"Atès que aquest ple serà retransmès per internet i el podrà veure tothom arreu del món, i segurament molt veneçolans que són a Sud-amèrica, ho diré en castellà: des de Junts celebramos la caída del señor Maduro..." Jordi Puigneró, tinent d'alcaldia de l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i exvicepresident de la Generalitat, va justificar d'aquesta manera el seu canvi de llengua divendres passat durant el plenari del mes de gener. Des de llavors, Puigneró no para d'acumular crítiques a les xarxes per haver renunciat a exposar els seus arguments en català. Aquest mateix dimarts ha sigut el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, qui s'hi ha recreat, assenyalant la doble vara de mesurar de Junts: "A l'hora de la veritat, els nivells d'exigència que s'apliquen a ells mateixos són més flexibles que els que reclamen als altres".

Desenes d'escriptors, editors, agents i llibreters catalans estan desembarcant a Mèxic, on del 29 de novembre al 7 de desembre se celebrarà la 39a edició de la Fira Internacional del Llibre (FIL) de Guadalajara, la segona fira del sector editorial més important del món, només superada per la de Frankfurt. La presència de Barcelona com a ciutat convidada d'honor –amb un 80% d'autors que escriuen en català i un 20% en castellà– és un bon moment per analitzar quina literatura catalana es llegeix al món i en quines llengües, quins són els punts forts del sector i quines assignatures pendents hi ha de cara al futur.

Aquesta matinada ha fet 85 anys que el president Lluís Companys va ser afusellat per l’estat espanyol. El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha disposat la corona de flors al peu de la tomba de Companys al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc, a Barcelona.

Encara no sabem què va passar durant les cinc hores del 29 d'octubre passat que el president valencià, Carlos Mazón, va passar al restaurant El Ventorro, desconnectat de tot i de tothom, mentre la DANA arrasava el país i la gent moria. Se sap, això sí, que hi eren Mazón i una periodista, Maribel Vilaplana, a qui el president hauria ofert la direcció d'À Punt, el canal televisiu autonòmic, una oferta que ella hauria declinat. Vilaplana no ho ha confirmat ni desmentit, i ha fet per mantenir-se tant en segon pla com ha pogut, però sí que va declarar dues coses. Una, que tot el temps que ella i Mazón van estar junts (Vilaplana no va dir on), ell es va mostrar del tot tranquil i no va donar senyals que succeís res urgent ni anormal. I dues, que ella li va suggerir que fes servir més el valencià en les seves aparicions públiques. Mazón parla el valencià a la perfecció, però, com és públic i notori, en un 94,74% de les seves compareixences s'estima més utilitzar la llengua en què cantava al grup musical Marengo.

Estem a punt d’entrar a l’any 2025, en què farà 50 anys que va morir el dictador, i la premsa espanyola es continua complaent en fabricar per als seus lectors les varietats modernes del “habla en cristiano” de la postguerra. Són els ariets del castellà a l’atac que s’expressen amb el complex de superioritat que ve del decret de Nova Planta. En el capítol de la setmana passada, un sanitari anuncia que se’n torna a Andalusia a causa del seu baix nivell de català amb un dramàtic “no tinc forces per seguir”.

La notícia política d’avui és a València, on el president Carlos Mazón compareix a les Corts per informar sobre la DANA. D’un tipus que va fer cas omís dels avisos amb un resultat catastròfic de morts i desastres materials, no s’espera que informi sinó que dimiteixi, però a Espanya això és impossible, perquè negociar o dimitir és senyal de feblesa.

L'organització de la Setmana del Llibre en Català ha demanat disculpes públiques per la lectura d'un conte en castellà en el marc del certamen. Ha passat durant la segona jornada del festival, el mateix dia que Albert Jané, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, en feia la glosa inaugural, durant la qual lloava la "noblesa, perseverança i eficàcia" del llibre en català. En un dels actes de la programació familiar de la Setmana, l'autora Lucía Serrano hi ha presentat la traducció catalana del seu últim llibre, Nos tratamos bien, publicada també a Beascoa, segell de Penguin Random House. Tot i tractar-se de l'edició catalana, Serrano -que és madrilenya però viu a Barcelona- s'ha adreçat al públic en castellà, cosa que ha indignat nombrosos usuaris a les xarxes socials a partir del vídeo que ha publicat a X l'exconsellera Clara Ponsatí, on es feia la pregunta següent: "Contes en castellà a la Setmana del Llibre en Català?"

Les eleccions catalanes se celebraran tres mesos després de les gallegues del passat febrer i les diferències, pel que fa a la llengua pròpia de cada territori, són significatives, sobretot per l'ús que en fan els partits de la dreta d'àmbit estatal: parlen més gallec que català.

No fa ni una setmana, el candidat del PSC, Salvador Illa, es referia a la ciutat de Lleida com a "Lérida" en un míting electoral a Santa Coloma de Gramenet. Davant l'allau de crítiques que va rebre, el dirigent socialista va assegurar que havia estat un error, i ho va atribuir a la fatiga de la campanya electoral. "Va ser un lapsus pel cansament, Lleida és Lleida", va matisar Illa, per mirar de tancar la polèmica, en una entrevista a Nació Digital. Tres dies després, però, Illa ha reincidit en la castellanització de topònims catalans. Aquest dijous, en un acte de campanya a Sant Boi de Llobregat, el cap de llista del PSC ha dit "Bajo Llobregat", i poc després ha afegit "Baix Llobregat". Fonts del PSC van atribuir a un "lapsus" el fet que Illa parlés de "Lérida" i no de Lleida, però aquest cop ja no han mirat de justificar la nova patinada del seu presidenciable. Partits i entitats independentistes com l'ANC han denunciat aquesta nova errada del candidat del PSC.

Només un de cada quatre joves parla català habitualment i el 28% de catalanoparlants l’abandonen sovint en la vida quotidiana. En el dossier d'aquest cap de setmana en parlem. I sortim al carrer per parlar-ne amb la generació Z.

Fa un parell d’anys, les primeres sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya afermant l’obligatorietat d’oferir el 25% de les classes en castellà van certificar el final formal del sistema d’immersió a l’escola catalana, que havia rebut un cop fatal amb la sentència del TC sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia. El final substantiu, en molts centres del país, s’havia anat covant ja des d’alguns anys abans, quan el sistema d’immersió va començar el seu retrocés pràctic. Resumint, la immersió fou una història d’èxit durant un parell de dècades, des del seu inici, impulsat per famílies de l’àrea metropolitana de Barcelona que volien ensenyament en català per als seus fills. I ha decaigut en les dues darreres dècades per motius variats.

Des de l’abril del 2007 el diccionari de l’IEC admet inclús com a sinònim de fins i tot o fins, que també té un sinònim molt formal i arcaic, àdhuc. Però l’estigma que arrossega inclús després d’haver sigut condemnat com a barbarisme durant gairebé un segle, fa que encara avui molts preferim fins i tot. El que fins ara semblava que teníem clar és que aquestes tres formes les utilitzàvem en oracions afirmatives i que, en les negatives, passaven a ser ni tan sols o ni. Per això diem "Fins i tot sap multiplicar" i "Ni tan sols (no) sap multiplicar", i no sembla una frase ben formada "Fins i tot no sap multiplicar", ni tampoc –encara que no n’estem tan segurs– "Inclús no sap multiplicar". Qui sap si pel fet que inclús (i el seu paral·lel castellà incluso) no grinyola tant en oracions negatives com fins i tot, comença a ser habitual llegir frases d’aquest estil: "Aquestes inèrcies no s’haurien de fomentar ni fins i tot subvencionar", "Els jutges no estan obligats a seguir el parer del Suprem fins i tot si en discrepen". A la primera frase jo canviaria ni fins i tot per i ni tan sols, i a la segona, fins i tot per ni tan sols.

Fa gairebé un any que el Tribunal Constitucional (TC) té damunt la taula la llei i el decret llei que van impulsar el Govern i el Parlament el 2022 per blindar la immersió lingüística a les escoles. L'hi va portar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que ja ha avançat el seu posicionament sobre la normativa: els magistrats consideren que és "inconstitucional" i que el sistema d'immersió lingüística que s'aplica a les escoles de Catalunya "només seria viable" en el cas que les famílies poguessin triar entre escolaritzar els seus fills només en llengua catalana o exclusivament en llengua castellana en un centre públic.

Després de l'estocada a la immersió lingüística que va suposar la sentència del Tribunal Suprem de l'any 2021, el Govern i el Parlament van aprovar el 2022 dues eines que havien de servir per blindar el català a l'escola: un decret llei i una nova llei que rebutjaven els percentatges de català i castellà a les aules per parlar de competències bàsiques en totes dues llengües. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va portar aquestes dues normes al Tribunal Constitucional (TC) perquè dubtava de la seva validesa. Un any després i davant de la incertesa de quin serà el dictamen del tribunal espanyol de garanties, el departament d'Educació ha començat a impulsar el que vol ser un nou escut judicial del català a l'escola: el decret de règims lingüístics.

Llegeixo que “fa sentit” que les escoles aturin les classes si hi ha episodis de calor. Podem discutir què és un episodi de calor i què no ho és i fins on han d’aguantar les criatures (mentre els grans ens barallem pel control del termòstat), però del que no hi ha dubte és que de sentit no en fa gaire, per no dir gens. Fins fa molt poc les coses tenien sentit. Tanmateix, en articles d’opinió o en classes universitàries es comença a recórrer a fer com si fos més culte i fins i tot genuí que tenir, i el nombre d’iniciats en aquest ús guanya adeptes de dalt cap a baix.

Des d'aquest matí els gairebé 82.000 alumnes que cursen 4t d'ESO a Catalunya s'examinen de les proves de competències bàsiques, els exàmens que serveixen per mesurar el nivell general dels estudiants catalans. Entre avui i demà s'avaluarà els coneixements de català, castellà, anglès, ciència i tecnologia i matemàtiques. La prova d'aquesta última matèria, la de matemàtiques, serà de les que més interès despertaran després que el curs passat es constatés que el 22% dels alumnes acaben l'ESO sense haver adquirit els coneixements bàsics d'aquesta assignatura. Una dada que suposa la pitjor puntuació de l'última dècada i que, en el seu moment, el departament va atribuir a l'impacte de la pandèmia.

Vaig preocupar-me per la meva llengua el dia que vaig començar a escriure-la. A l’escola m’havien dit que era farcida de castellanismes i que n’havíem d’estudiar alguns: una llista d’uns quants substantius o formes verbals que havíem de memoritzar i desassimilar i que amb prou feines ens permetien, als estudiants, albirar la gravetat de l’assumpte. Quan vaig voler gargotejar les primeres pàgines de la meva novel·la, vaig adonar-me que em mancaven moltes de les paraules fonamentals que s'empren en el dia a dia. No sabia, per exemple, com es deia retortijón en català. Ningú al meu voltant havia pronunciat mai les paraules revinclada o revencillada. A més, no tan sols vaig percebre que traduïa de forma barroera i literal del castellà expressions i frases fetes, sinó que aquesta mena de traducció comportava una apropiació simbòlica d’una cultura que no era la meva. No proferia la mateixa metàfora quan feia servir el castellanisme baixar-se del carro que quan feia ús de les locucions catalanes desdir-se’n o engegar-ho tot a rodar. Les imatges que aquestes expressions evocaven eren ben diferents i, tanmateix, una pesava més que la resta: la castellana.

El premi Joan Alcover de Poesia dels premis Ciutat de Palma ha aixecat polseguera. L'autor de l'obra, Jorge Fernández, ha reconegut a l'ARA Balears que l'obra Ecogrames estava escrita en castellà i la va traduir al català per presentar-la als Ciutat de Palma i així "tenir opcions a guanyar i poder publicar-la". El guardó està dotat amb 12.000 euros i la publicació de l’obra.

Va, que aixequi la mà qui aquestes festes no ha estrenat plantofes noves. O potser pantofles? O pantufles? O fins i tot plantofles? No dubtem ni un segon a l’hora d’engegar una bona plantofada (no diríem mai una pantoflada o cap altra variant) i, en canvi, no tenim clara la mare dels ous.