Escric aquest article després d’haver seguit amb interès el procés de naixement del nou govern català presidit per Salvador Illa. No vull qualificar-lo amb cap adjectiu –ja l’he vist qualificat de massa maneres diferents segons les orientacions polítiques dels qui l’estan comentant–. Però sí que entenc que podria suposar l’inici d’una nova etapa en la política catalana, tant en els aspectes interns com en les relacions amb l’Estat i amb la UE. Abans d’expressar les meves esperances vull introduir algunes idees sobre la naturalesa i les característiques dels governs. 

La formació d'un nou Govern i el fet d'haver deixat enrere la situació d’interinitat és sens dubte una bona notícia per a la societat, i com a tal la valorem des del Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI), que representa aproximadament un 10% de la població catalana.

La composició d'un govern no és només una successió de noms, sinó que amaga múltiples missatges que s'han d'anar desentranyant en diferents capes. Així, per exemple, el primer executiu de Pedro Sánchez va ser el primer a tenir més dones (11) que homes (6). Aquest era el missatge. Què ens vol dir Salvador Illa amb l'extens executiu que ha configurat? Doncs que el seu és un govern d'ampli espectre, que abraça des de noms de l'antiga CiU com Miquel Sàmper a Empresa (ala liberal) o Ramon Espadaler per Justícia (ala democristiana), fins a ERC, amb càrrecs de l'administració Aragonès elevats al rang de consellers (Francesc Xavier Vila, secretari general de Política Lingüística, passarà a dirigir el departament de llengua; i Sònia Hernández passa de Patrimoni a consellera de Cultura). Però no ens enganyem: l'ADN d'aquest govern és pur PSC, una formació que avui se situa al centre del tauler i que aspira a convertir-se en un catch all party. Illa renuncia a fer picades d'ullet als comuns perquè tampoc no li interessa afeblir el seu espai i perquè hi té poca sintonia.

Començo amb dues justificacions que crec obligades sobre l'oportunitat i el contingut de l’article. La primera és que molts podeu pensar amb raó que la gran quantitat de notícies importants i de problemes polítics i socials que estem vivint aquests dies demanarien parlar d’altres temes més actuals i molt calents. Però jo penso que seria molt dolent de cara al futur que quedessin relegats a un segon pla les preocupacions i els debats de fa uns mesos sobre els mals resultats de l’informe PISA sobre l'educació a Catalunya. Crec, al contrari, que cal aprofitar l'oportunitat de les eleccions que acaben de celebrar-se per reforçar aquest debat. Amb relació al contingut, no amago que la meva condició de vicepresident de la Fundació Bofill (FB) fa que moltes de les consideracions que faig estiguin influïdes pels coneixements rebuts en els debats que hi hem tingut, amb gent molt experta sobre el tema.

L'estrena del nou govern en solitari d'ERC al Parlament s'ha saldat amb l'explicitació de la seva soledat parlamentària. L'oposició en bloc ha volgut fer evident la feblesa aritmètica de l'executiu d'Aragonès. Els missatges de tots els grups han consistit en remarcar la manca de suports i, per tant, la precarietat política del govern monocolor republicà. I per si no havia quedat clar amb els discursos, l'aïllament s'ha reblat amb una primera derrota en una votació. Aragonès ho tindrà difícil a la cambra, on dominarà el soroll.

La sortida de Junts del Govern s’ha complert. En dos dies de calendari els consellers han estat substituïts. El missatge de no-confrontació és implícit en els nomenaments, dirigit tant al PSC com als comuns i CDC. S’han nomenat consellers que són persones properes a aquests partits, i que tindran necessàriament una influència en la política del Govern. Això és un encert del president Aragonès.

Fa una setmana, vam veure com es desfeia el govern català de coalició, després d’uns mesos de debats interns i desqualificacions públiques, de molts espectacles mediàtics i de poca activitat per resoldre els reptes que té la nostra societat. Aquests darrers dies hem viscut el final d’una etapa i el ràpid inici d’una altra, amb la constitució d‘un nou govern d’un sol partit i amb la incorporació de consellers amb caràcter d'independents, encara que amb historial de partit. Malgrat que no n’estic gens segur, voldria que la que ara comencem fos una etapa més estable i més profitosa per als ciutadans catalans, cosa que no serà pas fàcil, i que demanarà un esforç important de tots plegats, governs i ciutadans.

Un dels elements que no han canviat amb l'inici de la nova legislatura són les nombroses causes judicials obertes a l'independentisme: quatre consellers i diversos alts càrrecs estan afectats per investigacions. Aquest dimecres la jutge que investiga els preparatius de l'1-O ha citat a declarar un altre cop 29 càrrecs de l'anterior executiu i empresaris processats. Entre ells, la nova consellera de Cultura, Natàlia Garriga, malgrat ser aforada davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) des que va prendre possessió de l'acta el 26 de maig passat.

Ha estat interessant la reestructuració del Govern, que ha integrat les polítiques digitals i de territori en una única conselleria, responsable de les inversions en infraestructures de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i les més convencionals de transport de persones i mercaderies. Ofereix una gran oportunitat per millorar algunes de les polítiques en la matèria i el mètode de fer la política d’infraestructures.

L’acord de govern entre ERC i Junts per Catalunya, amb el suport parlamentari de la CUP, és ambiciós. En tots els aspectes. Em fixaré en els desafiaments econòmics, perquè són molt grans i perquè condicionaran tots els altres.

Només tres dies després de la presa de possessió, el nou president de la Generalitat, Pere Aragonès, es reunirà demà dijous amb l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que posarà sobre la taula temes com la necessària inversió del Govern en habitatge públic a la ciutat, després que fa uns dies lamentés que només té en marxa una trentena de pisos, i també reclamarà canvis en el protocol d'actuació en casos de desnonament perquè hi hagi més mediació i menys intervenció policial.

1. Alleujament. Aragonès és un home endreçat. Ho he sentit dir ja diverses vegades, sovint acompanyat d’un complement: però haurà de saber desplegar una certa autoritat. Malgrat que els consellers provenen de les mateixes organitzacions, la percepció d’entrada és d’un Govern substancialment diferent. Miratge o realitat? Estem tan acostumats al fet que la política catalana es mogui sempre en l’esquizofrènia que deriva de la gran distància entre aquests dos plans, que es fan difícils les apreciacions, fins i tot quan es tracta d’una qüestió d’imatge. Certament, el Govern anterior estava tan cremat que qualsevol altra cosa sembla nova. Hi ha hagut a més un salt generacional fàcil d’apreciar en la galeria de retrats, amb abundant presència de cares poc conegudes. La inacabable negociació per la investidura ha generat un clima de desconcert i frustració tan gran que el sol fet de tenir Govern ja ha suposat un cert alleujament. I això que encara no han emergit a la superfície els efectes de tres mesos d’un esforçat exercici de desgast. Queda per aclarir, per exemple, l’estat de les relacions de forces entre els diversos cercles que s’entrellacen en l’espai de JxCat. 

Pere Aragonès ha fet avui la seva primera visita oficial després de prendre possessió ahir al vespre. El president ha visitat el Servei de Salut Mental de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i, més en concret, l’equip de psiquiatria infantil. El missatge és clar: prioritzar els problemes de la gent i donar valor i visibilitat als serveis públics.

Em vaig proposar no escriure res sobre les negociacions per a un acord de govern que no tenia alternativa possible. Era previsible que les gesticulacions públiques, tant si simulaven apropaments com si fingien trencaments, no fossin altra cosa que les expressions d’un estira-i-arronsa agonístic propi d’un pacte que uns i altres sabien indefugible. Eren dos adversaris condemnats a entendre’s, i justament perquè sabien que aquest era un final inevitable, l’havien de fer difícil i estirar fins a l’extrem perquè els seus partidaris se’l poguessin creure.

L'expresident del Parlament i actual diputat d'ERC Roger Torrent serà el pròxim conseller d'Empresa i Treball, segons ha avançat El Periodico i ha pogut confirmar l'ARA. Com a novetat en aquesta legislatura, el departament també inclourà Treball, una fusió que el president electe de la Generalitat, Pere Aragonès, va apuntar que havia de servir per afrontar la reconstrucció econòmica i social per la crisi de la pandèmia "pensant en els treballadors afectats". Torrent, que en la legislatura passada va ser el president del Parlament i ara era diputat ras d'ERC, substituirà en el càrrec els fins ara consellers Ramon Tremosa i Chakir el Homrani.

Aquest divendres, el Parlament investeix Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya. Serà el 132è president d’una institució que, en diferents formats, acumula quasi set segles d’història. De fet, explicar que Catalunya té una nòmina de 132 presidents és la manera més fàcil de fer evident, contra aquells que ho volen negar, que Catalunya és una nació. I el mateix podríem dir de la llengua o del nostre dret civil, que són altres elements configuradors d’aquesta identitat nacional.