d'una vintena de persones.

La reina Elisabet II d'Anglaterra, de 95 anys, va passar la nit de dimecres hospitalitzada per sotmetre's a una exploració mèdica, després de suspendre en l'últim moment un viatge a Irlanda del Nord per ordre del metge. Dijous al migdia, però, ja havia tornat al castell de Windsor, segons va informar hores més tard el Palau de Buckingham.

La mítica sèrie televisiva del 1981, inspirada en la novel·la d’Evelyn Waugh (1903-1966), va marcar tota una generació. Llegir ara el llibre en la traducció de Xavier Pàmies (ed. Viena) és com viure un etern retorn amb la banda sonora de Geoffrey Burgon de fons, i els actors Jeremy Irons i Anthony Andrews omnipresents. Hedonista i fatalista, el llibre ens transporta màgicament a l’atmosfera de la societat elitista britànica dels anys previs a la Segona Guerra Mundial, a través de l’entrada desenfadada a la vida adulta d’uns universitaris d’Oxford, esnobs, sensibles i indomables a la recerca del plaer. Mesos enrere, en una magnífica ressenya en aquest diari, Pere Antoni Pons ja va dibuixar el paral·lelisme entre el llibre més famós de Waugh i El jardí dels Finzi-Contini de Giorgio Bassani, que també té una versió fílmica (1970) a càrrec de Vittorio de Sica.