Ho vaig veure tot amb els meus propis ulls: cranis destrossats, extremitats amputades, cadàvers al terra... El bombardeig pakistanès a un centre de rehabilitació per a drogodependents a Kabul la nit del 16 de març va ser devastador. Soc periodista i sé que la meva feina és anar als llocs, veure i informar. Però, en aquest cas, el que he vist m’ha remogut del tot. Tinc 25 anys. Em pregunto quants joves de la meva edat a d’altres països han vist el que he vist jo.

Un atac aeri del Pakistan contra un centre de rehabilitació de drogoaddictes a la capital afganesa, Kabul, ha provocat almenys 400 morts i més de 250 ferits, segons han informat les autoritats talibanes. El bombardeig, que va tenir lloc dilluns, s'ha convertit en un dels més mortífers reportats en els darrers mesos. L'atac va tenir com a objectiu múltiples ubicacions arreu de l’Afganistan, incloent-hi llocs a Kabul i a les províncies de Paktia i Paktika, enmig d’una escalada de tensions entre els talibans i el Pakistan.

Dijous va fer quinze dies que van començar els enfrontaments entre l'Afganistan i el Pakistan. Durant les últimes tres nits no hi ha hagut drons pakistanesos sobrevolant el cel de Kabul, però no ha estat així des de finals de febrer. Ara que és Ramadà, l’alarma del despertador ja no ens desperta de matinada per menjar abans que es faci de dia, sinó que ho fa el brunzit dels avions pakistanesos i el soroll dels trets. De fet, més d’una vegada m’he despertat quan encara era fosc i el so dels trets ressonava a tota la ciutat. Més tard els talibans informaven que els drons pakistanesos havien entrat a l'espai aeri de Kabul i les seves forces els havien abatut.

Sis dies després de la represa dels combats, la "guerra oberta" declarada pel Pakistan a l'Afganistan la setmana passada presenta un balanç de centenars de víctimes i milers de desplaçats, si bé és impossible conèixer el nombre exacte de baixes i refugiats. Mentre el govern del Pakistan ha assegurat aquest dimecres haver matat fins ara 481 combatents talibans i haver-ne ferit 696 més en el marc de l'operació Ghazab-lil-Haq, les autoritats de Kabul situen la xifra dels seus soldats morts en 28. Segons la mateixa font, haurien mort 150 militars enemics, en un contraatac que ja ha buidat pobles sencers als dos costats de la frontera, coneguda com a línia Duran i que s'estén 2.600 quilòmetres.

El Pakistan ha declarat una "guerra oberta" a l'Afganistan. És l'última escalada d'un conflicte que té part de l'origen en les divisions territorials imposades en l'època colonial, i que s'ha anat tornant més complex i multifactorial amb el pas dels anys. Conversem amb Gabriel Reyes, investigador associat del Cidob que ha estudiat àmpliament les tensions entre els dos països. Reyes destaca que "tot plegat no és nou".

L'exèrcit del Pakistan ha bombardejat durant la matinada d'aquest divendres objectius de Kabul, Paktia i Kandahar, a l'Afganistan, i ha declarat una "guerra oberta" al país veí, amb què comparteix una frontera de 2.600 quilòmetres. L'onada de bombardejos és l'escalada més gran fins ara del conflicte latent entre els dos països des del passat octubre, quan Kabul i Islamabad van acordar un alto el foc després d'una setmana d'hostilitats. L'actual situació d'enfrontament és la més greu des de la tornada dels talibans al poder, l'agost del 2021. Segons ha informat el portaveu del primer ministre del Pakistan en una compareixença davant la premsa internacional, els atacs del seu país han anat dirigits contra objectius militars de l'Afganistan.

“T'enterraré aquí mateix”. Això és el que em va dir un talibà a Kabul el dia de Sant Valentí. Han passat dues setmanes des del 14 de febrer, però encara no puc oblidar aquell dia.

Mai ha estat habitual que les dones a l’Afganistan vagin al gimnàs. En algunes zones remotes del país, les dones ni tan sols saben què és un gimnàs. Per a elles, estar actives vol dir treballar al camp, portar aigua o passar hores i hores fent feina no remunerada a casa.

En una compareixença d'alt voltatge davant del comitè judicial de la Cambra de Representants, la fiscal general dels Estats Units, Pamela Bondi, s'ha enfrontat aquest dimecres a dures crítiques dels congressistes demòcrates. L'oposició l'ha acusada de "corrupció", "negligència" i d’haver convertit el departament de Justícia (DOJ) dels Estats Units en un "instrument polític" al servei de la venjança del president Donald Trump. Per la seva banda, Bondi ha assegurat que Trump és "el president més transparent de la història" del país per haver publicat els documents sobre el pederasta Jeffrey Epstein.

Dimecres al vespre, a La revuelta, David Broncano anunciava una connexió en directe amb l’Afganistan per entrevistar un dels millors metges del món. A l’altra banda de la pantalla, des d’un carrer de Kabul, hi va aparèixer el doctor Diego González Rivas per explicar el seu projecte personal: l’endemà inaugurava el primer hospital de cirurgia mínimament invasiva de l’Afganistan i ensenyaria a cirurgians del país a operar amb la seva maquinària. La connexió era bastant deficient, a través d’una videotrucada del mòbil. El metge expressava la seva alegria per ser en aquell país i ensenyava els tres guardaespatlles que el protegien en tot moment: tres homes amb vestimenta paramilitar i armats amb kalàixnikovs que feien cara de pocs amics. “Very safe!”, deia el metge. Va presentar un altre cirurgià, que va saludar l’audiència: “We are really happy!”, va exclamar. Tot seguit van entrar en un restaurant i van pujar en un ascensor fins a una sala on hi havia més homes. Pel mig, unes quantes pancartes publicitaven aquest nou centre. El metge va presentar Broncano als seus col·legues: “He is my patient!”, els deia. En un programa anterior, fa mesos, vam saber que aquest metge havia operat el presentador. El doctor González Rivas explicava que l’endemà s’entrevistaria amb el ministre de Sanitat del règim talibà i expressava la seva il·lusió de poder operar la gent del país amb una tècnica a la qual no tenien accés fins ara. Després de més de quaranta anys de guerra, deia, hi havia molta necessitat d’atenció mèdica i quirúrgica. Enmig de l’eufòria va presentar un empresari que col·laborava en el projecte i, amb humor, va comentar que aquell home havia estat empresonat dues vegades quan era jove i que havia cremat una biblioteca sencera. Tot era molt caòtic.

Una nova escalada de violència a la província del Balutxistan, al sud-oest del Pakistan, ha deixat uns 200 morts aquest cap de setmana. L'exèrcit pakistanès intenta recuperar el control després d'una sèrie d'atacs coordinats amb bombes i armes de foc en diverses localitats d'aquesta regió. Els atemptats han provocat la mort de 31 civils i 17 agents de les forces de seguretat, segons el ministre en cap del Balutxistan, Sarfraz Bugti. I l'exèrcit hi ha respost amb més violència i ha matat almenys 145 milicians.

Ja era tard a la nit quan van picar a la porta. Una manera de picar que no era normal. No recordo quin dia va ser, ni quin mes, però sí que recordo perfectament el soroll dels cops i que eren les onze de la nit. A casa meva l’aire es podia tallar amb un ganivet.

Les persones que no han viscut mai a Kabul sovint s'imaginen l'Afganistan com un país sec i càlid. Molts se sorprenen quan els explico el fred que fa aquí a l'hivern. Kabul és una ciutat situada a uns 1.800 metres d’altura i envoltada de muntanyes, i cada hivern hi neva i les temperatures poden arribar als deu o quinze graus sota zero. És un hivern llarg i implacable. El fred et congela les mans en qüestió de segons, i l'aire és completament glaçador.

Sempre he somiat amb fer un màster de periodisme. Era un somni factible fins que els talibans van tornar al poder el 2021 i es van convertir en un malson per a totes les dones que vivim a l’Afganistan. Ens van expulsar dels instituts i de les universitats, i el nostre futur va quedar de sobte escapçat. Els plans que un dia semblaven factibles ara resulten totalment inassolibles. 

Madina Ayar escriu a l’ARA (podreu veure-li els ulls, però res més, en la fotografia que n’il·lustra el text) des de Kabul, sobre restaurants afganesos. Explica que “abans” eren un dels pocs llocs de lleure on homes i dones seien junts, però que l’últim cop que en va trepitjar un “la zona del jardí, que abans era on seien les famílies, s'havia convertit en un espai «només per a dones» i els homes no hi podien entrar”. Els cambrers van dir: "Senyores, quedeu-vos aquí. Senyors, heu d’anar a la secció dels homes". Tenien, sí, un segon menjador “unisex”, però era com la zona de fumadors dels nostres bars d’abans: sense finestres, ni aire.

No fa gaire, per a mi, anar a un restaurant no suposava només menjar fora, sinó una manera de respirar. Amb la flaire de l'arròs calent i del pa acabat de fer, i el soroll de les culleres i les rialles, podia oblidar durant hores el que passava fora d'aquelles parets. Per a la meva generació –tinc 25 anys–, els restaurants eren un espai a mig camí entre la llar i el món exterior, on la família, les parelles i els amics podien seure junts i tenir una vida normal.

Quan fa dos anys els talibans van ordenar el tancament de totes les perruqueries i centres d’estètica per a dones a l’Afganistan, les nostres vides també van quedar clausurades darrere d’aquelles portes. Recordo l'última vegada que vaig anar a una perruqueria a Kabul. L'espai feia olor d’estar a les acaballes, com el dia que t'adones que alguna cosa a la qual t'has acostumat està a punt de ser esborrada per sempre de la teva vida. La meva esteticista havia recollit totes les seves eines. Els petits pots de cremes i colors, els pinzells, els raspalls... Tot ho havia col·locat en una caixa vella.

Que una dona corri darrere d'una pilota, mai no va estar ben vist a l'Afganistan. Però amb l'arribada dels talibans al poder el 2021, va quedar totalment prohibit. Les dones no poden jugar a futbol a l'Afganistan, ni fer cap altre esport. Malgrat això, la selecció femenina de futbol afganesa ha renascut de les seves cendres i aquest octubre va tornar al terreny de joc i va participar en una competició internacional. Tot gràcies a Khalida Popal, que va ser la primera capitana de l'equip i s'ha negat a llençar la tovallola. "Ha estat un moment de molt orgull i la nostra manera de lluitar contra la ideologia que considera que les dones s'han de quedar a la cuina", diu convençuda. Això sí, el camí no ha estat gens fàcil.

Ahir vam publicar un nou fragment del dietari d'una periodista afganesa, que explicava que anys enrere anava amb texans fins que els talibans els van prohibir. Aleshores va decidir posar-se’ls sota una abaia negra i llarga com un acte íntim de desobediència, fins que també ho van prohibir. “Ara quan em poso davant el mirall no és per veure com em veig, sinó per assegurar-me que no em veuen, és a dir, que vaig tapada de cap a peus”, explica.

Quan era estudiant a la universitat, entre els anys 2018 i 2022, tenia uns texans blaus que portava gairebé cada dia. Eren senzills i no gaire cars, però per a mi eren una part de mi mateixa. Amb el temps, la roba s'havia estovat i sobretot la part dels genolls s’havia desgastat, però m'hi sentia còmoda. Sempre els guardava al prestatge superior del meu armari, i sabia que els tornaria a triar per posar-me’ls l’endemà.