Societat 10/07/2021

A la recerca del nen robat a Girona el 1965

El Josep i els seus germans busquen un germà a qui es va donar per mort però tenen indicis que se'l va endur una altra família

4 min
Germans del mas Salitja, que creuen que van robar un germà seu

BarcelonaMossèn Ramírez el va deixar sortir de la classe de llatí al Seminari Menor de Girona. El seu pare el va anar a buscar per portar-lo al mas de Salitja on viva la família. Entre ell i la seva germana Roser havien de cuidar els germans petits mentre la Maria, la seva mare, donava a llum una altra criatura. Mentre el pare els duia cap al mas on feia de masover, propietat d’un germà, tot es va precipitar: el part es va avançar. La Maria estava sola a la Clínica La Alianza de Girona, avui Clínica Onyar.

El Josep mai veuria aquella criatura que va néixer el novembre del 1965. Ningú de la seva família veuria mai aquell nen. Va ser de “manual”, recorda el Josep. Una dona mig anestesiada, emboliquen la criatura molt ràpid, se l’emporten sense ni mostrar-la a la mare, abans fins i tot que plori, i al cap d’una estona tornen i li deixen anar un lapidari: "El nen era molt maco, però no has tingut prou força per donar vida a un ésser". La seva mare estava sola, envoltada de la llevadora Joaquima Soler, les monges, la infermera i el metge. No els van dir res més. No van saber mai on van enterrar aquell nadó. Silenci. El tema es va convertir en un tabú per a la família.

Fins fa uns anys, quan van començar a fer-se preguntes, a trencar aquell silenci i posar paraules a allò que havien intuït des del primer dia: que el seu germà era un nadó robat. “No fèiem res perquè era com moure una muntanya, els pares ho van amagar perquè no ens traumatitzés”, explica. Però fa tres anys el Josep va començar a escriure la història. I el gener del 2020 va iniciar un camí ple de traves i frustracions per obtenir respostes.

La conversa amb la mare

L’1 de gener d’aquest any, amb el crepitar de la llenya cremant de fons, els germans van sincerar-se amb la seva mare. “Et volem explicar una història. Hem estat un any investigant allò del nen robat”, li van dir. “Ha sortit?”, va preguntar la mare, de 96 anys. “Encara no”, va respondre la Rosa Maria, una de les filles. Aquell Cap d’Any van estar parlant durant gairebé una hora del que havia passat 55 anys abans, sobre aquell tema que s’havia silenciat tant temps a casa. “Què li diries si el trobem?”, va demanar la Rosa Maria. “Que no en tinc pas cap culpa”, va dir ella.

El primer pas va ser entrar un registre del cas a la Generalitat. Van sol·licitar l’historial clínic de la seva mare a la Clínica Onyar, però els hi van denegar perquè només guardaven els informes dels últims 30 anys. Tot i que la Generalitat els van insistir que els hospitals tenen l’obligació de tenir aquesta informació, la normativa de l’època exonerava la clínica. L’administració, que s’havia compromès a procedir judicialment, es va tirar enrere. No ells. Amb la seva germana Rosa Maria van consultar els arxius municipals. No hi constava cap avortament ni fill nascut de la Maria aquell novembre del 1965. És més, els responsables de l’arxiu van prendre’s amb determinació aquell cas i van revisar vuit mesos de documentació. Cap referència. I això que, segons ha consultat l’ARA, a l’arxiu tenen tots els naixements i avortaments registrats.

El 22 de desembre del 2020 el Josep va assabentar-se que el Parlament havia aprovat feia pocs dies per unanimitat la llei sobre la desaparició forçada de menors, una llei per ajudar les famílies a qui el franquisme va robar els fills. Una pràctica que es va repetir durant els primers anys de la democràcia espanyola. “Vaig trucar a la Generalitat de Girona i no en sabien res. Em van dir que seria el primer cas que portarien, però, després, ens vam trobar que no fan res perquè no hi ha interès”, explica.

No van defallir. Van tornar a la clínica per demanar l’historial de naixements i avortaments de la Maria, que hauria hagut de guardar-se durant molts més anys. Van tardar mesos a donar-los una resposta, que va ser negativa. La informació havia sigut eliminada. Els responsables de la clínica van assegurar que havien revisat els arxius per tercer cop i no havien trobat res. Òbviament, tampoc quedaven treballadors d’aquella època que poguessin ajudar. El següent pas, el Registre Civil. Tampoc. En el segon semestre del 1965 i primer del 1966, ni una referència a la Maria. Aquell nadó, ni viu ni mort, no constava per enlloc.

L’avís del metge

Que no hi hagi cap referència a aquell nen fa pensar que el van robar. Era una família modesta que no va aixecar la veu ni va preguntar. No eren temps per protestar. Va imperar el silenci durant dècades. Amb el pare els fills no van arribar a parlar-ne mai. Va morir fa 12 anys. El que sí que recorden és que unes setmanes abans del part el metge Benet Julià els va dir que “la cosa no anava bé”, que era un “nen amb poca vida”. El pare ho va dir a la Roser, la filla gran. “És el punt negre, el contrast entre el fet que el pare digués que el nen era mort dues o tres setmanes abans i que la mare anés a la clínica pensant que la criatura era viva”, diu el Josep. La mare, tot i les paraules del metge –que coincideixen amb el que passava en la majoria de casos de nens robats–, creia que tot aniria bé. Va tenir sis fills més i sempre van néixer sans, sense cesària. De fet, pocs dies després del part li van fer unes analítiques a la Maria: estava perfecta, però havia perdut el fill per “esgotament”.

“Sents impotència, que et puguin prendre una criatura és molt dur”, relata el Josep, que durant aquests últims anys s’ha imaginat més d’un cop com seria la trobada amb el seu germà petit. Fins i tot li ha posat nom. El nen robat es diria Joan. Saben que és molt difícil trobar-lo, perquè des de la clínica no els han pogut dir ni quin dia va ser el part. Però encara hi confien. Sobretot, si el nen va quedar-se per la zona i algú li ha explicat la veritat que ells busquen descobrir 55 anys més tard.

stats