El Cercle d'Economia ha decidit entrar en una matèria central que provoca debats i fins i tot enverina la política: la immigració. En una nota d'opinió, un document a través del qual aquesta entitat es pronuncia sobre qüestions essencials, el Cercle reclama al PSOE i al PP un pacte per ordenar la immigració, que requereix, argumenta, ser tractada com una política d'estat. El document, titulat La necessitat d'una política migratòria: model productiu, integració i benestar social, retreu la manca d'una "veritable política immigratòria" a Catalunya i Espanya i l'aplicació "d'una successió de respostes reactives i fragmentàries", com ara la regularització anunciada pel govern espanyol, que veu necessària però alhora com "la constatació d'un fracàs, que no hauria de perpetuar errors del passat". Una de les recomanacions del Cercle és revisar la política d'arrelament, poc utilitzada en altres països, i que tot i ser concebuda com a excepció s'ha convertit en la via més ordinària d'accedir a la residència i al treball. l, a més, contribueix a precaritzar el mercat laboral, a fomentar un model econòmic de salaris baixos en el qual no creix prou la renda per càpita i a generar un efecte crida que incrementa la immigració irregular. Sense definir com, el Cercle defensa "modular" l'entrada d'immigrants i alinear-la amb l'objectiu de canviar cap a un model econòmic de més productivitat i menys intensiu en mà d'obra de salaris baixos.

Les xifres són contundents: gairebé el 37% de l’estudiantat universitari català conviu actualment amb algun diagnòstic de salut mental, principalment trastorns d’ansietat (15,4%) i depressius (7,1%). Si ampliem la mirada al llarg de la vida, a prop de la meitat dels estudiants els han diagnosticat en algun moment un problema de salut mental. A això s’hi suma un nivell d’esgotament emocional elevat: més d’un terç de l’estudiantat afirma sentir-se emocionalment esgotat cada dia. Són dades extretes de l’Estudi sobre la salut mental en el sistema universitari de Catalunya (2023), impulsat pel departament de Recerca i Universitats, i elaborat amb la participació de les universitats catalanes. L’informe va més enllà i la conclusió és clara: aquest malestar emocional no afecta només el col·lectiu d’estudiants, sinó que l’estrès i l’esgotament són transversals a tots els treballadors de la comunitat universitària.

Decididament, el debat polític intern del país ha quedat focalitzat en la qüestió migratòria. Dir-ne “debat” potser és una manera massa fina de qualificar-ho perquè els termes de la discussió van de la picabaralla de perfil baix esgotadora i paralitzant a l’insult gruixut que exaspera i fa perdre els papers. Una dialèctica que deixa relativament poc espai per al diàleg reflexiu i enraonat. La immigració, que per a uns és la mare de tots els mals i per a d’altres el camí de redempció de totes les nostres maldats, polaritza la conversa pública i sembla que pot arribar a determinar la futura representació política parlamentària per damunt de tots els altres eixos de confrontació.

Un dia després que entrés en vigor el nou reglament d'estrangeria aprovat per l'executiu espanyol, el departament de Drets Socials ha fet arribar als ajuntaments la instrucció sobre els dos nous informes que han d'elaborar els tècnics municipals perquè els migrants puguin iniciar els tràmits de regularització. El text de l'executiu espanyol contempla noves formes per sol·licitar la regularització i reduir la burocràcia en el procés, tot i que també deixa buits legals per als demandants d'asil a qui es rebutja la petició.

Quan el guionista Eduard Sola va guanyar el Gaudí per Casa en flames va recordar-se dels seus orígens humils i "orgullosament xarnegos". I quan va guanyar el Goya va dedicar-lo a les "supermares" que, com la seva, ho han sacrificat tot pels fills. "Mama, això és per a tu. T’estimo moltíssim", li va dir en català. Dos mesos després, ens trobem amb Eduard Sola i els seus pares, superada ja la voràgine dels reconeixements i la ressaca pel debat polític que va aixecar la paraula xarnego.

Tenen sentit els ateneus al segle XXI? Amb aquest títol s'inaugurava el gener del 2023 a l’Ateneu Barcelonès la tertúlia de joves Cafè Continental tot rememorant la mateixa tertúlia que havia tingut lloc a principis de segle en què participaven els joveníssims Sagarra, Papasseit, Foix, Garcés… Amb l’enunciat del debat els participants ja responien la pregunta. Eren allà i donaven valor a trobar-se físicament, sentir-se a prop i debatre qualsevol tema després de la pandèmia i d’un entorn de soledat virtual com el que els havia tocat de viure. Dos anys després, aquest interrogant agafa més sentit que mai en un context català i europeu on la immigració ha desbordat totes les previsions d’Occident. Diuen els sociòlegs que els fracassos en la integració dels migrants recauen en la no vinculació amb l’entorn. El cas francès ho explica molt bé: amb una bona escola pública, uns barris equipats i una cultura potent, el malestar i els guetos continuen existint. 

Crides a l'annexió, una invasió de Groenlàndia, aranzels del 25% a tots els productes mexicans i canadencs (suspesos durant un mes), tarifes a l'alumini i l'amenaça de taxar també les importacions europees. Els estirabots geopolítics de Donald Trump respecte als socis de l'Amèrica del Nord i Europa de moment no s'han materialitzat, però han encès les alarmes a les dues bandes de l'Atlàntic. I en el cas del Canadà i la Unió Europea, han obert el debat sobre una integració econòmica més gran.

Hi ha una dreta (extrema i no tant) que demana i exigeix als immigrants que s'integrin, però no ha explicat mai en què hauria de consistir aquesta incorporació a la societat d'acollida que, per ser democràtica i lliure, és intrínsecament diversa. Ja ho era abans que els nouvinguts aportessin les seves notes de color al paisatge humà autòcton. Si un estranger aterra avui mateix a qualsevol ciutat catalana, posem per cas, com i en què s'ha d'integrar? S'hauria d'enfundar en unes malles estretes de les que porten les noies per anar al gimnàs o en un vestit dels que duen els oficinistes? Hauria de mostrar els cabells blancs sense tenyir o s'hauria d'inflar la cara de bòtox? Hauria d'omplir-se el cos de tatuatges o fer-se unes rastes? En quin supermercat hauria de comprar? Hauria de ser omnívor, vegetarià o vegà? Hauria de comprar-se un cotxe híbrid, elèctric o dièsel? Hauria de portar els fills a una escola pública o a una concertada? Hauria de ser de dretes o d'esquerres? S'hauria de fer feminista o defensar un model de rols de gènere tradicional? Es consideraria integrat un immigrant que porti la seva filla a una d'aquestes escoles de l'Opus que segreguen per sexes? Es veuria com a exemplar el fet que passés a formar part d'un sindicat per defensar els seus drets? I si vol tenir els mateixos drets, la dreta el continuaria considerant ben integrat? Ho dic perquè sovint aquest sector de l'arc polític dona missatges contradictoris sobre aquest tema: exigeixen la integració, però són partidaris de posar traves específiques als qui estan en aquest procés. Per exemple, creuen que s'han d'endurir els requisits per obtenir els permisos de residència o la nacionalitat. ¿Com t'has d'integrar si no pots votar ni tenir les mateixes oportunitats que els altres? A la dreta tampoc es veu amb mals ulls el fet que la majoria de població nouvinguda hagi de cobrar salaris més baixos. Això, de fet, sempre li ha anat bé i encara que no de discurs, en la pràctica han contribuït més a l'arribada de sensepapers que l'esquerra. Si a més es pot fer una mica de pressió sobre la classe treballadora i rebaixar les conquestes laborals, encara millor. Més que una contradicció és pura hipocresia. Com ho és el fet que es continuïn fomentant i perpetuant els mecanismes de segregació que fan que els últims d'arribar hagin de viure en els barris en què els autòctons no volen viure. Hi ha pisos que no es llogarien mai si no fos que als immigrants no els deixen viure enlloc més. O sigui que no, la dreta no vol la integració, sinó l'exclusió.

Bona part del debat social i polític dels darrers temps s’ha centrat en la qüestió de la immigració. I de manera més intensa allà on n’hi ha més, com és el cas de Catalunya. Es tracta d’un debat que es construeix a partir de l’experiència viscuda, de la informació –o desinformació– que se’n rep i dels prejudicis que se’n tenen. I és difícil de discernir què contribueix més a conformar la nostra opinió final. Per això cal rebre molt positivament qualsevol estudi que aporti dades al debat, tal com ho fa la darrera Enquesta sociopolítica del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya.

Van arribar a Figueres un dia de gèlida i forta tramuntana. Era l'hivern de fa 51 anys i a l'estació, tot just baixar del tren, en Pablo Lee i la Letícia Hsing van sentir al seu cos la violència d'aquell vent que gairebé feia tremolar el comboi quan s'acostava a la capital empordanesa, una ciutat de la qual ho desconeixien tot. "Veníem carregats d'il·lusió i optimisme, però amb una bena als ulls: no sabíem res de Figueres, ni que sovint hi bufava aquest vent que neteja l'ambient i s'endú tots els microbis, ni que era la ciutat on havia nascut Salvador Dalí i on hi tenia el seu teatre-museu... res de res", admet la Letícia. Tampoc sabien que aquell restaurant que venien a obrir a Figueres només per un parell d'anys, el Shang-Hai, el primer restaurant xinès que s'instal·lava a les comarques gironines, acabaria essent un referent de la restauració empordanesa. I no es podien ni imaginar que la ciutat que al principi els va rebre amb fredor (no només des del punt de vista climatològic) acabaria essent la seva ciutat "ja per sempre més", la que els concediria anys més tard la Medalla de Plata per agrair-los la seva plena integració a la societat figuerenca i per reconèixer el seu cas com un exemple dels "valors culturals i cívics que pot aportar la immigració".

Una expressió habitual a la Grècia homèrica, emprada també per Plató (Cràtil 401 b), era “començar per Hèstia”, és a dir, en els afers públics cal sempre començar per les coses importants. Sembla una idea de sentit comú, però molt sovint resulta absent en els debats polítics actuals. Per exemple, en la manera superficial i estereotipada en què la majoria de partits parlen de la Unió Europea (UE) i del seu futur.  

Amb les algarades de juliol a Nanterre protagonitzades per joves i adolescents en protesta per la mort d’un noi d’origen algerià s’ha tornat a projectar l’ombra de si una situació semblant podria acabar passant a Catalunya. La por és que aquest esclat s’hagi produït per la combinació explosiva de la pobresa imperant en els barris marginals amb majoria d’immigrats i la desigualtat entre els descendents dels immigrats i la població autòctona.

El concepte d'immigració fa que ens vingui al cap un altre concepte molt important i sovint malinterpretat: la integració. A diferència del que moltes persones creuen, la integració no és l'oblit ni la traïció als teus orígens, sinó l'esforç i el compromís d'aportar alguna cosa al país que et rep i et dona l'oportunitat de construir aquella vida amb la qual somies. La manera en què els immigrants, especialment certes comunitats específiques, s'integren en la societat espanyola i com aprofiten les oportunitats existents és un tema de debat i reflexió.

La Ikram, l'Alba i la Dina es troben quasi cada dia de la setmana al matí per cosir. També la Fatima, la Milouda, la Hakima, la Marga o l'Amal, que, a les estones lliures entre classes, horaris de feina i obligacions domèstiques, cusen i broden plegades, compartint màquines, teles i patrons. Es reuneixen al taller l'Ateneu Popular de Salt, on fan a mà peces útils com bosses de roba, tovalloletes desmaquilladores i embolcalls per als entrepans, per substituir els productes d'un sol ús. També han rebut encàrrecs per fer roba per als treballadors municipals, el vestuari dels gegants del poble i la indumentària per a un espectacle de circ.

El programa d’integració laboral Incorpora de la Fundació ”la Caixa” va facilitar a Catalunya 11.920 llocs de treball a persones en situació de vulnerabilitat el 2021. Això va ser possible gràcies a la col·laboració de 3.601 empreses en aquest projecte de responsabilitat social.

El març passat, va culminar la fusió legal de CaixaBank i Bankia, la qual cosa va suposar la creació del primer banc d’Espanya, una entitat líder en qualitat i innovació. Amb aquesta operació, els clients guanyen un banc amb més serveis, capaç d’oferir la xarxa d’oficines i caixers més extensa del sector i la banca digital més gran d’Espanya.

El període de confinament més estricte i la quarantena van significar un problema encara més gran per als menors amb trastorn de l'espectre autista (TEA) i les seves famílies, ja que de manera sobtada van veure com es truncava la seva rutina, que per a ells és un aspecte essencial per desenvolupar el seu dia a dia i és indispensable en la seva estructura vital. No obstant això, la seva resposta i l'adaptació a aquest nou context va ser més bona del que s'esperava en aspectes com ara la comunicació i la interacció amb els familiars.

A finals de febrer de l’any passat la Fàtima (el nom que ha triat per ser presentada) va signar un contracte de treball que va quedar aturat en sec amb la declaració del primer estat d’alarma, el 14 de març. El restaurant on havia de treballar va tancar portes i es va quedar al carrer, va exhaurir l’atur i ara busca una altra feina. Té 45 anys, un fill d’11 a càrrec seu i pateix ansietat aguda, una malaltia mental que amb la incertesa de la situació s’agreuja. “Estic passant molta ansietat però no puc parar de fer coses i a casa sempre estic netejant”, explica. 

En el temps de descompte. El Govern ha aprovat aquest dimarts el nou decret d’admissió que es va plantejar com un dels punts estrella del departament d’Educació per reduir els centres gueto, els que concentren l’alumnat amb altes necessitats. Fruit d’un llarg debat dins la comunitat educativa, des què el març del 2019 el Síndic impulsés el Pacte contra la Segregació Escolar, alguns dels punts ja entraran en vigor en el procés de matriculació que arrenca d'aquí a poques setmanes.