Es veu que es multarà els usuaris de la sanitat que cometin violència contra el personal sanitari. I entre aquests actes de violència hi ha “alçar la veu, intimidar i insultar o amenaçar, sigui presencialment o a través de les xarxes socials, així com agredir o causar danys materials dins o fora dels centres”.
Sempre ho diem, però quan les coses no es paguen o es paguen massa barates, no s’agraeixen, perquè es donen per suposades. I això passa amb el familiar que et recull la roba de terra i et fa el dinar, amb el mestre que dona classes al teu fill i amb l’escombriaire que recull fulles al carrer que trepitges. Quan al supermercat hi ha una dona de les que deixa tastar trossets de formatge t’hi llances i a ella ni li somrius. Si has de pagar per tenir dret a anar a buscar bolets t’hi mires més; si no, si anar al bosc és de franc, t’és igual llençar el paper de plata de l’entrepà.
És un miracle poder anar a l’hospital, dir que et fa mal aquí i esperar la solució. No fa gaire, en parlàvem fascinats, del metge. “La van obrir i tal com la van obrir la van tornar a tancar, perquè ja no hi havia res a fer”, deia la tieta, resignada. “Tenia un mal lleig”, deia el tiet. Avui qualsevol pot anar a l’hospital a fer de tertulià de tele privada. Cap sanitari es lleva amb ganes de fer esperar, però molts usuaris (del tren, del metge, de l’escola) es lleven amb ganes de fotre crits. Els encanta cridar, els produeix una mena de plaer sexual, derivat del fet que es pensen que han descobert una conspiració en contra d’ells. Normalment, els cridaners també solen brutejar, perquè no s’agraden. És per això que criden tant. Què faran quan rebin la multa? Doncs cridar més, vet aquí.
