El president de la Generalitat, Salvador Illa, està ingressat a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona, on va ser traslladat aquest dissabte per pèrdua de força muscular i dolor a les cames. L'equip mèdic que l'atén encara no ha pogut determinar la causa d'aquesta dolència, però preveu que hagi d'estar almenys dues setmanes hospitalitzat per fer "rehabilitació intensiva", i apartat de l'agenda pública. De moment, es descarten les patologies més greus, com ara un ictus o un tumor, i els metges s'inclinen perquè el quadre tingui una "causa inflamatòria" pendent de concretar. Illa va arribar al Vall d'Hebron en ambulància després de perdre la força als músculs de les extremitats inferiors i patint un "dèficit motor" i una "dolència aguda" que li dificulta caminar. Està ingressat a la unitat de vigilància intensiva i s'espera que aquest dilluns passi a planta, a la unitat de lesions medul·lars. Durant el temps que estigui de baixa, qui assumirà les funcions de president serà el conseller de la Presidència, Albert Dalmau.

Ja fa deu anys que Joaquim Carandell (Manlleu, 1994) és president de la Unió Esportiva Tona. De fet, va accedir al càrrec amb només 21 anys, després que li proposessin assumir la direcció d’un club que ja comptava amb el patrocini principal de l’empresa familiar, Benito Urban, dedicada a fabricar mobiliari urbà: parcs infantils, bancs, fanals, reixes i tapes de claveguera, entre molts altres productes. "Per innocència i inconsciència", admet, va acceptar el repte mentre estudiava ADE a Barcelona, tot i assumir que tenia al davant una forta responsabilitat. Malgrat tot, la seva implicació amb el club i el vincle emocional amb el poble on viu des dels deu anys el van empènyer a agafar les regnes d’una entitat que aleshores militava a Primera Catalana. Una dècada després, el Tona acumula quatre temporades a Tercera Federació, la cinquena categoria del futbol estatal, i ja s’ha consolidat com el primer club de la comarca d’Osona.

Avui l’anàlisi política passa per Washington, però abans no em vull estar de recomanar-los aquesta entrevista de Núria Orriols al catedràtic de dret constitucional Xavier Arbós, que a l’octubre va ser nomenat director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern pel govern de Salvador Illa. És el mateix institut que va pensar les estructures d’estat i l’acord de claredat. Arbós diu que “ara no està en els plans pensar sobre el referèndum” i que a Catalunya li convé tant tenir una delegació a Brussel·les com tenir una xarxa diplomàtica dins d'Espanya per trobar aliats per a una eventual reforma constitucional i en general per sortir dels nostres problemes. Una visió perfectament arrenglerada amb la del president Illa. 

Carles Puigdemont ha estat entrevistat avui des de Perpinyà per Jordi Basté, i l’entrevista ha servit per entendre en quin moment personal es troba el president que és a l'exili des de fa sis anys i mig. Puigdemont sempre s’ha delit per tornar, esclar, però la diferència és que ara veu que té a tocar la possibilitat de tornar a Amer i visitar la tomba del seu pare, dormir a casa seva a Girona i entrar a Barcelona amb una certa solemnitat. Fins ara s’havia resistit a parlar d’aquestes coses. De fet, s'havia resistit a pensar en aquestes coses. I ara ja en parla obertament. Ha dit, textualment: "Tinc moltes ganes de tornar a casa”. Ha admès que l’amoïna la seva seguretat personal, i que als últims temps han augmentat les amenaces directes. Fins i tot ha desvelat què faria si li toqués ser el cap de l’oposició. Puigdemont es veu una altra vegada a Catalunya. No es perdin aquesta seqüència i el llenguatge no verbal del novament candidat a la presidència.

1. A les eleccions del 2015, l’independentisme va aconseguir la majoria absoluta al Parlament, amb 72 diputats. El gener de 2018, tot i la victòria de Ciutadans, l’independentisme sumava els 70 escons necessaris per ser, encara, majoria. El març de 2021, la suma d’ERC, Junts i la CUP arribava fins als 74 diputats. I, els uns pels altres, entre egos, durícies i ideologies insalvables, van malmetre un resultat mai vist, il·lusionant malgrat la repressió i la desunió. Ara, segons les enquestes per al 12 de maig, l’independentisme podria no ser majoritari a l’hemicicle. I, si això passa, els mitjans habituals i els savis de sempre aprofitaran per cantar les absoltes al Procés i donaran per enterrats els anhels sobiranistes. És una cantarella que han convertit, ja, en un disc ratllat. De tant dir-ho, esperen que algun dia sigui una profecia autoacomplerta.

Comencem pel què: Puigdemont va anunciar ahir que tornarà si és com a candidat a la investidura. Perquè Puigdemont aconsegueixi la confiança majoritària del Parlament (nosaltres triem diputats i són els diputats els que trien el president), Puigdemont hauria d’obtenir un gran resultat i, tot i això, gairebé amb tota seguretat hauria d'aconseguir el suport d'un altre grup que ara mateix només se’ns acut que sigui Esquerra. 

¿Collboni us ha felicitat per la nova presidència?

Les indemnitzacions dels diputats van ser compatibles amb tenir altres ingressos públics i privats fins a l'any 2012. Però no només això, sinó que fins i tot eren compatibles amb l'assignació (i pensió a partir de la jubilació) dels expresidents de la Generalitat i els expresidents del Parlament. Així ho constaten les dades facilitades per la cambra catalana i per l'executiu català. D'aquesta manera, per exemple, Benach va percebre 128.760 euros d'indemnització per deixar el Parlament el 2011 i el mateix any va rebre una primera pensió d'expresident de 117.266 euros. És a dir, just després de deixar la política va ingressar en concepte d'indemnitzacions fins a 246.026 euros bruts. A partir d'aquí, va continuar cobrant l'assignació d'expresident: 105.946 euros el 2012 i el 2013, i 102.950 euros el 2014, l'any fins al qual tenia dret a cobrar la pensió per haver estat dues legislatures de president. Ara treballa en el món privat i serà a partir de la seva jubilació –ara té 63 anys– quan cobrarà el 60% del sou de la presidència del Parlament.

Sergio Mattarella ha jurat aquest dijous el seu segon mandat com a cap d'Estat, ja que el Parlament no va aconseguir trobar-li un successor la setmana passada després de set votacions. Durant el seu discurs d'investidura al Palau de Montecitorio, seu de la cambra baixa, on els parlamentaris s’han reunit en sessió conjunta, el reelegit president de la República ha fet una crida al “compromís” de totes les forces polítiques per “reconstruir Itàlia després de l’emergència”. “No ens podem permetre retards o incerteses”, ha dit.

Amb el triomf a la segona volta de les presidencials xilenes d'aquest diumenge, Gabriel Boric Font s'ha convertit, als 35 anys, en el president més jove que ha tingut el país, i en el primer que no pertany als dos blocs tradicionals –dreta i centreesquerra– que han governat La Moneda des del retorn a la democràcia el 1991. Boric era el candidat de la coalició d’esquerra Aprovo Dignitat, integrada pel Front Ampli i el Partit Comunista. Havia liderat totes les enquestes davant del líder de l’extrema dreta, José Antonio Kast, que –contra totes les expectatives– va guanyar la primera volta el passat 21 de novembre.

Carles Puigdemont arriba amb l’obligació de portar Catalunya a la independència en 18 mesos, Quim Torra amb la meta de refer els danys causats pel xoc amb l’Estat i culminar el Procés i Pere Aragonès amb l’objectiu de consolidar una etapa de diàleg que porti a la resolució del conflicte. Els primers compassos de cada president deixen entreveure amb les trobades, els viatges i les iniciatives les intencions de cadascun. I també ja s’observa una càrrega que els tres comparteixen: superar els recels entre Junts i ERC.

Malgrat la llengua i la cultura compartides, les relacions entre la Generalitat catalana i la valenciana no sempre han sigut fàcils. La interlocució entre governs va ser gairebé nul·la durant els anys en què manava el PP –no hi va haver trobada entre presidents durant divuit anys– i després de l'arribada al poder dels socialistes l'any 2015 la relació ha tingut alts i baixos. Ximo Puig, actual president del País Valencià, es va reunir el 2016 amb el llavors president de la Generalitat, Carles Puigdemont, però les dues institucions es van anar distanciant per l'aposta del referèndum de l'1 d'Octubre. Només hi va haver una altra trobada discreta la tardor del 2017 –sense formalitats– per la voluntat de Puig que s'aturés la dinàmica del Procés. Amb el president Quim Torra, les relacions van continuar sent tibants –l'aposta independentista ha incomodat el País Valencià i les Illes Balears–, però amb l'arribada de Pere Aragonès al capdavant de la Generalitat això pot canviar. Aquest dimecres s'ha posat la primera pedra per reprendre la relació amb una trobada a València entre els dos presidents, de la qual ha sorgit un acord: fer un front comú per reclamar més recursos a l'Estat, malgrat que la Generalitat ha deixat clar que no s'implicarà en una nova reforma del sistema de finançament.

Joe Biden i Boris Johnson, "clon físic i emocial" de Donald Trump, segons la definició que el president dels Estats Units va fer del primer ministre britànic el desembre del 2019, quan encara només era un aspirant més a la candidatura demòcrata a la Casa Blanca, s'han trobat aquesta tarda de dijous a Cornualla, davant de la badia de Carbis, al sud-oest d'Anglaterra. Primera reunió cara a cara com a líders dels seus respectius països. Johnson ha fet de bon minyó i ha oblidat què va dir Biden –tot i que aleshores el premier ho deuria entomar com un elogi merescut–, i Biden també ha oblidat que Johnson volia aparèixer davant del món com el col·lega més avantatjat de l'home del permanent gest enfurismat i el cabell taronja. Johnson, de fet, va anar més enllà. I, en acabar la trobada, davant de les càmeres de la televisió, va qualificar la presència de Biden a la Casa Blanca "d'alenada d'aire fresc".

Encara no ha acabat el recompte oficial de les eleccions del Perú, però el candidat de l’esquerra Pedro Castillo ja ha celebrat la victòria. Ho ha fet aquest dimarts a la nit, des de Lima, a la seu del seu partit, amb confeti i focs artificials inclosos. “El poble ha parlat. Segons els nostres interventors, ja tenim recompte oficial, i el poble s’ha imposat en aquesta gesta”. 

Canvi d'era a Washington. Marxa Donald Trump, queda el trumpisme, però pren el relleu una nova administració. Des de les sis de la tarda d'aquest dimecres, hora catalana, Joe Biden és el 46è president dels Estats Units. Amb 78 anys, el més veterà a assumir el càrrec, i el segon catòlic després de John F. Kennedy. Un espectacular desplegament de seguretat a la capital nord-americana va dissuadir qualsevol intent d'un atac semblant al que li va costar la vida a Kennedy a Dallas el 1963. El demòcrata, això sí, comença quatre anys de mandat amb el termòmetre de la tensió social pels núvols, amb grups armats d'extrema dreta encoratjats després de l'atac al Capitoli el 6 de gener passat. "La democràcia ha prevalgut", celebrava el demòcrata.

A les portes del centre on es feia el recompte de vots a Filadèlfia, l’endemà de les eleccions, un jove seguidor de Trump s’atrevia a lluir la gorra vermella del ja famós a tot el món "America great again" i parlava amb la premsa per posar en qüestió uns resultats electorals que, cada cop més i més, pronosticaven una victòria de Joe Biden. ¿El seu principal argument? “No és possible que sleepy Joe [Joe el dormilega, com l’ha batejat Donald Trump] hagi rebut tots aquests vots que diuen”.

El vicepresident del Govern, Pere Aragonès, que ara té funcions de president des de la inhabilitació de Quim Torra, ha afirmat aquest dissabte en una entrevista al programa FAQS, de TV3, que es postularà com a candidat a les primàries d'Esquerra per ser el seu presidenciable a la Generalitat. “Em sento preparat i estic disposat a encapçalar la llista d’Esquerra Republicana”, ha afirmat l'actual vicepresident.

El punt d’inflexió en la trajectòria política de Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982) va arribar una tarda freda del gener del 2018 als confins entre la Comunitat de Madrid i Castella-la Manxa. A la presó d’Estremera, amb un vidre entremig, el president d’ERC, Oriol Junqueras, li va dir: “Si li passa alguna cosa a ella -referint-se a la secretària general del partit, Marta Rovira-, et toca a tu”. 54 dies més tard Rovira marxava a l’exili de Ginebra per evitar la presó i aquella mateixa tarda Aragonès es convertia en l’adjunt a la presidència d’ERC. Un títol que després mutaria en el de coordinador nacional. Tot plegat per dir, a la pràctica, que des de llavors és el líder del partit sobre el terreny davant la impossibilitat de Junqueras i Rovira de fer-se càrrec del dia a dia de la formació. Li toca a ell.

El president de Creu Roja Catalunya, Josep Quitet, explica la sensació d’urgència social que viuen, una vegada la faceta sanitària d’aquesta crisi està més o menys estabilitzada.