L'actor Barry Keoghan, conegut per pel·lícules com Saltburn o la més recent Peaky Blinders: l'home immortal, ha denunciat l'assetjament que ha patit a les xarxes socials i que s'ha centrat principalment a criticar la seva aparença física. En una entrevista concedida a la revista nord-americana Entertainment Weekly, ha detallat que aquesta campanya d'odi ha alterat la seva vida i la seva manera de comportar-se. "Ha fet que em tanqui en mi mateix, que no vulgui anar enlloc, que no vulgui sortir", diu.

Els fets i les imatges de Torre Pacheco ens posen davant del mirall de la política de l'odi atiada per la ultradreta, una realitat incendiària que s'escampa per Europa com la pólvora a través de les xarxes socials, buscant llocs on trencar la convivència amb enemics fàcils. En el punt de mira hi ha la població immigrant –tant se val que a vegades siguin segones i terceres generacions amb nacionalitat espanyola– i els entorns de marginalitat, tot regat amb el discurs islamòfob i racista. El cas de l'incendi de la nova mesquita de Piera, encara sota investigació, també podria respondre a aquesta lògica. En les seves diverses sigles, formes i versions, el discurs de fons i l'acció de carrer de la ultradreta europea responen al mateix patró, amb connexions digitals més que plausibles. Arreu es busquen comunitats on hi hagi elements per encendre una guspira i es fan crides a l'activisme violent. Comença llavors la cacera de l'immigrant. A remolc del caos, s'aconsegueix culpabilitzar genèricament el col·lectiu assenyalat i provocar un clima general de por, també entre la població autòctona. Així és com fàcilment es trenquen ponts i s'instal·la una cultura de la sospita.

El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, està a l'ull de l'huracà per la seva gestió de la DANA al País Valencià, amb manifestacions constants, canvis de versió per part seva, i la instrucció d'una jutge de Catarroja que posa en dubte de ple les actuacions del govern valencià –amb la imputació per ara de la consellera responsable d'Emergències, Salomé Pradas. Ara bé, des de l'inici de la seva polèmica gestió també ha rebut diverses amenaces per part de ciutadans i ja ha arribat una primera detenció. Segons ha avançat El Mundo i ha pogut confirmar l'ARA de fonts policials, un home de trenta anys ha estat detingut per amenaces contra Carlos Mazón, que hauria fet a través de l'anonimat.

“Sigueu bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat”, versa el Nou Testament (Ef 4, 32). I si prenem les Sagrades Escriptures com un llibre de saviesa vital, que transcendeix la seva dimensió religiosa, trobaríem moltes referències que parlen del necessari, beneficiós i sanador exercici del perdó. “Soc jo qui t’esborra les faltes.[...] no em recordaré dels teus pecats” en paraules de Jahvè a l'Antic Testament, quan es narra l'acusació del profeta Isaïes al poble que ha buscat altres ídols (Is 43, 25). Per no acudir a allò que cada persona, creient o no, hauria d'haver pronunciat alguna vegada almenys per a si mateix: “Perdona […] com nosaltres perdonem” (Mt 6,12).

Els discursos d’odi avancen insidiosos en les nostres converses quotidianes, en la nostra mirada. Qui sap on ens portaran. Es construeixen agafant un enemic fàcilment identificable, desdibuixant el seu rostre humà, caricaturitzant-lo i ficant-lo dins un grup amb atributs simples i estigmatitzadors. La comunitat sobre la qual ara cauen primordialment les mirades d’odi és la dels immigrants musulmans, que, atenció!, no són persones amb els seus problemes i il·lusions concretes, amb històries de vida, amb llums i ombres. I, efectivament, amb costums que a voltes xoquen amb els nostres.

Pedro Varela té un llarg historial d'investigacions per enaltir el nazisme i incitar a la violència. El propietari de la Llibreria Europa ha estat condemnat tres vegades per difusió d'idees nazis i per justificar el genocidi i ha ingressat a presó per publicar el Mein kampf, d'Adolf Hitler, sense permís i per fer apologia d'idees genocides. Ara seu de nou al banc dels acusats i s'enfronta a una pena de 12 anys entre reixes per difondre idees supremacistes contra jueus, musulmans i immigrants, per enaltir el genocidi i negar l'Holocaust i per homofòbia. Aquest dimarts el llibreter neonazi s'ha defensat al judici i ha invocat el dret a la llibertat d'expressió per justificar la publicació i venda d'obres que difonien idees genocides. "Prohibir llibres és totalitari", ha esgrimit.

L'extrema dreta espanyolista de Vox ha apostat per vincular immigració i delinqüència, en un clar exemple de discurs d'odi, en el primer acte de campanya per a les eleccions del 12-M. El secretari general de Vox i cap de llista a les catalanes, Ignacio Garriga, ha afirmat que "els catalans tenen ganes de sortir al carrer sense por de ser violats i assaltats i que volen una formació que els defensi".

Odi és la paraula en què l’eurodiputada del PP Dolors Montserrat basa fonamentalment el seu discurs polític. Cerca ràpida: el llaç groc era un “símbol d’odi que ultratja” i que “significa odi cap a l’altra meitat dels catalans” (2018). “El gran enemic d’Europa és el nacionalisme, i no podem permetre aquests moviments que odien la unitat, odien Europa i que la intenten desestabilitzar” (2020). I el text aprovat ahir pel comitè del Parlament Europeu que Montserrat té confiscat per al seu ús particular condemna “la incitació a l’odi” contra les famílies catalanes que han anat als tribunals a exigir el 25% de castellà.

Estiu de 1789. París. A la nova Assemblea Nacional, els diputats conservadors que donen suport al rei s’asseuen a la dreta. Des de llavors, en política parlem de dretes i esquerres. En aquella assemblea sorgida de la Revolució Francesa, a la dreta hi havia sobretot sacerdots, aristòcrates i burgesos tradicionalistes; culpaven del que havia passat la "secta filosòfica" dels il·lustrats –Voltaire, Rousseau, Montesquieu, Diderot, D’Alembert...–, que anys abans havien revolucionat la visió del món a través de l’Enciclopédie (els primers volums es van publicar a la dècada de 1750). Els dels bancs de la dreta creien que havien enverinat la societat amb idees dissolvents contra l’ordre establert. No els faltava raó. S’estava produint un fenomenal canvi en les mentalitats.

La condemna més alta fins ara per l'Assalt al Capitoli se l'ha endut un home que no hi era aquell dia, però que es considera l'instigador principal dels fets. El líder del grup d'ultradreta Proud Boys, Enrique Tarrio, va seguir els fets des de Baltimore, a uns 70 quilòmetres de Washington, i des de les xarxes seguia esperonant els seus companys –"Feu el que cal fer"– després d'haver planificat una marxa que buscava impedir l'oficialització de la victòria de Joe Biden a les eleccions presidencials del país.

La pancarta aquesta de Vox que s’ha fet retirar, amb una mà que llença a la paperera el símbol feminista, l’estelada, la bandera LGTBI..., i amb el lema “Decide lo que importa” s’inspira, potser sense saber-ho, en un cartell franquista dels anys 40. En aquest hi ha un home escombrant vigorosament (és una metàfora que també va fer servir la CUP amb Artur Mas) el “bolxeviquisme”, els “masons”, el “comunisme”, els “politicastros” (que vindrien a ser els “demòcrates”)... Llavors les feministes i els homosexuals no calia escombrar-los, n’hi havia prou tancant-los a la presó.

Enguany Facebook i Twitter han permès que es difongués a les seves plataformes el vídeo d’una xerrada en què Michael J. Knowles, un analista polític de dretes, demanava l’erradicació del “transgenerisme”. La Coalició d’Acció Política Conservadora (CPAC, per les seves sigles en anglès), organitzadora de la xerrada, afirmava en publicacions a les xarxes socials de promoció del vídeo que tractava sobre “la temptativa de l’esquerra d’esborrar les dones biològiques de la societat moderna”.

Els dos tirotejos que, la setmana passada, van commocionar Sèrbia han servit per posar el focus en un problema latent en aquesta terra dels Balcans. Dimecres passat, un nen de 13 anys va matar nou persones en un atac a l'escola de Belgrad on estudiava. Unes hores després, ja dijous, un noi de 21 anys va disparar mortalment contra cinc persones més en un carrer de la ciutat de Mladenovac. El caldo d'aquest tipus d'incidents fa temps que bull al país balcànic.

La secció especialitzada en delictes d'odi de la Fiscalia Provincial de València ha sol·licitat que es jutgi l'ex inspector en cap de la Policia Nacional a València, Ricardo Ferris, per un suposat delicte d'odi per haver equiparat "immigració amb delinqüència" i haver atribuït "tots els delictes [que es cometen] a les persones estrangeres".

The hate that produced hate (L’odi que l’odi va produir) va ser una minisèrie documental sobre la Nació de l’Islam als Estats Units que es va emetre el juliol del 1959 a la cadena WNTA de Nova York. Un periodista afroamericà, Louis Lomax, va anar a trobar Mike Wallace, l’aleshores presentador del programa Newsbeat, i li va parlar del nacionalisme negre. Wallace s’hi va interessar i en va voler fer un reportatge. Els líders de la Nació de l’Islam van posar la condició de tenir un periodista negre com a interlocutor, i van incloure Lomax a l’equip.

"Ara ja, arribats a aquest punt, t'he de dir que Ucraïna em fa mal, però Rússia em preocupa –em confessa un amic rus des de Moscou–. Ja ens coneixes. Hi ha el risc d'una revolució fins i tot quan estem bé, imagina't ara. I, arribat el cas, serà el més pervers, el més depravat, el més infame el que aconsegueixi el poder".

“Plató va descobrir la molt insegura posició de la veritat perquè la persuasió prové de les opinions, no de la veritat... La diferència entre els antics i els moderns sofistes és que aquells destruïen la dignitat del pensament humà i aquests la dignitat de l’acció humana”. Són paraules de Hannah Arendt.

“Construïm l’odi”. En imperatiu i primera persona del plural. Aquest era un eslògan de pintades i etiquetes que va proliferar a les parets d’alguns barris als anys 90. Un temps en què jo havia d’abordar sovint les violències de rostre jove. Un temps en què quan, defensant l’educació com a eina transformadora, dialogava amb alguns dels “pintors”, la resposta era que els capitalistes i els poderosos eren enemics i del que es tractava era d’aconseguir que els ciutadans sense poder els odiessin.