Josep Martínez, porter valencià de l’Inter de Milà, ha atropellat aquest dimarts al matí amb el seu cotxe un home de 81 anys que anava en cadira de rodes. Segons La Repubblica, la víctima ha mort a l'instant.

El botxí del Barça a les semifinals de la Champions, Francesco Acerbi, no és un paio normal. "Jo? Jo he viscut mil vides", ha arribat a dir el veterà defensa de l'Inter de 37 anys. L'autor del gol de l'empat en l'últim minut de partit –i que va forçar la pròrroga– és un d'aquells jugadors emprenyadors que sol travessar certes línies quan juga. Als quarts de final, en lloc de celebrar la classificació va anar a riure's a la cara de Thomas Müller en un gest poc esportiu. Contra el Barça va passar-se les semifinals intentant treure de polleguera Lamine Yamal amb tàctiques brutes. Els rivals no el poden ni veure i l'afició de l'Inter l'adora. Les crítiques no li fan ni pessigolles, ja que ell ha estat a l'infern, com sol dir.

"Crec que aquest equip s'ha guanyat el respecte de tot Europa. Quan els jugadors tornin a casa i es mirin al mirall penso que poden estar orgullosos del que han fet", deia Hansi Flick a la sala de premsa del Meazza poc després de la cruel derrota contra l'Inter. L'entrenador va aparèixer a la compareixença amb posat seriós i exhaust després d'un partit en què gairebé no va poder asseure el cul a la banqueta per la intensitat de l'enfrontament. A banda de felicitar un grup de jugadors que ha dotat d'una mentalitat de ferro impensable al principi de la temporada, va voler destacar la importància del duel contra el Reial Madrid: "És una derrota molt dura. Volem la Champions i l'any que ve ho tornarem a intentar, però ara toca aixecar-se i pensar que, d'aquí quatre dies, ens enfrontem al Reial Madrid i estem lluitant pel títol de Lliga".

Una dècada sense finals. 10 anys esperant una final que no acaba d’arribar. El Barça va quedar-se a un pas de tornar a una final de Champions per primer cop després de tocar el cel a Berlín el 2015 al derrotar la Juventus en aquella final liderada per Messi, Neymar i Luis Suárez. Coses de la vida, el rival de l'Inter a la final de l’Allianz podria ser el PSG, entrenat precisament per Luis Enrique, el tècnic que fa 10 anys va aconseguir el triplet amb el Barça. Seria un gir del destí ben entremaliat, aquest.

El Barça no jugarà la final de la Lliga de Campions. Aquesta no. Una derrota per la mínima (4-3) després d'una pròrroga posa punt final al viatge dels homes de Hansi Flick a la màxima competició continental. Però és igual. El significat d'aquests últims mesos de competició va més enllà. Ara tot fa mal, però temps serà savi. A continuació, uns apunts en calent.

El Barça va tenir el cel a tocar a Milà, però quan ja acariciava l'enèsima remuntada de l'era de Hansi Flick, les seves il·lusions es van glaçar amb un gol d'Acerbi en l'afegit que va enviar el partit a una pròrroga cruel. A dos minuts pel final dels 90 minuts, semblava que Raphinha obrava el miracle, capgirant un 2-0 a la primera meitat fruit, com en l'anada, dels errors individuals. L'Inter, tot i patir de valent, va fer valer el factor camp per acabar-se imposant en una eliminatòria (4-3) que, malgrat el desenllaç, fa que el Barça torni a ser un dels conjunts més respectats d'Europa. L'equip, que va lluitar fins al darrer alè, va acabar jugant amb una defensa de tres amb Araujo, Gerard i Héctor Fort. Tocarà esperar per tornar a una final de la Champions, però el camí fins aquí ha omplert el barcelonisme d'una il·lusió que ara s'ha de traslladar contra el Reial Madrid a Montjuïc.

A Hansi Flick li agrada el vertigen, passar-s'ho bé i esprémer la vida, malgrat els potencials perills que això porta adherits. Si hagués d'escollir entre la pena i el no-res, triaria la pena, com William Faulkner. Aquesta forma d'enfrontar-se al món des d'una banqueta d'un equip de futbol tant comporta ser implacablement atrevit en els últims minuts d'un partit d'anada d'unes semifinals de la Champions League que tens empatat com jugar-se la Lliga a Valladolid amb una sèrie de futbolistes que durant la temporada has demostrat que no et generen seguretat o que directament no has tingut disponibles.

El Barça no va poder guanyar l'Inter de Milà a casa (3-3), però es va carregar d'arguments per pensar que ho pot fer perfectament al Giuseppe Meazza. A continuació, n'enumerarem alguns, començant pels individuals i acabant pels col·lectius.

Empat bestial en un partit espectacular de Champions entre el Barça i l'Inter de Milà. A continuació, uns apunts en calent.

Vittorio Boiocchi, cap històric de la Curva Nord, el col·lectiu d'ultres de l'Inter de Milà, va ser assassinat amb cinc trets l'octubre del 2022 a la porta de casa seva, ubicada a la rodalia de Milà. Tenia 69 anys i se li coneixien relacions amb el clan calabrès Facchineri i amb la Cosa Nostra siciliana. Aquest 11 d'abril, dos anys i mig després dels fets, la policia italiana va detenir sis homes relacionats amb un assassinat que els investigadors consideren que va estar lligat a la rivalitat per controlar les activitats lucratives entorn de l'estadi Giuseppe Meazza (la denominació de San Siro quan hi juga l'Inter) els dies de partit i per la jerarquia de la Curva Nord.

L'Inter de Milà, vigent campió d'Itàlia i líder de la Serie A aquest curs, serà el rival del Barça a la semifinal de la Copa d'Europa. El club va néixer d'una escissió de l'AC Milan el 9 de març del 1908. Va ser al Ristorante Orologio de la capital llombarda, i la voluntat era clarament cosmopolita: "Aquesta nit meravellosa ens atorga els colors del nostre escut: negre i blau sobre un fons daurat d'estrelles. Es dirà Internazionale perquè som germans del món". Ha passat més d'un segle i l'Inter és, per mèrits propis, un dels clubs més grans d'Itàlia i d'arreu del continent. Avui dia, a nivell futbolístic parlem del projecte més estable i potent del país transalpí. Simone Inzaghi n'és l'entrenador des de l'estiu del 2021 i, més enllà dels títols, ha establert unes bases molt sòlides.

Ho ha tornat a fer. Gairebé quinze anys després d'omplir d'orgull i de felicitat els seguidors del Barça en una història d'amor que va començar amb un triplet el 2009, Pep Guardiola ha brindat al Manchester City aquesta mateixa glòria. Guanyar-ho tot en una mateixa temporada és tocar el cel amb els dits. Amb el triomf a la final d'Istanbul davant l'Inter gràcies a un solitari gol de Rodrigo (1-0), el conjunt anglès rubrica una temporada perfecta amb la consecució de la Premier League, la FA Cup i la Lliga de Campions. Emocionat, Guardiola va patir i celebrar de valent la seva primera Champions lluny del Barça. Ja no hi ha dubte, ja no hi ha qui ho pugui discutir: és el millor entrenador del planeta. L'Inter va ser un os dur de rosegar, un rival incòmode, digne, que també va fer mèrits per ser campió, però la Copa d'Europa anirà a parar per primera vegada en la història a les vitrines del City.

El futur del Barça a la Champions League depèn del que passi a l'Inter de Milà - Viktoria Plzen que es jugarà dues hores i quart abans que els blaugranes rebin el Bayern Munic al Camp Nou. Si els italians no aconsegueixen guanyar els txecs, els de Xavi Hernández encara tindran l'oportunitat de classificar-se si guanyen els alemanys a casa. L'escenari és poc probable, perquè el Viktoria està eliminat i no ha sumat cap punt a la màxima competició. Tot i això, encara hi ha alguns motius per creure en el miracle. Els analitzem tot seguit.

Havia de ser una d’aquelles nits europees per recordar i va acabar amb el Barça sentint repicar les campanades a mort a la Champions (3-3). Maleïda competició, tan desitjada i tan cruel amb el Barça, últimament. El somni de la Lliga de Campions continua viu, però amb un escenari massa complicat, ja que l’Inter en farà prou derrotant el Viktoria Plzen per classificar-se. Castigat per una defensa que va esquerdar-se pel mig, si el Barça continua amb un fil de vida és gràcies a Lewandowski, que no va rendir-se en cap moment, amb dos gols salvadors. I Ter Stegen, que va inventar-se dues aturades al final quan l’Inter semblava que encara podria fer més gran la ferida. Va ser, però, una nit per oblidar, que gairebé serveix com a epitafi de la llarga i triomfant carrera d’un Piqué fora de forma. L’equip, massa nerviós, no va saber convertir les idees que tenia en fets. Sort del polonès. Gràcies a ell cal posar ciris i espelmes als txecs.

La imatge d'una marea blanca de més de 30.000 aficionats en el darrer partit europeu de pes al Camp Nou, el jugat contra l'Eintracht de Frankfurt, va fer pujar els colors a Joan Laporta i a la directiva blaugrana. Els mecanismes activats pel club per evitar la revenda i la compra massiva d'entrades per part dels aficionats del conjunt alemany –coneguts per protagonitzar desplaçaments nombrosos– van fallar i el Barça va viure una jornada per oblidar al seu propi estadi. El president blaugrana i el seu equip van decidir intervenir en l'assumpte perquè no es tornés a repetir "mai més" un episodi com aquell. Aquest dimecres, amb la visita de l'Inter de Milà, arriba l'hora de la veritat.

El 12 de desembre de l’any 1931, un munt de curiosos esperava a l’Estació de França l’arribada de l’expedició de l’Ambrosiana, un dels millors equips de la Lliga italiana. A més de periodistes i aficionats, hi havia el cònsol italià a Barcelona, que va rebre els esportistes amb la salutació feixista. Ja feia 9 anys que Mussolini manava a Itàlia liderant una revolució feixista que ho havia canviat tot. També el nom d’entitats esportives, com l’Inter de Milà. Durant el feixisme, l’Inter va anomenar-se Ambrosiana.