La derrota més dolça i afortunada del Barça

Enviat especial a DortmundSis anys després, el Barça torna a ser semifinalista de la Champions. Patint. I de valent, però l’equip de Hansi Flick va ser capaç de superar totes les adversitats possibles, començant per un mal partit en general, un hat-trick de Guirassy i la sensació que tornaven a aparèixer els vells fantasmes de Roma i Liverpool. Però ahir no era el dia. La sort es va aliar amb l’equip blaugrana, i entre un gol en pròpia porteria de Bensebaini a la segona part i la xarxa de seguretat del partit d’anada, la classificació va ser possible (3-1, 3-5 en el global).

És evident. Si després de quatre mesos s’havia de perdre, era a Dortmund. Però el problema és que el Barça no va entendre què necessitava el partit. Ahir no era un dia per sortir a guanyar a la desesperada. Tampoc per tancar-se al darrere i penjar-se del travesser. Calia jugar amb el temps, tenir la pilota, aconseguir que el Dortmund perdés els nervis, que es precipités. Fer valer els quatre gols de l’anada i guanyar l’aspecte psicològic. I no va fer res de tot això. Fins que la sort es va aliar amb els blaugranes i va arribar el gol en pròpia porteria, el matx va ser un festival de pèrdues absurdes des del primer minut, d’imprecisions amb la pilota als peus, de falta de coordinació entre línies i de jugadors misteriosament desapareguts o despistats.

Flick va sorprendre amb l’onze inicial, ajuntant Gavi i Fermín al mig del camp. L’equip no va trobar referents i es va trencar amb facilitat. Era incapaç de jugar la pilota una estona llarga, de tenir possessions que calmessin els ànims del partit. Lewandowski intentava ajudar reculant la seva posició, mentre Lamine Yamal i Rapihnha no podien desbordar per les bandes quan rebien la pilota. Era estrany veure Lamine, un futbolista amb un talent individual extraordinari, errant tantes accions i passades aparentment senzilles. A la segona part va millorar tímidament, però no prou per acabar sent substituït.

El Dortmund s'ho va creure gràcies al Barça

No era un dia amb gaire ambient de remuntada a Dortmund. El 4 a 0 pesava a l’afició, que omplia l’estadi més per militància que per convenciment. Però l’arrencada blaugrana va ser tan fluixa que –a bodes em convides– tothom s’ho va començar a creure. Guirassy va fallar una primera ocasió clara, però no la segona, amb què va avançar el conjunt alemany des dels onze metres. Un penal matusser de Szczesny, que una vegada més va demostrar que pot ser bo en moltes coses però que se li veuen les costures quan ha de sortir d’emergència de sota els pals. Amb l’1 a 0 tornaven a aparèixer els fantasmes. I el segon gol, just a l’inici de la segona part, posava tothom en alerta màxima.

La desconnexió era general. A vegades semblava que més que una pilota de futbol els n’haguessin donat una de rugbi. El primer xut entre els tres pals, tímid, va ser de Kounde a la mitja hora de partit. El lateral francès va tenir també algunes desconnexions i errors de marcatge; igual que Araujo, novament molt fluix amb la pilota als peus; o De Jong, que no s’imposava com a pivot. No funcionava res de res. Ni tan sols l’àrbitre, que va posar el llistó molt elevat amb les faltes i va donar ales a l’efervescència alemanya. No va ser un Barça imperial com a l’anada. Va ser un Barça cohibit i, durant molts minuts, absolutament superat per la situació. També en les pilotes dividides, en què a vegades els jugadors posaven la cama amb por.

L'acció clau del partit, el gol de Bensebaini

La millor notícia va ser haver fet un partit tan dolent i anar perdent només de dos gols. L’acció de Bensebaini va ser decisiva. Fermín buscava la centrada i el defensa, intentant refusar, va clavar la pilota a l’escaire de la seva porteria. Poques vegades un autogol s’ha celebrat amb tanta ràbia, o amb tanta sensació d’alleugeriment. La diana, afegida a l’entrada de Pedri, que va rellevar Gavi, va donar una estabilitat que fins aleshores no havia existit.

Van ser els millors moments del Barça. Durant uns minuts el control blaugrana va ser absolut, el Dortmund no passava del mig del camp i hi va haver tot un seguit d’ocasions per empatar que no van arribar a bon port, fos perquè Fermín estava negat de cara a porteria o perquè Raphinha, obsessionat en ser el màxim golejador de la Champions, va voler acabar jugades tot sol quan hi havia companys que estaven més ben posicionats.

Els fantasmes van reaparèixer al minut 75, amb el tercer de Guirassy, en una jugada que la defensa va ser tova i va regalar dues rematades, l’última d’elles al fons de la xarxa. L’estadi es va tornar a encendre i el Barça va tornar a ser un flam. Flick intentava apedaçar l’equip amb canvis. Van faltar idees, cames fresques, algú que aprofités la defensa avançadíssima del Dortmund. Per sort, el temps s’havia esgotat. La xarxa de seguretat de Montjuïc era suficientment gran.