Hamid Hmata ha hagut d'esperar quatre anys per veure com multaven amb 10.000 euros l'agència immobiliària de Mataró que es va negar a llogar-li un habitatge, tot i que la seva nòmina està per sobre de la mitjana catalana. Al final, més que de diners, s'ha demostrat que va ser una qüestió de cognom i origen ètnic diferents dels hegemònics. Aquest cas és un exemple de manual de racisme immobiliari, una suma de pràctiques discriminatòries que van molt més enllà del comportament individual i que flueixen sobretot per unes lleis i per uns intermediaris que canalitzen les persones racialitzades –estrangeres però també gitanes– cap a habitatges de pitjors condicions.

Dos agents de la Policia Nacional aniran a judici acusats d'un delicte de falsedat documental en document públic. Els policies van denunciar i multar una dona de Terrassa per no haver accedit a identificar-se, cosa que, segons l'acusació, no és certa. El jutjat d'instrucció número 4 de Terrassa ha decidit enviar-los a judici després de tres anys de litigi. Demanen quatre anys de presó per a cadascun, inhabilitació per treballar a l'administració pública durant quatre anys i una multa.

No va ser fins al novembre del 2023 que el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans va admetre el concepte edatisme com la discriminació per raó d’edat. Malgrat la joventut d’aquest terme, les fórmules i modes amb què s’aplica passen de generació a generació i arriben a ser especialment severes amb la vellesa. La psicogerontòloga Montse Celdrán ha recollit mig centenar d’aquestes expressions en el Glossari sobre edatisme que la Fundació La Caixa va publicar ara fa dos anys. El llibret és fruit d’un treball previ entre els usuaris dels clubs de l’entitat sobre els estereotips que envolten la vellesa, els comentaris que els fan sentir malament i l'autopercepció. "El llenguatge no és innocu", manifesta Celdrán, que forma part del Grup d’Investigació de Gerontologia de la Universitat de Barcelona. L'experta també apunta a la voluntat de conscienciar i fer canviar aquestes expressions discriminatòries.

"Quines actrius referents de més de 60 anys teniu al cap?" La pregunta la llança Vicenta Ndongo, actriu encara en la cinquantena, que prèviament havia deixat anar com havia al·lucinat amb el desconeixement que hi ha entre el planter d'actors que copen les sèries de televisions i plataformes de noms com el de Maribel Verdú, que ha dedicat tota la vida al sector. "Et fas gran i desapareixes", proclama, no sense apuntar que en el seu cas, com a dona racialitzada, tampoc no s'ajusta a una "mare estereotipada". De moment encara no ha fet d'àvia, matisa.

La realitat es repeteix fins a l’avorriment i aquest avorriment pot ser dissuasiu quan del que es tracta és d’escriure sobre el que no va, el que és injust, el que és discriminatori. Per això ens cal, mal que em pesi, fer-nos pesades. 

La companyia es diu Teatro Sin Papeles, que ja et ve a dir que les que en formen part “van de dissidents”. La quota de dissidència amable, controlada i necessària. Sí, es diuen Sin Papeles, però sin papeles a l’administració no s’hi factura, i aquesta obra, que ha aixecat polseguera i ha obligat diversos regidors a demanar disculpes (me’ls crec), era un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona.

"Qui diries que estudia una carrera universitària? I qui fa vídeos a YouTube?" Potser les respostes et sorprenen. Aquesta és la proposta de la nova campanya “Assenyalant l'edatisme”, de la Fundació "la Caixa", que busca trencar amb els estereotips sobre la gent gran mitjançant un experiment social tan senzill com revelador. El vídeo mostra com sovint jutgem les persones per la seva edat i no per les seves capacitats, interessos o potencial. Perquè no, l’estudiant universitari de 74 anys no és una excepció, ni tampoc ho és la youtuber de 87 o l’home de 77 que neda cada dia 2.000 metres.

Llegeixo compulsivament un article a la revista Science de la setmana passada que m’arriba per correu electrònic des de l’altra banda de l’Atlàntic. Mentre avanço en la lectura, els ulls em surten de les òrbites i, quan l’acabo, la pressió ocular m’ha fet regalimar llàgrimes galta avall. Me les eixugo i escric. Ho vull compartir. I aquí em teniu.

Córrer contra el racisme cada cop més normalitzat. Amb aquesta premissa el sindicat Top Manta impulsa, amb una setantena d'entitats socials, "la primera cursa antiracista" a Barcelona, a l'estil de les que es fan en altres ciutats europees. La cita serà el diumenge 1 de juny i, més enllà del miler de corredors autoritzats per l'Ajuntament, els organitzadors confien que la carrera sigui una mobilització massiva davant d'un "context sociopolític que s'assembla molt al període entre guerres, quan el nazisme va aprofitar per pujar al poder", ha alertat aquest dijous Aziz Faye, portaveu dels manters. "La cursa ha de ser una mobilització històrica i contundent contra el racisme i el discurs d'odi", ha resumit.

El proper 8 de març vindrà farcit de les dades habituals en clau de gènere. No cal ser gaire imaginatiu: la persistència de les bretxes salarials, la menor presència de dones en llocs de responsabilitat i els majors índexs de pobresa entre les dones. Es parlarà de la necessitat que hi hagi més polítiques, de l’educació i de la sensibilització.

La recerca mèdica ha estat durant anys i panys un camp amb una visió androcèntrica. Melina Kibbe, degana de la Facultat de Medicina de la Universitat de Virgínia, als EUA, va adonar-se d’aquesta realitat quan un company li va preguntar: “¿I les femelles?”. Fins aleshores, en els seus estudis sobre malalties cardiovasculars, Kibbe havia utilitzat rates mascles sense qüestionar-s’ho. La seva experiència no és única. Malgrat els avenços en la conscienciació sobre la necessitat d’incloure femelles en la recerca (obligatori als EUA des del 2016), la desigualtat persisteix, amb conseqüències per a la salut de milions de dones.

L’Emma Vilarasau, amb el seu talent, els seus anys i les seves arrugues, aprofita els premis que rep per l’extraordinària interpretació de Casa en flames per llançar un discurs contundent: si el cinema ajudés a normalitzar la vellesa, diu, moltes dones deixaríem de castigar els nostres cossos.

La discriminació dels gitanos al nostre país ve de lluny. L'any 1499 va arribar a l'Estat una comunitat, amb una forma de vida que no va encaixar des del primer moment. Va originar una constant política legislativa amb centenars de decrets i lleis repressives, que van culminar el 29 de juny de 1749, 250 anys més tard, amb una ordre reial per detenir el màxim nombre de gitanos possible. La matinada del 31 de juliol es va executar aquella ordre, amb un resultat de 12.000 gitanos a les presons. Alguns ho batejarien com La Gran Batuda; d'altres, Baró Estardipen. Van suposar divuit anys de reclusió separada d'homes, dones i infants gitanos, tots sotmesos a treballs forçats. Va ser un intent d'extermini que va fracassar i va culminar amb el seu alliberament. Avui dia, però, el col·lectiu denuncia que la repressió encara continua, amb el silenciament i la manca de reparació de tot el dany que el col·lectiu arrossega des d'aleshores.

A la porta del lavabo d’homes de l’empresa pública hi apareix un cartell d’un color rosat clar, amb unes lletres, en rosat fosc, que diuen: “Què et passa? Que tens la regla?” A baix, en lletres més petites, també de rosat fosc, hi llegim: “Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència Envers les Dones”. A dalt, a mà esquerra, hi ha el símbol de gènere femení, però amb un puny tancat a dins de la rodona (és una mà dreta, veiem), com a senyal de lluita. Els símbols de gènere, el de la rodona amb la creu (que simbolitza el planeta Venus), per a les dones, i el de la rodona amb la fletxa (que simbolitza el planeta Mart), per als homes, es fan servir des de fa segles, i actualment n’hi ha d’altres que simbolitzen intersexe o transgènere. El cartell –en veig d’altres amb altres frases– fa referència al comentari, menyspreador, que una dona pot rebre després de segons quina reacció. En trobaria, d’equivalents masculins? Potser sí. “Vas mal follat”?

Un dels missatges més potents de la campanya de Trump ha estat aquell que clama contra els mals de la immigració: no només ens prenen la feina, sinó que fins i tot es mengen les nostres mascotes. Però, per absurd que soni, aquest discurs no és exclusiu de l'excèntric president americà. L’hem sentit molt més a prop, amb Vox o Aliança Catalana. Tots ells han captat la idea que, quan a una societat s’estén la desconfiança, la gent se sent atreta caps a líders forts que identifiquen un enemic amb cara i ulls. I, si té la pell d’un altre color, encara és més fàcil assenyalar-lo. La immigració s’ha convertit en el blanc perfecte de totes les frustracions. Però, realment els immigrants ens prenen la feina o hi ha alguna cosa més que cal entendre?

Una dona jubilada, un petit empresari, una jove estudiant i una dona migrant posen veu a les inquietuds i sentiments que els ha fet caure en l'aïllament social indesitjat, però alhora també donen testimoni de com se n'estan sortint.

El virus de la pòlio va deixar les cames de Carme Garrido tan afectades que ara, als 64 anys, es mou en una cadira de rodes motoritzada. La mobilitat reduïda no la va aturar i, malgrat que no va ser escolaritzada fins als nou anys, es va diplomar en psicologia i teràpia humanista, i ha estat regidora de Vilafranca del Penedès. La seva ha estat una vida farcida de discriminacions i de sentir-se qüestionada per tot. Quan va conèixer el seu futur marit, poca gent va creure en aquella relació perquè, al cap i a la fi, ¿quin home sense cap discapacitat voldria estar amb una dona amb dificultats per caminar? “Fins i tot la família deia «que facin el que vulguin, mentre no tinguin fills»”, explica per il·lustrar fins a quin punt la sexualitat d’una dona amb discapacitat deixa de ser un aspecte íntim i particular per convertir-se en opinió de qualsevol. Els fills van arribar i Garrido torna a recórrer als records per relatar que quan va quedar-se embarassada, anant amb les crosses la miraven pel carrer i va haver d’aguantar comentaris ofensius en forma de pregunta: “«Per on ha sortit la criatura?», em deien. En aquell moment o et talles les venes o te les deixes llargues”, recorda davant d’un auditori que entén a la perfecció els atacs, les mirades inquisidores, la mirada paternalista i el sentiment de ser tractada com una nena.

Paula Leitón només té 24 anys, però ja és una referent al món del waterpolo. Amb 15 anys va jugar el seu primer Mundial, i amb 16 va participar en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Als Jocs de París, l'egarenca ha sigut una de les grans protagonistes de la selecció espanyola de waterpolo, que s'ha penjat el seu primer or olímpic. L'equip, invicte en el torneig, s'ha convertit en històric. Aquest és el segon metall olímpic que guanya Leitón, després de la plata de Tòquio 2020, i la jove pot presumir d'una carrera exemplar amb un gran futur. Tanmateix, les xarxes s'han omplert de comentaris grassofòbics cap a la jugadora i el seu físic. Els atacs, però, no han desviat l'atenció del seu triomf.

SOS Racisme Catalunya té obert un crowdfunding per intentar fer remuntar la seva malmesa caixa. La pèrdua de subvencions –públiques i privades– posa en risc la continuïtat d’aquesta entitat de referència en la defensa de la igualtat. “Ens plantegem tancar uns mesos o fer serveis mínims aprofitant que a l’estiu la demanda baixa, perquè temem que alguns mesos no puguem pagar nòmines”, explica Cheikh Drame, president de l’ONG, que qualifica la situació de “dolorosa” tant per a les “persones que pateixen el racisme” com també per l’"estrès” que tot plegat causa a les deu persones de la plantilla. “Les companyes tenen neguit, i al final ningú treballa a SOS per la pasta”, resumeix.

El pacte in extremis de Junts amb el PSOE, que prometia ampliar les competències en política migratòria per a Catalunya, ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre la immigració. Dijous el secretari general de Junts, Jordi Turull, obria la porta –sense concretar– al fet que la Generalitat pogués fixar les condicions per decidir si expulsava "immigrants en situació irregular reincidents". Unes paraules que arriben en un context d’enduriment de la legislació migratòria, tant a les institucions europees com en diversos països del nostre entorn, on darrerament ha augmentat la severitat de les condicions per als estrangers, a remolc d'una extrema dreta que ha aconseguit imposar la retòrica antiimmigració.