Fotografia
Cultura 18/01/2022

Un tomb pel segle XX a través d'una nissaga de fotògrafs

Una gran exposició al Museu d'Història de Catalunya reivindica el llegat de la família de Català-Roca

6 min
Les fotografies 'La filadora de Formentera' (esquerra) i 'Dues al·lotes davant l’església formenterera del Pilar (Formentera', de Pere Català i Roca

BarcelonaFrancesc Català-Roca és el més consagrat d'una nissaga de fotògrafs i un dels noms immortals de la fotografia catalana del XX, però el seu no va ser un talent aïllat. El gran públic té la possibilitat de redescobrir el seu llegat juntament amb el del seu pare, Pere Català i Pic –el mític autor del cartell de l'espardenya trepitjant el símbol nazi Aixafem el feixisme–, i el seu germà, Pere Català i Roca, amb una gran exposició al Museu d’Història de Catalunya , titulada Els Català, fotògrafs d’un segle, oberta fins al 25 de setembre.

A Pere Català i Pic (1889-1971) li hauria agradat que tirés endavant l'estudi fotogràfic que va crear amb els seus fills i que amb prou feines va funcionar un parell d’anys. Tant ell com el seu fill Francesc (1922-1998) tenien un caràcter fort i el fill va voler emprendre el seu camí en solitari el 1948, mentre que el Pere (1923-2009) i la Maria Àurea (1920-1993) van continuar al seu costat. Però per al públic del seu temps, i també el d’ara, és un luxe que multipliquessin els seus camins. Francesc Català-Roca es definia com un “enxaneta” i veia el seu pare com “tota la resta del castell”. “Va demanar al pare la càmera que no volgués fer servir i les quatre coses necessàries per muntar un laboratori”, recorda la historiadora i comissària Laura Terré al catàleg de la mostra. “El pare també el va ajudar a aconseguir un préstec –explica–, amb el qual va llogar un local a la travessera de Dalt, número 44 [...]. Pere Català i Pic, que arrossegava una depressió, s’aferrava a la força dels fills per sobreviure, és per això que no va digerir bé aquestes ànsies de llibertat i d’apassionament trencador”.

'Darrers barretinaires. L’Espluga de Francolí', de Pere Català i Pic
'La gitaneta', de Francesc Català-Roca

Un dels grans encerts del muntatge és que les obres dels tres artistes sovint estan barrejades, per posar en relleu els trets que tenen en comú i a la vegada per esperonar els espectadors a intentar encertar de qui són cadascuna de les fotografies i pensar en els matisos de les unes i les altres. “La fotografia va ser la constant de les seves vides, la va condicionar”, diu Andreu Català Pedersen, fill de Francesc Català-Roca i el comissari de la mostra, que destaca la capacitat de la fotografia dels Català per “traduir” l’activitat de molta gent, “des d’explicar com es construeix un vaixell fins a mostrar una escenografia o un ball”. “Cal visitar el lloc, després pensar-hi i, finalment, buscar-lo de nou i trobar-hi l’angle o la visió que el resumeixi i l’expressi de la manera més eloqüent possible”, deia Francesc Català-Roca.

Llegats conservats en arxius públics i privats

La mostra inclou unes 180 fotografies, unes seixanta de cadascuna dels artistes. Entre un 10 i un 20% són inèdites. “Podríem dir que Pere Català i Pic feia les fotografies o les ideava, que el Francesc les captava, perquè respectava molt el que es trobava i creia que el que trobés ja era prou interessant, i el Pere fill les col·leccionava”, diu Andreu Català. L’exposició també és un reflex de la bona feina que fan els arxius públics i privats del país: les fotografies de Pere Català i Pic i Pere Català i Roca provenen de l’Arxiu Nacional de Catalunya, on estan dipositades, i les altres són de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, que custodia l’arxiu de Francesc Català-Roca. 

'Guàrdia urbà amb les estrenes de Nadal', de Pere Català i Roca
'El carboneret', de Francesc Català-Roca

“L’exposició ha sigut possible per una doble avinentesa: la d’una família que vol salvaguardar els seus fons i la col·laboració entre institucions, tant públiques com privades”, diu la directora del Museu d’Història de Catalunya, Margarida Sala i Albareda, per a qui els Català són “un referent de la història de la fotografia a Catalunya”. Tots tres fotògrafs de la nissaga creien que la fotografia és un art “útil” i a la vegada un reflex del seu temps. “La fotografia no és només un element de creació i modernitat, sinó també de diàleg amb la societat, un diàleg mutu, retratant la gent benestant i la humil, posant en importància els grans fets de la història, però també la cultura popular i tradicional, l’arquitectura...”, explica Rafael Català i Dalmau, fill de Pere Català i Roca.

Un segle en imatges

Pere Català i Pic va ser autodidacta. Va descobrir la fotografia perquè li va tocar una càmera en un sorteig a l’hotel on treballava com a grum als dotze anys, perquè provenia d’una família humil i no es podia permetre els anhelats estudis de filosofia. Va començar a fer fotografies el 1909, i va obrir el propi negoci a Valls el 1915. El seu fill Pere Català i Roca es va mantenir en actiu fins al 2009, així que l’exposició es pot veure com un repàs molt personal de la història de Catalunya i Espanya durant tot aquest temps. A l’exposició no hi podia faltar el cartell Aixafem el feixisme de Pere Català i Pic, que s’emmarca dins la feina que va fer al Comissariat de Propaganda de la Generalitat durant la Guerra Civil. Tampoc moltes imatges dels carrers de la Barcelona de postguerra de Francesc Català-Roca, amb el seu característic sentit humanista, ni els retrats que va fer a la gitaneta de Montjuïc i la Chunga. 

Pel que fa als treballs de Pere Català i Roca, sobretot els de castells i els de festes i costums populars, semblen tenir un magnetisme especial potser perquè són menys coneguts pel gran públic. “Així com el Francesc es va consagrar exclusivament a la fotografia, els dos Peres eren capaços d’escriure llibres i editar-los, tant de filosofia, publicitat com de teatre; no se circumscrivien al que s’havia fet sempre, sinó que buscaven una mica més enllà”, diu Andreu Català. “En el cas de Pere Català i Roca la fotografia és el punt de partida i la concep bàsicament des de la forma documental i de revulsiu cultural”, i des d’aquesta perspectiva va lluitar per reviscolar tota una cultura popular que estava extingint-se, com els grallers, en llocs com la ciutat de Barcelona, amenaçada pel franquisme. “Quan Pere Català i Roca tenia poc més de 25 anys va començar a documentar, fotogràficament i com a recerca històrica, el Misteri d’Elx, les Falles d’Isil, la Patum de Berga, els castells, els castellers i els castells de pedra, que estaven en decadència”, explica el seu fill, i també posa en relleu com avui el Misteri d’Elx, la Patum, les Falles del Pirineu i els castells són Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Precisament un dels punts més suggerents del recorregut és on dialoguen les fotografies d’arquitectura dels dos germans: mentre que el Pere retratava castells com els de Farfanya, Castellciuró i Orcau, el Francesc capturava els jocs de llum en interiors d’edificis d’arquitectes contemporanis com els de l’estudi Martorell Bohigas Mackay (MBM), Josep Antoni Coderch, Manuel Valls i Antoni Moragas. 

La Maria Àurea, la retocadora dels Català

Per a Pere a Català i Pic la fotografia publicitària havia de tenir l’ambició i la volada de l’artística: “El veritable fototècnic publicitari ha d’unir al coneixement de la tècnica fotogràfica una gran part de cultura general i artística, una gran sensibilitat receptiva i una força de representació expressiva”, assegurava. Aquests trets es poden observar en el tram final del recorregut, on hi ha alguns dels treballs que va fer a la casa de perfums Myrurgia, que adquireix també un cert to pedagògic sobre procediments i tècniques fotogràfiques com els plans picat i contrapicat, la solarització, l’exposició múltiple, l’exposició prolongada i l’assemblatge.

Així mateix, la mostra fa per primera vegada un reconeixement de la tasca com a retocadora que va fer la filla i la germana dels fotògrafs, la pintora Maria Àurea Català i Roca. “A les nissagues fotogràfiques la dona també hi jugava un paper, poques vegades al costat de la màquina, però sí molt en la feina de retoc”, diu Rafael Català. “La Maria Àurea Català i Roca, que va ser l’única de la família que va poder completar els estudis a la Llotja, va ser pintora i retocadora i professora de dibuix d’ofici. Incloure-la en la mostra també implica fer-ho genèricament amb la feina de retocador i retocadora, que era el Photoshop de fa cinquanta anys”, explica. També va fer algunes fotografies quan era una nena de nou anys i el seu avi li va regalar una càmera i més endavant és probable que en fes alguna durant els seus viatges per països com França i Itàlia. “Van haver de descobrir ser fotògraf: estava tot per fer, per inventar”, conclou Andreu Català Pedersen.

stats