En una placeta darrere el carrer de la Barca, al peu del Barri Vell, a tocar del riu Onyar, s'hi amaga un dels tresors culturals més preuats de la ciutat de Girona. És la sala Sunset Jazz Club, una cova de jazz amb volta de pedra, barra de bar i llum tènue, amb capacitat per a una cinquantena de persones, per on els últims anys han passat músics extraordinaris com Chano Domínguez, Carles Benavent, Jorge Rossy o Scott Hamilton. El local aviat celebrarà els 25 anys d'història i, recentment, ha estat seleccionat com una de les millors sales de jazz del món, juntament amb el mític Jamboree de Barcelona, segons la prestigiosa revista nord-americana DownBeat.

Johan Grimonprez ha teixit un vibrant documental històric sobre el cop d'estat que va patir el govern de Patrice Lumumba a la República del Congo, amb la Guerra Freda en el rerefons. L’autor dimensiona els fils que unien els somnis de fraternitat i federació a l’Àfrica postcolonial (o hauríem de dir neocolonial?) amb les lluites polítiques i les expressions culturals afroamericanes compromeses amb els drets civils en uns Estats Units on les lleis encara discriminaven la població negra. I, de passada, amenitza l’exercici de memòria colonial amb peces de Louis Armstrong, John Coltrane o Miles Davis.

Després de gairebé una dècada als Estats Units, el pianista i compositor Chano Domínguez (Cadis, 1960) torna a fer vida a Barcelona, on s'ha retrobat amb músics com Javier Colina i Guillermo McGill. Vagi on vagi, però, sempre reivindica Cadis, la seva ciutat natal. "Si tinc alguna singularitat com a músic, té molt a veure amb el lloc on vaig néixer –diu Domínguez–. La llum de la ciutat, la idiosincràsia de la gent que hi viu... Cadis no és un lloc de pas. A Cadis s'hi ha d'anar, i això ofereix una singularitat". Domínguez, que el 2020 va rebre el Premio Nacional de músiques actuals, actua el dijous 18 de juliol al pati de la seu del districte de Nou Barris, dins del festival de flamenc Desvarío, que forma part de la programació del Festival Grec 2024.

"Molta il·lusió. No m'ho esperava. Crec que en això no he fet mèrits". Així es va sentir el músic Ignasi Terraza (Barcelona, 1962) en rebre la notícia de la seva investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), que li han lliurat aquest dijous. La incapacitat visual que té des dels nou anys mai li ha suposat un obstacle. Amb dotze ja estudiava música i començava a tocar el piano. Als divuit el tocava en clubs i bars de Barcelona, en solitari o en grup, i estudiava un grau a la UPC. Amb 23 anys es va graduar en enginyeria informàtica: va ser la primera persona cega a fer-ho a l'Estat. Va ser la seva professió durant sis anys, fins que va dir prou. Terraza sempre havia desitjat dedicar-se a la música, i el 1991 va decidir començar el seu somni, aprofitant una excedència que va demanar pel naixement de la seva primera filla.

Barcelona està a punt de perdre un altre espai cultural. Aquesta tardor tancarà el Milano Jazz Club, la cocteleria de la ronda Universitat que havia esdevingut un lloc fonamental per a la música en directe, i sobretot per al jazz. Si no hi ha res que capgiri la situació, en el seu lloc hi haurà un restaurant d’una cadena de trattories italianes. El tancament no obeeix a problemes financers ni de pèrdua de públic, sinó a la lògica de la despossessió d’espais i activitats singulars per part de l’economia de les franquícies, un franquicidi, tal com el descriu el periodista Carlos Pérez Cruz, creador del molt recomanable podcast Club del Jazz.

No gaires músics poden dir que han tocat amb Carles Benavent, Dr. John i Wynton Marsalis. O que han estat a casa de George Coleman. El saxofonista i clarinetista Lluc Casares (Barcelona, 1990) té una trajectòria impecable, que l’ha fet coincidir amb grans bèsties del jazz d’arreu del món. Després d’estudiar a la Juilliard School de Nova York i al Conservatori d’Amsterdam, Casares va tornar fa uns anys a Barcelona i s’ha involucrat activament en l’escena catalana, amb discos propis com Ride (2023) i iniciatives col·lectives com The Changes, una discogràfica autogestionada que reivindica l’escena de jazz local. Un dels projectes més ambiciosos que té entre mans és la Barcelona Art Orchestra, que dirigeix juntament amb Lluís Vidal, Néstor Giménez i Joan Vidal. Enguany han rebut el Premi Alícia a la Composició de l’Acadèmia Catalana de la Música per Ragtime stories (UnderPool, 2022), el primer disc de la formació. El diumenge 30 de juliol la Barcelona Art Orchestra actuarà al Festival de la Porta Ferrada i farà un homenatge a Música Laietana, un dels moviments culturals catalans més fructífers de finals del segle XX.

Semblava soroll però era identitat. Aquella música avantguardista, que es deia free jazz, va convertir-se en la manifestació cultural més aclamada del Black Power, el moviment que defensava l'orgull dels negres americans. El free jazz era una reacció capgirant i espiritual davant del que es va percebre com un espoli, com una expropiació del jazz a la comunitat negra. Aquells músics deien que el jazz només havia obtingut el títol de música americana quan el poder dels blancs el va assimilar i el va fer seu i que abans estava considerat música de negres i no d'americans.

Al llarg dels seus 58 anys de carrera George Benson ha tingut temps per ser nen prodigi de la guitarra i referent del jazz melòdic instrumental, però en el concert que va oferir ahir als Jardins de Pedralbes només hi va haver espai per a un Benson: el cantant de temes pop recoberts de cadències funk i jazz suau i sense ensurts. El repertori de la nit no es va moure del període de gràcia comercial que el músic va gaudir de finals dels 70 a mitjans dels 80 i que va tocar sostre amb l'àlbum de 1980 Give me the night, produït per un Quincy Jones que acabava de firmar Off the wall.

La cantant i trompetista Andrea Motis (Barcelona, 1995) ja fa temps que mira d'anar més enllà de la zona de seguretat. No es conforma amb l'aixopluc del jazz clàssic i els perfums melòdics brasilers, i s'espolsa la timidesa amb un projecte que ha compartit amb la seva parella, el guitarrista i violinista Christoph Mallinger, i altres músics com el baixista Stephan Kondert, el teclista Big Yuki i el bateria Gregory Hutchinson. Plegats han fet el disc Loopholes (2022), la presentació en directe del qual serà el 5 de maig a la Sala Apolo dins del Festival Guitar Bcn. Després vindrà una gira per Europa.

El pianista Jordi Sabatés ha mort aquest dimarts als 73 anys, segons han confirmat a l'ARA fonts pròximes a la família. Sabatés, nascut a Barcelona el 23 d'octubre del 1948, ha sigut una figura fonamental en la música catalana dels últims cinquanta anys, sobretot en els àmbits del jazz i de la cançó d'autor, però també en altres estils com el rock i la música de cambra. Figura fonamental artísticament i molt estimada per músics i creadors escènics de diferents generacions. Com a músic es va formar al Conservatori Superior de Música del Liceu, i com a físic i a la Facultat de Ciències Físiques de Barcelona, on va exercir de professor de física teòrica.

Les cares de Hans Zimmer o Herbie Hancock se t’apareixen a la pantalla de l’ordinador i t’interpel·len directament. És el preàmbul publicitari del vídeo que estàs a punt de veure a YouTube. “La música, bàsicament, és tenir una conversa”, et diu el compositor de bandes sonores alemany. “No existeix la nota equivocada”, rebla el pianista de jazz. Tot són introduccions a masterclasses online a les quals pots accedir fàcilment si pagues un mínim de 16 euros al mes. Formacions subtitulades amb els primeres espases a toc de clic, així és ara.

Joséphine Baker, la famosa cantant i ballarina nord-americana nacionalitzada francesa, ha ingressat aquest dimarts al mausoleu del Panteó de París –un dels honors més alts de França– en una cerimònia que ha presidit Emmanuel Macron. Baker, que també va servir a la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i va ser una destacada activista pels drets civils després de la guerra, és la primera dona negra i la sisena dona que entra al Panteó, l'edifici icònic del Barri Llatí de la ciutat. "Era una persona negra que defensava els negres, però, sobretot, era una dona que defensava la humanitat", ha dit Macron durant el discurs que ha fet després de la cançó més famosa de Baker, J'ai deux amours, mon pays et Paris.

La cantant i trombonista Rita Payés és la convidada especial de 5et (Microscopi), el nou disc del quintet de David Viñolas, que es publica el 25 de novembre. Payés posa tot el seu talent a Ruby, my dear, una versió del clàssic de Thelonious Monk. La singularitat de l'adaptació és la manera com el jazz flirteja amb el bolero.

"Va ser una època molt dura, laboralment i emocionalment", explica Angela Naska recordant la primera vegada que va parlar amb aquest diari, ara fa gairebé cinc anys, en el marc d'un reportatge sobre violència masclista. Llavors dos cuiners l'havien assetjada sexualment al restaurant on treballava i quan es va queixar, en lloc de prendre mesures, no li van renovar el contracte. Se'n va trobar més, de casos així, i ja li havia passat abans. Havia arribat a Barcelona el 2014 amb dues maletes, sense conèixer ningú i amb la cartera gairebé buida, enamorada de la ciutat que havia descobert en un viatge de cap de setmana. Venia d'Itàlia, on havia desembarcat la seva família, des d'Albània, quan ella tenia tres anys. Ara, cinc anys després d'aquell reportatge, té negoci propi. És un club de jazz al port del Masnou amb un nom que li encaixa: Flappers. "Volia un lloc segur per a les dones, on donar-los oportunitats, totes les treballadores som dones", diu Naska, amb el cap ben alt.

La tercera edició del Jazz I Am Barcelona International Meeting arriba del 8 al 10 de setembre a la Fabra i Coats de Barcelona. L’esdeveniment, un espai de trobada entre professionals de la música de l’escena jazzística, comprèn conferències, taules rodones, workshops, sessions de networking, presentació de projectes i dotze actuacions en directe. La novetat d’enguany és un nou format anomenat MeetThePro que consistirà en presentacions breus, a càrrec de 24 directors artístics del festival, davant d’un màxim de 30 assistents. El públic es podrà dirigir al director artístic o programador a càrrec de les presentacions per establir aliances. Tots els actes es transmetran a través de Ràdio Fabra.

L'empremta del mestre Francesc Burrull ha marcat la música catalana de les últimes dècades, ja fos com a pianista, arranjador, compositor, vibrafonista o director musical, sobretot des de l'àmbit del jazz -del qual ha estat un dels pioners, juntament amb Tete Montoliu, Josep Maria Farràs i Ricard Roda- i també en relació amb els Setze Jutges, que van impulsar la Nova Cançó a la dècada dels 60.

El trompetista nord-americà Wynton Marsalis actuarà dilluns al Palau de la Música (20.30 h) en el marc del Festival de Jazz de Barcelona. Hores abans de sortir cap a Europa, el músic nascut a Nova Orleans el 1961 ha concedit una entrevista a l’ARA a través de Skype.

Els aficionats al jazz -a escoltar-lo, a ballar-lo o a tocar-lo- tenen ara al seu abast una excel·lent col·lecció del que s’ha interpretat i s'interpreta a casa nostra, a través de l’ARA, que ofereix un pack de vuit CD del millor jazz català. Els CD, que es poden adquirir del 26 de juny al 9 de juliol en aquest enllaç, són una bona mostra de la diversitat d’estils i de la qualitat musical dels grups catalans que es dediquen al que es coneix com la música clàssica del segle XX. Els CD són els següents: el dels cinquanta anys de la Locomotora Negra, 50 (1971-2021) (16,95 €), que diu adeu als escenaris; Ravel’s dreams, de Marco Mezquida (13,95 €); Gentle ben, de Tete Montoliu & Ben Webster (19,95 €); Emotional dance, d'Andrea Motis (9,95 €); Bluessin' the jazz, de Big Mama Montse & Original Jazz Orquestra Taller de Músics (11,95 €), Viatge a Nova Orleans, de La Vella Dixieland (7,95 €); Lliure jazz, de Tete Montoliu (5,95 €) i Jazz nature, de Txell Sust & August Tharrats Trio (16,95 €). Els CD es poden comprar separadament o bé de manera conjunta. El pack sencer dels vuit CD té un cost de 100 €.

El Festival de Jazz de Terrassa torna al calendari musical del 27 de maig al 13 de juny amb una edició en què s'ha fet un esforç per programar artistes internacionals malgrat la pandèmia. Arran de la incertesa que el sector cultural viu per les conseqüències derivades pel covid-19, l'organització assegura que ha estat "valenta" i ha optat per reprogramar artistes que van caure de la cita el març del 2020, molts dels quals internacionals, tal com recull l'ACN. "Volem mantenir el compromís previst amb artistes la primavera passada perquè puguin venir, i farem propostes que venen des dels Estats Units", diu Susanna Carmona, coordinadora d'un festival que oferirà 29 concerts en catorze espais.

Cantar les cançons de Núria Feliu amb coneixement de causa, sense distància irònica ni complicitats pop i amb un color musical inesperat. Si fa no fa això és Mireia canta Feliu (Temps Record, 2021), el disc que Mireia Feliu dedica a la seva tieta, i que es publica quan Núria Feliu mira de recuperar-se d’un ictus. “La música de la tieta l’he portat sempre a dintre. Són cançons que he cantat des de petita, quan anava al seus concerts”, recorda Mireia.