Els reiterats debats públics sobre qui és català, o sobre què és ser-ne, tenen ben poc a veure amb voler conèixer la societat catalana. Són discussions que resulten de les confrontacions polítiques, en què cada interlocutor utilitza la seva definició per autodefinir-se i marcar distàncies amb l’adversari. Per tant, no se’n pot saber res, dels catalans i de la seva nació, i tot l’interès rau en com se’ns utilitza a favor dels respectius projectes polítics. Són debats que es produeixen de manera intermitent a totes les nacions, però que aquí són endèmics.

Va haver-hi una concentració de therians a l’Arc de Triomf de Barcelona. Fa un mes no sabíem què volia dir aquesta paraula i ara ja la coneixem tots. Gent que “se sent” animal, ja sigui gos, cavall o gat (els més triats). És a dir, normalment se senten mamífers i rèptils. Poques vegades insecte. No hi ha therians mosca o poll. La paraula és un neologisme que, com totes les coses que cal legitimar i perpetuar, ve del grec. Therianthropia ve de therion (animal) i anthropos (humà).

Abans de ser mare tenia unes conviccions molt fermes sobre qui era i sobre com seria el meu camí. No imaginava fins a quin punt la maternitat et transforma d’arrel, fins a quin punt jo mateixa seria una persona diferent. Pensava que em costaria més deixar de ser jo la meva prioritat, i que a vegades ho viuria amb neguit o com una pèrdua.

En l’origen del moviment independentista hi havia la voluntat de deixar en segon pla el nacionalisme identitari i victimista, és a dir, la pitjor cara del pujolisme, la cara Ferrussola. L’aportació clau en aquest sentit va ser, des del camp intel·lectual, la del filòsof Xavier Rubert de Ventós, amb l’obra De la identitat a la independència, del 1999, una dècada abans de l’inici del Procés. Aquell llibre duia un pròleg del seu amic Pasqual Maragall, el qual encara es declarava federalista. Amb els anys, l’assaig de Rubert de Ventós acabaria portant el maragallisme i una part del PSC a posicions sobiranistes.

Quan la setmana passada apel·lava a una nova intel·ligència –també podria haver dit un nou imaginari– per referir-nos als processos migratoris que viu el nostre país, el que volia dir és que cal saber parlar de la realitat social a l’altura de les circumstàncies. Que hi ha vells conceptes que no s’ajusten a les noves realitats. Que els que s’han d’ajustar a la realitat són els conceptes, no al revés. Que cal pensar de la manera que ens apropi el millor possible als fets –i si pot ser, a la veritat–, sobretot als que ens resulten conflictius i que més inquieten. Que s’ha d’evitar emmascarar o mistificar la realitat, tant si es fa intencionadament per fer-la més passadora com si es fa amb mala fe per alarmar-nos i treure’n partit.

Ha quedat clar que de la manca d’espectadors al cinema català i en català no n’és culpable l'“en català”, sinó el “cinema”. I és que si tens una bona història, l’expliques bé amb un bon guió, disposes de bons intèrprets, i està ben dirigida i ben produïda, tindràs els espectadors que et calen. I arriba allò de “ja l’has vista?”, “encara no hi has anat?”, o “no te la perdis!”. En cap cas la llengua catalana no és l’obstacle per al cinema català i en català com s’ha vist amb Casa en flames i El 47. Com ja ho havíem vist abans amb Pa negre.

Fins no fa gaire estava convençut que la missió de l'art era mostrar-nos les possibilitats expressives latents de la realitat. Avui he de reconèixer que els artistes tenen una altra opinió del seu ofici.

Llegeixo que el departament de Salut podria haver de pagar 300.000 euros per compensar un intercanvi de nadons que va passar per error l’any 1972. Els advocats de l’home perjudicat han rebutjat aquesta primera proposta.

Interior Chinatown, de Charles Yu (Los Angeles, 1976), és una original barreja de gèneres plena d’humor, un relat experimental i al·legòric que explora qüestions fondes com l’assimilació cultural, el preu de l’ascensió social, la cultura pop, la immigració, l’ansietat paralitzant, la fugida dels papers que ens veiem obligats a jugar i els estereotips racials. La pregunta clau del llibre de Yu és: la raça realment ens condiciona a no poder aspirar a res millor?

Les eleccions del 23-J van atorgar a l'independentisme un gran poder de decisió, malgrat la desorientació dels últims anys en què el moviment ha anat desenfocant els objectius i ha anat perdent centenars de milers de votants pel camí. En un context de reorientació estratègica sis anys després de l'1-O, les reivindicacions sobre la llengua i la identitat han tornat amb força. Van entrar de ple amb les negociacions de la mesa del Congrés, en què es va acordar l'oficialitat del català a la UE –encara no assolida– i l'ús de la llengua a la cambra baixa estatal amb els vots de Junts i ERC. En la Diada també hi van jugar un paper clau, fins i tot en la manifestació de l'ANC. I el Govern també s'ha centrat en l'impuls de la llengua com "un pilar bàsic" i objectiu de legislatura. Així el president, Pere Aragonès, ha acordat aquesta setmana amb Pedro Sánchez una llei de pluriulingüisme.

Sento un rebuig gairebé visceral davant de qualsevol generalització sobre grups, col·lectius, cultures o països. Haver-me vist des de molt aviat inclosa en descripcions amb les quals no em sentia gens identificada, posada en el sac del “vosaltres” sense tenir gaire clar què volia dir exactament aquest conjunt tancat, m’ha vacunat contra aquesta manera d’apamar el món perquè de seguida hi veig el perill dels essencialismes. Quan diem els uns són així, els altres aixà, jo ja desconfio. Trobareu tants individus que responen a les característiques atribuïdes al grup com d'altres que no en compleixen cap. I tot i això... tot i això de vegades tinc els meus dubtes.

Fracàs. Una dècada sencera separa la visita d’Ursula von der Leyen a Lampedusa de la que va fer-hi José Manuel Durão Barroso, com a president de la Comissió Europea, l’octubre del 2013. Han passat 10 anys entre l’últim desembarcament de milers de migrants arribats a la petita illa italiana i aquella visita de Barroso per retre homenatge a les més de 300 víctimes d’un naufragi que va convertir l’aeròdrom de Lampedusa en una morgue improvisada. “Una cosa és veure-ho per televisió i l’altra és veure-ho aquí. Són imatges que no oblidaré mai”, deia aleshores Barroso, mentre fora de les instal·lacions un grup de persones cridava “vergonya” i “assassins” contra una Europa que sentien que els havia abandonat. Von der Leyen, al costat de Giorgia Meloni, prometia, aquest diumenge, “una resposta europea”. 

El desllorigador dels resultats del proper 23-J ens el proporcionaria saber què s’hi votarà. No, no vull dir quins partits ni amb quines proporcions, sinó quina serà, o quines seran, les motivacions diguem-ne profundes dels electors. Dit d’una altra manera: els electors votaran principalment el que se’n sol dir “allò que importa a la gent”, o votaran “allò que alarma la gent”?

Quan estudiava filosofia a la universitat, vaig preocupar-me per les pràctiques colonials que no havien pogut treure’s de sobre els països que havien assolit la independència legal. Era evident que el fenomen de la colonització no s’ensorrava del tot mitjançant el dret, perquè l’esclavitud no desapareixia encara que tots els ciutadans fossin considerats iguals davant la llei. En altres paraules, entre descendents de colonitzadors i descendents de colonitzats hi havia mecanismes de discriminació i dominació que impossibilitaven la llibertat real i, per tant, aquesta no s’assolia només amb la consecució de la igualtat formal. 

"Jo podria fer o esdevenir milers de coses excepte una: deixar de ser grec". Ho escriu Theodor Kallifatides, l’escriptor que als 25 anys va marxar d’Atenes destí a Estocolm i amb el temps va acabar esdevenint un autor d’èxit en suec. I afegeix: "Jo soc grec, els meus fills són suecs. Mai no he intentat fer-los una altra cosa [...] No volia que la meva hel·lenitat esdevingués una amenaça per a la seva vida. Els la vaig donar com a regal, no com a feina obligatòria". A canvi, ells li han fet un altre present: "Quan ets estranger, els teus fills esdevenen les teves arrels".

Si comptem els nascuts a la República Popular que viuen a l'estranger i els seus descendents directes, només la diàspora xinesa ja puja a més de 40 milions de persones. La majoria han conservat l'idioma. És el "món xinès", que en total suma gairebé 1.480.000.000 de persones. Si comptabilitzem l'extensió geogràfica del "món rus" ens surten ni més ni menys que 17.100.000 quilòmetres quadrats. Des de fa temps, Vladímir Putin i Xi Jinping s'ensumen discretament i s'observen de reüll amb la seva mirada fredíssima. Saben que es necessiten i alhora tenen clar que no poden establir una aliança que resultaria lesiva per als seus respectius interessos. La setmana passada, Xi Jinping va jugar un paper diplomàticament impossible: el de candidat a soci lleial i alhora el de mitjancer imparcial. Ambdós són conscients que representen alguna cosa més que dos països enormes. En realitat, es tracta de dos "mons" culturalment autosuficients.

Si remenes una mica el teu telèfon mòbil segurament hi trobaràs moltes aplicacions que ni recordaves haver-te descarregat. Cadascuna ha arribat a aquesta pantalla després d'un procés sovint feixuc, en què la plataforma potser et demana contrasenyes, informació personal i fins i tot fotos per tal d'obrir-te la seva porta d'entrada. Abans de crear Silt, els seus fundadors es van fixar durant força temps en l'estona que ells mateixos destinaven a superar totes les barreres per registrar-se correctament en una aplicació.

Tots els humans es pregunten qui són, d’on provenen i quina és la seva identitat. Aquesta recerca és important i fascinant, però també pot ser perillosa. A l’intentar definir clarament una identitat pròpia, em puc tancar al món. Puc concloure que la meva identitat es defineix a través de la pertinença a un sol grup de persones, potenciar les parts que em relacionen amb el grup escollit i bandejar totes les altres parts.

Zakaria, Yousaf, Dayla Mia, Abdul Jabbar. Són els noms de les criatures que van estrenar la vida alhora que el 2023 treia el nas. Són els primers catalans de l’any, el títol honorífic d’una tradició del matí de cada 1 de gener que la premsa i la televisió multipliquen en una jornada festiva de poc moviment informatiu. Des de fa uns anys, però, el que hauria de ser un moment d’alegria per a un dels països amb la taxa de fecunditat més baixa del món s’ha convertit en un dia en què racistes i xenòfobs es treuen la màscara aprofitant que l’atzar biològic ha fet coincidir que en molts casos aquests primers nadons siguin de famílies d’origen estranger i els hagin triat noms d’acord amb la seva tradició. 

No podria estar més d’acord amb l’article de Jennifer Weiner que l'ARA publicava fa només uns dies, titulat Per què sí que importa que Jennifer Lopez sigui ara Jennifer Affleck. L’escrit, publicat originalment al New York Times, posa l’èmfasi en un tema que, com bé comenta l’autora, pot semblar menor en una època en què, entre altres coses, els Estats Units evidencien retrocessos importants en àmbits com l’avortament o els drets dels matrimonis homosexuals, però que, personalment, percebo com un dels costums més rancis, obsolets i masclistes de la cultura anglosaxona: el fet que la dona es canviï el cognom quan contrau matrimoni amb un home.