L'alerta per la detecció de casos positius de pesta porcina africana (PPA) en senglars a Catalunya ha fet saltar totes les alarmes. No se'n detectava un brot a l'estat espanyol des del 1994 i sorgeixen tot de preguntes sobre l'abast del problema. Què és aquesta malaltia i com es manifesta? És contagiosa per als humans? Quines conseqüències té a nivell sanitari i econòmic? Repassem les principals claus per entendre una crisi que fins i tot ha mobilitzat la Unió Europea.

Dimecres, el president dels Estats Units, Donald Trump, va desmentir en una roda de premsa que tingués previst acomiadar Jerome Powell, el president de la Reserva Federal (la Fed, el banc central nord-americà). Aquell mateix matí, diversos mitjans com Bloomberg i The New York Times havien publicat que Trump tenia un esborrany de carta per enviar al Congrés per fer fora Powell, la qual cosa va comportar la caiguda immediata del dòlar al mercat de divises i va posar la borsa nord-americana en números vermells. Només amb el desmentiment del president, pocs minuts després de la publicació, la situació als mercats es va normalitzar.

El 2004, quan l'economia xinesa va sorgir com una força global, un grup d'investigadors van començar a fer enquestes a escala nacional en què se'ls preguntava als xinesos si, des del punt de vista econòmic, estaven millor que fa cinc anys. El percentatge dels que se sentien més adinerats va augmentar quan se'ls va enquestar cinc anys després, i es va tornar a incrementar el 2014, moment en què va arribar a un màxim del 77%.

Des d'Occident la Xina és vista com el rival a témer. El gegant asiàtic, esdevingut la segona gran potència econòmica, té tentacles arreu del món. És un dels grans productors industrials, clau en matèries primeres i en sectors com el tèxtil i cada cop més l'automobilístic. La seva penetració, visible a Occident, és molt potent a l'Àfrica i en conjunt al Sud Global, on també exerceix cada cop més una evident influència política. La Xina és, clarament, l'alternativa als Estats Units. El seu capitalisme d'estat emparat en un règim altament autoritari té la capacitat d'actuar sense les incomoditats transparents d'una democràcia liberal, però no tot són avantatges.

El món ha concentrat el 2023 més guerres que mai des del final de la Segona Guerra Mundial. I les perspectives de l’any que estem a punt d’estrenar no són millors. No només hi ha més conflictes, sinó que es lliuren amb més impunitat, perquè el dret internacional que els hauria de regular ha perdut força. El 2024 estarà marcat per aquesta inestabilitat global i alhora per un calendari electoral inèdit: 76 països han de celebrar eleccions, sota sistemes més o menys democràtics. Serà un any d’armes i d’urnes. L’equip d’investigació del Cidob, coordinat per Carme Colomina, ha analitzat els temes que marcaran l’agenda en els pròxims dotze mesos. El resultat d’aquest exercici és una brúixola per no perdre’s en la voràgine d’un món “desordenat, convuls i contestat”. Benvinguts al 2024.

Aquests dies he recordat el gran esdeveniment que suposava, a finals dels seixanta i a principis dels setanta, rebre a casa els fascicles de la Gran Enciclopèdia Catalana. Els meus pares, que eren mestres, van ser una de les moltes famílies catalanes que van comprar aquella col·lecció. Dels fascicles es passaria a aquells característics volums de color verd fosc que lluirien a les prestatgeries de moltes llars i de moltes escoles. Se’n van acabar venent dues-centes mil col·leccions. Un autèntic miracle.

Els advocats Juan de Dios Crespo, amb peculiar look de corbata de llacet i barret panameny, i Marcos Motta, amb impecable vestit i posat seriós, sortien de les oficines de la Lliga de Futbol Professional el 3 d’agost del 2017 disposats a pagar un xec per 222 milions d’euros i segellar així l’adeu de Neymar al Barça per anar al PSG. A la Lliga, però, Javier Tebas no va acceptar el xec, cosa que va acabar amb la comitiva de togats a les oficines del Barça; allà no hi va haver problemes. Aquelles imatges de l’estiu del 2017 formen part de la iconografia de l’enfonsament blaugrana del darrer lustre. No pas per l’operació de venda de Neymar, sinó pel que van desencadenar aquells diners. 

Des del Pla Industrial del Pacte Verd de la Unió Europea i la Llei de Reducció de la Inflació (IRA, per les sigles en anglès) dels Estats Units fins a l'Estratègia de Creixement Verd del Japó i el Nou Tracte Coreà, les polítiques industrials orientades a accelerar la transició energètica s'estan multiplicant en les economies riques avançades en l'àmbit tecnològic. I algunes economies en desenvolupament també planifiquen i despleguen projectes impulsats per l'estat per fomentar la industrialització verda, a mesura que s'intensifica la competència pels vehicles elèctrics (VE), els anomenats minerals de transició i l'energia neta.

"La situació és molt complicada. Ja no estem parlant de símptomes, sinó de fets clars. Ens dirigim, encara amb més intensitat, a una profundíssima crisi econòmica". Aquest era l'auguri del líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, el juliol de l'any passat sobre el futur econòmic d'Espanya. Un missatge que recordava al del seu antecessor, Pablo Casado, quan l'octubre del 2021 afirmava que "Espanya s'encamina cap a la fallida. Estem abocats al rescat", assegurava en una entrevista a El Mundo.

L'any 2008, mentre l'economia entrava en una crisi financera global, la cançó Low del raper Flo Rida animava a baixar el cul fins al terra de la discoteca. Rihanna demanava al DJ que no aturés la festa a Don't stop the music i el pop multicolor de Katy Perry debutava a les llistes d'èxit amb els seus primers singles. Els hits eufòrics que sonaven a les festes expressaven l'esperit totalment contrari al col·lapse financer i les estadístiques d'atur que portaven el desànim a tot el planeta. Els cicles econòmics també estan connectats amb les preferències de consum dins la cultura pop i les tendències de moda. I, de vegades, aquestes últimes evidencien que en moments de recessió i incertesa sobre el futur, l'escapisme i els missatges positius guanyen terreny en les escoltes i les pantalles.

Enguany, la concessió del premi Nobel d’economia arriba en un moment oportú, quan els vents de recessió bufen fort i quan cal que les autoritats bancàries, econòmiques i monetàries de les grans àrees monetàries del món no s’equivoquin. El premi s’ha concedit per la recerca dels guardonats sobre bancs i crisis financeres. En tots tres casos (Bernanke, Diamond i Dybvig) per articles publicats fa prop de quaranta anys –entre 1983 i 1984– que estudiaven la funció dels bancs, la modelitzaven i en deduïen característiques –fortaleses i febleses– permanents. Bernanke oferia, recorrent molt a la història econòmica, una explicació bancària de la profunditat de la Gran Depressió. Segons ell, si s’haguessin pogut estalviar els pànics bancaris i si s’haguessin salvat molts dels bancs que van desaparèixer, la depressió hauria estat molt menor. La política de la Reserva Federal (dels Estats Units) va ser, entre 1929 i 1933, un desastre, atès que va deixar caure els bancs sense fer res. Simultàniament a Bernanke, Diamond i Dybvig aprofundien en la natura dels bancs, subratllaven la importància de la seva tasca d’intermediació financera entre estalviadors i inversors i observaven que, tanmateix, tenien el risc de patir pànics bancaris. Proposaven que un fons de garantia de dipòsits solucionaria el risc de pànic bancari i milloraria enormement la confiança dels dipositants i el funcionament de l’economia. Posteriorment, insistint en la mateixa direcció, van subratllar la importància que els bancs centrals fessin de prestadors en darrera instància del sistema bancari.

S’ha instal·lat a la societat la convicció que a partir de la tornada de les vacances d’estiu s’iniciarà una crisi econòmica de forta intensitat. Les raons serien diverses: que l’encariment de l’energia i dels aliments ha empobrit la majoria, la qual haurà de reduir el consum; que la manca de gas natural degut al conflicte amb Rússia obligarà a reduir la producció industrial al cor d’Europa (es parla, fins i tot, que BASF podria paralitzar el complex de Ludwigshafen!); que hi ha una escassedat mundial de diversos materials i components, des del ferro fins als xips; que les cadenes logístiques també estan saturades, amb la qual cosa les indústries no poden rebre els components ni entregar els productes acabats amb fluïdesa...

El pla de xoc econòmic per fer front a la guerra també inclourà mesures en matèria laboral, d'habitatge i protecció a la població més vulnerable. El paquet suma un total de 16.000 milions d'euros, 6.000 milions en ajudes directes i rebaixes fiscals i 10.000 milions en avals ICO. "És un repte sense precedents", ha dit la ministra d'Economia, Nadia Calviño, en roda de premsa posterior al consell de ministres. Aquests són els detalls de la nova bateria de mesures:

El govern espanyol bonificarà els carburants amb 20 cèntims per litre a tota la població. Aquesta serà una de les mesures estrella del pla de xoc per afrontar l'impacte econòmic de la guerra a Ucraïna i que demà aprovarà el consell de ministres. Així ho ha anticipat el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, aquest dilluns. Sánchez també ha detallat que el pla que aprovarà l'executiu incorporarà fins a 6.000 milions d'euros en ajudes directes i fiscals i 10.000 milions d'euros en línies d'avals ICO per a les empreses més afectades per la crisi.

Emulant els Pactes de la Moncloa del 1977, el govern espanyol busca tenir lligats tots els consensos possibles per tirar endavant el pla de xoc econòmic per fer front a l'impacte de la guerra a Ucraïna –preveu aprovar-lo en el consell de ministres del pròxim 29 de març–. Aquest dilluns al matí ha buscat la complicitat de comunitats autònomes i ajuntaments i a la tarda ho ha fet en una reunió amb els sindicats majoritaris i les patronals. De moment, el to és els dels últims dies: "Falta de concreció en les mesures", lamenten fonts de la Generalitat.

Europa està en guerra. Ja estem veient el drama humanitari, les morts, l'èxode de la població, la indefensió de tantes famílies ucraïneses, la destrucció. Dues setmanes després de l'inici de la invasió russa, tot això ens està sotragant com a societat. Ens havíem acostumat a la pau. Qui ens havia de dir que trobaríem a faltar l'avorrida i frustrant diplomàcia política. Sí: el populisme antipolític ha fet molt mal i ens ha acabat portant la pitjor alternativa, la de la violència de les armes, de la mort. La guerra.