Ethan Hawke no és només una de les grans estrelles d'aquesta edició de la Berlinale, sinó un dels actors més estimats del festival, on ha presentat les tres entregues de la Trilogia de Linklater, Boyhood i, fa només un any, Blue moon, per la qual està nominat a l'Oscar. Però fins i tot ell es va veure esquitxat aquest dimarts durant la presentació del seu nou treball, el magnífic film d'aventures The weight, per la polèmica que està marcant aquesta edició: l'absència d'una condemna de la Berlinale al genocidi de Palestina i el pols entre la premsa i la direcció del festival al voltant de les preguntes que reclamen als creadors un posicionament explícit sobre temes polítics candents.

El 2021, després de més de 90 anys servint dinars i sopars al Raval de Barcelona, els pares de Pol Rodríguez van haver de tancar el restaurant familiar, Can Lluís. Els va desnonar el fons d’inversió propietari de l’edifici, amb el qual feia set anys que negociaven per comprar el local. Rodríguez, que aleshores estava escrivint una pel·lícula sobre persones sense llar, va sentir que “la realitat entrava dins el projecte” i va convertir l'experiència de la seva família en el punt de partida d’una història de ficció sobre el conflicte de l’habitatge, la voracitat depredadora del capitalisme i la resiliència d’unes persones que se senten traïdes per unes lleis ineficaces.

Comença a ser un gènere en si mateix: la pel·lícula fallida de la qual només acabes rescatant el treball interpretatiu d’Amy Adams. Després de Nightbitch, La dona a la finestra o Hillbilly elegy, cal afegir a la llista de pífies el melodrama familiar At the sea, estrenat aquest dilluns a la competició oficial de la Berlinale. A la pel·lícula, l’actriu d’Arrival interpreta la directora d’una companyia de dansa que es retroba amb la família després de passar sis mesos en un centre de rehabilitació per a alcohòlics. El trauma infantil i les addiccions són els grans temes d’una pel·lícula dirigida per l’hongarès Kornél Mundruczó, director que sol confiar poc en la intel·ligència de l’espectador i, per tant, acostuma a subratllar totes les idees de les històries que explica.

Té la seva lògica que si Alemanya acull el festival de heavy metal més important del món –el Wacken Festival, amb més de 200 bandes–, el gran festival de cinema del país sigui l’escenari escollit per estrenar el documental sobre heavy metal de la temporada. The ballad of Judas Priest, a més, té a favor seu un element molt apreciat a la Berlinale: la reivindicació queer a través de la figura del seu icònic cantant, Rob Halford, que va sortir de l’armari a finals dels 90 després de prop de tres dècades de silenci imposat sobre la seva orientació sexual.

No sempre estan ben resoltes, però hi ha moltes idees interessants a The moment, la pel·lícula presentada aquest dissabte a la Berlinale en la qual la cantant Charli XCX interpreta una versió fictícia d’ella mateixa. Aquesta decisió genera una tensió i ambigüitat molt curiosa, perquè el film parteix de la mateixa biografia recent de la cantant, però manipulada i alterada a través dels mecanismes de la ficció. “He passat tota la vida preparant-me per a aquest paper, soc molt del mètode”, ha bromejat a la Berlinale Charli XCX, que ha explicat que la pel·lícula sorgeix del “salt extrem” que va experimentar quan el seu últim treball discogràfic, Brat, es va convertir en el disc de l’estiu del 2024. “Vaig passar de ser una artista que es movia en els marges amb un públic quasi exclusivament gai a tenir, de sobte, una audiència massiva. Sentia que estava perdent el control d’una cosa que sempre havia pogut controlar, i això em va fer pensar en com comuniquem l’art i com afecta tot això als creadors”.

Durant la cerimònia d’inauguració de la Berlinale del 2011, la primera que va cobrir l’ARA, el protagonista absent de l’acte va ser l'iranià Jafar Panahi, membre del jurat a qui les autoritats del seu país havien prohibit viatjar al festival. La seva cadira buida a l’escenari va ser la imatge de la indignació i la solidaritat amb el cineasta oprimit. El 2023, el festival va anar un pas més enllà i va anunciar que vetava les empreses i mitjans amb vincles amb els governs de l’Iran i de Rússia, que acabava d’envair Ucraïna. Aquell mateix any, el protagonista de la gala inaugural va ser un altre home absent: el president ucraïnès Volodímir Zelenski, que va fer una intervenció telemàtica de deu minuts.

L’Ivan es retroba amb una antiga companya d’escola a l’hivernacle d’Almeria on treballen tots dos i l’atracció mútua desemboca en una nit de confidències i sexe a la platja. És, com diu el director d’Ivan & Hadoum, Ian de la Rosa (Granada, 1988), “una història d’amor clàssica amb personatges que no ho són”, perquè l’Ivan és un noi trans i la Hadoum és la filla díscola d’uns migrants magrebins. Això és potser el que fa que s’acceptin l’un a l’altra amb naturalitat i sense prejudicis. Però la pel·lícula, una coproducció catalana que es presenta aquest divendres a la Berlinale en la secció Panorama, parteix de la superació del conflicte amb la identitat trans que el director, format a l’Escac, ja va explorar fa onze anys al curt Victor XX. “Ara el conflicte té a veure amb altres coses, amb triar quin tipus de persona vols ser i empoderar-te a través de l’amor i el desig”, explica De la Rosa, que el 2022 va ser, amb el curt Farrucas, el primer cineasta trans a guanyar un Gaudí.

“Coneixes l’expressió per a bé o per a mal? Doncs jo estic entrant en la fase per a mal de la meva vida”, diu el protagonista de Blue moon, presentada aquest dimarts a la Berlinale. La frase podria servir de resum del moment vital de Lorenz Hart que mira de capturar Richard Linklater en aquesta pel·lícula sobre un dels millors lletristes de la música popular nord-americana del segle XX, que va formar un tàndem exitós amb el compositor Richard Rodgers: My funny valentine o la mateixa Blue moon són dos dels centenars de cançons que van crear fins que l’alcoholisme de Hart va empènyer Rodgers a buscar un lletrista més fiable, Oscar Hammerstein. La nit del 1943 en què s’ambienta Blue moon és precisament la de l’estrena del musical Oklahoma!, primera col·laboració de Rodgers amb Hammerstein, un èxit estratosfèric que, d’alguna manera, tancava la porta a reprendre el tàndem Rodgers & Hart.

Les últimes setmanes no deuen haver sigut fàcils per a Michel Gondry. Després d’haver rodat un musical basat en la infància de Pharrell Williams, Golden, una de les estrenes més esperades del 2025, Variety va revelar fa uns dies que el muntatge s’havia cancel·lat i la pel·lícula no s’estrenaria mai perquè els productors i Gondry consideraven que el material no estava a l’altura de les expectatives. Per eixugar les penes d’un projecte tan ambiciós i frustrat, res millor que presentar-ne un altre als antípodes: Maya, donne-moi un titre, un llarg d’animació que recull els curts d’animació stop-motion que Gondry porta anys realitzant per a la seva filla Maya, peces animades a mà amb cartolines de colors, tisores, cinta adhesiva i un smartphone. El director francès l’ha presentat a la premsa a la Berlinale, tot i que sense acceptar “preguntes sobre Pharrell”.

A Marion Cotillard no li cauen els anells a l’hora de jugar amb la seva imatge de gran diva del cinema francès modern. Ja ho feia al drama Assumptes familiars d’Arnaud Desplechin, on feia d'una actriu orgullosa enrocada en el seu odi cap a un germà escriptor, i ara torna a posar-se en la pell d’una actriu famosa a La tour de glace, de la francesa Lucile Hadzihalilovic, una reinterpretació moderna i perversa del conte La reina de les neus de Hans Christian Andersen que s’ha presentat aquest diumenge en la competició de la Berlinale.

Sembla que fa una eternitat de la celebrada victòria del thriller coreà Paràsits als Oscars del 2020, potser perquè només uns dies després va esclatar la pandèmia i tot el que la precedeix pertany a un altre món. Tanmateix, cinc anys després tot segueix igual que en aquells Oscars inoblidables: el somriure de Bong Joon-ho, la presència al seu costat de la intèrpret Sharon Choi i una pel·lícula sorprenent, políticament incisiva i d’una posada en escena memorable. En el cas de Mickey 17, presentada aquest dissabte a la Berlinale, és d’una escala interestel·lar: el retorn del director coreà és una comèdia de ciència-ficció ambientada en una nau espacial que viatja a l’espai per colonitzar un planeta llunyà, i el protagonista és un Robert Pattinson entregat a la comèdia amb una exhibició de ganyotes i humor físic que recorda tant a Buster Keaton com a Jim Carrey.

L’Ángela i l’Héctor han creat un món quasi perfecte. El seu amor és una cuirassa d’afecte i confiança que els fa invencibles, o això sembla fins que la maternitat fa perillar aquesta bombolla de felicitat. La història sona familiar, gairebé universal, però la directora Eva Libertad li afegeix un component que ho canvia tot: l’Ángela és sorda i l’Héctor no. La producció catalana Sorda, que s’estrena aquest dissabte a la secció Panorama de la Berlinale, pren com a referència el punt de vista de l’Ángela, a qui interpreta amb una entrega absoluta Miriam Garlo, germana de la directora i primera actriu sorda que protagonitza una pel·lícula a l’Estat. “La societat no ens educa per relacionar-nos amb la diferència o la discapacitat –assenyala Libertad–. Si jo sé alguna cosa de sordesa és perquè la Miriam és la meva germana. És com si, sense saber-ho, ens haguéssim preparat tota la vida per fer aquesta pel·lícula”.

Alguna cosa es mou en el cinema que es fa a Catalunya, si fem cas als dos curts de producció catalana que s’estrenaran a la Berlinale que comença aquest dijous: Casi septiembre, de Lucía G. Romero, i Juanita, de Karen Joaquín i Uliane Tatit. I no perquè estiguin dirigits per dones joves, que ja no és novetat en el cinema català, sinó per la naturalitat amb què tracten realitats que la ficció sol tendir a problematitzar. A Casi septiembre, per exemple, el conflicte en la relació sexoafectiva de les protagonistes no sorgeix del fet que siguin dones o que una sigui racialitzada, sinó de la por a l’abandonament que sent l’altra. I que Juanita la protagonitzi una adolescent racialitzada és un detall menor en la reflexió del curt sobre el xoc cultural entre els estereotips estètics d’una família migrant d’origen dominicà i els de la societat catalana d’acollida.

“Quan les estàtues moren, esdevenen art”. Amb aquesta frase s'inicia Les estàtues també moren, curt documental dirigit per Chris Marker, Alain Resnais i Ghislain Cloquet que presenta connexions amb Dahomey, la brevíssima i evocadora pel·lícula amb què la francosenegalesa Mati Diop va guanyar aquest any l'Ós d'Or. Totes dues obres transiten espais allunyats del documental més ortodox per reflexionar sobre la presència d'obres d'art africanes en museus occidentals, fruit del saqueig perpetrat pels colonitzadors europeus.

“Soc un misteri”. Aquesta ha sigut la resposta de Martin Scorsese, acompanyada d’un somriure murri, a la periodista que li ha preguntat com es definiria, en una sola paraula. Deunidó l’atreviment de demanar-li concisió al cineasta més loquaç del planeta. Misteriós? No, Scorsese és qualsevol cosa menys misteriós. Porta tota la vida parlant dels seus orígens i del seu amor pel cinema, en entrevistes i xerrades i a través de les seves pel·lícules. I això mateix ha fet a la Berlinale, que aquest dimarts li ha lliurat un Ós d’Or honorífic tant per la seva extraordinària carrera com per la tasca de restauració del patrimoni cinematogràfic que fa la fundació que porta el seu nom.

Els germans cineastes David i Nathan Zellner es van criar fascinats per les històries sobre el Bigfoot (o Sasquatch), aquell homínid salvatge i quasi mitològic que, suposadament, campava discretament pels boscos més recòndits del nord-oest americà. La ciència no ha pogut confirmar mai l'existència d'aquest animal de llegenda, així que els Zellner han decidit estudiar-lo pel seu compte amb les seves armes: la ficció i el cinema. Sasquatch sunset, que aquest dilluns s'ha presentat a la Berlinale, segueix les peripècies d'un petit grup de Bigfoots al llarg d'un any, sense diàlegs que no siguin guturals i assumint sempre la perspectiva dels animals. Són 90 minuts de grunyits, sexe i merda, una immersió total en l'experiència Bigfoot que oscil·la entre el cinema antropològic a l'estil de Jean-Jacques Annaud (La recerca del foc i L'ós en són referents clars) i la broma portada massa lluny.

Al principi de The human hibernation, una nena emergeix d’un forat a terra; no estava amagada, sinó hibernant, però el fred i la neu indiquen que ha sortit massa d’hora del cau. A l’opera prima d’Anna Cornudella (1991), que es presenta aquest dilluns a la secció Forum de la Berlinale, els humans hibernen durant els mesos més freds de l’any i, mentrestant, la natura ocupa les seves cases, per on passegen com si res cabres i cavalls. La inspiració per crear el món d’aquesta enigmàtica cinta a cavall entre el cinema experimental i la ciència-ficció és l’equidna, un curiós porc espí australià de la família de l’ornitorrinc. “Fa uns anys va haver-hi uns incendis terribles que van arrasar el seu hàbitat i els equidnes van sobreviure a la devastació perquè van començar a hibernar, i no era un animal que hibernés –explica Cornudella–. I em vaig preguntar què passaria si l’home, que és l’animal més adaptatiu, comencés a hibernar. Com seria la seva relació amb la natura? Què canviaria en aquest ésser humà?”

Un any després de ser la presidenta del jurat oficial més jove de la història de la Berlinale, Kristen Stewart ha tornat al festival per presentar el vibrant drama criminal Love lies bleeding, que remena i subverteix els codis del thriller a través de l'abrasiva història d'amor entre la Lou i la Jackie, entre la solitària treballadora d'un gimnàs que interpreta Stewart i una jove culturista fugida de casa (una quasi debutant Katy M. O’Brian). Ambientada en uns anys 80 entesos no com a escenari nostàlgic sinó com a paradigma dels excessos de la cultura nord-americana, la Lou i la Jackie són el centre d'una pel·lícula que creix i es multiplica en cada gir de guió, plena a vessar d'armes, sexe, violència, assassinats, esteroides i al·lucinacions, però sobretot d'un sentit de l'humor corrosiu del qual no s'escapen ni les seves protagonistes, atrapades en una trama criminal que posa a prova el seu amor.

Quan pocs mesos després de l'esclat de la pandèmia van començar a sorgir pel·lícules relacionades amb el covid, semblava que l'experiència del confinament i la pandèmia s'escamparia com un virus entre els cineastes i tenyiria el cinema dels primers anys de la dècada. Finalment, no va ser així i, tot i que les sensacions d'aïllament i paranoia han estat molt presents en el cinema recent i que la pandèmia s'utilitza sovint com a marc d'històries de gèneres tan diversos com el thriller, la comèdia i el terror, en realitat són poques les ficcions que aborden de manera directa l'experiència del confinament, aquells mesos tan estranys de la nostra vida en què el temps es va suspendre i la incertesa ho dominava tot.

A les pel·lícules i sèries de l’univers Marvel, Sebastian Stan és el Soldat d’Hivern, un superheroi penedit del seu passat com a assassí del KGB, però a la pertorbadora A different man, produïda per l'estudi A24 i presentada aquest divendres en competició a la Berlinale, interpreta (magníficament) un personatge molt més fràgil i torturat: l’Edward és un actor que pateix neurofibromatosi, condició que li desfigura terriblement la cara. Els únics papers que troba són en vídeos educatius per ensenyar a tractar millor els companys de feina amb deformacions. Reclòs en la seva bombolla de frustració i soledat, veu passar la vida sense participar-hi, aliè a l’amor o l’amistat fins que una droga miraculosa el cura i, de sobte, s’obren per a ell les portes del sexe fàcil, el respecte i l’èxit professional.