Si ets jove, feminista i amb poca memòria, t'encantarà saber qui ha estat la Colita.
Vaig coincidir amb ella per darrera vegada als premis de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), als quals havia assistit per aplaudir la seva amiga Maruja Torres, que rebia el Premi Margarita Rivière al rigor periodístic amb visió de gènere. Les acompanyava l’amiga d’ambdues, la també fotògrafa Pilar Aymerich, que fa uns anys va merèixer igualment aquest guardó. Veient-les les tres juntes –amb l’esperit de Margarita Rivière sobrevolant-les– vaig tenir la sensació de tenir al davant una part important de la nostra història, que moltes dones de la meva edat sabem valorar però que la joventut, amb el seu adamisme desfermat, desconeix.
Llavors, el dia de Cap d’Any, Colita (Isabel Steva) ens va deixar. Ja no tornarem a sentir la seva veu sonora, ni a gaudir del seu humor irònic, afilat. Per sort ens deixa un fotimer de fotografies, tota una carrera consagrada a captar amb la seva càmera la màgia de l’instant: de Carmen Amaya a García Márquez, d’Ocaña a Serrat. Integrant de la Gauche Divine, va ser testimoni privilegiada de la Transició, de la Nova Cançó i d’una Barcelona que, per bé o per mal, ja no existeix. M’agrada recordar que quan li van atorgar el Premi Nacional de fotografia –merescudíssim– el va rebutjar perquè el llavors ministre del ram era ben poc cultural.
Ella i les seves companyes de generació són les hereves directes de les dones de la Segona República. Són elles les que, després del llarg franquisme, van reprendre la conquesta dels drets de les dones que aquelles havien iniciat. Durant els anys setanta i vuitanta, elles van sortir als carrers per reconstruir el pont dinamitat per una dictadura masclista fins al moll de l’os. Elles es van manifestar a favor del divorci i van reclamar la despenalització dels anticonceptius i de l’avortament. Elles van defensar María Ángeles Muñoz, una obrera acusada d’adulteri pel seu marit per aconseguir la custòdia de la seva filla. I elles van expulsar les monges cruels de la presó de dones de la Trinitat. Són elles les que van fer canviar les lleis. A elles els devem, doncs, el que ara som. Algunes de les emblemàtiques fotografies d’aquelles lluites es poden veure fins al febrer a la Galeria RocioSantaCruz, davant per davant de l’antic Hotel Ritz, a la mostra Els "vintage" de Pilar Aymerich. Fins i tot veureu una tendra Maruja Torres amb un rètol que diu “Jo també sóc adúltera”.
A finals dels setanta, Colita va ser també directora del departament de fotografia de la revista Vindicación feminista i va publicar, juntament amb Maria Aurèlia Capmany, el llibre Antifèmina, que fa un parell d’anys l’Ajuntament de Barcelona va recuperar. Recordo la presentació que va tenir lloc al Saló de Cent i les seves paraules sense ferradures. Si ets jove, feminista i amb poca memòria, et recomano que busquis a Google els noms que he citat: ja no els podràs oblidar. És gràcies a elles i a les seves coetànies que aquí les dones vivim força millor que les nostres iguals de l’Aràbia, l’Iran o l’Afganistan.
