Wim Wenders eixampla les contradiccions de la Berlinale: “No hem de ficar-nos en política”

Enviat especial a BerlínDurant la cerimònia d’inauguració de la Berlinale del 2011, la primera que va cobrir l’ARA, el protagonista absent de l’acte va ser l'iranià Jafar Panahi, membre del jurat a qui les autoritats del seu país havien prohibit viatjar al festival. La seva cadira buida a l’escenari va ser la imatge de la indignació i la solidaritat amb el cineasta oprimit. El 2023, el festival va anar un pas més enllà i va anunciar que vetava les empreses i mitjans amb vincles amb els governs de l’Iran i de Rússia, que acabava d’envair Ucraïna. Aquell mateix any, el protagonista de la gala inaugural va ser un altre home absent: el president ucraïnès Volodímir Zelenski, que va fer una intervenció telemàtica de deu minuts.

Són alguns exemples del tarannà d’un festival conegut pel seu compromís amb causes polítiques i socials, sempre disposat a mullar-se i alçar la veu, exceptuant la negativa a condemnar el genocidi amb Palestina, en sintonia amb la posició del govern alemany, principal font de finançament del festival. Una contradicció que es va visibilitzar i eixamplar de mala manera aquest dijous quan Wim Wenders, el president del jurat d’aquesta edició, va justificar la falta de posicionament de la Berlinale. “No hem de ficar-nos en política –va dir mentre bellugava les mans–. Si fem pel·lícules compromeses amb la política entrem en el terreny de la política. Però hem de ser el contrapès de la política (...) i fer el treball de la gent, no el dels polítics”. Que un director que no s’ha interessat gairebé mai per la política com Wenders s’expressi en aquests termes és perfectament legítim, però fer-ho en qualitat de president del jurat de la Berlinale, festival polític per excel·lència, frega el cinisme.

Les declaracions de Wenders ja han provocat les primeres reaccions, i no són positives: aquest divendres, l’escriptora índia Arundhati Roy, autora d’El déu de les petites coses, ha anunciat que cancel·la la seva visita al festival, on havia de presentar a la secció de clàssics la pel·lícula In which Annie gives it those ones, el guió de la qual va escriure fa 38 anys. “Sentir els membres del jurat del festival dir que l’art no hauria de ser polític em va deixar astorada –afirma Roy en un comunicat que ha compartit–. És una manera de tancar una conversa sobre un crim contra la humanitat que se segueix produint davant nosaltres en temps real. Però els artistes, escriptors i cineastes hauríem de fer tot el que estigui en les nostres mans per aturar-ho”. L’escriptora assegura que pren la decisió de no acudir al festival “amb gran dolor” i recorda que “el que continua passant a Gaza és un genocidi del poble palestí a càrrec de l’Estat d’Israel, amb el suport i finançament dels governs dels Estats Units i Alemanya, així com altres nacions europees, que són còmplices en el crim”.

El pitjor moment de Bill Evans

Inevitablement, la polèmica ha eclipsat l’estrena en secció oficial d’Everybody digs Bill Evans, un biopic sobre el llegendari pianista de jazz que examina principalment la destrossa emocional que va provocar-li la mort del seu baixista i soci musical Scott LaFaro, mort en accident de cotxe el 1961. El director Grant Gee, conegut pels seus documentals sobre Joy Division i Radiohead, deixa la música de banda per submergir-se en la paràlisi creativa d’un Evans incapaç de tocar i gairebé catatònic, cada vegada més atrapat per l’addicció a l’heroïna. Filmada en un blanc i negre plomís, la pel·lícula renuncia a contemplar l’abisme interior del pianista i se centra en les seves relacions familiars amb un germà lleial i afectuós i uns pares jubilats, tots ells amb els seus propis dimonis. Les interpretacions de Bill Pullman i Laurie Metcalf doten el film de cert relleu, que, tanmateix, no se’n surt gaire a l’hora de transmetre el perquè de les anades i vingudes de la pulsió creativa d’Evans.