Claudio Monteverdi (1567-1643) va aplegar al llarg de la seva vida diversos madrigals, dividits en nou llibres, el darrer dels quals es va publicar pòstumament. El cinquè, escrit el 1605, marca un punt d’inflexió perquè el músic de Cremona hi incorpora la coneguda com a seconda prattica, en què la paraula i la música s’imbriquen en una voluntat expressiva –cosa que inclou recursos com les dissonàncies– que aviat farà eclosió en l’òpera: no oblidem que dos anys després d’aquell llibre-recull, escrit per a la cort de Màntua i la família Gonzaga, Monteverdi estrenaria en aquella ciutat i al palau ducal La favola d’Orfeo, en la qual el compositor demostra haver assumit els principis que regiran a partir d’aleshores l’opera per musica, pròpia i aliena.

El Gran Teatre del Liceu ja sap quins són els cinc estudis d'arquitectura finalistes del concurs per a la construcció del Liceu Mar, l'equipament que ha de contribuir a la transformació urbanística del Port Vell de Barcelona. Són els següents: Sanaa, l'estudi fundat pels japonesos Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa, premi Pritzker 2010, amb CFA; Batlle i Roig associat amb el noruec Snøhetta, dissenyador de l'Òpera d'Oslo; Barozzi Veiga amb Maio i Burgos Garrido; el japonès Sou Fujimoto amb Gras i Aldayjover; i b720 amb Decas, l'estudi del britànic David Chipperfield, premi Pritzker 2023 i responsable de la Ciutat de la Justícia de Barcelona.

"Les fàbriques de vinil van lentes", va dir Sílvia Pérez Cruz per explicar la singular naturalesa del concert de dimecres al Liceu. Efectivament, el disc Oral_Abisal (Sony), que fa temps que té enregistrat, es publicarà el 8 de maig. Per tant, tret dels temes Moreno, Capitana i Líquido que ha llançat com a avançament, el públic que omplia el teatre no coneixia bona part del repertori que va interpretar. Tot plegat afegia un grau d'expectació als espectadors, i segurament una mica de neguit a l'artista de Palafrugell.

Manon Lescaut sempre funciona si s’aposta per aquesta òpera en un espectacle que rebli el clau del que és: apoteosi del melodrama, com la pràctica totalitat del catàleg puccinià. En els darrers vint anys, el Liceu ha presentat tres produccions diferents de la tercera òpera de Puccini, basada en la novel·la L’histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut de l’abbé Prévost. Un relat objecte igualment de les òperes d’Auber, Massenet i Henze. Ara ha tornat a la Rambla la versió pucciniana en una producció de l’Òpera de Frankfurt, amb direcció escènica d’Àlex Ollé i part del seu equip habitual: l’escenògraf Alfons Flores, el vestuari de Lluc Castells i la il·luminació de Joachim Klein.

Ho confesso: aquest recital de Juan Diego Flórez em feia molta mandra. Però, a poc a poc, el tenor peruà em va convèncer de dues coses: que tenia moltes ganes de cantar i que ho va fer donant-ho tot. Això sí, el tenor peruà té un truc infal·lible: no sortir mai del guió. Dit això, és perfectament comprensible que la primera part, de dificultat tècnica inqüestionable, fos el millor de la vetllada.

"Déu ha mort". La màxima fatalista-alliberadora de Nietzsche apareix pintada de color groc dins una església gòtica. Alberich, el nibelung, és un punk tronat que roba l'or del Rin que estava amagat en la mateixa església on hi ha un gran retaule reservat als déus. En canvi, Wotan, el déu, va vestit com dicta la mitologia medieval, fins i tot amb el casc alat. És així, lligant nihilisme, realisme i mite, com el director d'escena alemany Tobias Kratzer fa arrencar Das Rheingold (L'or del Rin), la primera de les quatre òperes del cicle de l'Anell de Richard Wagner. La va estrenar el 2024 a l'Òpera Estatal de Baviera, i arribarà al Gran Teatre del Liceu a principis del 2027.

El 7 de novembre del 1893, l'alta societat barcelonina va acudir en massa al Liceu, perquè començava la temporada d'òpera amb Guillem Tell de Rossini. Santiago Salvador, que tenia vint anys llargs, va accedir als pisos superiors del teatre des del carrer Sant Pau i va veure el primer acte. Després d’un breu descans, quan va sonar Oui, vous l'arrachez à mon âme, va treure les dues bombes Orsini que portava amagades i les va deixar caure a la platea. Aquell dia, segons explica Èric Lluent (Barcelona, 1986), a La bomba del Liceu (ARA Llibres), Salvador va inaugurar una nova etapa històrica. Va ser l'autor del primer atemptat del terrorisme modern indiscriminat. Qui era Salvador? Qui el va ajudar i per què ho va fer? Per què parlem de terrorisme modern? A totes aquestes preguntes respon el periodista barceloní resident a Reykjavík.

L’òpera més coneguda d’Amilcare Ponchielli és difícilment defensable. Deixant de banda la intensitat d’algunes àries, La Gioconda no compta amb atractius dramàtics que permetin una escenificació que vagi més enllà de l’historicisme més tronat. El pretensiós llibret d’Arrigo Boito, camuflat sota l’anagrama de Tobia Gorrio, no dona per a més.

La Gioconda, un dels grans drames operístics sobre la solitud, torna al Liceu, on se n'han fet més de 150 funcions des del 1883. Les últimes, el 2019, van ser les de la reposició del muntatge que Pier Luigi Pizzi ja havia dirigit al teatre de la Rambla el 2005. Fa set anys es va saldar amb un triomf esclatant de la soprano Anna Pirozzi i del tenor Brian Jagde com a Gioconda i Enzo, respectivament. Ara els mateixos papers els interpretaran la madrilenya Saioa Hernández i el nord-americà Michael Fabiano en una coproducció del Liceu i el Teatro di San Carlo de Nàpols, amb direcció escènica del francès Romain Gilbert, que es va estrenar a la ciutat italiana el 2024 amb els cantants Anna Netrebko, Jonas Kaufmann i Ludovic Tezier. A Barcelona s'hi faran deu funcions del 17 de febrer al 2 de març, i una onzena per a públic de menys de 35 anys el 16 de febrer.

1. Adif i els maquinistes de tren que circulen per Catalunya han mirat i remirat totes les vies i han identificat quantes zones de perill hi ha. Han comunicat que els trams que cal arreglar a Rodalies són, exactament, 155. Ni 154, ni 156. 155. Algú creu que la xifra és casual? Els qui ja fa temps que tenim la mosca al nas veiem una provocació cada vegada que s’esmenta aquest número.

Bones paraules i millors intencions en la presentació del britànic Jonathan Nott (Solihull, 1962) com a nou director musical del Gran Teatre del Liceu a partir de la temporada 2026-2027, i fins a la 2030-2031. "És una figura central de la direcció contemporània i amb una concepció musical d’una lucidesa intel·lectual excepcional i una intensitat expressiva que conjuga rigor analític i impuls poètic", elogia Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Liceu. "El Liceu i tot el que representa forma part de mi des de petit. Quan aquesta invitació em va arribar, molt de sobte, em va passar una cosa que no m’esperava: vaig sentir que era un senyal fantàstic, la intuïció clara que una nova llar m’estava esperant", assegura Nott, que entoma el repte de substituir Josep Pons, el mestre que durant catorze anys ha catapultat l'orquestra del teatre de la Rambla fins a assolir la solidesa actual. "Evidentment que pesa molt substituir Josep Pons. És una responsabilitat enorme", admet el director britànic, que a partir de la temporada vinent durà la batuta en una nova producció de la tetralogia wagneriana, L'anell del nibelung, coproduïda pel Liceu i l'Òpera Estatal de Baviera, a Múnic, i amb direcció escènica de l'alemany Tobias Kratzer. "En parlaré amb Josep Pons, de la tetralogia. I també hi haurà intercanvi d'idees sobre l'orquestra", avança.

No hi ha gaires artistes de la performance que hagin exhibit la seva obra al MoMA de Nova York (The artist is present) i ben segur que Marina Abramović és la primera que ha omplert l’escenari del Gran Teatre de Liceu de cossos nus amb una proposta titulada Balkan Erotic Epic (Epopeia eròtica balcànica) que el públic en peu va aplaudir generosament. La importància de la nuesa en aquesta producció quedava ratificada en les glòries finals quan Marina Abramović va sortir de la mà del coreògraf (el seu és el treball més destacat) i d’un performer en pilota picada, com es diu vulgarment. I ens preguntem: "És aquesta nuesa l’element provocador o de desconcert que rau en la performance?" La creadora ha fet un salt a l’espectacle visual més amable substituint l’estrany, l’inexplicable, per l’obvi?

L'estatus de Marina Abramović (Belgrad, 1946) en el món de l'art és de tal reconeixement internacional que pot plantejar-se fer pràcticament qualsevol cosa i trobar el suport per aconseguir-ho. És el cas d'un muntatge multidisciplinari, multitudinari i sexualment explícit com Balkan Erotic Epic (Epopeia eròtica balcànica), coproduït per sis institucions culturals internacionals, que arriba al Gran Teatre del Liceu del 24 al 30 de gener. Després d'estrenar-se a Manchester amb setanta artistes interpretant a la vegada totes les escenes, a Barcelona se'n veurà una versió teatral reduïda, amb 34 intèrprets donant vida a tretze escenes consecutives que remeten a la història i les tradicions folklòriques iugoslaves, que en molts casos tenen a veure amb l'erotisme, les vagines i els fal·lus, com a via de connexió amb l'univers. Amb el canvi, l'espectacle s'allarga fins a les quatre hores, en les quals el públic podrà entrar i sortir de la sala, però se'ls obligarà a precintar els mòbils; només s'admet l'entrada a majors de 18 anys pels nus i les escenes sexuals simulades.

Amb el rècord de reproduccions a Spotify que va aconseguir Lux, l'últim disc de Rosalía, seria plausible imaginar que alguna de les persones que han assistit aquest dimarts a la presentació de l'oferta cultural de Barcelona al Círculo de Bellas Artes de Madrid hagi escoltat alguns dels seus nous temes anant cap a la trobada organitzada per Turisme de Barcelona. "Teniu el Cor de Cambra del Palau de la Música sonant cada dia a l'àlbum", ha reivindicat Joan Oller, director general del Palau de la Música. "Es va enregistrar a L'Auditori", ha afegit Víctor Medem, el seu homòleg a l'equipament musical barceloní. S'hi ha sumat el director del Gran Teatre del Liceu, Valentí Oviedo: "Rosalía no ha cantat al Liceu, però faig una crida que vingui a cantar quan vulgui. No quedaré ara malament respecte de la resta", ha bromejat.

Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 12 de gener del 2026. 23.05 h. Lise Davidsen aborda els primers compassos de Mild und leise, el Liebestod amb què Wagner clou l'òpera Tristan und Isolde. És el fermall d’or d’una nit musicalment històrica al teatre de la Rambla: la del naixement d’una nova Isolda, després de la generació de la Flagstad, de la Nilsson, de la Behrens o de la Meier. El tron de soprano wagneriana l’ocupa ara i sense cap mena de dubte una jove noruega (38 anys), que torna a pujar per primera vegada a un escenari després d’haver parit bessonada. Un honor i un privilegi que hagi escollit el nostre teatre per a aquesta reaparició i per al debut d’un paper que pròximament cantarà al Metropolitan. L’expectació era òbvia, amb un estol extraordinari de periodistes i crítics musicals d’arreu presents al Liceu. I la Davidsen no tan sols no va decebre, sinó que ho va donar tot: la seva és una Isolda expressiva, implicada, musicalment perfecta, tècnicament immaculada i a més de veu rodona, compacta i bellíssima. Frases com Der Mutter Rat gemahnt mich recht al primer acte o el fa sostingut en pianíssim sobre el Lust! conclusiu del número que tanca l’òpera romandrà en la memòria de molts, especialment dels qui, dempeus, van ovacionar repetidament una interpretació de somni.

Tot plegat apunta a fita història. El Gran Teatre del Liceu estrena el dilluns 12 de gener a les 18.30 h una producció pròpia de Tristan und Isolde, l'òpera de Wagner que va marcar "un punt de no retorn", tal com ha recordat el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, aquest dijous en roda de premsa. Una estrena mundial, doncs, i amb un repartiment de luxe que ha atret periodistes de mitjans internacionals com The Guardian i Le Figaro. La noruega Lise Davidsen, la millor soprano de la seva generació, debutarà en el paper d'Isolda. "És un personatge que han interpretat totes les cantants que admiro", admet Davidsen. També wagnerià de mena, el tenor nord-americà Clay Hilley, que fa uns mesos va cantar Tannhäuser a Viena, serà Tristany, un personatge que ha abordat una quinzena de vegades. "És el paper més depressiu de l'òpera, i la primera vegada que el vaig cantar va ser el 2022", recorda Hilley, que no oblida l'exigència que demana l'obra de Wagner: "No hi ha marge d'error, qualsevol desviació et mata. Cal molta feina preparatòria, i res de socialització les 48 hores prèvies a la funció. I res d'alcohol".

Pluja d'estrelles de l'arquitectura a Barcelona: el concurs per a la construcció del Liceu Mar ha atret molts arquitectes de renom d'arreu del món. Segons ha comunicat el Liceu, en la primera fase del concurs hi han concorregut 55 estudis, entre els quals Herzog & De Meuron, Zaha Hadid Architects, Toyo Ito, Kengo Kuma, David Chipperfield, Shigeru Ban, Bjarke Ingels Group, Bofill Arquitectura, SOM, Christian de Portzamparc, Sanaa, Jean Nouvel i Dominique Perrault. Molts d'aquests estudis participen associats amb altres estudis, com és el cas de Diller Scofidio + Renfro, que participen en el concurs amb Benedetta Tagliabue. A la llista hi ha destacats estudis catalans de diferents generacions com els de Carme Pinós, Fermín Vázquez, Garcés, De Seta, Bonet Arquitectes, Bach Arquitectes, Enric Ruiz-Geli, Alonso Balaguer, Pich Aguilera, Josep Llinàs, Batlle i Roig, Flexo, Jordi Badia i el trio d'estudis format per Mestres Wage Arquitectes, Mendoza Partida i BAX studio. "La rellevància d’aquest projecte és única, ja que combina la construcció d’un nou edifici cultural amb la transformació urbana del seu entorn al Port Vell, creant un espai de centralitat i harmonia emblemàtic a Barcelona", afirmem des del Liceu.

Quan es diu que Jaume Tribó (Barcelona, 1945) és memòria viva del Gran Teatre del Liceu és que és literal: se li pot preguntar qualsevol detall des del 1847, perquè se sap l’alineació completa de totes les temporades. En l’estona que fem l’entrevista, se li acosten un guia turístic que està fent una visita i una tècnica del teatre per demanar-li dos detalls històrics. També apareix el director Mario Gas al crit de “Mestre Tribó!” Aquest dissabte farà cinquanta anys que Tribó és l’apuntador del teatre, i ho celebrarà amb un concert al Foyer per al qual ha escollit un programa amb les àries més difícils i compromeses. Geni i figura.

Per cinquena vegada, el Gran Teatre del Liceu reposa la producció de Mario Gas sobre L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti, un dels espectacles més icònics de la casa. Quan s’hi va representar per primer cop –en ple exili postincendi i al Teatre Victòria–, el muntatge ja s'havia vist al Grec (1983) i, deu anys més tard, al Festival de Peralada, fins que el 2005 va pujar a l’escenari de la Rambla.

Quin és el secret perquè un espectacle estrenat el 1983 segueixi triomfant quatre dècades després? El director d'escena Mario Gas no guarda la fórmula màgica, però creu que té alguna cosa a veure amb "fer una comèdia costumista que dona molt de joc escènic, però que no és només pur divertiment". Ell és l'artífex de la producció de L'elisir d'amore, de Donizetti, que el Gran Teatre del Liceu torna a acollir aquesta temporada, després d'anys captivant el públic una vegada i una altra. Amb el mestre veneçolà Diego Matheuz com a director d'orquestra, el muntatge oferirà una paleta d'intèrprets de primer nivell, encapçalada per les sopranos Pretty Yende, Serena Sáenz i Marina Monzó i els tenors Javier Camarena, Michael Spyres i Filipe Manu. L'elisir d'amore s'estrena aquest dissabte —en una vetllada que coincidirà amb l'encesa de llums de Nadal del Liceu— i es podrà veure fins al 15 de desembre.