Demandants d'asil, abocats a la irregularitat i a perdre la feina

BarcelonaL'advocat del Guillermo i la Silvia (noms falsos) els va aconsellar renunciar a continuar amb els tràmits per a la protecció internacional que havien iniciat el 2021, quan van arribar d'un país centreamericà que s'estimen més no revelar. Instal·lats amb la família en una localitat de Girona, tots dos havien aconseguit un contracte indefinit, cotitzant a la Seguretat Social "des del primer dia" i confiant poder deixar enrere anys de persecucions i penúries d'un exili forçat. Expliquen que la tardor de l'any passat ja van tenir una resolució desfavorable i que amb "l'amenaça del 20 de maig" van decidir desistir de ser reconeguts amb l'asil, tot i que aquest pas suposa que passen a estar en situació irregular. El més dur, afirmen, va ser haver d'informar els responsables de les empreses que no podien continuar treballant legalment.

El pròxim 20 de maig entra en vigor el nou reglament d'Estrangeria amb el qual el govern de Pedro Sánchez va afirmar que permetria la regularització d'unes 300.000 persones, ja que suavitza els requisits per a l'arrelament social o d'estudis, les principals vies de regularització dels estrangers extracomunitaris. El text, però, té un efecte pervers per als demandants de protecció oficial: en cas d'una resolució negativa no se'ls comptarà tot el temps en què han viscut i treballat a l'Estat i hauran de quedar-se a la irregularitat administrativa durant dos anys abans de poder iniciar l'arrelament, enfront dels sis mesos actuals.

Passar a la clandestinitat

Oficialment, no hi ha dades de quantes persones hi ha en aquesta situació, però es calcula que superen les 200.000. Espanya és, de fet, el país de la Unió Europea que menys asil concedeix, ja que només n'aprova el 18% de les demandes, mentre que la mitjana comunitària frega el 40%. Les entitats en defensa dels drets humans critiquen la perversitat d'un sistema que deixa en la més extrema vulnerabilitat i risc d'exclusió persones que duen "mesos i fins i tot anys cotitzant", assenyalen des de la Comissió Catalana d'Acció pel Refugi (CCAR), que assessora jurídicament i acompanya aquest col·lectiu.

El Guillermo, de 39 anys, era un alt càrrec militar que va investigar una xarxa de corrupció que assenyalava el president del país. Tres dels quatre membres que conformaven la unitat especial van ser assassinats, mentre que ell assegura que van atemptar contra la seva vida i la de la seva família, i se'n va salvar pels pèls. Quan va aterrar a l'aeroport de Madrid afirma que es va sentir "alleugerit" i confiat que, amb una mica d'esforç, podria tirar endavant amb els tres fills, dos d'ells menors d'edat. Amb una vida "còmoda", mai es va plantejar la idea d'emigrar perquè "no tenia necessitat econòmica". Com que a Catalunya tenien coneguts, van traslladar-s'hi i, de seguida van veure que amb la voluntat i l'esperança no en tindrien prou.

"Els lloguers estan impossibles i vam haver de viure tots cinc en una habitació i al menjador d'uns coneguts", explica l'home, que agraeix també les facilitats que ha tingut per empadronar-se. Gràcies al fet que els demandants d'asil tenen permís de treball al cap de sis mesos, pare i filla van signar un contracte laboral indefinit que els ha permès aixecar el cap, i fins i tot comprar-se un petit vehicle necessari per anar a treballar. "Ara, però, qui pagarà la llum, l'aigua, les despeses si no entra cap sou?", es pregunta el pare. "És absurd veure'ns ara irregulars i sense feina quan hem fet tots els esforços i estem integrats", es queixa.

Fins al 15 de maig, Assane Ndiaye treballarà en el club esportiu de Montjuïc en què va començar el mes de gener passat. Ha hagut de renunciar al contracte i al sou que li permetia sobreviure i fins i tot enviar diners a la família al Senegal. A mitjans de març, la denegació de la sol·licitud d'asil també va deixar aquest senegalès de 29 anys en la irregularitat els pròxims sis mesos, quan podrà iniciar els tràmits d'arrelament social. "Ben mirat, és una sort que la denegació hagi arribat abans del 20 de maig", assenyala conformat a la força.

A més, a finals de març va haver de sortir del pis a Santa Coloma de Gramenet en què l'entitat Cepaim l'havia acollit com a part del programa de protecció internacional del govern espanyol. La seva altra "sort", en aquest aspecte, és que pot evitar quedar-se a la intempèrie del carrer o en un dels tants assentaments que ocupen els seus paisans que es dediquen a la ferralla perquè una família l'ha acollit a casa seva. Fa uns mesos Ndiaye va conèixer el barceloní Jesús García en un programa de mentoria que la Generalitat acaba d'anul·lar per reformular-lo, segons indica el departament de Drets Socials i Inclusió.

D'aquesta relació que en principi havia de servir perquè el jove senegalès practiqués l'idioma i tingués un suport per al difícil tràmit de la protecció internacional, en va sortir una amistat inesperada. "Quan em va dir que no li donaven l'asil, no m'ho podia creure i, quan li vaig explicar a la meva dona, em va dir: «Doncs, haurem d'adoptar l'Assane»", relata García, que subratlla les contradiccions del sistema. Així, el jove s'ha convertit en un més d'aquesta família solidària, que diu que entenen que l'encaix pot generar algun conflicte, però estan decidits que tot vagi bé i que el convidat tingui tan aviat com es pugui el permís de residència i laboral.

La història de Ndiaye està marcada per la violència i les tensions entre pescadors del seu poble, Kayar, amb els del veí Mboro. "Va arribar un moment en què no es podia treballar al mar i t'atacaven, vaig veure com cremaven i morien amics meus", explica, mentre ensenya les fotografies dels rostres de nois totalment cremats pel llançament de gasolina per part de grups rivals. La impossibilitat de guanyar-se la vida de la pesca al Senegal es deu, però, sobretot pels acords pesquers amb la Unió Europea, que permeten als grans vaixells europeus endur-se el peix. Aquesta situació ha provocat que els pescadors s'hagin de buscar la vida o emigrar.

A Ndiaye, el mateix pescador que li va ensenyar l'ofici el va ajudar a pujar al cayuco cap a Europa. Aquell dia, afirma, es va trobar amb el seu germà menor d'edat que també volia fer el viatge. Tot i arribar junts a les Canàries, Ndiaye va ser traslladat a Reus, on va estar en un hotel esperant si li acceptaven la demanda d'asil, mentre que el petit es troba tutelat pel govern canari fins que faci la majoria d'edat. Hi parlen periòdicament, i el jove confia que quan aconsegueixi els permisos i torni a tenir una feina regular pugui fer el reagrupament familiar i començar una nova vida. Sap, però, que li esperen mesos durs, perquè fins i tot una multa o una identificació policial pot tacar el seu expedient a l'hora de regularitzar-se.

A la Sílvia, que ara té 21 anys, trobar-se en la irregularitat també li impedeix reprendre els estudis que va deixar al país. Tampoc pot demanar una beca. "Sense un NIE [document d'identitat per als extracomunitaris] no pots fer res", reafirma. Tots tres demandants d'asil coincideixen en el fet que, lluny del que pugui semblar, els tràmits de protecció internacional són complicats des del mateix moment que es vol demanar cita. El sistema està col·lapsat i els telèfons comuniquen constantment. Amb tot, el 2024 es van registrar 167.366 sol·licituds, una xifra rècord, la majoria procedents –per aquest ordre– de Veneçuela, Colòmbia, Mali, el Perú i el Senegal. Això desmunta l'argument del govern espanyol que amb l'enduriment de l'asil pretenia desmuntar un suposat efecte crida. Per contra, des de la CCAR incideixen en el fet que només s'aconsegueix desprotegir i "erosionar un dels pilars dels drets humans".