A Joana Pares, d'origen francès, la van fer fora de Terrassa perquè la van condemnar per bruixa. Al judici, que va tenir lloc el 1602, va declarar un inventari dels seus béns. Era "pobra de solemnitat". Tan sols tenia una caixa usada amb diversos trossos de draps de lli i de llana, una gonella de pebret (una indumentària de color verd fosc), un cos usat i diversos potets amb potingues i salses. El 1562, a Guillem Parllebí, el van condemnar a galeres (hi ha un dibuix força explícit), per sodomia amb una vaca. L'acusat, segons es llegeix a la sentència, tenia les calces banyades. Ell es va defensar dient que abraçava la vaca per esplugar-la. El 1618, hi va haver un judici contra Guillem Pujol, d'origen francès, Joana Casteta, vídua i desterrada, i Joana Teixidora. A les dues dones se les va acusar d'haver-se conxorxat i haver pagat Pujol perquè matés el marit de Teixidora. Com en la majoria dels judicis, les dones en surten malparades. A Casteta, la van acusar de ser viuda i dona de mala vida i fama, i de viure deshonestament. La veritat és que el marit de Teixidora la maltractava.

Ramon Alberch (Girona, 1951) és historiador i arxiver. Ha estat director de l’Arxiu Municipal de Girona, Arxiver en Cap de Barcelona, director de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona i subdirector general d’Arxius de la Generalitat, des d’on va negociar el retorn dels papers de Salamanca. També és un dels cofundadors i primer president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya. En l’àmbit internacional, va presidir la Secció d’Arxius Municipals del Consell Internacional d’Arxius (2000-2004) i va ser l’impulsor i primer president de l’ONG Arxivers Sense Fronteres. Ara ha publicat Fem arxiu, construïm ciutat, una història de l’Arxiu Municipal de Barcelona des del 1249 fins avui. Amb ell parlem de gats i rates, de papers i poder, de Barcelona i Catalunya.

Era el merescut comiat per jubilació de Pepe Font de Mora, que va ser durant més de vint-i-tres anys el director de la Fundació Foto Colectania, una de les institucions fotogràfiques privades —amb vocació pública— més prestigioses del país, fundada i presidida, des del 2002, per Mario Rotllant. A més de les exposicions que es poden contemplar a la seva seu del passeig Picasso de Barcelona, Foto Colectania compta amb una molt destacada col·lecció: unes 3.500 imatges de més de 80 autors espanyols i portuguesos.

"Ja podem dormir tranquils!", ha exclamat aquest dimecres Jaume Bernadet, membre de Comediants, després d'explicar les aventures que, els darrers temps, ha viscut el fons de la companyia. Des de fa deu anys, Comediants buscava una llar per als més de 20.000 documents i materials procedents dels més de 250 espectacles que van aixecar durant cinc dècades. Entre el 2021 i el 2022, bona part del fons va anar a parar al Centre de Documentació Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l'Institut del Teatre, que durant aquest temps l'ha inventariat, catalogat, digitalitzat i publicat a la web d'Escena Digital per fer-lo accessible a tothom. Ara, amb un 80% de la feina enllestida, el MAE l'ha presentat al públic. "No hem aconseguit fer una casa-museu o una fundació, però la nostra manera holística de treballar es pot visualitzar aquí, a través del fons", ha subratllat Bernadet.

¿En el futur deixarem que la IA decideixi què recordem? Com protegeixen els seus arxius i la seva història Palestina, Ucraïna o el poble saharaui? Com fer que els arxius representin tothom i no només les elits? Quins arxius s’han creat per fer front a l’opressió? Quins són els perills del fet que la memòria digital estigui tota en mans privades? ¿La IA pot canviar el consum d’informació històrica?

La investigació dels casos de nadons robats de les seves mares per oferir en adopció a canvi de diners, com els que van tenir lloc a la Clínica L’Aliança de Girona entre els anys 60 i 70, xoca contra la cautela dels arxius, que han de preservar la identitat de les dades personals, però també contra la llei 16/2020 de desaparició forçada de menors a Catalunya, que encara no s’ha dotat de pressupost ni s’ha desplegat. El marc normatiu preveu una Oficina de la Víctima que hauria d’ajudar a aclarir la veritat, conèixer els progenitors biològics i els germans dels nens sostrets i retre la reparació legítima a les víctimes. Tot està aturat des de fa cinc anys.

La transcripció automàtica de documentació manuscrita avança a passos de gegant gràcies a la intel·ligència artificial i ofereix als investigadors una valuosa informació que fins ara quedava sepultada entre patracols i milers de pàgines polsegoses. D'intentar trobar una agulla en un paller els investigadors han passat ara a poder buscar als arxius persones, genealogies, patrimonis, oficis i topònims. El projecte Arxiversa (Arxiversa.udg.edu), que es començarà a difondre els pròxims dies, impulsat pel Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona (UdG), ha posat a disposició pública l’Ofici d’Hipoteques de Girona (1768-1805), un fons on hi ha resums de les escriptures que contenien alguna garantia o hipoteca general, a la pràctica gairebé tots els matrimonis, compravendes, inventaris de béns i testaments, entre altres documents. La consulta d’aquest riquíssim fons, el precedent del Registre de la Propietat, no té cap cost però es demana un treball col·laboratiu als usuaris que s'hi registrin per ajudar a esmenar la plana a la intel·ligència artificial a l’hora de millorar les transcripcions. 

Joaquim Borràs (Barcelona, 1963) va ser arxiver en cap de l’Ajuntament de Barcelona i responsable de l’Arxiu Municipal de Barcelona durant més de 16 anys. Des del març és subdirector general d’Arxius i Gestió Documental al departament de Cultura. A Catalunya hi ha 378 arxius, que ocupen un milió de metres lineals, però un dels principals reptes de Borràs no és com gestionar tots aquests papers, sinó què fer amb la gran producció d’informació electrònica, tuits i missatges que circulen per les xarxes i que són la memòria del passat més recent. De manera més immediata, afronta també la celebració del Congrés Internacional d'Arxius que es farà el 2025. És la primera vegada que se celebra a Barcelona i es debatrà, entra altres coses, de les memòries deslocalitzades, la usurpació de la memòria i els arxius dels països en conflicte.

Un altre arxiu artístic català que se'n va a Santander. L'empresari i col·leccionista privat Jose María Lafuente ha comprat els 8.000 objectes de cuina i gastronomia que formen l'arxiu FoodCultura d'Antoni Miralda i que fins ara es trobava a Barcelona. L'Archivo Lafuente ja va adquirir el 2019 un gruix d'obra de l'underground barceloní dels anys 70 i 80 (noms que van de Nazario a Ajoblanco), cosa que va disparar les alarmes pel desinterès de les institucions catalanes. Finalment, el 2022 el ministeri de Cultura dirigit aleshores per Miquel Iceta va comprar aquell arxiu, que hauria d'acabar a la nova seu càntabra del Museu Reina Sofia, que aquest any ha posat la primera pedra. L'arxiu FoodCultura de Miralda no tindrà el mateix destí, sinó que forma part d'un nou projecte que el col·leccionista Lafuente està iniciant, que té a veure amb "arxius particulars, estranys, únics, vinculats a artistes" i que ha de donar "nova vida, continuïtat i extensió" al material de Miralda, confirma a l'ARA el mateix artista. Miralda té el compromís de Lafuente que FoodCultura s'obrirà al públic i a altres artistes. "S'ha d'obrir, s'ha d'ensenyar", insisteix Miralda.

Mariaelena Roqué (Tarragona, 1952) viu de cara al Mediterrani, en una casa petita de les Cases d'Alcanar que és, a la vegada, un museu del seu art. A cada racó del menjador-cuina hi guarda records i objectes de més de 50 anys de creacions. Un grup de nines d'arreu del món saluden els visitants des de l'entrada: "Volia fer-ne una exposició al Museu Etnogràfic penjant-les com una cortina", explica Roqué. I, al capdamunt, les regeix la fotografia d'ella nua cavalcant un galgo esculpit que va formar part d'Asdrúbila, l'espectacle dels Jocs Olímpics del 1992. Entre els quatre carrers d'aquest poble tranquil de costa, l'últim del Principat de Catalunya abans de trepitjar el País Valencià, Mariaelena Roqué va conèixer Carles Santos (1940-2017): ell, nascut a Vinaròs, també hi vivia i tenien una amiga en comú. Era el 1985, ella havia crescut a Veneçuela i més endavant havia tornat a Catalunya, la seva terra natal. "Vaig decidir quedar-me. Des del principi vaig tenir la visió que construiríem un llenguatge artístic junts", recorda Roqué.

La fotografia es va estendre fins a l'últim racó de Catalunya a través del retrat, perquè la fotografia va democratitzar la possibilitat de tenir una imatge d’un mateix molt més econòmica que la pintura. Però un altre factor important, des de l'origen de la fotografia i al llarg del segle XX, han sigut les famílies: la memòria gràfica del país l'han forjat moltes nissagues de fotògrafs. “Hi ha molt d’ofici, molts fotògrafs que hereten la feina del pare”, afirma Imma Navarro, responsable de l’àrea d’imatges de l'Arxiu Nacional de Catalunya, que custodia els fons de Pere Català i Pic i Pere Català i Roca, que es poden veure a l’exposició Els Català, fotògrafs d’un segle al Museu d’Història de Catalunya.

Amnistia Internacional, Ceaqua i l'Intergrup de Memòria i Drets Humans del Parlament s'han unit aquest dimecres a Madrid per reclamar conjuntament "la tramitació urgent" de la llei de memòria històrica. Les entitats han advertit al govern espanyol que "no consentiran més retards" en el procés legislatiu i han subratllat la necessitat de posar fi a dècades "marcades pel silenci i pels obstacles sistemàtics davant iniciatives dirigides per posar fi a les polítiques que conformen un sistema d'impunitat". També han recordat que "a hores d'ara no s'ha complert el compromís" i han demanat al Consell General del Poder Judicial que emeti el seu informe aviat per poder encetar el debat parlamentari que necessita la llei com més aviat millor.

El maig del 2018 es va anunciar que l’antic recinte fabril de Can Batlló es convertiria en una gran àgora on la ciutadania trobaria el seu espai i a la vegada es conservaria l'immens patrimoni documental de la ciutat. La nau número 8 de l'antiga fàbrica tèxtil, catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local, havia d’acollir 50 quilòmetres de documentació, 4 milions de fotografies i milers de documents gràfics i cartogràfics. Però el projecte està parat. Avui Junts i ERC han defensat a la comissió de presidència una proposició perquè es reprengui la rehabilitació de la fàbrica i es trobi una seu per als arxius municipals, que s'estan quedant sense espai. Tota l'oposició ha votat a favor d'aquesta proposició però el el govern s'hi ha abstingut, alhora que ha respost que el projecte no s'ha de reiniciar “perquè mai s'ha deixat aparcat, però el pressupost, de 72 milions d’euros, és massa elevat”.

Els arxius històrics de Barcelona sempre s’han enorgullit de guardar la memòria de la ciutat: hi ha documents que abracen dotze segles d’història, des del segle IX fins al XXI. A dins de cada carpeta hi ha milions d’històries: pugnes de poder, revolucions urbanístiques, registres de bombardejos, reglamentacions municipals sobre prostitució, magnicidis o reivindicacions veïnals. Però difícilment podran recollir nous episodis de la història, perquè ja no tenen espai. L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, a la Casa Ardiaca, i l’Arxiu Contemporani de Barcelona, amb la seu central al carrer Bisbe Caçador, estan al 95% de la seva capacitat.

Hi ha manuscrits que fa molt de temps que estan adormits i quan algun expert els desperta poden canviar la nostra visió de la història i descobrir-nos, entre altres coses, el primer testimoni documentat d’una dona lectora. El seu nom era Riquell i era una monja del monestir de Sant Joan de Ripoll (actualment Sant Joan de les Abadesses). En concret, segons l’inventari del 971 de la catedral de Vic, tenia consignat el Llibre dels Reis. No sabem gaire cosa més de Riquell, però devia tenir una formació força superior a la mitjana. A l’època altmedieval, la societat era bàsicament analfabeta i no hi havia tampoc gaires lectors que demanessin en préstec llibres a la catedral de Vic. No es pot parlar que existís una biblioteca, perquè només hi havia mig centenar de llibres a la institució eclesiàstica, però sí que era exclusiva. Tan sols tenien llibres en préstec nou persones i institucions més: tres canonges, un futur bisbe i cinc parròquies. Quins llibres i qui els demanava a finals del segle X és tan sols una de les coses que han descobert Tània Alaix i Jesús Alturo, dos investigadors del Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la UAB,  després de fer recerca, analitzar i documentar centenars de còdexs i uns dos mil documents a l’Arxiu Episcopal de Vic.

El Govern ha aprovat autoritzar el Departament de Cultura perquè faci aportacions al finançament de la construcció i equipament de les noves seus dels arxius comarcals de l'Alta Ribagorça i de les Garrigues. En el cas de l'equipament del Pont de Suert, on els treballs estan en fase de licitació, la xifra ascendeix a 1.096.624 euros pel període 2019-2022. Aquestes dues instal·lacions són les úniques que falten per culminar la xarxa d'arxius comarcals de Catalunya i les aportacions es materialitzaran a través de l'Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC).

Imaginem-nos que d’aquí uns anys un historiador vol escriure sobre com es van prendre les decisions polítiques a l’entorn del Procés. Fem-nos més preguntes. Quin paper va tenir Aznar en la invasió de l’Iraq? Què s’escrivien Felipe González i els presidents de les comunitats autònomes? Què es deien Leopoldo Calvo Sotelo i els líders sindicals? Ens podríem fer moltes més preguntes, però serà molt complicat trobar respostes als arxius púbics espanyols. El motiu és que no és gaire fàcil localitzar segons quins papers dels expresidents espanyols. Al final, moltes coses no les sabem fins que alguns d’aquests ex alts càrrecs decideixen publicar les seves memòries. Esclar que aleshores ells fan el triatge. “El problema de base és que no hi ha cap llei general estatal dels arxius”, lamenta Joan Soler, president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya.

Sota el lema "Persones. Vides. Arxius", els arxius celebren avui el seu Dia Internacional, amb una campanya virtual en què 60 arxius catalans donen veu als seus usuaris. Personal investigador, donadors i donadores, tecnòlegs i tecnòlogues i professorat expliquen què hi ha darrere els documents que han investigat. Al llarg de tota la setmana, els arxius també faran diferents activitats online. Per exemple, els arxius del Palau de la Generalitat proposen fer un "'escape game' online".

La donació de l’Arxiu Coderch al Museu Reina Sofia per part dels hereus de l’arquitecte el desembre passat va remoure l’opinió pública i els arquitectes perquè Coderch és un gran mestre de l’arquitectura catalana de la segona meitat del segle XX i perquè l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat havien negociat per quedar-se’l. Una altra vegada el panorama és complex. Ha quedat als llimbs la creació del Museu Nacional d’Arquitectura, amb seus a Salamanca, Madrid i Barcelona, i la del Museu d’Arquitectura i Urbanisme de Catalunya. En canvi, el Reina Sofia es convertirà en un centre privilegiat de l’arquitectura espanyola el 2021, quan tenen previst incorporar a la nova presentació de la col·lecció permanent materials de l’Arxiu Coderch i d’altres arquitectes espanyols que han recollit al llarg de l’última dècada.

Al llarg del segle XX, la documentació -i per extensió els arxius- ha anat adquirint una rellevància cada vegada més gran en l’àmbit de l’art. Malgrat tot, no sembla estar gaire clar quina o quines serien les institucions al nostre país responsables d’identificar, preservar i fer accessibles aquests arxius i llegats documentals. La situació específica de l’estat espanyol, amb un teixit d’institucions artístiques que té poques dècades de vida i que, en molts casos, lluita per no sucumbir a l’asfíxia pressupostària, no ajuda a aclarir la indefinició.