Mai he viatjat fora de l'Afganistan. Per tant, no sé com és viure en un altre lloc, ni què passa en altres països considerats desenvolupats quan hi ha una gran tempesta o un terratrèmol. Suposo que allà la gent podrà rebre ajuda o potser és alertada quan passa una cosa així. A l’Afganistan, en canvi, no pots esperar absolutament res. De vegades penso que el meu país és la fi del món, un lloc on la mort torna d’una forma o una altra a cada estació de l’any, ja sigui per la guerra, el fred, les inundacions, els terratrèmols... Cada desastre és pitjor que l’anterior i ens recorda la nostra vulnerabilitat. I el pitjor de tot és que sovint cap tragèdia arriba mai sola.

Serà cosa de la grandeur, però quina facilitat té el cinema francès per dialogar amb la realitat immediata i treure pit en clau nacional de qualsevol petita gesta. El director de la recent adaptació d’Els tres mosqueters porta a la pantalla l’episodi real de l’evacuació d’emergència de centenars de refugiats afgans realitzada in extremis per un grapat de policies de l’ambaixada francesa durant la caiguda de Kabul en mans dels talibans. Basada en el llibre del responsable de l’operació, 13 días, 13 noches pren, per tant, el punt de vista del comandant de policia, un veterà pragmàtic i a punt de retirar-se que ha de bregar amb el caos absolut d’un país trencat, la desesperació extrema dels civils afgans, l’amenaça dels talibans i els dubtes dels altres policies i dels seus superiors.

Hi ha errades inexplicables que tenen un preu astronòmic. Després de dues dècades de lluita contra els talibans, d’una corrupció galopant i de centenars de milers de vides sacrificades, la retirada occidental de l’Afganistan va acabar en un caos tan dramàtic com espectacular. Les imatges que en van quedar, a ulls d’una història que semblava repetir-se, evocaven la caiguda de Saigon (Vietnam) l’any 1975. Però el caos va continuar molt més enllà d'aquells dies d'agost del 2021.

Una cinquantena de dones afganeses han sortit al carrer per protestar contra la decisió dels talibans de tancar-los definitivament tots els salons de bellesa, l’últim dels reductes que els quedaven per reunir-se sense la presència dels homes i un dels pocs negocis que podien tenir com a dones. Potser per això aquests salons van proliferar durant l’ocupació nord-americana, perquè complien dues funcions bàsiques: la de reunir-se i la de la independència econòmica de les dones. Potser és la vegada que més els escau el nom de bellesa. Però la repressió contra les dones s’executa fins a les últimes conseqüències i aquesta cinquantena de perruqueres i maquilladores han pres la decisió política d’organitzar una manifestació per discutir i negociar una prohibició que els tanca les poques portes que els quedaven obertes i els pren el menjar, literalment, de la boca. “Pa, treball, justícia” era la seva proclama. La resposta talibana ha estat llançar-los canons d’aigua i disparar a l’aire per dissoldre-les. Fins aquí la negociació, el diàleg. Però la seva protesta no és en va, al contrari. És un exemple polític de dignitat màxima. 

Un podcast per conèixer l’Afganistan que els talibans no volen que vegis. L’enviada especial, Mònica Bernabé, que va viure 8 anys a Kabul i es va convertir en l’única periodista de l’Estat que hi ha treballat permanentment, ens explica el seu recent viatge, que ha fet sense permís de premsa. És un recorregut per la crua realitat de l’Afganistan i per la situació terrible de les dones. Però mirem també enrere per explicar com neixen els talibans i mirar d’entendre com s’ha arribat fins aquí i quin futur li pot esperar a un dels països més opacs del planeta.

Una de les raons de ser del periodisme professional, quan tothom amb un mòbil amb càmera a la butxaca pot ser una font d’informació, és anar als llocs complicats quan ningú no mira. Per descomptat que cal anar-hi quan passen esdeveniments extraordinaris, però el que té mèrit és anar a mirar, preguntar i explicar-ho quan aparentment a ningú no li interessa. I anar-hi sabent on es va, tenint coneixement del terreny i capacitat d’anàlisi i de donar context.

La Mònica Bernabé, enviada especial de l'ARA a Kabul, entra al principal centre sanitari de la capital d'Afganistan.

La desfeta de l'exèrcit afganès i la presa del poder dels talibans, que s'ha produït amb una rapidesa del tot imprevista per la Casa Blanca, té moltes ramificacions tant dins com fora del nou emirat islàmic. Com ara que els talibans s'hagin apropiat de l'ingent arsenal militar que formava part de les forces armades afganeses. De moment, el Pentàgon no ha fet pública una avaluació precisa de quantes unitats de cada tipus d'armament de fabricació nord-americana han caigut en mans del moviment fonamentalista, però es tem que les armes lleugeres es comptin per desenes de milers, els vehicles blindats per centenars i els helicòpters i avions de guerra per desenes.

Més de vint-i-una hores després que l'últim soldat nord-americà abandonés l'aeroport de Kabul quan faltaven uns minuts per a la mitjanit (hora local), un molt ferm i desafiant president dels Estats Units, Joe Biden, ha comparegut des de la Casa Blanca aquest dimarts al vespre per refermar la seva decisió de posar fi a la guerra més llarga que el país ha lliurat mai en la seva història –"Era hora d'acabar aquesta guerra", ha dit– i per destacar l'operació d'evacuació que s'ha dut a terme en les últimes dues setmanes.

No he tornat a l’Afganistan des del desembre del 2001. Feia unes setmanes que els talibans havien abandonat Kabul per atrinxerar-se a Qandahar i les cròniques periodístiques del suposat “alliberament” intentaven construir un relat de canvi que s’ha demostrat irreal. Retratàvem anècdotes i moments; sensacions i esperances. El discurs dominant reforçava els estereotips occidentals. Els Estats Units eren un país de dol que havia decidit venjar militarment la seva nova consciència de vulnerabilitat. Un document intern de la CNN que es va distribuir aleshores entre els presentadors i corresponsals de la cadena de televisió aconsellava “no centrar-se excessivament en les baixes i les penalitats que hi hagi a l’Afganistan” perquè, per damunt de tot, calia no oblidar la gran quantitat de morts innocents que l’11-S havia deixat en sòl nord-americà. Amb la trampa semàntica de la “guerra contra el terror” com a legitimació del que hauria de venir, l’administració de George W. Bush, decidida a imposar la democràcia per la força de les armes, no va tenir cap inconvenient a fabricar les proves i el relat que havien de sustentar tot el que vindria després.

Quan el 20 de gener el president Joe Biden va prendre possessió del càrrec va assegurar que "els Estats Units han tornat". Una proclama que volia establir un punt i a part en la política aïllacionista de la presidència de Donald Trump, l'arquitecte de la pau i la retirada de l'Afganistan en les converses de Doha amb els talibans. La rapidíssima i inesperada caiguda de Kabul –tot i que informes d'intel·ligència que van apareixent ja advertien de la feblesa real del govern prooccidental del país– desmenteix, en bona mesura, les paraules de Biden.

Desenes de persones han mort dijous a migdia en un doble atemptat, almenys el primer dels quals suïcida, en un dels accessos a l’aeroport de Kabul, on milers d’afganesos continuen esperant poder accedir-hi per embarcar-se en un vol d’evacuació i fugir del país, sota control dels talibans des del 15 d’agost. L'últim balanç és d’almenys 161 morts (13 d'ells soldats nord-americans) i 150 ferits -18 dels quals nord-americans-. L’acció va ser reivindicada poc després per la branca local de l’Estat Islàmic, ISIS-K, amb un comunicat on es veia la fotografia del suposat autor de l’atac suïcida. El grup està enfrontat als talibans dins del país.

L'aeroport de Kabul viurà entre aquest dijous i divendres, o a tot estirar en les primeres hores de dissabte, l'última fase efectiva de l'evacuació de civils afganesos i expatriats o cooperants estrangers, tot i que l'últim soldat nord-americà marxarà el 31 d'agost. Les principals potències europees, amb tropes desplegades al país, han alertat que molta gent, una xifra a hores d'ara incalculable, quedarà enrere contra la seva voluntat, amb un gran risc per a les seves vides.

La missió nord-americana a l’Afganistan s’acabarà el 31 d’agost. El president dels Estats Units, Joe Biden, va comunicar ahir als líders del G-7, durant una reunió telemàtica, que no té intenció d’ajornar el termini pactat amb els talibans per a la retirada de tropes, malgrat que ell mateix havia obert la porta a fer-ho i que els seus aliats (especialment el Regne Unit, Alemanya i França) l’hi havien demanat, per poder completar el llarg i complex procés d’evacuació de ciutadans occidentals i també d’afganesos en risc de ser perseguits pels talibans, sobretot els que van col·laborar amb les forces estrangeres durant els 20 anys de guerra.

Un portaveu dels talibans, Suhail Shaheen, ha anunciat aquest dilluns des de Kabul que no ampliaran el termini perquè les tropes occidentals continuïn evacuant ciutadans del país des de l'aeroport internacional de la capital més enllà del 31 d'agost. "Aquesta data és una línia vermella", ha dit, i si es mantingués la presència militar estrangera hi haurà "una reacció".

Les primeres imatges dels talibans al palau presidencial publicades per Al-Jazira posen rostre i forma a una realitat que ha arribat a l'Afganistan molt més ràpid del que s'esperava. Després que aquest matí encerclessin la capital i forcessin la marxa del president, Aixraf Ghani, després d'una setmana en què han conquerit capitals com qui aixafa un full de paper dins el puny, després de vint anys d'ocupació dels Estats Units, els radicals tornaran a controlar la vida dels afganesos. I, molt probablement, a sentenciar les dones afganeses que no puguin fugir –cosa que no serà fàcil– a un règim d'esclavitud, amb casaments forçosos i prohibició d'estudiar i treballar, una vida limitada als designis del radicalisme islamista. La marxa de les tropes nord-americanes ha posat la catifa als talibans per derrotar un exèrcit desmotivat, desorganitzat i víctima de la corrupció dels seus governants.

Ja sé que tots estem molt preocupats amb el coronavirus, però aquesta setmana han atacat una maternitat a Kabul. Una maternitat! Vint-i-quatre persones hi han mort, la majoria dones embarassades o que acabaven de parir i dos nadons que no feia ni 24 hores que havien nascut. Almenys hi ha vint persones més ferides i dues desenes de criatures que s'han quedat orfes de mare o que no se sap a qui pertanyen perquè van ser evacuades de l'hospital enmig del caos i no portaven cap identificació.

Un terrorista suïcida s'ha immolat aquest dissabte a la nit a l'interior d'un hotel de Kabul on se celebrava un casament. L'atemptat, reivindicat per Daeix, ha provocat 63 morts i 182 ferits. El portaveu del ministeri afganès de l'Interior, Nasrat Rahimi, ha confirmat que les víctimes són civils i ha parlat de "desenes". Els casaments a l'Afganistan acostumen a reunir centenars de persones, entre les quals molts infants.