Tard o d’hora era de preveure que passés: que citar la Bíblia com a font d’autoritat pogués ser considerat un delicte d’odi i fins un crim contra la humanitat. És el que ha passat amb Päivi Räsänen, des de 1995 diputada del Partit Democristià al Parlament finlandès i ministra d’Interior de 2011 a 2015. El cas remena la cua des de 2019, i ha estat jutjada dues vegades amb sentència absolutòria. Però encara el passat 30 d’octubre l’afer va arribar a la màxima instància judicial, la Cort Suprema, de qui ara s’espera la sentència.

“Si no som gent d’experiència, som uns inútils –defensava el teòleg, biblista i rector de Sant Pere de Reixac Josep Rius-Camps, que ha mort a Barcelona als 92 anys, a l'imprescindible llibre de converses amb Ignasi Moreta, editor de Fragmenta, publicat el 2014–. Aquesta experiència té moltes maneres de concretar-se: amb l’estimació, el servei, el respecte per l’altre... Tot un conjunt de coses que fan que la persona se situï no per allò que veu o jutja, sinó per allò que experimenta. El que construeix una persona és un conjunt d’experiències que s’acaben d’afinar en prendre’n consciència, que al seu torn depassen completament tots els límits dels sensors i fins i tot del cervell. Estem depassant els nivells físics per passar als nivells espirituals”.

Al llibre de l’Èxode, XX, que juntament amb el Levític és el més ple de normes, rituals i manaments de la Bíblia, s’hi llegeixen unes quantes coses de molta brutalitat, pròpies d’aquest déu venjatiu que és Jahvè, i d’altres, més pacífiques, que valen per a quasi totes les religions monoteistes que hi ha al món.

Fa pocs dies, La 2 va emetre la pel·lícula de John Huston La Bíblia (1966). El títol original del film és The Bible: In The Beginning, encara que, cometent un anglicisme que no es troba ni en aquest títol, a La 2 es llegia En su principio. Tot lector de la primera frase de la Bíblia sap que l’Antic Testament, que narra la creació del món segons la mitologia hebrea, comença amb aquestes paraules: “Al començament [o “Al principi”] Déu va crear el cel i la terra”. Però en la llengua hebrea original, aquest inici dels llibres de Moisès és envitricollat a causa de l’ambigüitat de la paraula bereshit (inici, principi, cap) i de la sintaxi dels tres primers versets.

Hi ha dos llibres de l’Antic Testament que sembla estrany que hi entressin. Els compiladors de la Bíblia van triar, entre un munt de suposades revelacions, o textos de savis i profetes, uns quants que els va semblar que s’avenien perfectament amb els dogmes que queden establerts en allò que els jueus consideren la Llei per excel·lència: el Pentateuc, o els cinc llibres de Moisès. Durant el procés d’elaboració del cànon bíblic, molts escrits van ser rebutjats –després passaria el mateix amb el Nou Testament–, i ara són considerats apòcrifs, però estan editats.

Una imatge de Caín que s’havia arrencat de Sant Climent de Taüll figurava fins fa poc en un lloc a part: els restauradors no s’havien adonat que, de fet, pertanyia a l’àbsida on figura el Pantocràtor. Ara l’han col·locat on calia, justament a la dreta de Déu. ¿Com pot ser, si a la dreta del Pare només hi seran els fidels i temorosos de la Llei, segons llegim a la Bíblia?

Explica el músic australià Nick Cave: “Quan tenia uns 20 anys vaig començar a llegir la Bíblia, i en la brutal prosa de l’Antic Testament hi vaig trobar una font inesgotable d’inspiració”. L’exaltació, la violència, la desesperació i l’anhel dels salms, diu Cave, van esdevenir un model de referència per a moltes de les seves “cançons d’amor més sàdiques”. La llista és llarga i, segons com, esfereïdora: Into my arms, Deanna, Sad waters, Hard on for love, Black hair, Where the wild roses grow, From her to eternity, Do you love me... La petjada de la Bíblia en la música és inabastable, però pocs artistes l’han assumit amb tanta consciència artística com Cave, ell mateix presentat com a predicador de l’abisme. “Soc un caçador d’ànimes per a Déu”, deia l’australià a l’interessantíssim text sobre la vida secreta de la cançó d’amor que l’editorial Libros del Kultrum va incloure en el llibre Obra lírica completa 1978-2019, de Cave. “En aquest trànsit trobadoresc, la majoria de les cançons que he escrit són d’amor [...], les meves ombrívoles i violentes criatures d’ulls foscos”, afegia. 

La datació de les campanyes militars que narra la Bíblia pot suscitar debats de proporcions gairebé bíbliques. En quin moment es va produir la guerra entre els amalecites i els hebreus al desert, exactament? ¿Josuè va combatre a la batalla de Jericó el 1500 aC o el 1400 aC —si és que ho va fer?

Entre el 1947 i el 1956 es van descobrir 25.000 fragments de manuscrits, els més antics que s'han trobat fins ara de la Bíblia. Eren en onze coves de Khirbet Qumran, a la costa nord-occidental del mar Mort i a uns 40 quilòmetres de Jerusalem. Són manuscrits amb més de 2.000 anys d'història i estan escrits sobretot en hebreu, però també n'hi ha en grec i arameu. L'escripturista, paleògraf i papiròleg Josep O'Callaghan i Martínez (Tortosa, 1922-Sant Cugat del Vallès, 2001), va fixar-se sobretot en la cova 7, on els textos són tots en grec, i va voler desxifrar el fragment 7Q5. "Va intentar identificar-lo amb passatges de l'Antic Testament, però al final va trobar l'encaix al Nou Testament i això va tenir una grandíssima repercussió, perquè vol dir que el Nou Testament va ser escrit durant la primera meitat del segle I i no al llarg del segle II", detalla el professor de papirologia Alberto Nodar, que la setmana passada va organitzar unes jornades d'homenatge al jesuïta català a la Universitat Pompeu Fabra. El papir oficialment reconegut com el més antic de l'Evangeli és el P52, que correspon a Sant Joan i que va ser escrit a mitjans del segle II, és a dir, un segle després del 7Q5.

Per primera vegada en 30 anys d’història del Festival Temporada Alta, la catedral de Girona ha estat l’escenari d’una de les seves obres. I l’escollida no podria ser més adient: la lectura dramatitzada de les Confessions d’Agustí Hipona, escrites fa 1.600 anys. En un marc senzill i auster, l’actor Joan Carreras va posar veu a les reflexions, aprenentatges i contradiccions del pensador africà, un dels pares de l’Església catòlica.  

1. La literatura occidental s'inaugura amb dues esperes: la dels guerrers grecs, que esperen que Troia es rendeixi, i la de Penèlope i Telèmac, que esperen que Ulisses torni.

“Pau i bé”. Qui negaria aquestes paraules? I, a la vegada, qui les té, sempre, presents? Qui entra als llocs pronunciant-les? Qui en fa el centre de la seva vida? “Pau i bé”, la salutació universal que utilitzava sant Francesc, continua ressonant en la veu de Jordi Cervera i Valls, framenor caputxí nascut a Barcelona el 1961, professor a la Facultat de Teologia de Catalunya, especialitzat en estudis bíblics i autor de diversos llibres. L’última obra publicada, Els empresonats i exiliats de la Bíblia (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), ha obtingut recentment el Premi Abat Marcet al llibre religiós de l’any conjuntament amb L’altre Déu de Marion Muller-Colard “i amb una menció especial a Hilari Raguer”, afegeix Cervera, per a qui el premi col·lectiu és una cura d’humilitat que “serveix per rebaixar fums”. “El veritable premi és que hi hagués seleccionades trenta obres en català sobre temàtica religiosa, aquest és el veritable premi col·lectiu”, afirma davant d’un guardó que es lliurarà aquest 12 de novembre a l’Ateneu Barcelonès. 

Tothom deu recordar que el Moisès de Miquel Àngel, exhibit a San Pietro in Vincoli, a Roma, porta dues banyes al front. ¿És que Moisès era un cornut —és a dir, aquell que pateix adulteri per part de la muller legítima–? Això no té cap versemblança.

Fa poques setmanes una casa del ram va treure a subhasta una rara edició del segle XVII de la Commedia, de Dante, força valuosa. No és una edició que es vengui a cap preu astronòmic, però tenia una particularitat: havia estat censurada per un membre de la Santa Inquisició. Era una cosa relativament comuna, però costa de trobar exemplars amb els senyals de la censura i el nom exacte de l’encarregat de dur-la a terme.

Una jove que afirma ser meitat dona meitat home, Marieke Lucas Rijneveld, ha obtingut fa poc el premi Man Booker International per una novel·la en què narra, amplificadament i metafòrica, el dol per la mort d’un germà seu quan ella tenia tres anys i el germà dotze. La novel·la ha estat traduïda, de moment, al castellà amb el nom La inquietud de la noche a l’editorial Temas de Hoy.

Hi ha monuments de pedra, altres de tinta, paraules que perduren al llarg dels anys, pedres amb formes tan excepcionals que manifesten bellesa, però que, com les paraules, són més que forma. Molt més que forma. Tant la Sagrada Família com la Bíblia són dos d'aquests monuments que continuen estimulant a qui s'hi acosta. Estímuls no sempre evidents, no sempre fàcilment accessibles, que requereixen arraconar prejudicis sense que això impliqui apartar totes les lectures i interpretacions fetes fins ara. Entrar al Temple, entrar al Llibre, sí, però sobretot deixar-se penetrar per ells, sense pressa. Fugint de la mirada furtiva del turista, fondejant-hi. I què millor que algú experimentat ens acompanyi.

Arqueòlegs de la Universitat israelí de Bal Ilán dirigits pel professor Aren Maeir han trobat les ruïnes monumentals de la ciutat bíblica filistea de Gat, d'on era el gegant Goliat segons les Escriptures. Són les restes de la muralla i la porta d'accés a la ciutat trobades a Tel Zalfit, una zona arqueològica situada en la plana costera del centre d'Israel, que porta dècades sent excavada i que es calcula que va estar poblada des de fa 5.000 anys fins el 1948, quan els habitants de la zona van abandonar el poble àrab.

El jugador del Reial Madrid, Keylor Navas, ha passat la revisió mèdica amb el conjunt blanc amb un exemplar de la Bíblia a la mà. El porter de Costa Rica s'ha presentat al centre mèdic madrileny amb el llibre sota el braç. El futbolista ha passat sense cap tipus de problemes la revisió mèdica i aquest dimarts es vestirà de curt per primera vegada amb la samarreta blanca. Navas signa per 6 temporades, i competirà amb Iker Casillas per la titularitat.

El Museu Etnogràfic de Ripoll exposarà de manera permanent una reproducció de la Bíblia de Rodes, que va ser escrita a l'escriptori del monestir de la ciutat durant el primer quart del segle XI. L'original d'aquest document es troba a la Biblioteca Nacional de París, i ara el bisbat de Vic n'ha cedit una reproducció al consistori ripollès. Aquesta exposició es complementarà amb la de la reproducció de la Bíblia de Ripoll, escrita també durant el segle XI a l'escriptori del Monestir. Aquest document ja fa deu anys que és propietat municipal i es pot visitar al recinte monàstic.