El Tribunal Constitucional ha decidit per unanimitat no admetre l'últim intent del grup ultracatòlic Abogados Cristianos d'aturar l'eutanàsia de la Noelia, que des de l'estiu del 2024 està en suspens pel procediment judicial que impulsa el seu pare. El Constitucional descarta que durant aquest procés s'hagin vulnerat els drets de l'home, i amb el seu no es tanca l'última oportunitat que tenien el pare de la Noelia i Abogados Cristianos en la jurisdicció espanyola per impedir la decisió de la noia.

Barreres arquitectòniques que impedeixen l'accés a edificis o transport públic; denegacions d'adaptacions curriculars i manca d'empatia del personal mèdic; impossibilitat de seguir cursos o espectacles o d'entendre documents oficials per l'absència de la versió en lectura fàcil. Són, a grans trets, els principals motius que hi ha darrere de les 248 denúncies que el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (Cocarmi) va rebre l'any 2024 i que serveixen per evidenciar que, malgrat els avenços, l'accessibilitat és el gran repte a l'espera que el Govern aprovi el pacte nacional sobre aquesta matèria.

Milers de persones –200.000 segons els organitzadors, 150.000 segons la Guàrdia Urbana– han participat aquest dissabte a la tarda a Barcelona en la desfilada reivindicativa de l'Orgull LGBTI. La marxa, sota el lema "Per què sense diversitat el món seria gris. Contra la censura i l'onada reaccionària", ha començat a la plaça Universitat i avança fins al passeig de Lluís Companys, on se celebren concerts fins a la matinada. La consellera d'Igualtat i Feminisme, Eva Menor, ha recordat que “els drets humans són innegociables” i ha reiterat el “compromís” del govern de la Generalitat amb aquests drets “davant de l’onada reaccionària que està posant en dubte aquesta agenda defensora de drets”. Entre els assistents també hi eren l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni; la ministra d'Igualtat, Ana Redondo; i el ministre de Cultura, Ernest Urtasun.

"I tu, quantes lesbianes coneixes?". La pregunta la fa Isabel Franc, escriptora i activista lesbiana, coautora amb Rosa Navarro de Darrere les persianes, un còmic sobre el silenci que històricament ha envoltat el lesbianisme. De fet, dones trans i homes gais van ser les úniques cares de la repressió franquista i de la lluita pels drets del col·lectiu LGTBIQ+, que ha guanyat en sigles amb els anys. En les imatges de l'època que fotògrafes com Colita van fer en les primeres manifestacions de finals dels anys 70, les dones lesbianes (les que fan referència a la L) no hi apareixen. "Les dones trans van posar-se al davant perquè no tenien res a perdre i ja eren visibles", respon Franc.

El col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual ha crescut en els darrers cinc anys un 28% a Catalunya. Amb tot, continuen tenint els mateixos problemes per accedir a recursos i serveis públics, fet que vulnera els seus drets i oportunitats. En l'àmbit educatiu, un estudi de la patronal del sector, Dincat, denuncia que aquests infants només representen el 0,8% del total de matriculats d'infantil a secundària, malgrat el decret de l'escola inclusiva, que potencia la matriculació als centres ordinaris. En canvi, les inscripcions als centres especials va créixer el curs passat gairebé un 2% seguint la tendència a l'alça. La realitat que viu el col·lectiu "continua sent preocupant" pel que fa a drets i oportunitats, avisa l'entitat.

El binomi infants i pantalles remou diferents preocupacions i cada vegada més administracions es plantegen mesures per encarar-lo. Per exemple, a Catalunya, la Generalitat ha decidit deixar-lo fora de l’escola com a mesura per controlar el seu ús excessiu. En el debat sobre l’accés dels menors a internet s’hi suma que arribar a la pornografia és més senzill que mai: l’única trava que s'hi troben acostuma a ser un pop-up que diu “Clica aquí si tens més de 18 anys” sense verificació a darrere. I a un nivell encara més perillós hi ha l’amenaça dels ciberassetjadors sexuals, que aprofiten qualsevol via per contactar amb infants. A Espanya, el govern ha aprovat un avantprojecte de llei per protegir els menors en l’entorn digital, que entre altres aspectes planteja elevar fins als 16 anys l’edat mínima per tenir xarxes socials. Amb aquesta norma encara en una fase inicial, especialistes consultats per l'ARA valoren la viabilitat d'aquesta restricció i si és la solució més adequada, tant per als drets dels infants com per al seu desenvolupament psicològic.

Amb una trajectòria d'activisme de 40 anys, Simona Levi, fundadora de Xnet (Institut per a la Digitalització Democràtica), acaba de publicar el llibre Digitalització democràtica. Sobirania digital de les persones (Raig Verd), en el qual reclama a les institucions sortir del paraigua de les grans tecnològiques internacionals perquè els ciutadans puguin recuperar el control dels seus drets en el món digital.

Arran del cas Begoña Gómez, voldria aportar un precedent nord-americà al debat sobre com la carrera professional dels consorts de persones en posicions prominents es pot veure normativament afectada per aquesta prominència.

La Casa de Carlota és el primer estudi de disseny del món que inclou en el seu equip creatius amb discapacitat intel·lectual. La seva fórmula innovadora –amb José María Batalla i Marian Marco, la directora, al capdavant– ha trencat barreres en tots els àmbits i en els últims 10 anys ha rebut més d'una vintena de distincions. L'última, el World Down Syndrome Awards 2023.

Els debats identitaris sempre són lluites de poder. Reconèixer l’existència de l’adversari significa admetre que té un espai propi que esgarraparà del primer. Ho sabem bé aquí: acceptar que Catalunya és una nació vol dir que l’altra nació –l’espanyola, la francesa...– s’encongirà, amb totes les conseqüències polítiques, econòmiques, culturals i simbòliques. I també és així pel que fa a les identitats de gènere, d’edat, ètniques, professionals, o de qualsevol altra mena.

(El títol és irònic, ho aclaresc d'entrada). L'esquerra espanyola, i també la catalana, i diria que l'esquerra en general, tenen molts deures pendents pel que fa a drets lingüístics. En general, les posicions diguem-ne oficials de l'esquerra en aquesta matèria van endarrerides: no veuen encara els drets lingüístics com drets fonamentals, quan ho són, ni equiparen la lluita per la diversitat lingüística amb la diversitat de gènere, religiosa, ètnica, etc. El punt de partida és molt clar: tan injust i inacceptable és discriminar una persona pel seu gènere, creences religioses o color de pell com discriminar-la per la llengua que parla. A partir d'aquí, qualsevol estat que es digui democràtic i que sigui plurilingüe ha d'assumir aquesta diversitat i promoure-la com un valor cultural i cívic. L'estat espanyol es troba tan lluny de fer això que de fet va en sentit invers. La prohibició de parlar català, gallec, euskera o asturià al Congrés de Diputats (i el fet de poder fer-ho un dia a l'any al Senat, i encara perquè és “la cambra de representació territorial”) és un exemple clar del jacobinisme centralista que domina a l'estat espanyol pel que fa a les llengües diferents del castellà.

Que en un territori com les Terres de l’Ebre, allunyat de les grans sinergies urbanes, s’hagin constituït fins a sis associacions LGTBIQ+ deixa intuir que el col·lectiu també vol reivindicar-se a comarques. Els últims anys, la suma de polítiques públiques i d’activisme social ha contribuït a trencar estigmes i a visibilitzar una realitat que en pobles i ciutats petites havia estat ignorada.

"Amb el que ha costat, ja és tot un èxit ser aquí". Alba Muntades respon així a les felicitacions el dia que en fa 51. La seva vida va donar un tomb quan, ja mare de dues criatures i amb una carnisseria en propietat, li van diagnosticar un trastorn bipolar, una "alteració de les emocions que té períodes de depressions i eufòries", diu aquesta veïna de Ribes de Freser prement la cànula que li activa les seves cordes vocals després d'haver estat sotmesa a una traqueotomia. 

El Santiago Frigola (Barcelona, 1965) forma part de la quarta generació d’un família barcelonina de persones sordes. Ell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació a la Universitat Pompeu Fabra. Amb els seus fills, Berta i Pedro, han muntat Laifari, una cooperativa per visibilitzar la llengua de signes i que la societat tracti les persones sordes amb normalitat. Tot i que no hi ha un cens precís a Catalunya, la comunitat sorda signant –la que s’expressa amb la llengua de signes– rondaria les 12.000 persones. I de persones oïdores que sàpiguen la llengua de signes, bàsicament per necessitats familiars, arribaria fins a les 30.000. Per fer possible aquesta entrevista, la Mireia Izal ens ha ajudat en la interpretació. 

Crec que és inequívoc que un gran nombre dels qui vivim a les societats occidentals fem el gallet, orgullosos, quan anunciem que la nostra era és la més copiosa en drets. Per desgràcia, ens en vanagloriem tant, que no els traiem a rogle per discutir-los. A voltes penso que, com que hem pres la llibertat individual per un valor absolut, és a dir, un valor deslliurat de raonament crític, som incapaços de veure quines seqüeles irradia la seva execució. Malauradament, el liberalisme polític —una llaminadura ben dolça tant per a aquells que poden fer el que volen com per a aquells que també ho volen però no poden— ha commogut, amb les seves promeses, moltes de les ànimes que ens envolten. Tot i que és innegable que hem de defensar la pròpia llibertat, també hem de malfiar-nos-en si la voluntat última és viure en una societat igualitària. Molts dels drets que celebrem amb aplaudiments vulneren aquesta fita, perquè són creats des d’unes institucions impregnades d’unes ideologies molt concretes que ens allunyen d’una justa convivència. En efecte, no hem de confondre els drets amb els privilegis, i encara menys deixar-nos enganyar per les democràcies liberals quan tenen la barra d’emmascarar els segons i vendre’ns-els com a trofeus. Sembla que a la nostra societat hi convisquin dos raonaments ben diferenciats. Per una banda, els polítics encara profereixen discursos enclavats en valors socialdemòcrates, però, per l’altra, les seves accions s’esforcen perquè la llibertat individual i empresarial guanyi terreny a la col·lectiva. 

"Vaig escriure això amb la intenció que pogués servir perquè les coses canviessin". Així comença el relat que va redactar la Lorena temps després d’avortar. L’any 2014, aquesta dona de 43 anys es va veure obligada a desplaçar-se de Salamanca a Madrid per poder exercir el dret a avortar. Un camí que va acabar sent més llarg del previst i no només pels 214 quilòmetres que separen les dues ciutats: "Tenia la sensació que estàvem fent una cosa il·legal". I recorda els dies en què anava amunt i avall pel Clínic [l'hospital públic de Salamanca] per obtenir el consentiment del centre i poder avortar. Un vistiplau que mai va arribar.

Podria semblar rar que en uns temps en què cada vegada es reclamen més drets, alhora es constatin nivells més elevats d’intolerància. Però no ho és, d’estrany. Estic convençut que una cosa va estretament lligada a l’altra. Una paradoxa que és especialment clara en el cas de la denúncia de vulneracions de la llibertat d’expressió just quan, alhora, es restringeix aquesta llibertat amb el recurs abusiu a suposats delictes d’odi, amb la censura pròpia de la correcció política o amb els judicis anacrònics a idees, fets i persones del passat -la dita cultura de la cancel·lació - per imposar autoritàriament els dogmes actuals.

Tenir dret a l'atur. Una de les reivindicacions històriques de les treballadores de la llar a Espanya pot estar més a prop de fer-se realitat. La justícia europea ha sentenciat aquest dijous que negar l'accés d'aquestes treballadores a l'atur és discriminatori. En concret, els magistrats del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) han conclòs que la legislació espanyola és contrària al dret comunitari d'igualtat de tracte entre dones i homes en matèria de la Seguretat Social.

Un brot de covid amb almenys 23 persones contagiades ha redoblat la tensió al Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca de Barcelona. Segons entitats com Migrastudium, Tanquem els CIE o Irídia, s'ha confinat els positius en espais que no compleixen les condicions per poder fer bé aquest aïllament i s'ha reforçat la presència d'agents antidisturbis de la Policia Nacional al centre, que haurien utilitzat gasos lacrimògens.